És inevitable fer servir les darreres eleccions espanyoles per a, d’alguna forma, posar nota al Govern valencià que va eixir del famós Acord del Botànic. Un any en què sobretot han canviat maneres de fer i actituds, cosa molt important en política després de la insuportable arrogància i prepotència dels diferents governs del PP. No seríem justos però si sotmetérem a judici el Govern del Botànic per la pujada del PP el passat 26J, perquè molts poden ser els factors que hagen condicionat una pujada tan significativa en 6 mesos. Perquè aquest temps, en política, com deia Xavier Aliaga en l’article publicat en aquest diari, “són un univers”. De fet, entenem que per a parlar del Govern del Botànic i fer una valoració lliure i respectuosa hem d’abastar una àmplia perspectiva que siga capaç d’entendre les dificultats, aplaudir els encerts i, com no, fiscalitzar els errors.
En política cal diferenciar d’entrada el que són els ‘discursos mitiners’ del que és l’acció real de govern. Qui no ho entenga simplement passarà una mala estona mentre espera que allò que va dir aquell polític en el míting de no sé on no ho ha complit. Lamentablement, o no, el poc interès per participar en la política de gran part de la societat fa que siguen molt important les paraules i una gran part de la semiòtica utilitzada, que marcaran l’estat d’ànim de l’electorat en el moment de dipositar la papereta a l’urna. En canvi, els programes i l’acció real de govern passen inadvertides durant tota la legislatura. No ho volem criticar, en absolut, això va en la llibertat de cadascú, només volem mostrar la nostra visió de com creiem que funciona la política al nostre país.
Reprenent el primer dels punts, quan un polític aconsegueix governar sempre prometrà que no es queixarà de l’herència rebuda per l’anterior govern. Un error, clarament. A l’actual Govern valencià li han deixat, i perdonen l’expressió, un ‘merder’ impressionant, i no han de dubtar ni un moment en dirigir la seua política i els seus discursos a denunciar-ho i a fer públic cada cas que siga perjudicial per als interessos de tots els valencians. De fet, ho estan fent, cosa que celebrem. A més, cal reconèixer també la ferma reivindicació per un finançament just, el compromís de rescatar persones amb mesures com per exemple l’eliminació del copagament farmacèutic, una part de la política educativa en defensa d’una educació universal i també, perquè és important destacar-ho, la sintonia entre el president Puig i la vicepresidenta Oltra, extrem que es va posar en dubte per l’estira i arronsa que van mantindre per a ocupar la presidència de la Generalitat Valenciana abans del Pacte del Botànic.
Dit açò, no podem perdre de vista ni un segon que no podran viure 3 anys més de l’herència rebuda del PP. Els qui reivindiquem una altra política que tinga en compte també el nostre País Valencià som evidentment els qui estem esperant altre camí, perquè tots els indicadors indiquen que les nostres peticions d’autogovern, autogestió i més defensa dels nostres trets col·lectius com a poble restaran aparcades (esperem que a punt per a demanar-les quan calga) perquè són un reclam mediàtic per al creixement dels partits unionistes i conservadors. El discurs de la por està triomfant, i sembla que, al nostre país, el Butoni té rostre de tot allò que recorde a dret a decidir el futur de la teua pròpia terra. Potser aquest és el taló d’Aquil·les del Govern del Botànic: la seua aposta per fer massa vegades política en clau d’Espanya esperant una justícia social i tributària que se’ns nega reiteradament des del centralisme oligàrquic madrileny; la situació de romandre sense mitjans de comunicació públics, plurals, de qualitat i íntegrament en valencià que informen de les polítiques de les nostres institucions, i sense la reciprocitat amb TV3, IB3, etc., i el temor a exercir clarament el projecte polític amb full de ruta propi de País Valencià (tant en versió federal, com sobiranista) sense més espoli fiscal i amb recursos econòmics propis per atendre les necessitats socials i els serveis públics essencials.
Molts diuen que això no té lloc ara, que no és el moment, que n’hi ha altres prioritats…, mentrestant, el mapa del País Valencià es dilueix en la mar blava electoral estatal del 20D i més el 26J. Ja ha passat el 1r any del Govern del Botànic i comparat amb els 20 anys de la foscor, la incompetència i corrupció generalitzada del PP, podem dir que continua essent l’esperança del canvi social i de la vertebració del País Valencià. El repte és polític i també social, no podem fer fallida ni els polítics ni la societat, sense deixar de fer crítica constructiva. Som conscients que el veritable canvi necessita, mínim, una dècada sense el PP autonòmic, però amb full de ruta clar.
