Això de les efemèrides hom ho acostuma a fer servir per a celebrar el que s’ha aconseguit o per a demanar el que no ha sigut possible. En el nostre cas, ho fem per a recordar i demanar el que ens van traure ‘manu militari’. El 14 d’abril del 1931, la ciutat de València es proclamava republicana dins d’un Estat espanyol que proclamava la seua Segona República i feia exiliar el fins aleshores monarca borbó Alfonso XIII. A la ciutat de Barcelona Companys i Macià proclamaren la República de Catalunya, actualment en ple procés sobiranista i constituent. A València en aquell moment prenien protagonisme noms propis com Sigfrido Blasco Ibáñez líder del Partit d’Unió Republicana i Autonomista (PURA), que era fill del magnífic escriptor i fundador del partit Vicente Blasco-Ibáñez o el que va ser primer alcalde de la República Vicente Marco Miranda. A les balconades, la senyera i la tricolor embellien el Consistori Municipal; al carrer, la multitud entusiasmada clamava per la llibertat… Tot plegat, un escenari que els qui sempre hem viscut davall el jou de la Monarquia espanyola no podem ni imaginar.
Per a nosaltres no existeix cap dubte a l’hora de reclamar un estat valencià republicà, democràtic i social, federat o confederat amb els territoris que els valencians decidiren perquè anhelem una autèntica regeneració democràtica i superació de l’actual format institucional de comunitat autònoma; un model de país basat en un Estat valencià, democràtic, social i republicà. Un model amb uns serveis públics bàsics de qualitat, solidari amb les persones que l’habiten i econòmicament just, lliurement federat o confederat amb els territoris que es consideren. Però no defugim la realitat actual i som conscients que ara per ara la lluita està en altres coses. Tanmateix, no està de més obrir el debat social per a saber a quin tipus d’Estat aspirem els valencians, quines són les nostres preferències i, sobretot, què volem ser i sobre el nostre dret a decidir.
Allunyada de la majoria social de moment l’opció de crear el nostre propi estat, entenem que reclamar el projecte que aquell 14 d’abril del 1931 s’encetava és un deute històric. No obviem en cap moment que l’única manera d’acabar amb aquell Estat republicà va ser amb les armes, amb la mort de tots aquells que no combreguen amb tu. És hora de recuperar la Memòria Històrica i deixar ben clar quina part va ser la culpable de tanta violència i fer desaparèixer per sempre els vergonyants homenatges que encara s’exhibeixen a molts carrers del nostre país.
El poble valencià ha de reclamar fermament el seu lloc. La nostra història està tacada amb la sang que les monarquies espanyoles i el feixisme més groller ens han fet vessar quan hem fet servir el nostre dret a reclamar lliurement allò amb què creiem. Per tant, reclamar el nostre dret a decidir si volem un lloc dins un Estat republicà és més que mai una obligació.
