La política espanyola ha entrat en un camí de no retorn que l’empenta inexorablement a una situació insostenible. El resultat de les passades eleccions del 26 de juny, lluny de ser un al·licient més per a fer un altre tipus de política en què es vegen representades totes les sensibilitats que van eixir de les urnes, s’està convertint en un maldecap per als qui estan acostumats a manar sense que ningú els puga dir absolutament res. Els dos ‘grans’ partits, PP i PSOE, no volen exposar-se a una investidura que, com en el cas de les eleccions del 20D, es pot convertir en un termòmetre del malestar de la cambra per la manca de consens. A més, el PP es veu afectat pel recent processament que converteix el partit de Mariano Rajoy en un actiu altament tòxic. Mentrestant, la resta queda expectant als moviments que facen els grans per a poder decidir quin és el camí per a formar un govern espanyol que gestione els interessos d’un estat que decididament va a la deriva per la mediocritat de molts alts dirigents de partits polítics, la manca de talent polític i la negativa al canvi real que demana a crits la societat, tot i que, incomprensiblement, una gran part encara li dóna majories simples al PP.
En aquest gran bucle en què ha entrat la política espanyola s’ha vist immers Compromís, de nou sense grup parlamentari propi per la negativa de la conservadora Mesa del Congrés actual, i apuntant cap a un grup Mixt des d’on intentar guanyar una visibilitat que, molt ens temem, no serà massa efectiva. La resta de representació valenciana quedarà com sempre sotmesa a la disciplina d’uns partits d’obediència espanyola que tenen en el centre del seu objectiu Espanya i els seus interessos, per damunt de qualsevol altre tipus de pluralitat nacional, cultural i lingüística. Una dinàmica constant en la recent història política de l’Estat espanyol que, com sabem tots, no ens ha aportat cap tipus d’alegria als qui pensem que el nostre País Valencià és quelcom més que una part d’aquesta destructiva Espanya.
Aquest dia de la marmota que estem vivint té un contrapunt força interessant en la decisió que ha pres el Parlament català d’obrir un procediment per a desconnectar-se de l’Estat espanyol. No, no estem barrejant coses, en absolut, el que es planteja en aquest moment és la necessitat de no ser absorbits per tota aquesta voràgine eterna en què s’ha convertit l’elecció del nou govern espanyol. Per això, celebrem que a Catalunya vagen per feina, com acostumen a dir allà, i no hipotequen el seu futur a un govern que no respecta la seua condició i els seus desitjos de decidir el que volen ser, tal com ho fan de forma pacífica i democràtica. Potser caldria cercar les cadires idònies al Congrés dels Diputats espanyol per a començar a dir que no ens interessa una Espanya com aquesta, que el futur del poble valencià no pot esperar a ningú perquè tenim moltes urgències, molta feina per fer i no massa temps. Potser siga el moment d’adonar-se que a Madrid no saben fer res més que governar des de la fèrria centralitat espanyola, potser és l’hora de demanar fer les coses a la valenciana, sí, però des del País Valencià i amb el nostre poble com a punt d’origen de totes les coses.
I per acabar, ara mateix aprofitant els contactes amb el PNB, els independentistes catalans conservadors han passat a ser simplement “nacionalistes” per a la caverna mediàtica, la que posa el crit en el cel i la que brama en les xarxes si el PSOE i Podemos intenten qualsevol diàleg amb el sobiranisme català (de CDC- Actualment PDC- i ERC). Aquest tipus de periodisme de pessebre cal denunciar-lo. Per això, si mirem els resultats del 26J en el mapa d’Espanya, on hi ha realment pluralitat mediàtica autèntica i mitjans audiovisuals públics plurals i de qualitat com és el cas delPaís Basc i Catalunya, el PP, curiosament, no és hegemònic. Ni el PSOE. Per a quan la nova RTVV i la reciprocitat?
