I no ho diem nosaltres solament. L’enquesta del passat gener del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) el situen com el polític millor valorat pels espanyols, un fet destacable, perquè no és habitual aquest reconeixement a un líder nacionalista.
De Baldoví en podem destacar moltes coses. Potser aquesta alta popularitat ve produïda pel seu tarannà afable amb tothom, però dur a l’hora de defensar les necessitats del seu poble; potser ve de les posades en escena amb xaranga inclosa, o de les nombroses actuacions amb què cerca centrar l’objectiu de les càmeres com a estratègia per fer visible el seu discurs…, és igual, allò que cal destacar de Baldoví és la seua força política i la fermesa en les seues idees. Unes idees concretes que defensa, això sí, amb el diàleg polític com a arma de construcció massiva i on es troba terriblement còmode.
Joan Baldoví emergeix de la política municipal aconseguint l’alcaldia de la seua ciutat, Sueca, mitjançant un acord amb PSPV i EUPV. Primer des de l’extinta Unitat del Poble Valencià (UPV) i després des del Bloc, Baldoví aportava la seua pedagogia de mestre a una manera de fer política completament alienada de la realitat del carrer. De fet, és precisament aquesta proximitat, aquesta pedagogia constant, la que l’ha dut a ser el primer representant d’un partit nacionalista valencià al Congrés dels Diputats espanyol després de la brutal Dictadura franquista. Des d’allà, ha aconseguit fer-se visible a pesar de la negativa de la Mesa del Congrés espanyol perquè Compromís tinguera grup propi. Així, va preferir quedar-se al Grup Mixt abans que formar part de Podemos i difuminar-se entre el morat de la formació de Pablo Iglesias.
I els èxits a poc a poc van aplegant. Baldoví i Compromís han aconseguit que el Congrés espanyol aprove una moció per impulsar el Corredor Mediterrani, una infraestructura que no ens cansarem mai de dir que és fonamental per establir el teixit necessari que vertebre el nostre territori i ens situe una mica més a prop d’Europa. Potser no va enlloc la moció, potser només és una estratègia perquè callen d’una vegada, no se sap… El que sí que està clar és que la veu dels valencians i del valencianisme té un trobador fidel a Madrid, un portaveu que no descansa en l’afany de canviar la cara dels valencians, que no ens vegen com un viver de corrupció i d’imputats, que d’això, els qui més n’hem patit, som nosaltres mateixos.
