Semblava que l’aforament de què gaudia Rita Barberà per ser senadora a la Cambra alta del Govern espanyol era un escut infranquejable. De fet, i a pesar que tots els valencians sabem (tant els que volem saber-ho com els que no) que la gestió de Rita Barberá al front de l’Ajuntament de València no era honrada, els seus mateixos companys de partit, liderats pel seu líder Mariano Rajoy, li donaven suport i fins i tot la posaven com a exemple d’honradesa.
Però ara s’ha girat la roda. La Sala Penal del Tribunal Suprem (l’únic que podia jutjar-la en ser aforada) ha obert causa contra la senadora i exalcaldessa de València, bàsicament i per estalviar lectures tècniques al lector, perquè la versió que defensa és absolutament insostenible. El marc de la investigació, el famós Cas Taula derivat del cas Imelsa; el procediment investigat, el blanqueig de diners en una maniobra ridícula de la qual ja hem parlat en massa ocasions, i tot plegat, dos dies després que el seu partit la ratificara a les comissions d’Hisenda i Constitucional del Senat espanyol… que cadascú jutge.
En condicions normals, aquesta obertura de causa durà a una imputació assegurada. La previsió de conseqüències ja s’ha fet notar al Congrés de Diputats espanyol, on comencen a demanar a crits la dimissió de Barberá com a condició necessària per a continuar donant suport a una investidura que ja ens fa més riure que una altra cosa. Comptat i debatut, un nou aldarull en les entranyes de la política espanyola que demostra que, fins que no es tanquen judicialment les ferides obertes per tanta corrupció, Espanya restarà com un estat ingovernable.
Cal celebrar amb mesura tot el que hui ha començat a esdevenir. I diem amb mesura perquè malauradament Rita Barberá va eixir il·lesa de casos com Nóos o Ritaleaks. Ara, i pensant que tots els regidors de l’Ajuntament de València que governava estan imputats, que fins i tot el mateix PP de València ho està, hem de demanar necessàriament la seua imputació i treballar des de tots els fronts en què es puga perquè la nefasta gestió política de Rita Barberá siga merescudament jutjada.
Ara mateix ens vénen al cap les víctimes del Metro, les màquines que destrossaven el Cabanyal sense treva, la barbàrie balafiadora en espectacles grotescs… i hom pensa: per què ha hagut de passar tant de temps?, com és possible que aquesta dona reba tanta protecció?, què en sap que no volen que parle? I sobretot, què amaga Rita Barberá? En fi, n’estarem a l’aguait…
