Eduard Ferrando / València.
És ben cert que la nostra llengua ha sobreviscut als continus intents d’aniquilament que ha patit al llarg de la història. És cert a més, que malgrat el constant menyspreu i rebuig per part de l’actual govern del PP valencià i de la ignonímia amb què la tracten des de les institucions de l’Estat, segueix viva i continua sent el vehicle amb què tot un poble es comunica i manifesta els seus trets culturals més representatius. Però també és cert que, hui dia, a la nostra llengua li cal un marc legal més contundent que en garantisca la seua supervivència. Per això, celebrem la presentació del document que ahir, 11 de març, Acció Cultural del País Valencià i les universitats valencianes van presentar amb el nom ‘Per una nova i efectiva llei d’igualtat lingüística. Principis bàsics i àmbits d’actuació pràctica‘, un treball que reclama el dret a poder expressar-nos amb normalitat en la nostra llengua al nostre propi país. Francesc Esteve, un dels coordinadors del document, parla per a La Veu sense embuts, sobre aquest treball.
– Ens podries explicar en què consisteix el document que acabeu de presentar?
El document “Per una nova i efectiva llei d’igualtat lingüística” ja és prou explícit en el títol. Reclama una nova llei, que proposem que s’anomene “d’igualtat lingüística” o almenys que s’oriente a partir d’aquest concepte bàsic, que posa el dit a la ferida del problema. És a dir, una llei que puga garantir en els fets de cada dia que els ciutadans podem viure en valencià al nostre propi país amb la mateixa normalitat que els qui ho fan en castellà al seu i al nostre. És perfectament possible viure totalment en castellà en qualsevol ciutat o poble del País Valencià, però això mateix és quasi impossible en la llengua pròpia del país.
No hem volgut fer l’articulat concret d’una llei, sinó només uns principis bàsics imprescindibles i uns àmbits d’actuació que necessàriament ha d’incloure qualsevol llei que vulga transformar mínimament la nostra realitat cap a la igualtat lingüística. I cap demòcrata no pot estar en contra de la igualtat lingüística, siga quina siga la seua llengua habitual.
Ferran Suay i Toni Gisbert durant la roda de premsa del dia 11 de març
Es fa amb la intenció de contribuir als programes dels partits, d’orientar l’acció de govern del pròxim executiu que puga eixir de les urnes i d’establir els termes sobre els quals caldrà posar-se d’acord si es vol fer una política lingüística simplement igualitària i efectiva.
Com que estem sempre a la defensiva, molts s’han quedat en la defensa dels mínims, que és la Llei d’ús i ensenyament del valencià, la LUEV. Però la LUEV és una llei totalment desfasada per molts motius. Primer, perquè ja era una llei de mínims quan es va aprovar, fa més de 30 anys. Recordem que les altres lleis similars es deien “de normalització lingüística”: la de Catalunya, la del País Basc, la de Galícia. Fins i tot la posterior en el temps aprovada a les Illes Balears amb el PP també va ser “de normalització”. I no era sols una qüestió de rètols, sinó de continguts i d’ambició. La LUEV només fa un parell d’aportacions aplicables i útils: despenalitzar legalment l’ús del català i establir l’ensenyament obligatori i el coneixement de la llengua per als professors (i encara limitat als territoris de “predomini lingüístic valencià”). I prou.
La resta de la llei és una pura declaració de bones intencions sense cap correlat executiu, prescriptiu ni pràctic. A banda de despenalitzar el català, no fa allò que caracteritza qualsevol llei: establir uns drets i uns deures correlatius, amb uns manaments clars i precisos. La LUEV és una tirallonga de sinònims dels verbs ‘impulsar’ o ‘estimular’. I, perdona, però això no és una llei sinó una llista de desitjos, com “que hi haja pau al món” i “que les persones s’estimen com a germans”. Hi ha un article que és molt il·lustratiu en aquest sentit, perquè presenta el rècord de bones intencions sense cap prescripció, i això en un àmbit tan transcendental com els mitjans de comunicació! L’article 25 de la LUEV diu: “la Generalitat Valenciana vetlarà […], fomentarà […], impulsarà […] recolzarà […]”. I ja hem vist com ha acabat tot aquest foment i impuls…
Imagineu una llei tributària que, en realitat, diga només: “el Govern promourà i impulsarà que els ciutadans paguen els imposts”? O una llei d’igualtat entre homes i dones que només declare que “els homes i les dones són iguals en drets i el Govern estimularà la igualtat en salaris i en accés a càrrecs públics”. Doncs això fa la Llei d’ús.
– Quines són les principals aportacions d’aquest document respecte a la LUEV?
Un bon grapat. Primer, entre els principis bàsics: no és una proposta de llei d’igualtat en abstracte ni referida a les llengües, sinó un esborrany de norma per a garantir la igualtat, efectiva i palpable, de les persones, dels ciutadans, en tots els àmbits de la vida.
Com és lògic i elemental, per a garantir uns drets estableix els seus deures correlatius. A veure: de què serveix proclamar que “tots tenen el dret a relacionar-se amb l’administració en valencià” si, correlativament, no es garanteix que els empleats públics tenen el deure de conèixer el valencià i d’usar-lo, en igualtat amb el castellà?
La proposta de llei estableix que el valencià ha de ser la llengua d’ús normal i habitual de les administracions valencianes i, per a les radicades al País Valencià (de Justícia, de l’Estat), que garantiran l’atenció normal en valencià, en condicions d’igualtat amb el castellà. Tot el personal de les administracions públiques ha de conèixer les dues llengües oficials amb competència oral i escrita suficient per a exercir les seues funcions. Tots els ciutadans valencians han de presentar un coneixement almenys passiu del valencià, única garantia que quan vas a qualsevol comerç o establiment t’atendran sense demanar-te que canvies tu de llengua (recordem que la Constitució espanyola imposa un deure molt superior: conèixer activament el castellà, sense escarafalls per part de ningú, des dels neoliberals fins als esquerrans).
El valencià ha de ser la llengua vehicular de l’ensenyament, l’únic sistema que, com demostren els estudis, assegura que els escolars dominen tots dos idiomes oficials. Han de funcionar uns mitjans de comunicació públics i de qualitat exclusivament en la llengua del país, amb la recepció de tots els mitjans públics en català de la resta de l’àrea lingüística.
A més, s’estableix una promoció efectiva del sector cultural valencià i en valencià, per part dels mitjans de comunicació, amb creació de circuits al País Valencià i la resta de l’àrea catalanoparlant i amb ajuda econòmica.
Moment de la presentació a l’Octubre CCC.
Sí. Per exemple, es generalitza la toponímia en valencià històrica i tradicional dels nostres municipis per llei i tot d’una, com han fet les altres comunitats autònomes, evitant reproduir una batalla a cada poble sobre el nom.
– I es fixa de manera explícita l’equivalència de les denominacions ‘valencià’ i ‘català’ referides a la llengua pròpia, colofó lògic de les 46 sentències de tots els tribunals (des del Constitucional al Suprem, passant pel Superior de Justícia valencià) que així ho recullen. Una provisió que, per fi, impedirà que el subterfugi d’oposar ‘català’ i ‘valencià’ s’use per a torpedinar-ne l’ús, com ha estat tan habitual. I, a més, s’estableix Ia col·laboració amb la resta de l’àrea lingüística catalana amb la participació en entitats comunes de promoció de la llengua i la cultura, similars a les fixades per la Unió Lingüística Neerlandesa per a l’holandès dels Països Baixos, Bèlgica i Surinam o per als països de llengua francesa en l’Organització Internacional de la Francofonia. A banda de coordinar la fixació d’una normativa lingüística comuna, amb la participació de totes les entitats de referència lingüística reconeguda per llei i les universitats de la Xarxa Vives.
– Parlant de les universitats, el document ha rebut el suport de les universitats públiques valencianes…
Sí, per a nosaltres ha estat una grandíssima satisfacció haver tingut el suport i la cooperació de les universitats valencianes que han volgut col·laborar amb la iniciativa. És una garantia de solvència acadèmica i d’implicació amb la societat i el seu progrés.
De fet, aquestes universitats estan ara aplicant una política similar en molts aspectes a la que proposem ací. Jo puc parlar sobretot de la meua, la Universitat de València, i puc dir que en els darrers anys l’avanç, tant en la concepció de la política lingüística com en l’efectivitat, ha estat més que notable. Per exemple, s’han fixat percentatges d’increment de docència en valencià i l’objectiu definit d’arribar a l’equiparació i garantir que el nostre personal i els nostres estudiants siguen plenament competents en català, en castellà i en alguna llengua d’abast internacional.
Intervinents en l’acte celebrat aquest dijous a l’Octubre CCC.
– Amb el reconeixement d’entitats com la RACV o l’actual lo Rat Penat, què creus que pretén el govern del PP? Creus que poden ser les darreres accions de l’actual govern per a deixar ingovernable el País Valencià?
El govern valencià del PP fa just el contrari del que Acció Cultural i les universitats proposem. Amb una clara finalitat electoral −per què volen aprovar la llei de senyals d’identitat just ara, a uns mesos de les eleccions?−, torna a agitar artificialment la confrontació sobre la llengua i la identitat. I, en comptes de col·laborar amb les universitats, entitats públiques i de solvència reconeguda, ho fa amb els reductes particulars i particularistes del blaverisme més tronat.
Té gràcia per a què volen el valencià: ni el Govern ni el mateix president de la Generalitat el parla habitualment i, les poques vegades que ho fa, fa vergonya sentir-lo de la incompetència que manifesta, indigna per al representant màxim de tots els valencians.
Però, pel que es pot llegir en el projecte de llei de “senyes d’identitat”, ja es veu prou per a què volen el valencià. El valencià, per a ells, només és una “senya”: una banderola per a agitar i embolicar-se. Com que no es nota gens en la seua actuació que són valencians, han d’agitar el valencià com una bandera i una disfressa. I en aquest projecte de llei, una mostra palpable de la mentalitat colonitzada i supeditada amb què diuen defensar el valencià, és que comencen el text legal definint ‘identitat’ a partir del ‘Diccionario de la lengua española’ de la Real Academia Española. Els qui volen alliçonar-nos sobre les “senyes” i sobre la promoció del valencià ni tan sols recorren a la llengua que se suposa que defensen per a definir l’objecte de la llei…
I a la darrera pregunta que em feu, un sí rotund: espere aquesta siga l’última acció de l’actual Govern. Ja és hora de passar pàgina i obrir una etapa nova.
