Eduardo Montesinos és un home de la casa, com els antics aprenents gremials, el qual ha passat pràcticament tota la seua vida dins o vinculat al Conservatori de València tot i que des de fa dècades els centres es dividiren per oferir els ensenyaments mitjans (avui professionals) i els ensenyaments superiors. El Conservatori Superior de Música ‘Joaquín Rodrigo’ de València ha estat sa casa des de fa 63 anys, d’ençà que entrà com a alumne, exercint com a professor, catedràtic, vicedirector i finalment director.
“La meua vida ha estat lligada a aquest centre pel qual professe un profund respecte i amor”, afirmava rotundament, però, “forçadament, ni un dia més encara que vulga continuar” deia. El 31 d’agost haurà de deixar-ho, perquè comença una nova etapa, musical sense dubte, però sense potser tanta responsabilitat. Eduardo Montesinos “l’únic representant del Third Stream” jazzístic valencià com ho recollí Vicent Lluís Fontelles (“Jazz a la ciutat de València”, 2010. UPV), ha desenvolupat el càrrec de director en dues etapes, estant al capdavant del CSMV més de 13.
Pels seus ulls han passat obres com “Pensado en jazz” (1972/2005), el “Concierto para piano y orquesta” (1981) o el “Concierto para violín y orquesta” (2004), però com a responsable de l’ens educatiu musical superior valencià ha vist també oportunitats universitàries, oposicions i decrets, estrenes, concerts, polítics i responsables institucionals…. amb l’opinió d’un home reflexiu, però contundent en les respostes, hem parlat a bastament amb el director del CSM de València,
Sixto Ferrero / València
– Com valora l’etapa més recent com a director del Conservatori Superior de Música de València (CSMV)?
He assolit els projectes que tenia en la meu primera etapa com a director, per això estic satisfet.
– De totes les coses que ha aconseguit com a director de quina està més satisfet?
De tres coses. Del taller d’òpera, perquè al crear-se l’ISEA el CSMV posa els cantants solistes, el cor, l’orquestra, el director musical i la directora d’escena, de vegades hem tingut la col·laboració com a regidor d’algun professor de l’Escola Superior d’Art Dramàtic, l’Escola d’art i superior de disseny aporta els decorats, el departament de moda els vestuaris, però a més a més tenim els IES de perruqueria i maquillatge. Des de maig de 2005 fins enguany s’han muntat dues òperes anualment. Abans en fèiem una, ara en fem dues amb decorats, vestuari, il·luminació,… Açò està assolit. Jo no participe, però, vaig ser l’impulsor, qui vaig prendre la iniciativa de dir: açò anem a fer-ho. També he tingut un gruix de professorat il·lusionat de gran qualitat pedagògica. D’altra banda estic molt satisfet d’haver implantat l’especialitat de jazz. Sens cap mena de modèstia, si no hagués estat jo, mai no s’hauria implantat, perquè ací, gent coneixedora del jazz dins del professorat no hi havia, aleshores, la gent que desconeix un món sempre és refractària que s’implante. Jo el conec, perquè he estat pianista de música lleugera i sabia que era un món amb qualitat, com deia Alfredo Casella (Tractat d’orquestració, 1945) “la barrera entre la música denominada docta i el jazz o fins i tot la música lleugera, és quasi inexistent”, aleshores tenim música composta amb bon gust i música composta amb no tant de gust. També de la creació de la banda de concerts del conservatori, la qual porta el professor Ramón Ramírez, però també de les dues orquestres (la simfònica i la clàssica) perquè els alumnes de direcció poden fer pràctiques, no com vaig haver de fer jo que havíem de pagar les pràctiques per contractar els músics. Ací els alumnes fan pràctiques amb l’orquestra, la banda i el taller d’òpera. És una experiència que no es té a molts llocs de l’estranger, de no ser que es pague eixe màster amb moltíssims diners.
– Què voldria haver aconseguit i no ho ha pogut fer?
M’haguera agradat que el nostre Taller d’òpera s’haguera seguit fent al Centre de Perfeccionament Plàcido Domingo del Palau de les Arts. La infraestructura de conservatoris a la Comunitat Valenciana és fantàstica, però després cal donar feina a tota eixa eixida. Una de les vies seria tindre eixa connexió, la del Taller d’òpera amb el Palau de les Arts, aleshores, fer el màster i els que siguen molt bons s’haurien de quedar allí formant companyies. Aquestes companyies tindrien la seua orquestra, alumnes d’art i disseny… fent equip, etc. Es crearien diverses companyies amb la seu al Palau de les Arts. No és que se’ls haja de pagar. És acollir-los, per tal que puguen assajar, donar-los facilitats, així se’ls donaria feina per omplir tots aquests auditoris, centres culturals, teatres que tenim ací, o a altres Comunitats, és a dir que també podem exportar-los, els donaríem una eixida. Alhora es podrien donar al Palau de les Arts, en comptes de 6 o 7 òperes com a màxim, s’oferirien moltes més, posar uns preus populars…, aleshores tindríem eixe gran edifici, amb magnífiques instal·lacions omplert d’activitat a preus normals. Una funció de gala, amb cantants famosos d’arreu del món… l’entrada val caríssima, s’exigeix vestit d’etiqueta… tot el que vulguen, però, a l’endemà, posen altra òpera, feta amb gran nivell a preus populars i així el poble pot gaudir-ho a preus raonables, alhora es dóna feina a orquestres, cors, solistes…, això és el que m’haguera agradat posar al cap dels polítics, en comptes de gastar-se tants diners en un sol director, eixos diners s’invertisquen en tot açò, en fer una base sòlida. Perquè així quan falten diners, no ocorrerà com quan sí en falten que les grans figures immediatament marxen.
Intentar aconseguir allò que no he pogut aconseguir.
– Vostè va lluitar molt pel jazz i va fer perquè entrara en els ensenyaments superiors, no creu que s’hauria d’incloure també els ensenyaments d’altres tipus de música com el rock (música moderna)?
He lluitat 22 anys perquè això siga així. Però, el germen del rock està en el mateix jazz, en qualsevol cas això haurien de ser els mateixos professors els qui haurien de proposar-ho. Si ho volen incloure en la programació, no tindrien cap problema en fer-ho, això depèn, com et dic, del professorat de jazz que ací és d’un nivell molt alt.
– I la música tradicional i els seus instruments, els inclouria en el Conservatori Superior?
Això no ho veig per a un conservatori superior. Per a un (conservatori) de la Diputació, de la ciutat…, coses així, bé. Però, una càtedra de dolçaina? no ho veig. Un conservatori és perquè allò que s’estudie al centre servisca per a qualsevol part del món, des del punt de vista de la tradició occidental. Però, això una vegada s’ix de la frontera d’ací, la dolçaina no és un instrument amb què l’alumne es puga guanyar la vida. Hi ha altres coses més importants, com la música antiga i abans d’això, posaria instruments de música antiga, molt abans que la dolçaina i el tabalet, o el cant d’estil,… ho veig des d’un punt de vista local. Altra cosa és que sobren els diners. Amb això no vull dir que s’haja de perdre o deixar d’estudiar. Però una càtedra… de dolçaina, no. És com el cant d’estil. Només es dóna ací i eixida a l’exterior no en té. Que s’ha d’estudiar? Per suposat.
– Tampoc creu que el cant d’estil puga tindre cabuda dins un conservatori superior?
Com una especialitat, un títol superior…, no ho veig. Ara, per exemple, dins de l’assignatura de cant es podria posar una optativa de cant d’estil, amb un professor que ho ensenyara, però, el títol de cant d’estil?. No.
– Quina valoració fa dels màsters que s’ofereixen en el CSMV?
Els màsters han tingut molta acceptació. Però són restringits, perquè hi ha un nombre de places. Ací s’han fet dos màster, el d’interpretació instrumental performativa, per a instruments, i l’altre el màster d’interpretació operística. Tots han tingut molta acceptació, especialment el de cant. Hem tingut brasilers, ucraïnesos, russos…, des del nord d’Europa han vingut ací perquè el professorat té categoria, renom i alhora la particularitat que interpretaven dues òperes amb orquestra, decorats…. i això no ho ofereixen a tot arreu.
– Creu que l’oferta de màsters és bona, suficient, millorable…?
L’oferta està bé. Entren molts departaments.
– I altres tipus de màsters, per exemple gestió musical, no s’ho han plantejat?
Nosaltres tenim l’assignatura de gestió, dins dels estudis. Però crec que per fer un màster cal tindre l’especialitat i la formació en la carrera.
– Creu que el màster ha de ser una continuïtat del que s’ha fet durant la carrera?
Una continuïtat, però sense repetir tot el que s’ha fet anteriorment, sinó continuar el camí engegat i seguir cap a dalt, tractant altres temes que no s’hagen tractat en la carrera.
– Com valora el sistema educatiu musical espanyol?
En realitat és bo. Està dins de l’espai d’educació superior. Ens pujàrem a eixe carro i està bé. En plans d’estudi anteriors la formació integral de l’alumne estava no tan cuidada com està en aquest. Per altra banda hi havia una contrapartida, perquè eixe temps s’invertia en aconseguir encara major virtuosisme instrumental. Tot té els seus pros i contres.
– Per què els ensenyaments superiors no estan encara dins del sistema universitari?
La principal culpa és dels diversos governs que hi ha hagut. A nivell estatal han fet més per la música els governs socialistes que els populars. Altra cosa és a nivell local, on el govern del PP s’ha portat bé amb la música, mostra d’això és aquest centre, que és un centre d’elit. Però, qui concedí les convalidacions dels antics plans d’estudis del 42 i del 66 amb la LOGSE?, gràcies a això, a que ens equipararen a la LOGSE, la qual suposava ser llicenciats, jo vaig poder-me doctorar, i ser doctor en música per la Universitat Politècnica de València. Fou el govern de Felipe González qui ens donà llum verda en aquest aspecte. Tanmateix, la LOGSE no ha posat el conservatori a la universitat, la LOE tampoc, la LOMCE tenia l’oportunitat. D’un colp de ploma ho podrien haver fet. Perquè abans deien que no hi havia doctors al conservatori. No hi hauria doctors fa quaranta anys, però ara ací hi ha molt de professorat que és doctor. I si entràrem a la universitat molts llegirien la tesi ràpidament, perquè ja la tenen preparada i qui no ho faria a veles plenes.
– Hi ha hagut alguna vegada alguna universitat valenciana que fera alguna cosa per acceptar o acollir el conservatori i els estudis superiors?
Qui tingué interès fou l’anterior rector de la UPV, Justo Nieto, qui després fou conseller d’empresa. Tenia gran interès. Jo vaig anar a parlar amb ell, i aleshores estava de consellera Miró (PP), però al poc jo vaig cessar com a director, aleshores jo sense ser director no podia fer res. Quan vaig tornar (a ser director), Justo Nieto és quan va reprendre l’interès.
– Per què no es va materialitzar aquell interès?
Perquè hi havia problemes legislatius. Ell creà l’ISEA, per tal que en un futur pròxim eixe institut, al qual pertanyem, es convertira en universitat. Però Justo Nieto cessà, no el continuaren com a conseller i ell, doncs…, marxà i està jubilat. Si hagués continuat (com a Conseller), l’ISEA s’hauria convertit en una Universitat de les Arts o bé ens haurien encabit a tots dins la Universitat Politècnica de València. Segur.
– Per tant l’objectiu de l’ISEA és convertir-se en universitat?
L’objectiu principal de l’ISEA és convertir-se en una Universitat de les Arts.
– Dependent o independent de les universitats públiques?
Millor independent.
– I si ha de ser adscrita a…?
Adscripcions cap. Ninguna. Això té alguns avantatges, però, té molts inconvenients. Una universitat de les Arts, o integrat tot dins de qualsevol universitat pública.
– Alguna vegada s’ha estat prop d’aconseguir-se?
Es tingué l’oportunitat en la dècada dels 70, amb un dels darrers governs de Franco. El ministre Villar Palasí ens donà un termini de deu anys per tal que els conservatoris superiors s’integraren en la universitat i, culpa també dels músics, i del ministeri tot i que després ja no estava Villar Palasí, el ministeri aleshores no afavorí en absolut primer la separació de graus. Passaren els deu anys, Belles Arts es pujà al tren, i nosaltres dividits per part del ministeri i per culpa d’altres, es va perdre aquell tren i ho hem pagat molt car, estem pagant-ho molt car i encara ho haurem de pagar molt car. Però ara també depèn dels governs autonòmics, que vulguen fer-ho. L’actual director de l’ISEA, Vicente Llimerà ha estat gestionant ací amb els rectors de les universitats.
– Creu vostè que calen tres conservatoris superiors al País Valencià?
El Conservatori Superior de Castelló i el de València estan molt pròxims. Particularment, hauria edificat 2 o 3 plantes més, o més ample, o en compte de tindre aquets meravellós pàrquing l’hauria fet subterrani i ja tens l’edifici més gran, més ample,… i bo, per a vindre de Castelló a ací és com vindre de Xàtiva a València i els que visquen a Benicarló o Vinaròs que se’ls done unes beques de transport i ja està.
– Aleshores amb dos Conservatoris Superiors seria suficient?
Sí. Suficient. I el d’Alacant també té un perill. Està prop de Múrcia, però vinga si vols, ja és altra comunitat. Però amb la quantitat de músics que hi ha, amb dos (Conservatoris Superiors) hauria sigut suficient.
– I seguir el model de Musikene, ESMUC o CSM Aragó, amb un conservatori superior més centralitzat, amb més pressupost i dins del marc universitari?
Jo no veuria cap inconvenient, ara si es col·loca a Alacant, els del nord protestaran perquè estan a 650 KM.
– La ubicació hauria d’estar centralitzada a València?
Terreny per col·locar Alacant i Castelló ací…, pràcticament caldria enderrocar l’edifici, o trobar altra ubicació. A veure, que a Castelló hi haja un conservatori superior és una qüestió política de l’any 95…, 96… Si a Alacant tenen un aeroport, no anem a ser nosaltres menys, no?. Però bo, en qualsevol cas per la proximitat el de València i Castelló podrien estar junts perfectament.
– Recuperaria l’Institut Valencià de la Música dotant-lo d’independència, gestió i pressupost o cal deixar-lo dins de CulturArts tal i com està?
No he notat cap diferència, tot i que no estic en eixe organisme. No sé si ara funciona millor pel fet de pertànyer a CulturArts.
– És legal o il·legal el concurs/oposició al cos de catedràtics que s’han convocat enguany?
El concurs d’accés al cos de catedràtics està en la LOGSE, en la LOE i en totes les lleis orgàniques, és a dir que això no és il·legal. S’exigeix una antiguitat mínima de vuit anys per entrar en el concurs d’una càtedra de la mateixa especialitat. És legal. El concurs/oposició lliure és completament legal. Ara, no m’ho he mirat en profunditat perquè quan es celebre ja no estaré i no m’afecta, crec que hi ha un màxim en els mèrits artístics (en la concurs de mèrits al cos de catedràtics) i certament, a això no li posaria cap màxim. I aquests mèrits haurien d’estar molt ben reflectits, redactats i especificats com s’han de valorar, perquè u pot presentar una muntanya de programes però ser concerts al centre cultural del poble, l’auditori de la banda,… i altre pot presentar quatre programes, però ser a l’Auditorio Nacional, que ha tocat o li han estrenat obres l’Orquesta Nacional de España, RTVE o l’Orquestra del Palau de les Arts… Clar, un concert ací amb la seua crítica corresponent inclosa, per tal que es puga contrastar que no ha estat debut i acomiadament. Tocar amb aquestes orquestres, auditoris, un programa d’aquest val cent mil vegades més que un dels altres. Posar-li màxims a això? no té sentit, perquè és concurs i no van a tocar. Això caldria perfilar-ho bé per tal que tinguem els millors, perquè sinó potser alguns es queden fora.
– Les discrepàncies són en aquest sentit que ha exposat per dictaminar la legalitat o il·legalitat del concurs, no li sembla?
Legal és legal. Però és la forma d’interpretar-ho. Ara encara estan en el desenvolupament de la llei i això és competència del ministeri o de les autonomies. Aleshores, la comunitat sense eixir-se’n de la llei, caldrà que li done una interpretació que siga el més efectiva possible
– Aleshores, quina valoració fa del procés selectiu per a cobrir les places de catedràtic (convocades per a 2015), és just o no, o suspendria el procés?
Això, l’enrenou, és pel que ha fet la comunitat, perquè la llei ho diu clar: concurs d’accés amb vuit anys d’antiguitat. Si hi ha un màxim en els mèrits, perquè la baremació a la llei ministerial no està, és competència de les comunitats autònomes.
– Les crítiques apunten al fet que no es toque o es faça una classe com indiquen es fa als països capdavanters en educació musical, sobretot per accedir a llocs d’excel·lència acadèmica com és el cos de catedràtics.
La classe i tocar ja ho van fer quan accediren al cos de professors. Si ja ho feren aleshores, no se’ls pot obligar a tornar-ho a fer altra vegada. Que aleshores foren comparats amb uns i ara amb altres? D’acord. Mirem els mèrits. Però, si aquests tenen un màxim, això no està ben desenvolupat.
– Com veu la vida musical valenciana, el nivell dels músics i els conjunts?
Les agrupacions professionals, l’Orquestra del Palau, l’Orquestra de València i la Banda Municipal, són d’un gran nivell. Fa uns quants anys venia una orquestra estrangera i et quedaves bocabadat, ara mateix hauria de ser una orquestra estrangera molt, molt bona per trobar i notar diferències. I l’Orquestra del Palau de les Arts sempre ha sigut bona. La forma de confeccionar-se…, no és que no tingués qualitat, però eixa qualitat s’hauria aconseguit igualment amb més músics espanyols i valencians.
– Les programacions li semblen equànimes?
Hi ha molta oferta musical a València. De vegades més oferta que demanda. Hi ha hagut un canvi tremend, però, per exemple l’Orquestra de València repertori espanyol toca poc, i hi ha moltes obres belles de compositors espanyols de reconegut prestigi que no es donen i de vegades hi ha compositors que no són gens coneguts, però, tenen alguna obra molt bella que es podria donar. També hi ha gent molt coneguda i no s’interpreten mai, perquè qui està de director posa els programes que a ell li interessen i molt més si és un estranger, que no és que siga mal director, però, no afavoreix que puguem escoltar més música espanyola, tret de Falla, i Turina alguna cosa, fins i tot catalans. Hi ha compositors catalans vius molt bons i no podem escolat res. Sabem que cal tocar allò conegut per tal d’atraure el públic, però francament, hi ha una sobrecàrrega de Mahler, Bruckner,…, en detriment que puguem escoltar més compositors espanyols i valencians.
– Per exemple aquest mes no sonarà res de Nielsen i és el seu 150è aniversari.
S’ha tocat. Manuel Galduf, aleshores director de l’Orquestra Municipal, va portar crec que la 5à simfonia i va donar a conèixer el compositor danès el qual jo no el coneixia…
– Sí, jo li parle d’enguany, d’aquest mes…
L’any passat fou el centenari de Vicent Asencio, un molt bon compositor valencià i tampoc no es va donar res d’ell. No se li va fer cas. Supose que ara en el disset desempolsaran Manuel Palau, com que serà el 50è aniversari de la seua mort. Per cert jo aní al seu soterrar perquè fou professor meu uns mesos, però, desempolsaran la “Marxa Burlesca” la qual francament no cal que ho facen perquè es toca prou,… i després altra vegada fins que arribe el 150 aniversari… res.
– Oferir clàssics en pro d’un públic?, però realment el públic és el mateix: pocs músics i no es rejoveneix i poc en general.
Hi ha una de freda i altra de calenta. Jo no dic que no es puga programar això (els clàssics). Es deu programar, però, posa-ho en la segona part i en la primera dóna altra cosa, o l’inrevés. Així dóna a conèixer eixes obres. Si és una obra que no l’aguanta ni l’autor, doncs, no es tornarà a tocar, però, si l’obra té projecció, arriba al públic, per què no?. Moltes obres de les segones avantguardes no han tingut projecció davant el públic, per això no s’interpreten. El mateix Penderecki, qui fomentà eixe moviment, féu un gir de 180º en la dècada dels 70. Escoltes “Els dimonis de Loudun” i el “Paradís perdut”, i és un gir absolut. Si l’inventor de tot açò girà radicalment, perquè aquell camí no el conduïa a res, tot i que algunes obres són per traure’s el barret, en canvi molts altres han continuat amb això.
– Què necessita musicalment València?
La xarxa de conservatoris genial, ara la xarxa laboral, el treball,…
– Què li demanaria vostè a la persona (política) que haja d’assumir en els pròxims dies la responsabilitat política a CulturArts, Institut Valencià de la Música, ISEA,… i que per tant afecta directament a la música?
Crec més en les persones que en els partits. Per exemple, el Partit Popular nacional ha estat nefaste per a la música, però al Partit Popular autonòmic no se li pot dir que haja estat nefaste, perquè aquest centre es va fer gràcies al PP i sobretot a Alejandro Font de Mora que és un gran polític, amb una oratòria i un bagatge intel·lectual tremend, però clar… és un, juntament amb el director general de règim econòmic que hi havia aleshores (Alejandro Bañares). En qualsevol cas Font de Mora és una persona molt vàlida que jo el tindria en qualsevol govern. I als que hagen de vindre els demanaria que allò que hem parlat durant l’entrevista que ho sospesaren i ho tingueren en compte.
– Quins projectes té a partir d’agost, quan es jubile?
Primer descansar i gaudir de la família, però no em tanque al tema de la composició. I després tocar el piano que per a mi és un plaer. Ara, tocar per a mi, no per oferir un concert, tocar un clàssic, un romàntic, del segle XX contemporània o alguna partitura meua,…, això no vull perdre-ho. El músic sempre té coses a fer, toca, compon, analitza una partitura, llegeix un llibre de música,… avorrir-se no es pot avorrir.
