Festa de la verema Benlloch 2014. Del 31 d’octubre al 2 de novembre.
Es podria dir que porta el vi en les venes. Fill de vinater i propietari d’una petita finca en la Denominació d’Origen Muscat de Saint Jean de Minervois al Llenguadoc -projecte que comparteix amb la seua dona i un amic espanyol amo de la finca Chozas Carrascal a Requena- Michel Poudou torna al País Valencià per a participar en la Trobada Internacional del vi de Benlloch (BIWM). Prestigiós enòleg, després de diverses experiències a la Rioja, el Priorat i Requena manté una estreta vinculació amb Castelló a través del Mas de Rander, l’únic celler amb què segueix involucrat.
RedactaVeu / Benlloch
Bon coneixedor del terrer, a principis de la dècada dels 80 va començar les seues “aventures” per Castelló vinificant el famós Senyoret en el celler de la cooperativa de la Vall d’Alba. A final de mes, tornarà a aquestes terres per a mostrar les característiques que uneixen els vins del Mediterrani en la jornada inaugural de la Fira de la Verema de Benlloch. És conscient que el turisme i l’enologia fan un ‘maridatge’ perfecte sobre el qual es pot afermar el desenvolupament d’aquesta comarca, però adverteix mancances per a impulsar la Denominació d’Origen i la cultura del vi a Castelló.
– A la meitat de la dècada dels noranta un grup de viticultors de la regió de Bordeus va començar una xicoteta ‘revolució’ en la producció de vi negre. Creu que el model ‘vins de garatge’ que ells van promoure és aplicable a aquesta regió?
A mi em sembla que els vins de garatge són burrades a través de les quals alguns es creuen superiors als altres. Una vertadera vitivinicultura, amb futur, és ja una altra cosa.
– Si tenim en compte les característiques geogràfiques d’aquesta zona (Benlloch), la seua producció i l’aposta d’un model vitivinícola com a motor del desenvolupament local, existeix alguna zona en el Mediterrani amb unes característiques similars a aquesta?
Clar que sí, encara que cada zona tinga les seues peculiaritats lligades al sòl, al clima i als homes que ací viuen i treballen. Dins de la zona castellonenca, hi ha punts comuns però també importants variacions.
És més bé la influència dels vents marítims, ja que en quasi totes les zones, amb el reg, es poden matisar les influències de les pluges.
– Un enòleg ha de tenir una part d’explorador. Quins camins queden per investigar en una comarca com aquesta?
Un enòleg que no tinga un bon coneixement del terrer, o que no estiga molt involucrat en el dia a dia del vinyer, no podrà, en cap cas, ser ‘explorador’ encara que em sembla que aquesta paraula és una mica emfàtica.
– És partidari d’introduir nous raïms o ceps en aquestes terres per a ampliar les opcions de mercat, o l’important és potenciar els vins ‘tradicionals’ vinculats al terreny?
El món vitivinícola mediterrani es va desenvolupar al voltant del tríptic sòl-clima-varietats, i açò és per a mi la definició mateixa de la Denominació d’Origen. Els vinyers del Nou Món, al contrari, es van desenvolupar a través de vins varietals, ja que no tenien tradició vitivinícola. Per açò, és imprescindible que en la zona en la qual estem, s’enfoque el desenvolupament de la viticultura sobre la base d’eixa tradició. Açò no significa que calga rebutjar totes les noves varietats, no obstant açò, la base ha de ser allò tradicional.
– Es poden produir en aquestes terres (Castelló) vins dolços competitius?
Què vol dir competitiu? Preu o qualitat? En tots dos casos sí que hi ha possibilitats, però, per descomptat, no a través de les mateixes vies.
– Com definiria la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Vins de la Terra de Castelló? Quins són els seus principals arguments i les diferències respecte a la resta?
Desgraciadament, amb l’arribada de la fil·loxera a principis del segle passat i després la desertificació de la comarca, les tradicions i, sobretot, la gran majoria de les varietats que es conreaven han desaparegut. Cal tornar a per elles aprofitant, per descomptat, els progressos fets tant en viticultura com en enologia. Els sòls de la zona no em sembla que tinguen significatives peculiaritats respecte a altres zones, així que és més aviat la proximitat del mar el que ha de ser la base d’aquesta Denominació d’Origen.
– Especialització màxima, qualitat, preus barats, vins d’autor, etc. Cap a on han de dirigir-se les petites empreses del vi per a ser competitives en el mercat actual?
Cal anar, per descomptat, a qualitat amb un mínim de rendiment i sense il·lusionar-se sobre les possibilitats d’aconseguir alts preus. La competència a nivell internacional és molt dura i es troben bons vins que vénen de tot arreu.
– Des de la seua experiència, a curt termini és sostenible el model actual en aquesta comarca, o té data de caducitat?
En aquests moments, crec que falten en aquesta zona alguns líders capaços d’impulsar la Denominació d’Origen.
– Enologia i turisme semblen que es donen la mà en els últims anys. Moltes regions estan unint aquests dos conceptes per a trobar les diferències que les facen úniques És una alternativa amb futur?
No solament és una alternativa sinó que és imprescindible. Seria una pena, pensant amb el turisme que concorre ací, no aprofitar-ho. Em fa ràbia quan vaig a un restaurant castellonenc i l’únic vi que em proposen és un Rioja… a pesar que m’agraden molt els bons Riojas.
Clar que ho és, i ho és en zones com Ribera del Duero o Rioja. A la Comunitat Valenciana s’està desenvolupant una mica i amb èxit; Chozas Carrascal a Utiel Requena, per exemple. Ací a Castelló, el que jo deia abans de la falta de líders és un obstacle a aquest desenvolupament.
– L’èxit d’un enòleg és que el seu gust coincidisca amb el de molta gent?
Per descomptat, els vins que un enòleg fa han de trobar gent a qui els agrade, els aprecie i compre. Dit açò, a mi em sembla una burrada que hom compre un vi perquè un ‘Parker’ o un ‘Michel Rolland’ han dit que està bé. Cada enòleg té la seua ‘pota’ i és molt important que la conserve.
– És millor el cava que el xampany?
Hi ha caves molt bons i uns altres mediocres. Hi ha xampanys bons i uns altres mediocres. L’única cosa és que els bons caves solen ser sempre més barats que els bons xampanys. Però, de veres, mai he trobat un cava espanyol del nivell dels grans xampanys, d’eixos que ningú es pot regalar per ser excessivament cars.
