Rafael Blasco és la representació política d’una trama encapçalada per un personatge amb nom estimulant i tarannà sospitós, Tauroni, l’únic que de moment reposa tancat a l’espera de la decisió final. Si fem un xicotet ‘flash-back’ (cosa que és molt habitual en les sèries actuals) amb la vida de Blasco, notarem que la carrera política l’ha dut de l’idealisme antifeixista del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico) a la dreta més casposa i corrupta que actualment patim els valencians. Clarament un model del que significa el centre neutral que l’ideari polític actual denota: estar al centre per arribar més ràpidament a un dels dos extrems, sempre segons els interessos propis. Això sí, si tot va com ha d’anar, mostrarà una coherència ferma en ambdues posicions polítiques: en tots els casos la presó ha sigut un final previsible.
Però el que ens ha sobtat, per cridaner, de tota aquesta representació pública, que per desgràcia no pot emetre la ràdio i televisió pública valenciana, és una de les declaracions de Blasco en què reconeix: “Jo no sé enviar correus electrònics”. Segurament algú triarà altres de les perles que el riberenc Blasco ens ha deixat, però la dicotomia que crea aquesta és, com a poc, curiosa.
Amb els precedents de mentiders que tenen els polítics del PP valencià, tot fa pensar que Blasco menteix, cosa que anul·la tot el procés democràtic d’aquest sistema que arreplega la caduca Constitució espanyola que ens tortura des de fa ja massa anys. La distribució de poders, per tant, queda mancada d’un dels puntals imprescindibles per recolzar-la i el judici es transforma més en demostrar que està mentint que en investigar per què s’asseu a la banqueta dels acusats. En definitiva, un relat espiral que fa perdre temps i, sobretot, posa en el punt de mira el sistema judicial i per extensió tot el sistema actual.
Per altra banda, podem considerar certa la declaració de Blasco i entendre que l’home no té temps ni formació per aprendre a escriure un correu electrònic. Reconèixer aquest fet és un acte que l’honra com a persona sincera i modesta, però clar, ¿podem acceptar que un dels nostres representants no sàpiga comunicar-se mitjançant correu electrònic? Amb la quantitat de gent preparada que tenim al País Valencià, és ridícul acceptar que ens governe gent que viu fora de l’actualitat. Ja no parlem ni de noves tecnologies, el correu electrònic existeix ja fa massa temps com per a no saber fer-lo servir. No podem acceptar-ho de cap de les maneres.
La conclusió a aquesta doble línia és ben senzilla. En ambdós casos, Rafael Blasco, el polític desorientat, està demostrant que a la sèrie mafiosa judicial que ens estan representant cada dia (insistisc, no la podem veure a la RTVV) és un personatge important, amb cara de llàstima i to barroer, que interpreta a la perfecció el paper de qui, tot i estar al capdavant de tot, es considera una víctima més de tanta mala gestió. Però la realitat senyores i senyors, sempre supera la ficció. No podem obviar, tot i arriscar-nos a caure en la demagògia, que la solució a tots els problemes dels valencians passen per fer justícia amb tots aquells que ens han furtat sense cap tipus de vergonya. No poden quedar impunes. El final d’aquesta sèrie, per previsible, ha d’esdevenir una injecció de confiança amb la justícia per al poble. Ja han quedat lliures massa lladres, ja se’ns han burlat massa corruptes. Han de castigar els seus delictes amb duresa, sense concessions. La sèrie no acaba ací, acabarà en el moment en què tota aquesta horda de malfactors paguen per tot el que ens han agredit com a poble. Serà el moment que podrem mostrar que qui la fa la paga i que des del seu merescut empresonament, servisquen per no oblidar que per damunt de totes les coses està el respecte als teus i a la teua terra.
