Ja fa 30 anys que els valencians i valencianes disposem d’una llei que ens regula l’ús de la nostra llengua a tots els nivells. Però realment tant els responsables públics de les nostres institucions, com en els diferents àmbits socials l’hem feta servir bé als espais que aquesta llei ens permet? Comencem per la resposta: evidentment no.
I avalem resposta en base als dos documents essencials que vos enllacem: per una banda, l’article que va fer en el seu dia Escola Valenciana-FEV sobre el diàgòstic de la LUEV, i, per altra banda el mateix document de la Mesa per l’Ensenyament en Valencià ‘Un diagnòstic de la llei d’ús:
25 anys d’aplicació, un informe d’explicació i 10 mesures d’implicació‘, que podeu trobar en aquest enlaç .
Nosaltres des de LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ reproduïm les conclusions de l’esmentat diagnòstic dels 25 anys de la LUEV de la Mesa per l’Ensenyament en Valencià, i reclamem públicament les 10 mesures d’implicació, que les forces polítiques d’esquerres i del valencianisme de progrés d’un futur Govern de la Dignitat i Autogovern del País Valencià, hauria d’aprovar i aplicar directament en la nova Llei de Normalització Lingüística del Valencià:
CONCLUSIONS GENERALS
.- 1a. Trenta anys(25 en el text original) de la Llei d’Ús i Ensenyament, hora de fer-ne balanç.
Enguany es compleixen els 30 (25 en el text original) anys de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Més d’un quart de segle d’aplicació és un espai de temps que dóna prou perspectiva per a fer un balanç ponderat dels avanços aconseguits i dels objectius que no s’han complit.
.-2a. Recuperació de l’oficialitat i avanços en l’ús
. Pel cantó dels avanços, la Llei d’Ús i Ensenyament ha estat la primera llei que ha regulat i desplegat l’oficialitat que l’Estatut reconeixia a la llengua pròpia, després de quasi tres segles des de l’abolició del règim foral. Amb la pèrdua de l’oficialitat es perdia no sols el prestigi i l’ús institucional i formal. A més, la llengua quedava marginada de l’administració, de l’escola, de l’alta cultura i de tots els avantatges que portava la modernitat, que eren difosos i expressats en un altre idioma. La Llei d’ús, reprenent l’oficialitat, ha tornat a fer possible usar la llengua en tots aquests àmbits. Els progressos en l’ensenyament, en els mitjans de comunicació, en la literatura o la cultura en general, impensables unes dècades abans, han estat en bona part possibles gràcies a aquesta Llei i també a l’esforç de molts valencians i valencianes.
.- 3a. La Llei d’Ús i Ensenyament no ha aconseguit gran part dels fins
que es proposava.
Podem afirmar que la Llei d’Ús ha permès des del punt de vista legal usar el valencià en quasi tots els àmbits de la vida i, sens dubte, en els oficials i institucionals. Ara bé, la qüestió fonamental és si, a més, ha fet possible i real aquest ús. Perquè la Llei mateixa es fixava com a “finalitat última” : “assolir, mitjançant la promoció del valencià, l’equiparació efectiva amb el castellà i garantir l’ús normal i oficial d’ambdós idiomes en condicions d’igualtat”.
Des d’aquest objectiu declarat, podem dir que la Llei d’Ús no ha assolit molts dels seus fins:
1. No ha aconseguit “l’equiparació efectiva del valencià amb el castellà”.
2. La generalització de l’“ús normal” en la societat valenciana dista molt de ser una realitat.
3. En l’ensenyament, l’àmbit més regulat per aquesta Llei, el valencià té encara una posició ben llunyana de l’objectiu marcat.
4. Els successius governs no han aplicat la Llei a fons ni en la seua totalitat. Fins i tot l’han incomplida en bona part dels deures que fixava i dels compromisos que adquiria.
5. No ha posat fi al conflicte valencià entorn de la identitat i l’extensió de la llengua i, aïllant el valencià de la resta de la comunitat lingüística catalana, ha fet perdre inútilment esforços que s’haurien d’haver encaminat a l’ús i recursos d’altres territoris que hauríem pogut aprofitar.
6. La Llei ja naixia amb notables limitacions pel que fa a la seua ambició: en el nom i en la concepció renunciava a ser una llei de “normalització lingüística”, com les lleis anàlogues de les altres comunitats autònomes.
7. Feta fa 30 (25 en el text original) anys, la Llei no podia preveure els vertiginosos canvis socials i culturals del darrer quart de segle: immigració, societat de la comunicació, etc.
.- 4a. La Llei d’ús s’avalua amb l’Ús
. La Llei d’Ús s’ha d’avaluar amb l’ús. I, per tant: ha aconseguit el valencià d’ús normal i generalitzat? L’ha equiparat en drets i deures a l’altre idioma oficial? Ha servit per a afermar-nos com a poble conscient del seu passat i segur d’afrontar els reptes del futur? Només si les respostes són afirmatives podrem afirmar que és una llei plenament útil, democràtica i igualitària.
.- 5a. Un informe com a diagnòstic i 10 propostes en positiu
. En conseqüència de l’informe i de les conclusions, la Mesa per l’Ensenyament en Valencià ofereix a la societat valenciana i als seus representants 10 propostes d’actuació factibles i aplicables per a poder respondre-hi en positiu. (Entre parèntesis s’indiquen, com a exemple de l’aplicabilitat, les lleis que, en altres comunitats autònomes de la nostra àrea lingüística, regulen l’aspecte en qüestió.)
PROPOSTES D’ACTUACIÓ
1. Llengua pròpia, llengua d’ús normal
. L’Estatut i la LUEV declaren el valencià la llengua pròpia. Això ha de comportar conseqüències jurídiques i d’ús que s’han d’establir legalment de manera inequívoca: la llengua pròpia ha de ser la d’ús normal i general de totes les administracions radicades en territori valencià.
(Llei de normalització lingüística de les Illes Balears [LNLIB]: art. 6; Llei de
política lingüística de Catalunya (LPLC], art. 2)
2. Tot el personal de les administracions, competent en les dues llengües oficials
. Tot el personal de les administracions públiques ha de ser competent en les dues llengües oficials. Actualment aquesta capacitació lingüística en les dues llengües només s’exigeix a una part del personal, als ensenyants, i cal generalitzar-la a tots els qui treballen en les administracions públiques a fi de garantir els drets lingüístics i la qualitat dels serveis que presten.
(LNLIB, art. 16; LPLC, art. 11)
3. Deure de coneixement passiu de la llengua pròpia, garantia de la
possibilitat d’usar-la
. La LUEV ha de preveure un coneixement passiu universal de la llengua pròpia, única garantia que assegura als ciutadans el dret efectiu d’usar-la en totes les situacions amb una mínima normalitat. Si ningú no té cap deure d’entendre’ns i d’atendre’ns (en els serveis, comerços, vida professional, etc.) en la nostra llengua, el dret de parlar-la esdevé pura retòrica.
(Estatut d’Autonomia de Catalunya, art. 6)
4. Valencià, vehicle normal de l’ensenyament: el sistema que assegura l’aprenentatge de les dues llengües oficials
4.1. Com a llengua pròpia, el valencià ha de ser la llengua d’ús normal en l’ensenyament i això ha de quedar reflectit en l’articulat de la llei i en la seua aplicació pràctica. L’experiència dels darrers 25 anys demostra que els programes d’ensenyament en valencià són els únics que garanteixen que els estudiants adquireixen la competència paritària en valencià i en castellà que exigeix la llei a la fi dels cicles educatius.
(LNLIB, art. 22; LPLC, art. 21)
4.2. L’ensenyament en valencià ha de ser un requisit per a concedir el règim de concertació: ara per ara als centres concertats, amb un gran pes i sobretot a les grans ciutats, l’ensenyament en valencià representa un percentatge ínfim. Els centres que reben finançament públic han d’atendre fins públics i un d’aquest és l’aprenentatge en valencià i el domini dels escolars de les dues llengües oficials.
4.3. A la zona de predomini lingüístic castellà, passats 30 anys(25 en el text original) de transitorietat i vists els excel·lents resultats de centres de la Canal de Navarrés, la Foia de Bunyol i altres comarques amb programes bilingües, cal generalitzar-hi la incorporació del valencià amb un programa d’immersió lingüística. Així s’asseguren els beneficis del seu coneixement a tot l’alumnat (per a l’accés al món laboral i promoció professional, estudis superiors) i s’actua amb coherència amb la zona de predomini lingüístic valencià. D’altra banda, cal limitar les exempcions a l’ensenyament del valencià a les mateixes condicions en què es fa per al castellà.
5. Els mitjans de comunicació públics o de concessió de la Generalitat, en valencià; lliure recepció de totes les emissions de l’àrea lingüística.
5.1. Ha de quedar fixat legalment que en els mitjans de comunicació públics dependents de la Generalitat Valenciana o administracions locals de la zona de predomini lingüístic valencià la llengua vehicular ha de ser el valencià.
(LNLIB, art. 28; LPLC, art. 25)
5.2. Cal regular també la presència mínima obligatòria del valencià en els mitjans de comunicació de concessió de la Generalitat Valenciana, que hauria de ser almenys d’un terç.
(LNLIB, art. 28 i 30; LPLC, art. 26)
5.3. Ha de quedar garantida per llei la lliure recepció i la reciprocitat de les emissions de les ràdios i televisions de tota l’àrea lingüística.
(LNLIB, art. 30; LPLC, art. 25)
6. Disponibilitat lingüística en tots els àmbits no oficials, ara sense regulació: econòmic, laboral, serveis, consum i oci.
. L’àmbit laboral, econòmic, del consum, dels serveis, de l’oci, etc. són sectors en què la LUEV no estableix cap previsió ni formula cap obligació semblant a les que fa per a l’administració o l’ensenyament. En el món actual aquells sectors són tan transcendentals com aquests dos darrers, i deixar-los sense regulació equival a arraconar-ne el valencià.
La llei ha d’establir-hi la disponibilitat lingüística: tots els ciutadans, com a usuaris o consumidors, com a treballadors o com a socis, tenen el dret de ser atesos en valencià.
(LPLC, art. 31, 32, 36)
7. Llengua d’integració dels nouvinguts
. El valencià no pot esdevenir una barrera a la integració dels nouvinguts ni aquests poden ser un entrebanc a la normalitat lingüística ni un motiu de desús del valencià. El 1983 la LUEV no podia preveure un fenomen migratori d’aquesta magnitud però ara cal fer-ho amb urgència. S’han d’establir programes i recursos per a integrar les persones d’altres procedències amb el valencià com a nexe social i lligam de cohesió.
8. Generalització de la toponímia i l’onomàstica personal en valencià
. Tots els topònims de la zona de predomini lingüístic valencià han d’adoptar la seua forma històrica i tradicional en valencià com a forma única.
La llei ha de preveure la regularització automàtica, amb un sol informe d’una entitat de referència lingüística, de la forma normal dels cognoms en la llengua pròpia.
(LNLIB, art. 14; LPLC, art. 18 i 19)
9. Equivalència recollida per llei de les denominacions valencià i català
. La llei ha de recollir, juntament amb el nom usat en l’Estatut, valencià, el de català, normal com a denominació acadèmica, internacional i general a la nostra àrea lingüística. Aquesta equivalència de les dues denominacions ha estat avalada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la institució de la Generalitat Valenciana que l’Estatut fixa com a referència lingüística. I, a més, ha estat confirmada per 19 sentències del Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem i Tribunals Superior de Justícia valencià, sentències que el Govern valencià incompleix sistemàticament.
(LNLC, art. 6, disposició addicional segona)
10. Cooperació amb la resta de l’àrea lingüística
.En un món globalitzat, on els productes, els serveis i la informació corren pertot arreu i on els rebem en totes les llengües. En aquesta situació, aïllar-nos de la resta de la comunitat lingüística equival a fragmentar-nos, a debilitar-nos i a fer inviables o indisponibles serveis o productes en la nostra llengua. La cooperació amb la resta de l’àrea lingüística ha de ser un objectiu reconegut per la llei, tant en qüestions de llengua i de la cultura que s’hi expressa, com sobretot en l’intercanvi de productes i serveis en la llengua que compartim. Només així molts moltes iniciatives culturals i molts d’aquests productes i serveis podran resultar econòmicament viables i a l’abast dels valencians.
(LNLC, art. 6, disposicions addicionals segona i tercera)
Del marc legal sobre l’ús, la promoció i l’ensenyament, des de LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ demanem avançar aprovant en el 2015 una futura Llei de Normalització Lingüística del Valencià, que establisca els mecanismes legals per garantir tots els nostres drets lingüístics sense permetre cap discriminació per raó de llengua; per fer “normal” la llengua pròpia del nostre País en tots els àmbits: social, econòmic, polític i cultural; i sobretot, per establir la cooperació amb la resta de l’àrea lingüística de la llengua catalana; i per aplicar la jurisprudència sobre la unitat lingüística i recollir, juntament amb el nom usat en l’Estatut, valencià, el de català, normal com a denominació acadèmica, internacional i general a la nostra àrea lingüística.
