Al País Valencià estem tots d’acord que són esperades amb especial desig. I és que els 20 anys amb què el govern del PP valencià ens ha castigat, són una xacra massa gran per a un poble que històricament ha patit opressió, fins i tot militar. És evident que l’esperança que mostra la gent pel canvi que s’ha de produir al 2015, fa que l’expectació augmente de manera proporcional a la proximitat dels comicis; ho és també que és l’únic moment, des de ja fa massa temps, que efectivament semble que aquest gir siga possible, i per això s’observa un hàlit d’esperança on tothom que s’estima la terra i la seua idiosincràsia pròpia i no imposada, s’aferra amb les forces renovades, intactes per construir definitivament el país que volem.
Tanmateix s’aprecia una distància preocupant entre partits i ciutadania. No descobrim res quan exposem que les campanyes electorals han sigut històricament una farsa, cosa que ha afavorit el descrèdit actual de la política, un despropòsit patent en què personatges ben parlats i abillats per a l’ocasió expulsen frases solemnes i promeses impossibles, una representació estudiada a la qual adjunten el llibre màgic de les respostes: els programes electorals, que no dubten en emplenar de massa promeses que incompleixen, conscients que res els pot ocórrer si no les executen, ja que en cap cas el no acompliment d’una proposta electoral els suposarà una sanció, per altra banda, necessària. La distància es fa patent si hom observa la vertadera estratègia dels partits amb possibilitats de representació i fins i tot d’adquirir poder. Fins ara, la majoria absolutista del PP ha fet estèrils els esforços de l’oposició per atenuar les seues desfetes, cosa que es demostra amb la patent desestructuració que es viu al PSPV-PSOE, un partit dispers que vol reconduir-se a partir de l’Estat espanyol, però que resta de moment ostatge del record del que haguera pogut ser. Sembla però, que el bipartidisme trontolla amb la presència constant d’EUPV i l’ascens de forces com Compromís i Podem(os). Aquest últims no es presentaran a les municipals amb les seues sigles, però sí en clau autonòmica. Són però partits que encara no han plantejat a la ciutadania una vertadera proposta de canvi, preocupats com estan els uns per acabar amb les eternes primàries i els altres per no perdre popularitat més pensant estratègicament en les generals que no en el veritable canvi polític i social de la nostra terra.
Hem advertit al llarg del nostre escrit de la importància d’aquestes eleccions. Efectivament han de ser el punt de partida per a una vertadera vertebració del nostre país, assetjat i destrossat per la política que arriba de ponent i la corrupció dels impresentables polítics del Partit Popular. Però pensem honestament que cal advertir a tots els qui resulten representats al nostre (sí nostre) Parlament valencià, que si no són capaços de dur a terme una autèntica regeneració democràtica, sobretot institucional, serà el poble qui faça una passa endavant i actue de manera responsable i activa en el procés de canvi nacional que esperem al País Valencià. Hem acceptat que l’única proposta alternativa siga condemnar el que fa el PP, hem esperat atents que els grups amb qui dipositem la nostra esperança es reorganitzen amb processos autoconstituents, mentre deixen fer al partit que governa, i sobretot els hem escoltat sempre. Que ningú dubte que si s’aconsegueix el canvi serà per la força del poble mitjançant les eines plebiscitàries que ens proporciona la democràcia, però s’ha demostrat que en cas d’incompliment, la desobediència popular esdevé efectiva i necessària, per tant, guanye qui guanye, que el poble mane.
