Hom pot pensar que no és un objectiu d’acord amb un sistema democràtic normal, ja que no es mira què proposen la resta de partits i sí la necessitat apressant d’acabar amb la lesiva política del PP valencià. No podem perdre de vista que la política té molt d’estratègia i per això el principal repte és fer fora a qui governa per poder començar a reconstruir un país a hores d’ara devastat.
Ningú es sorprendrà si diem que els ‘partits’ polítics són instruments necessaris per al tipus de democràcies occidentals en què vivim, que procedeixen de la divisió dels tres poders essencials de l’Estat: legislatiu, executiu i judicial i, en teoria, representen les diferents posicions ideològiques de la societat. Ara bé, la forma com es comporten els partits polítics, la jerarquia, la minoria que els controla, els lideratges unidireccionals, les despeses en les campanyes, els interessos que els uneixen a la banca i grans empreses que patrocinen les campanyes, la corrupció, la mediocritat i falta de preparació de part dels seus dirigents, la falta de meritocràcia, la falta de renovació en l’ocupació dels càrrecs públics, etc., és totalment criticable i caldria una reforma molt radical perquè no tinguen empresonada la democràcia, ni la veu del poble. Calen mecanismes de control ciutadà i accions democràtiques de seguiment del que fan cada any, cosa que afavorirà la participació i la transparència, eines fonamentals en qualsevol sistema democràtic
Per això ens preocupa el posicionament que a partir d’ara prenguen els partits de l’oposició de progrés i d’esquerres, que de moment romanen a l’aguait del que fan els altres, més que de fer propostes tangibles. Dues preguntes essencials que els volem plantejar: ¿Quines polítiques de serveis públics bàsics (sanitat, educació, transports públics, justícia, mitjans de comunicació …), benestar i justícia social proposen, i si són possibles acords en aquest àmbit? ¿Quines polítiques de dignitat i d’autogovern com a poble proposen per a vertebrar el País Valencià, i si són possibles acords en aquest àmbit?
Compromís nomenarà segurament, no hi ha altre candidat de moment, Mònica Oltra candidata a la Presidència de la Generalitat, cosa que comportarà que el valencianisme de progrés repetisca de nou grup parlamentari propi, i que ens plantegem el dubte sobre quin sostre d’autogovern i/o autodeterminació proposaran per al poble valencià. Des d’EUPV, federació dins d’IU que reconeix el dret d’autodeterminació i alhora defensa un model d’estat republicà i federal, ens arriba el desig compartit per molts de pactar amb Podem(os) potser per les moltes sinergies que comparteixen, tanmateix, la designació d’Ignacio Blanco com a candidat ens albira una il·lusió moderada pel bon quefer del riberenc en la seua tasca d’oposició. A més, és evident que el PSPV-PSOE mantindrà el seu tarannà de l’autonomisme i federalisme espanyol, cosa que eternitzarà el procés que pensem que seria idoni per al futur del nostre poble. Forces com ERPV, CUP, SI o PSAN, que sí es posicionen clarament a favor del dret a l’autodeterminació, potser es veuran afectats per la necessitat del canvi. Finalment, l’aparició de Podem(os), del qual desconeixem el seu projecte per al nostre país, i que es presentarà només a les autonòmiques, fa trontollar tots els fonaments de les aspiracions de poder, perquè representen el vot del fàstic, del cansament de la població que prefereix votar una nova força abans que continuar amb els qui els han fallat durant tants anys.
De moment marquem la prioritat per a maig de 2015: que la ciutadania a través dels vots faça fora el PP del màxim número d’institucions públiques valencianes.
Lamentablement ens queden molt lluny els debats oberts sobre la Via Claver o el dret d’autodeterminació, però arribarà el dia en què ho farem, que ningú ho dubte.
