Més de vint anys dedicats a millorar la qualitat de vida dels músics pot semblar, des del distanciament, un servei superflu per a privilegiats, que viuen amb suficiència, sense problemes i amb totes les comoditats que un esmòquing, un frac o l’uniforme de la banda municipal pot atorgar. La realitat, verbalitzada per l’experiència acumulada per Guillermo Dalia al capdavant de la seua consulta a València, en contacte amb orquestres professionals, professors, alumnes, pares, conservatoris i escoles de música, ens demostra que la situació dels músics és ben bé una altra.
Guillermo Dalia és psicòleg especialitzat en l’activitat musical, amb quatre llibres publicats al voltant dels músics, les seues dèries, pors, necessitats i addiccions. El seu treball directe, amb contacte amb els problemes educatius, socials, laborals i psicològics que envolten els músics, li donen una opinió sòlida que rebota contra l’’stablishment’ ortodox del sistema. Les solucions, les respostes de Dalia, són allò que alguns pensen però molts no volen escoltar, i sens dubte que ens ajudarà a realitzar-nos una idea més real del músic, què l’envolta, quins problemes té i quines solucions poden haver-hi.
A propòsit del seu darrer llibre El músico adicto, vam voler fer una retrospectiva de les seues investigacions, experiències i conclusions al voltant dels músics valencians i la realitat més actual pel que fa a molts àmbits musicals del nostre país.
Sixto Ferrero / València
-En diverses ocasions, amb un esperit crític, ha dit: “als conservatoris es conserva massa”, però, què caldria canviar ara del sistema educatiu, pel que fa a la música, per deixar-hi de “conservar”?
Cal canviar moltes coses, perquè fins ara no ha canviat molt. Bé, alguna façana han pintat, algun edifici han fet… (somriu). Quan dic que un “conservatori conserva”, no faig una opinió pejorativa… Al conservatori és on s’estudia una part de la música: la clàssica, i no tampoc tota la clàssica, sinó la música d’una determinada època. A poc a poc van entrant altres, però, no s’estudia de manera generalitzada el jazz, el rock o la música tradicional. Això, en aquest país, hauria de fer vergonya. Hi ha una mena d’endocentrisme cultural que està fent molt de mal. A tot això, cal canviar maneres d’avaluar, la manera de fer audicions, el professorat,…, i el tema curricular. Haurien de posar assignatures que òbriguen el tema de l’ocupabilitat, perquè és un gran problema. La majoria dels alumnes d’un conservatori no es dedicaran a la interpretació o la pedagogia, però, estan formant intèrprets i pedagogs quan la societat està dient que no en vol més. Sé que hi ha gent que fa perquè canvie,…, però es fa molt lentament.
-Havent-hi opinions crítiques, autoritzades i eloqüents, per què no es canvia?
Hi ha aspectes econòmics, de recursos, socials… però també psicològics. Per la personalitat del músic. De com és el músic: el músic fa música, bo, toca l’instrument. En la formació del músic no se li han oferit assignatures perquè se li òbriga la ment i, per tant, les seues possibilitats. És un cercle tancat que és difícil de trencar perquè els mateixos professors han estat víctimes d’una pedagogia més nefasta que la que hi ha hui: “repetir, repetir i repetir”.
Els màsters que s’estan oferint en els conservatoris superiors són demencials, per exemple per les assignatures que fiquen. Han pensat més en ells mateixos, en repartir-se els crèdits, que en els alumnes. Si els preguntares: “quin motiu tens per posar aquests crèdits ací, per què no hi ha crèdits de salut musical, o de medecina preventiva, d’ocupabilitat, d’assessorament,…?”. Han pensat en ells, en repartir-se els crèdits entre els catedràtics i professors. El sistema permet que ells s’òbriguen un poc més, però per la pròpia personalitat del músic, individualista, fa que no s’agrupen i diguen: “Prou, fem una vaga”. Compte que a la universitat es fa, i fins i tot a un institut de secundària, però ací no, per eixa relació professors/alumne tan única, tan personal…, hi ha barreres psicològiques, però com que les coneixem, la solució seria enderrocar-les per avançar.
-I l’ensenyament no reglat, el que fan a les escoles de música de les societats musicals, és correcte el sistema que segueixen?
Un dels problemes que hem tingut amb les escoles de música és que han volgut copiar la serietat dels conservatoris. I han copiat el bo, però sobretot el dolent. Vas a les escoles de música i veus com avaluen, com es prenen els concerts…
s’ha perdut l’amateurisme, i és competició, competició…, agafant el pitjor dels conservatoris. Per exemple, en les audicions han de demostrar el que fan els xavals, demostrar que estem ací, convertint-ho en una autèntica competició. Es gaudeix de la música en els primers anys de la vida, però quan els xiquets tenen 9, 10, 11 anys entren en una competitivitat que és terrible. Les escoles haurien de mirar-se açò per fer un canvi de paradigma total. Tot i que no ho diuen, de vegades volen produir músics preparats per anar al conservatori, encara que la seua finalitat és fer aficionats. Està molt bé que un xiquet o xiqueta tinga un trampolí per anar al conservatori, però fins i tot ací, caldria gaudir amb la música i per la música, eixe és l’objectiu final. Benvingut siga eixe aficionat que l’únic que vol és ser això, aficionat de la música, que necessita saber el mínim de teoria per a gaudir-ne tocant.
-Aleshores, caldria més diferència entre estudis reglats i no reglats?
Sí. De fet ho reivindique: jo sóc amateur, tot i que ara no practique, però mon pare ho era, i els meus germans. Som músics amateurs. En el sentit pur de la paraula, és a dir estudiar el mínim sense arribar a ser una obligació. Quan u vol apuntar-se a fer exercici físic, no vol preparar-se tècnicament, vol fer exercici, sense arribar a guanyar res.
-Per tant, no creu que tots els estudiants de música hagen d’encaminar-se cap als estudis professionals?
No. És més, haurien de fer el possible per facilitar-ho molt més a tots aquells que no volen ser-ho.
-Digué que “sovint es troba amb bons intèrprets que no són bons pedagogs”, i a l’inrevés, i que a més “per la relació que hi ha entre alumne i professor”, diguem la distància entre professor/alumne, “desapareix”. No creu que això s’intentà solucionar amb la creació de l’especialitat de pedagogia, per a tindre bons pedagogs?
Sí, tot i que és molt més complex. Quan u fa pedagogia d’un instrument, crec que fa més instrument que pedagogia. Per exemple, la formació del professorat, comparat amb els països capdavanters en educació, em crida molt l’atenció. En aquests països s’estudia dos o tres anys de la matèria que impartirà i quatre o cinc de pedagogia i psicologia. Ací un professor de secundària, de primària, o de música, sap massa del seu coneixement, per a després donar poc. Sap molt poc de processos psicològics, té pocs recursos per solucionar conflictes, situacions,… Es confon tindre molts coneixements amb habilitat pedagògica. A més, sovint diuen: “per a ser professor, catedràtic que toquen l’instrument”; a veure: “ell no és intèrpret”. Pot ser un gran entrenador i un mal jugador. I el problema és, que els alumnes ho tenen dins, i diuen: “si vols ser bon professor demostra-m’ho dalt l’escenari”. Cal dir-los, que no té res a veure, són dues coses totalment distintes. Hi ha hagut entrenadors d’atletismes molt bons que mai han sigut atletes. Però els músics…, això ho tenen en el moll de l’os i creuen que per ser bons professors cal demostrar-ho tocant i la resta no val per a res. I
a València hem estat especialistes, de grans tocadors, ni tan sols músics…, i encara estem amb això. Amb instrumentistes-tocadors i pocs intel·lectuals-músics.
-Per tant, un mal docent pot fer aparèixer o augmentar més encara l’ansietat escènica?
La crea al 100%. No tenen perquè saber-ne, però alguns professors juguen a fer de psicòleg, a fer de conseller,… i els xavals no tenen defensa perquè són molt joves i s’idolatra molt en l’àmbit de la música. Cal tindre una mica d’ontologia per a no dir barbaritats en forma de consell, com se senten dir: “que això de l’ansietat no és, no existeix…”. Un altre problema és la necessitat del professor si sovint aquesta està basada en el triomf i èxit de l’alumne, potser al darrere hi ha un mal professor que necessita recolzar-se en els èxits dels seus alumnes. Aleshores l’alumne, que ho capta de seguida, en compte d’anar a rebre, va a donar, quan és justament a l’inrevés. L’alumne ha d’anar a rebre: “vinc perquè m’ensenyes, no a demostrar-te el que tu m’ensenyes a mi”. Com deia, les audicions es fan perquè demostre l’alumne allò que fa el professor. Per exemple, no es diu: “toca Pep. Sinó toca Pep alumne de…”;
el cognom del professor és terrible, perquè l’alumne sap que quan toca i erra, està defraudant el bon nom i honra dels pares. A això, molts professors li donen suport i el que és pitjor, ho potencien.
-Afirma vostè que “entre un 70% i 80% de músics pateixen ansietat escènica”, quins són els factors que fan aparèixer tanta ansietat o por en els músics?
Caldria definir l’ansietat escènica partint de la base que el nivell interpretatiu baixa, però també aspectes com no gaudir, no fluir… Això fa dècades que la psicologia clínica ho establí. L’ansietat escènica, com una part de l’ansietat social. Els mecanismes se saben i estan ací. Ara, el problema és que no ens habituem. Els xavals fan una audició, toquen cinc, deu minuts i marxen. Quant de temps hem estat dalt l’escenari i quant de temps a la cova entre quatre parets? He fet investigacions amb orquestres de tot l’estat i els preguntava quin nivell d’ansietat tenien, però una de les variables era la següent: “a banda d’estar ací, a l’orquestra, fas altres concerts amb altres formats?” Els que feien altra activitat musical com a solistes, en conjunts de cambra…, és a dir, s’exposaven més a l’escenari, el 100%, no tenen ansietat. La resta, no habituats a l’exposició, tenen ansietat.
-Afecta per igual a professionals que amateurs?
Afecta per igual. Hi ha diferències si ampliem el zoom. En els amateurs els afecten més aspectes fisiològics, als professionals no cal ensenyar-los relaxació, però sí estar atents a la memòria, la tècnica o no perdre la concentració. Per als professionals, estar atents de la tècnica i no fluir i no emocionar els trastorna molt, potser no damunt l’escenari, però sí dos dies abans estan pendents de les opinions, de la crítica,…. La prevalença és igual entre amateurs, estudiants i professionals però l’ansietat és distinta, encara que, igual com es dóna en professionals, ací, es dóna en els amateurs, per la competència de què parlàvem.
-¿Creu que l’actual situació de crisi, la qual ha provocat que disminuïsquen les oportunitats d’aconseguir una plaça, ha augmentat tant la competència com la pressió en els músics i això ha fet augmentar l’ansietat escènica i, probablement, l’augment de consum de psicofàrmacs?
Totalment. Psicofàrmacs i betabloquejants com el ‘Sumial’. La crisi ha accelerat el procés però, venia igualment. Hi ha un canvi de paradigma a nivell mundial, i el tema del treball serà així, per temps. M’agrada dir als músics una frase: “feina no hi ha molta, hi ha moltíssima. El que no hi ha són llocs de treball”. Recorde quan estudiava que la gent no volia ser metge, advocat…, la gent volia ser funcionari. Ser funcionari era… fins fa poc, una classe social. I ara ens hem adonat que no són intocables, que ha vingut una crisi i ens ha arrasat a tots per igual. I sí, els músics fa temps que em diuen que “han convocat una plaça ací, allà, a Alemanya…” i vénen amb una pressió…, perquè com està la crisi ho augmenta. I després està la gent que protesta molt, però no fan res; incapaços de fer un projecte des de zero. Clar, s’ha de subvencionar, però quan et tallen la subvenció, molts què fan, marxen a casa amb una depressió? Cal dir-los: No. Munta un projecte per a una escola de música, per a una escola bressol, per a un hospital…, però com molts l’únic que saben és tocar el violí, la trompa, la trompeta…, no saben res de musicoteràpia, d’altres aspectes de la música… Però sí, hi ha més pressió i més consum de betabloquejants també.
-Alguna vegada ha dit, referint-se a la personalitat dels músics i el seu catastrofisme que “és difícil que per un concert s’arruïne tota la vida”; són igual de catastrofistes els músics valencians que altres músics, d’altres zones?
Sí, són igual.
-La societat on es desenvolupa el músic, no influeix?
No perquè els estudis són els mateixos. En qualsevol conservatori d’Europa tens l’edat primerenca, les hores de soledat,…, no és tant un tema social, sinó les característiques pedagògiques. El catastrofisme l’he vist en gent que ha estudiat fora i ací. La frase és idèntica: “Guillermo, m’hi jugue molt”. Traure-li importància al fet que t’estàs jugant, relativitzar-lo, seria un error. El problema és que se li posa massa. Fins i tot afecta l’estat d’ànim. Si un matí has estat estudiant i t’ha eixit tot bé estàs feliç, si no ha anat bé el caràcter s’agreja. Això és signe de catastrofisme.
-Se’ls inculca des de ben menuts la competitivitat: “si no ho fas bé, al pròxim concert ho tocarà altre”; és una lluita constant per les oportunitats. Influeix el context musical valencià, el món bandísitc, en la personalitat del músic?
No conec investigacions sobre l’efecte del món bandístic valencià. Encara que no crec que hi haja tanta influència contextual pel que fa a la competitivitat. Però sí hi ha una cosa molt interessant, i positiva, com és l’extraversió de les bandes i el clima. Que ací, el clima, la festa i la música estiga per a tots és fantàstic, el problema és que això s’intoxique amb coses com hem parlat, per la competitivitat. És això que dius: “fer-ho bé”, quan es refereixen a això és, fer-ho bé tècnicament. En l’art no existeix l’errada. Existeix la pell, l’emoció, el transmetre… Fer-ho bé o malament? No. Transmet. Amb tres, quatre anys els diem: “gaudeix”, però quan ja en tenen huit o nou: “fes-ho bé, no erres”. O quan li diem al xiquet quatre, cinc, sis, vegades: “tranquil, no passa res, és una audició”. Al final el xiquet no gaudeix, i per a ell fer-ho bé només serà no errar les notes. Aleshores, quan són professionals et trobes que et diuen que “no m’han ensenyat a gaudir amb la música”. Compte, que això no està canviant, és la dictadura de la partitura, la de la tècnica, fer-ho bé a nivell quasi matemàtic, i això ni és art ni és música.
-Sap a quina edat comença l’ús i abús dels psicofàrmacs betabloquejants com el Sumial?
No, no ho sé perquè no hi ha estudis. Però per l’experiència, diria que als catorze anys.
-Supose va lligat amb l’augment de responsabilitats instrumentals?
L’ansietat escènica apareix als deu, onze, dotze anys, coincidint amb la vergonya sexual, amb la preadolescència.
Als dotze, tretze, catorze anys ja tenen ansietat escènica i és molt freqüent prendre Sumial. És una barbaritat.
-Per què els músics es creen tanta pressió sobre si mateixos, si la societat, observant la demanda, el consum i la poca consideració per la música clàssica, no ha creat una exigència social majoritària sobre el músic, com sí ho és amb el cirurgià o fins i tot amb el guionista de sèries televisives?
És per la formació. El cirurgià no va al conservatori, i la pressió es crea allí. Els músics que no passen pel conservatori, que són grans professionals i grans solistes no tenen ansietat escènica. Estrelles del rock, el pop, el jazz, que no hi han passat, ni han estat modelats pel perfeccionisme, per la tirania de les audicions, l’examen… no tenen eixa pressió. Un cirurgià entra en contacte amb la cirurgia als 23, 24, 25 anys, quan ja té formada la personalitat, té capacitat de discernir, criticar, de resoldre problemes. Un xiquet, i músic, no té eixes facilitats, per això cal donar recursos, als professors i als xiquets, per tal d’enfrontar-se a la vergonya, al ridícul, a la pressió, a defraudar ma mare, mon pare. Les peculiaritats de l’ensenyament musical, en edats tan primerenques, no es dóna en cap activitat professional. Cap cirurgià comença fent cirurgia de menut, ni ho mostra davant la gent. Jo no m’enfronte sis o set vegades a l’any davant de la gent a mostrar com de bé ho faig jo com a psicòleg. La música sí. Des dels set anys, quan els xiquets no tenen recursos. Ací hi ha ingredients, explicables des de la psicologia i des del condicionament de la conducta humana, que fan que es donen aquests problemes i més que haurien d’haver-hi, perquè és el resultat des del set o huit anys: les hores de soledat estudiant, la introversió, el mostrar la meua feina en audicions cada tres o quatre mesos i saber que el meu professor està ací… Això el cirurgià no ho tenia. A més, formant-se, alhora que està formant-se la personalitat. Per això, la gent que ha entrat de major al conservatori en té, però menys, perquè ja té la personalitat formada. Els xiquets estan desenes de milers d’hores, en soledat i avaluant-se, això, no ho té cap professió del món.
-Fa un temps digué que “la música no és una activitat extraescolar més”, pot explicar per què afirmà això?
Cada vegada hi ha més sensibilitat, sobretot en els conservatoris i en els pares, i fem sovint xerrades on els expose un cas extrem. Els dic que pensen en aquell pare qui creu que el seu fill és Mozart, un superdotat i el seu fill serà…, ho tenen clar, però, quan estrenys el xiquet es cau tot. A l’altre lloc, pensen en aquell pare dubtós d’apuntar-lo a futbol, a bàsquet, o a la música. A aquest tipus de pares cal dir-los que no és igual. Perquè les investigacions demostren el benefici de l’activitat musical en l’ésser humà, de totes les edats, però també s’està demostrant això en persones de més de cinquanta, seixanta…, però en xiquets menuts no hi ha cap activitat humana que aporte eixe benefici. Afavoreix la intel·ligència matemàtica, l’espacial, numèrica, la concentració,… totes eixes finestres que s’obrin a nivell neurològic a partir dels zero anys. Això és important, perquè si la societat sabera el benefici de la música, la tractaria d’altra manera. Si el regidor de torn, el diputat de torn, la gent que tenim quasi analfabeta en aquest tema, perquè ho són, són molt analfabets en aquest tema, deixaren de ser-ho, la gent ho consideraria. Però, ací també
hi ha una responsabilitat dels músics, que han fet ben poc perquè això no siga així. Fa tres anys que tenim l’exemple de Suïssa: amb la música en la Constitució, i ací?; li traiem importància a la música i li ho donem a Religió. Sempre tindrem polítics mediocres, ara, els músic han fet ben poc per dir: “ací hi ha tesis doctorals, investigacions que demostren que durant dècades s’estan fent coses”. Cal fer alguna cosa més per tal que la societat i els polítics s’assabenten i us tracten com us mereixeu.
-Com se soluciona la manca de corporativisme, si ells són els primers en desprestigiar els musicòlegs i investigadors perquè no són els hegemònics i majoritaris instrumentistes?
Sí, està molt bé que facen una tesi doctoral sobre “la influència de l’oboè a la València medieval a Catarroja”. Bé. Però en psicologia, per exemple, hi ha departaments com psicologia bàsica, aplicada, i quan fas una tesi et diuen: “açò té una utilitat pràctica en la societat?” I clar, quan veig els beneficis de la música sobre l’ésser humà i la situació de la societat, pense si hi ha cap tesi pràctica que intente ser útil per ajudar en aquest sentit.
-Vol dir, han de ser més humanistes?
Han de ser més pràctics. Si al conservatori superior hi haguera fent classes metges, psicòlegs i pedagogs… aquestes tesis es farien i es crearia la connexió, però com ací et diuen que has de ser músic. Ah!, he de ser psicòleg, metge i músic? Home, a mi em feien classe filòsofs, metges, informàtics…, ací no. Ací has de tocar el violí, i si els dius que no toques el violí, que eres psicòleg… És un món molt tancat perquè pensen només en ells.
-Diu en el seu últim llibre El músico adicto que la ‘musicorèxia’ és una patologia no tòxica, és a dir que no ve produïda per l’addicció a drogues, però sí defineix l’acció de tocar per superar la síndrome d’abstinència quan fa dies no s’ha estudiat o tocat, com una droga ja que allibera endorfines…, però no potser que aquesta ‘musicorèxia’ també estiga produïda, o almenys afavorida, per la convivència social del músic, establint un cercle viciós, convivint només amb músics, amb amics només músics, parelles que són músics?
Compte amb això. La gent que té musicorèxia cal dir-li que la música no pot ser-ho tot: el teu hobby i el teu treball. No, això no pot ser. El teu hobby no pot ser la teua feina. Convé tindre amics que no siguen músics, tindre hobbies i dedicar-los hores setmanals, desconnectar físicament i mentalment. Que sembla senzill, però és difícil amb la música. Quan deixen la música es troben malament.
-Els consta relacionar-se amb altres disciplines artístiques, fins i tot afins com la dansa, el teatre, la poesia, la pintura… No creu que afavoreixen una ‘secta de músics’?
Sí. Però és un problema internacional. Ara, són art o són tècnica, Comparant una classe de música amb altra disciplina, i em pregunte, utilitza la música per fer barbaritats amb l’instrument o l’instrument per a gaudir de la música, es parla d’art i d’emocions de pell?, comparem-la amb una classe de pintura, escultura o enginyeria. S’assemblen més als muntadors del mobles. No es parla d’art, de sentiments, d’emocions. Es parla de tècnica. Quantes verbalitzacions es fan amb terminologia artístico-emocional i quantes de tècnica? No fan música, fan notes. I això és una barbaritat. Està canviant el model d’intel·ligència emocional i la pràctica emocional en primària i secundària i sembla mentida que no es faça en la música quan és l’emoció en si mateix. Es que inclús això, eixa secta, genera un analfabetisme musical, perquè de música saben només la del seu instrument. Un oboè sap poc de la trompa, una trompa poc d’un piano, i no diguem d’un arpa. Fa trenta anys ja escoltava dir: “per tocar la trompeta no em cal estudiar estètica”. Malament. Però, hui encara ho sent dir. I si un professor no es preocupa perquè el seu alumne sàpiga poesia, de naturalesa, que s’emocione amb un color o per un quadre… Allò més probable és que li diga, “què fas en un curs d’eixos perdent el temps?”, li dirà que toque, que toque.
-També diu al seu darrer llibre El músic adicto que “per entendre la musicorèxia cal reconèixer la personalitat del músic”. Pot descriure-la?
La personalitat del músic canvia amb el dia a dia. Tot i que és molt particular, són més perfeccionistes, un poc més introvertits que els no músics, i no tots els instrumentistes ho són igual. L’instrument i la sociabilitat de l’instrument fan la personalitat. Els trompetistes i els percussionistes són, dins de la introversió, els més extravertits. En l’altre extrem tindríem els guitarristes, pianistes i arpistes.
-Haurien de ser músics per hores, o amb horari, ara sóc músic, ara sóc persona, no?
Clar. Cal inculcar que s’ha d’estudiar amb horari, però, després cal tindre una vida personal que cal fomentar-la i segur que m’anirà millor en la música.
-Com definiria el poder de la música que cita en el llibre per tal d’establir la musicorèxia?
Si coneguem les característiques de la personalitat dels músics i alhora el poder intrínsec de la música, entenent-la com un aspecte evolutiu i ontològic de l’ésser humà, el qual segons els estudis cerebrals en nadons, ens indica que no és una manifestació artística més, com la pintura o l’escultura, perquè l’ona et ve i inevitablement la processes. Inclús s’han investigat casos en què mitjançant la interpretació i l’alliberament d’endorfines es deslliuren de mals de cap. Aleshores sent conscients de la personalitat i eixe poder de la música es pot crear aquesta dependència.
-Quins consells dóna als pares que pensen dur els fills a estudiar música?
És el millor que poden fer. I el 100% haurien de fer-ho. Caldria fer campanyes de sensibilització per tal d’arribar a tots els xiquets dins de l’escola. Tot just ara que l’han tret.
-Recomana estudiar música?
Clar que sí. L’ensenyament de la música en edat primerenques és fonamental. A més, a partir dels quaranta, cinquanta anys millora la salut de les persones, millora la intel·ligència, hi ha menys xacres físiques,…, això ja s’està investigant. No hi ha res com estudiar música. Ara, si sabem les factures que s’han de pagar i sabem les coses negatives per eliminar-les, serà tot molt millor. Cal un reconeixement per part de la societat del benefici de l’estudi de la música, i eliminant totes aquestes coses, doncs molt millor, perquè aflorarà tot el benestar.
