Breu, fugaç, efímer, succint… i tots els sinònims que hom conega per reflectir clarament el que pot durar el somni de tenir un grup parlamentari propi al Congrés de diputats espanyol, massa poc. Així és, clar i ras, sense ornaments ni excuses, sense mentides, siguem honestos i crítics i entenguem que només pareix un halo d’esperança que dura el que ha tardat la maquinària estatal a engegar el motor centralitzador de l’Estat i anihilar qualsevol desig de multiculuralitat. No, Espanya no és ni se sent un país respectuós amb les altres nacions diferents a la castellana que formen l’Estat, i gosem a dir que qui pense que sí, no ha interpretat amb justícia la història espanyola. Però clar, tot això ja ho sabíem, ja coneixíem aquest tarannà centralista i la resposta espanyola, per què hem somniat?
No podem defugir que el reglament per a conformar el Congrés és taxatiu. En l’article 23 del Títol II ‘sobre els grups parlamentaris’, diu que “… tampoc podran formar Grup Parlamentari separat els diputats que, durant les eleccions, pertanyeren a formacions polítiques que no s’hagen enfrontat davant l’electorat”, i això, ho sabia tot el món, sense excepcions, perquè en cap moment se’ns passa pel cap que no se sabia abans del pacte Compromís-Podem-És el moment. De fet, en una entrevista a La Veu, el número u per la llista de Compromís-Podem-És el moment, Joan Baldoví, reconeixia que així apareix al Reglament però que “depèn de la voluntat política de la Mesa [sic]”. Comptat i debatut, la voluntat política d’una Mesa del Congrés formada majoritàriament pels unionistes extrems del PP, PSOE i C’s no serà una altra que la de negar qualsevol tipus de representació a qualsevol possibilitat que desprenga un mínim de flaire nacionalista no espanyol.
No és moment de retrets però. Ara és hora de valorar fredament en quin escenari ens podrem moure i aprofitar al màxim les oportunitats que ens seran oferides. Si els 4 diputats de Compromís passen a formar part del Grup Mixt, com avançà Joan Baldoví en la mateixa entrevista esmentada abans, haurem guanyat 3 membres més dins d’aquest grup, cosa que celebrem perquè, almenys, podrem defensar amb més força la possibilitat de disposar de més temps per a dir la nostra davant la resta del Congrés. També, cap la possibilitat de formar part de l’estructura generada per Podemos i demanar la llibertat i capacitat de votar a favor dels interessos dels valencians independentment de la disciplina de vot que marque el partit de Pablo Iglesias. Ja que se’ns està venent una nova manera de fer política, per què no trencar les aferrissades disciplines de vot dels partits grans? A més, queda per saber si els representants no estrictament nacionalistes com els d’Iniciativa i Podem van a l’aixopluc de Podemos o entren al grup Mixt amb els del Bloc. En definitiva i en qualsevol dels casos, un autèntic laberint polític reflex de la dura realitat unionista que vivim al nostre País Valencià.
Una valoració immediata i predictiva de tot açò i a l’espera de la formació definitiva del Congrés, ha de ser necessàriament negativa, perquè malgrat l’històric nombre de diputats valencians que ens estan representant al Parlament espanyol, el País Valencià mancarà (tot ho fa indicar així) encara d’un grup propi valencianista que siga capaç de traslladar els problemes del nostre poble a Madrid. Ha quedat clara, per si algú ho dubtava, la posició espanyola respecte a la pluralitat de l’Estat, que és, i assumint el risc de ser insistents, la indissoluble unitat espanyola i el rebuig a la resta de realitats nacionals de l’Estat diferents a la castellana. No podem perdre de vista que ja al 2011 la Mesa del Congrés va decidir que Amaiur no tindria grup propi (amb l’abstenció de l’aleshores CiU), tot i traure 7 diputats, per no arribar al 15% en una de les circumscripcions (Nafarroa) on es va presentar. Clar, van tindre la barra de demanar grup propi i a Nafarroa només van traure el 14,86%!, molt lluny del 15% exigit (per als perplexos, amb tota la ironia del món). Per tant, aquesta és la voluntat política de la Mesa del Congrés i aquesta és la situació en què queda l’esperança de molta gent, que lliurement pensa que viure obligadament a l’Estat espanyol és quelcom més que sentir-se i ser espanyol. Potser l’espoli fiscal, l’infrafinançament, el Corredor Mediterrani i tots els arguments amb què anàvem a Madrid, tornen a estar en un segon pla. Pareix que, novament, i si no es soluciona en els propers cinc dies, ens quedem sense un grup valencià i valencianista al Congrés espanyol, i pareix també que l’única forma de fer-nos visibles és mitjançant l’espectacle… mala cosa.
