Xavier Pérez / Beneixida
-Qui és Anna Moner?
-Qui és Anna Moner? No sé com explicar-t’ho. És artista plàstica en principi, que després es va endinsar en el món de l’escriptura i finalment està treballant en les dos coses de manera equilibrada, encara que cada vegada sembla que s’imposa un poquet més l’escriptura simplement perquè necessita més temps.
-Com es conjuga ser artista plàstica i escriptora a la vegada?
-Molt fàcil. Tot és creació, són llenguatges diferents, però tot està involucrat en el mateix món. Almenys jo m’hi enfronte amb la mateixa emoció, eixa emoció estranya que se sent en començar a crear alguna cosa, quan estàs davant un full de paper en blanc, davant un llenç en blanc o una sala d’una galeria d’art buida. Són les mateixes sensacions, el que passa és que has d’utilizar llenguatges diferents per a expressar-ho.
-Parlem de la novel·la Les mans de la deixebla, guanyadora del Premi Enric Valor que pareix que no ha deixat indiferent ningú. Podria explicar un poc eixa trama que es desenvolupa a l’Horta de València, amb el cos humà, tipus ‘thriller’… Com va a sorgir la idea i per què?
-A Les mans de la deixebla, sobretot parle de Fabrizzio Scarpa que és un cirurgià i anatomista italià de finals del segle XVIII que és requerit per la Universitat de València per a impartir-hi docència. Ell decideix traslladar-se i instal·lar-se per a continuar en la recerca de l’interior del cos humà que és el que més el fascina, capbussar-se en el cos humà. Al mateix temps, és un gran apassionat, un col·leccionista de cossos deformes i decideix instal·lar-se a l’Alqueria dels Encants a l’Horta de València.
Allí construeix un laboratori i realitza aquesta sèrie de pràctiques amb cadàvers. Però uns anys després coneix Brunel·la, una jove de 16 anys, quan arriba a l’Alqueria i en contactar amb ell veu que hi ha alguna cosa més. Però té una peculiaritat que a ell l’atrau, la fa diferent, la fa única i decideix traslladar-li tots els seus coneixements, però en canvi, no és la persona adequada per a tindre els coneiximents de Fabrizzio. A partir d’ahí es desencadena una trama on anys després Brunel·la, ajudada per Zacaries, un altre personatge- com algú ha dit un secundari de luxe- fan una sèrie de pràctiques al laboratori molt, molt qüestionables…..
-Per a quan una versió digital de la novel·la o fins i tot una pel·lícula?
-(Riu). La versió digital està i la pel·lícula és una cosa que no ve de l’autor. Ara la novel·la ha de fer el seu camí, si el fa, i si alguna vegada algú s’interessa seria genial…però no ho contemple, és molt complicat.
-S’ha plantejat traduir la novel·la al castellà i presentar-la a la resta de l’estat espanyol o a Llatinoamèrica?
-Sí, sí que hi ha projecte de traduir-la, encara que estàs en altres coses perquè hi ha prioritats, pero sí, és una cosa que està al cap i existeixen possibilitats perquè la veritat, jo crec que per temàtica sí que entraria en un públic ampli que podria gaudir de la història de Brunel·la.
-A banda d’aquesta novel·la ha publicat altres relats en mitjans de comunicació, també s’ha endinsat al teatre amb una obra estrenada a Alzira…
-Sí, va ser una col·laboració que hem fet amb el mag Yunke, molt conegut perquè col·labora amb ‘El hormiguero’.Un mag de grans il·lusions, amb molts premis, i la veritat és que thotom se sorprèn amb els seus trucs que són decapitacions, desaparicions, travessar els cosos… Ell entra molt dintre la línia que a nosaltres, tant a mi com a Sebastià Carratalà, el meu company que també està dintre del projecte, ens atreia, perquè podies incloure tota eixa vessant gòtica amb eixa literatura gòtica, unir-la i fer un espectacle de màgia teatralitzada amb un fil argumental que li donara cos a tots els trucs. L’estrenaren al teatre d’Alzira i va ser tota una experiència, però amb ell (el mag Yunke) ja col·laborem des de l’any 2000.
-Ha pensat, ara que ha sigut època de Falles (ja riu), en fer alguna cosa relativa a les Falles?
-Sí, vaig col·laborar al llibre de la falla Arrancapins de València i la veritat és que va ser tota una experiència. Em demanaren si podia fer algun relat a partir del món faller i com que nosaltres el coneixem prou per dins, tant Sebastià com jo vàrem treballar ja fa molts anys en aquest món, açò donà peu per a tractar algunes qüestions d’una manera divertida, però també portant-la al meu terreny, eixe terreny més sinistre que li donava unes connotacions diferents.
-Canviant de qüestions. Què és per a vosté la vida?
-(Se sorprén) Què és per a mi la vida? Aquesta pregunta és molt intensa (riu). No m’ho he plantejat mai. Pense que simplement és deixar-te dur…
-L’esdevenir presocràtic?
-És que clar, molt poques vegades pots decidir sobre el que passarà. Sí que pots anar triant perquè constanment tries, hi ha camins que es bifurquen, com diu Borges, i tu has de saber agafar el correcte sabent que moltes vegades no és el que toca. Però al mateix temps és deixar-te dur, és el viatge, la vida és un viatge i el trajecte és el que importa, perquè el final el coneixem tots.
-Un patiment? Jo crec que et fan patir i això és una cosa que ens la podrien estalviar, però patiment no… Crec que cadascú ha de saber triar i ha de saber viure el millor posible, però no és un patir, no és com diu l’expressió ‘un valle de lágrimas’ ni molt menys.
-Crec que té una certa obessió per l’anatomia humana, pel cos humà, estem rodejats de quadres, crec que és un món que l’encisa.
-Sí, però jo arribe a eixe món a través de l’art. No tenia cap referència del món científic i menys del segle XVIII, però sí que el meu primer relat La venus i el lliri el vaig començar perquè m’atreia una figura de cera d’una dona desmuntable a qui treies la peça de damunt de l’abdomen i a partir d’ahí eixia tot l’interior del cos humà. Està al museu de l’Specola de Florència i és el primer museu de preparacions anatòmiques de cera on està representat tot el cos humà. A partir d’ahí vaig fer el meu primer relat i després ja vaig passar a treballar l’anatomia perquè és un món fascinant que s’obria i que a partir d’ahí podries vore les dos parts, la part bona i la part mala de la ciència.
Tinc un referent, la novel·la, Frankenstein, de Mary Shelley, perquè sempre m’ha fascinat la lucidesa d’aquesta autora de 19 anys per com en els inicis,en el moment que anava prenent força la ciència, ella va vore que segons en mans de qui caiguera la utilització podria ser una bona o una mala praxis i axò sempre m’ha atret. Jo veig que ahí hi ha unes qüestions que literàriament podrien resultar interessants.
Després també hi ha una altra cosa i és que a mi l’anatomia, la dissecció del cos humà em serveix per a ‘disseccionar’ l’ànima. Aleshores no sols parles d’allò visible que són els òrgans, les vísceres, els tendons i els muscles, sinó que te’n vas a la part invisible; a les pors, a les obsessions que reflexen els personatges de Fabrizzio, de Brunel·la o de Zacaries.
-Li agrada París….?
-M’agrada París, m’agrada molt. De fet estic altra vegada a París però literàriament parlant. Jo pensé que és una de les ciutats que tots tenim muntada al cap, com Nova York, com tantes altres, tan representades al cinema, a la literatura. Però quan vas no decep gens, al contrari, creix encara més. És una ciutat molt viscuda.
-Té alguna cosa pensada per a París?
-Es pot viure de pintar i d’escriure?
-Es pot viure de pintar si compagines la teua obra artística amb altres obres d’encàrrec. De fet nosaltres tenim un taller de pintura on compaginem les dos coses. Fem equip des de fa molt anys amb el meu company Sebastià Carratalà. Sobre la literatura, jo acabe d’entrar en aquest món, és la meua primera novel·la i saps que has d’entrar dintre dels premis literaris. De moment, no és la meua via.
-Vosté que ha recorregut tot el País Valencià presentant la seua obra. Com veu la xarxa cultural valenciana?
– M’he adonat en aquest últim any que he anat des de les comarques del nord a les del sud i la veritat és que sorprén, sorprén molt el dinamisme i l’activitat que hi ha. Tot el que la majoria pensem que no existeix. Però fa falta vertebrar-ho perquè tots coneguem totes les activitats i l’ambient cultural que som capaços de generar. Seriosament pense que si fórem capaços d’articular i de saber de punta a punta que estem fent tots, la nostra autoestima pujaria moltíssim. La veritat és que no estem tan malament, estem molt bé i amb ganes de fer moltes coses, en tots els àmbits. Per exemple, a l’àmbit literari hi ha molts escriptors i escriptores i això sorprén, sembla que som pocs però després veus que hi ha un dinamisme i un nivell molt bo perquè tot açò arranque i agafe cada vegada més força.
-Enguany, la Generalitat ha creat una ‘cosa’ que es diu Cultuarts. Em pot donar una opinió sobre aquest invent?
-Normalment tot el que es genera des de l’administració pública sempre és a canvi de… i en aquest cas, parle també per Sebastià, com artistes plàstics hem patit aquesta situació. Saps que si vols gaudir de certa llibertat a l’hora d’expressar determinades coses has d’apartar-te d’aquestes qüestions. Sóc escèptica, encara que hi ha algunes administracions que per ideologia et deixen les portes, les fronteres lliures, però per experiència sabem que darrerament això no estava així.
-Parlant de Sebastià, com es compenetren per a fer projectes, hi ha un ‘filing’ especial?
-És que portem molts anys. 26 anys treballant en equip fa que la compenetració siga molt gran. És sempre parlar molt, dialogar molt… Treballem en equip qüestions plàstiques perquè els dos tenim els mateixos interessos i ens atrauen les mateixes coses. Nosaltres començàrem treballant paisatges i ara hem derivat cap a un altre terreny perquè el camí va fluctuant per a trobar noves vies i això moltes vegades ho comentes. És un procés llarg a l’hora de canviar perquè vas cercant. Però sempre és anar conversant, parlant, un treball en equip en tots els aspectes. És una cosa que enriqueix molt i t’ajuda a tindre molt de respecte pel treball de l’altra persona. Estic molt contenta d’haver gaudit d’aquest treball en equip durant tants anys.
-El món editorial està en plena crisi. Com veu el futur d’aquest sector?
-Crec que treballant com estan fent-ho des de fa molts anys. S’ha de fer servir eixa il·lusió que de vegades s’arracona. Són moments molt complicats però s’ha de confiar en el treball de les editorials i s’ha de confiar en els lectors.
-Què pensa de la política cultural de la Generalitat?
-(Torna a riure, aquesta vegada més llarg) No m’ha agradat gens com ha funcionat sobretot perquè la manipulació ha estat molt gran. S’ha desvirtuat molt. Sols s’ha de mirar el que ha passat a centres com L’IVAM que s’ha desvirtuat moltíssim. Tots els centres culturals han perdut el prestigi que tenien i clar, això és culpa d’algú. El que passa és que sempre et queda eixe regust final agre. Si tenim sort que després d’alguns anys podem recuperar les coses d’eixa idea anterior, doncs genial, i si no continuarem fent, establint vies paral·leles que suplisquen un poc les carències.
-Quina opinió té dels polítics valencians?
-(Sospira) Crec que hi ha uns quants que coneixem tots que ens han de deixar viure, ja han demostrat molt bé el que són capaços de fer. Hi ha d’altres però, que encara han de demostrar el que poden fer i que tenen moltes ganes, però sempre amb cap i seny, sense pressa d’arribar i valorant els pros i els contres del que seria una entrada atropellada en el poder, en el cas ideal i hipotètic, d’un canvi de govern.
-És possible un canvi?
-Jo crec que sí que és possible un canvi. Seria desastrós que no poguérem imaginar eixe canvi, jo crec sincerament que sí. Seria molt lamentable que després de vore les coses com estan i les situacions que estem vivint, no fórem capaços ni de plantejar-nos un canvi, això sí que seria desastrós.
-Un qualificatiu per al ministre Wert?
-(Riu a la gana) M’entren ganes de dir-ne molts, però, seré correcta, freda i calculadora (baixa el to de la veu), com és ell. Simplement diré que és prescindible.
-Per a quan un blog propi on puga recollir els seus relats, articles?
-És que això requereix temps i ara no en dispose pel treball al taller, perquè vols fer moltes coses, perquè estàs treballant en una altra novel·la… Evidentment m’interessa però no tinc temps ara.
–Un pintor?
-(Sospira) Quan t’agrada l’art en general és un crim quedar-te amb un autor. Pense que sóc més de debilitats. Tinc debilitats molt clares, per exemple una del XIX molt gran és Friedrich, el pintor alemany romàntic. Després una persona que ens ha deixat fa poc i per la qual sent una gran admiració és Antoni Tàpies; també un altre autor que viu, és jove i que té una obra fantàstica és Perejaume.
Fotos: Cristóbal Calvo
–Un escriptor?
-Em passa el mateix. Si he de confessar una debilitat amb la qual gaudir de la lectura, Poe.
-Per què Beneixida?
-Jo sóc de Vila-real, vinc de la Plana. Vàrem estar vivint (Sebastià i ella) a València i en un moment donat ens donaren una beca, la beca Banu-Saidi que s’organitzava al poble de Beneixida per a recuperar la memòria del poble vell, després del trasllat per la pantanada de Tous. Convidaven a artistes a treballar qüestions com la recuperació de la memòria. Com nosaltres treballàvem a partir del paisatge, vàrem vindre ací, coneguérem el poble, vàrem vore les possibilitats que tenia la casa per a poder establir-se, per a viure i treballar, ens va agradar molt la Ribera i decidírem quedar-nos.
-Com veu el projecte de La Veu del País Valencià?
-Amb molta il·lusió, perquè coneixes el projecte des de l’embrió i la veritat és que veus que fa falta. Com li deia abans, fa falta vertebrar el País i conéixer les nostres notícies, però no les més superficials, les que volen fer arribar, sinó les que nosaltres volem conéixer. Pe que fa a aquest cas, ho visc amb molta il·lusió i és un projecte que va agafant cos, que va agafant forma, presència, que necessita eixa empenta última per a que vaja a més. Però jo crec que sí, és un projecte engrescador i que val la pena que recolzem tots.
