Desa Bataller / València
-L’actualitat mana. L’exgerent de FGV, Marisa Gracia acaba de ser imputada per prevaricació, malversació i falsedat documental. Què opina al respecte?
-Per a mi, aquestes imputacions que ha rebut recentment estan molt vinculades amb el cas que es va destapar l’any passat arran de la investigació d’un expedient d’assignació a una empresa de seguretat de forma presumptament fraudulenta. D’una banda, pense que, el fet que ara estiga imputada és més, la conseqüència d’accions derivades d’una batalla personal i política, i d’altra banda, és més, una acció d’imatge.
De tota manera, la imputació actual, si és cert que ha vingut derivada d’una acusació del grup Compromís, en particular de Mónica Oltra, que sempre ha sigut una persona molt activa, tant en el terreny polític com en el terreny personal. Des d’un principi es va acostar a nosaltres per oferir la seua ajuda i el seu suport. Quan ella ha pogut o ha considerat que tenia proves suficients per a fer pagar algú alguna cosa relacionada amb l’accident, doncs ha actuat. Vorem en què queda. Això no està en les seues mans, però sí que vull reconéixer que la seua actitud em sembla molt valenta, sobretot estant les coses com estan. Però, per a mi, ella té una actitud coherent, valenta, una miqueta aventurada, una miqueta també signe dels temps polítics. És a dir, intenta fer pagar la corrupció a aquells que l’han generada. A aquesta persona, a Marisa Gracia, intentar fer-li pagar alguna cosa respecte les seues accions del passat. Açò fent una valoració objectiva. La valoració afectiva és que em pareix de categoria, m’he alegrat.
-L’assessorament als treballadors de FGV que participaren en la comissió d’investigació és un dels molts punts negres d’aquest accident. Creu que l’única cosa que volen és eludir responsabilitats?
-L’assessorament, entre cometes, d’aquests treballadors està clar que tenia eixa intenció, però a banda d’això, la percepció que tenen moltes persones, molts empleats d’empreses públiques que estan, òbviament, molt vinculades amb el poder polític del moment, és pensar ʺmira, a mi mentre no em toquen el treball, jo faig el que puc i ja s’apanyaran, que total és una lluita políticaʺ. A banda dels treballadors que puguen estar a favor de la seua empresa, la resta, possiblement, deixaven fer, tenien la seua opinió personal, probablement contrària a l’empresa, però mentre a ells no els toquen. Com total, les coses estan com estan, és a dir, manen els que manen, siguen del partit que siguen, és com una casta pràcticament intocable, els de baix no poden fer res, doncs jo deixe fer i a mi, que em paguen el sou a final de mes. Pense que és una comunió molt ben explotada ací al País Valencià, en l’entorn del PP, ja que ha estat governant aquests darrers anys i aquest fet és molt significatiu.
-S’ha fet una única comissió d’investigació i molt ràpida per tal d’esclarir uns dels pitjors accidents. Per què creu que es feren així les coses?
-Jo pense que els responsables de FGV i probablement alguns de Conselleria eren conscients que ʹl’havien cagatʹ, que havien fet malament les coses en el passat i que en el present podien derivar en responsabilitats penals i per tant, tingueren una reacció probablement molt natural, molt instintiva, però també molt calculada. Jo pense que no va ser tan improvisat com va aparentar. Va ser realment molt calculat, és a dir, anem a tapar-nos el cul i ací no ha passat res.
-Han passat molts anys des d’aquell dia. Com recorda aquells moments?
-Han passat molts i han passat pocs. El dia està lluny i està prop. Potser jo recorde aquells dies com si pertanyeren a una altra persona, com si jo haguera sigut una persona diferent. Per a mi, l’accident va ser un canvi de vida, no tan sols un impacte emocional, el fet d’haver perdut la meua dona, 
no, va ser una gran crisi personal, perquè jo tenia la vida assentada i estructurada d’una manera, molt vinculada a la meua dona. I de colp, em vaig trobar en una situació estranya, em sentia com una persona mutilada, dic jo, probablement una persona mutilada se sentiria d’una forma pareguda, una persona a qui li han seccionat una part del cos molt important o vital per a ella.
Amb la distancia, ho veig com si fóra una persona diferent, una altra vida. Si ara em passara una cosa semblant, probablement reaccionaria d’una altra manera, perquè vaig reaccionar d’una forma molt emocional, ara reaccionaria d’una forma molt més virulenta cap a la responsabilitat de les persones que hagueren pogut estar implicades.
I al mateix temps està prop, perquè les seues conseqüències són paleses dia a dia, entre altres coses, principalment, perquè tinc un fill que en aquell moment tenia un any i mig. Llavors, ell troba a faltar sa mare, encara que probablement ni la recorde, però la troba a faltar encara que siga per comparació amb els seus companys, amics, que tots tenen mama i ell no. Una cosa que ell ha acceptat, però encara no ha tancat el procés de dol.
-Com es va assabentar d’allò que havia passat?
-Jo em vaig assabentar perquè em va telefonar la mare de la meua dona. Ella esperava la seua filla a certa hora i no arribava i, a més, s’havia assabentat que havia hagut un accident en el metro. Jo no sabia res, estava treballant. L’accident va ser cap a les 13.05 hores i a mi m’avisaren cap a les 13.30 hores. Les conclusions començaren a vindre cap a les 14 hores. Va ser, aleshores, quan vaig deixar la feina i me’n vaig anar a buscar-la cap al metro, vaig trobar el meu cunyat i fou en aquell moment quan vaig començar a prendre consciència. La resta del dia va ser una vivència tancada entorn a l’accident, ja no vaig saber res més de ningú.
-Els primers moments foren una miqueta de caos, no tenien informació…
-Sí clar. Jo sempre he reconegut que va ser un accident, per tant els pillà a tots per sorpresa. Jo em vaig assabentar treballant i vaig pensar, si ha passat alguna cosa, com ella és infermera, potser si està allí, intentarà ajudar. Però realment no vaig prendre consciència fins que ens traslladaren cap a les tres o les quatre de la vesprada a l’Institut de Medicina
Legal de la Ciutat de la Justícia. Va ser allí quan va iniciar-se realment el procés, primer de no acceptació de la possible realitat i, després, de la interiorització de la fatalitat. No ho vaig poder confirmar fins a les deu o les onze de la nit. Ens tingueren allí moltíssimes hores i ens assabentàrem perquè agafàvem als funcionaris que veiem passar, algú que portara un paper en la mà. Així és com em vaig assabentar.
-Per què decidíreu unir-se en l’Associació de Víctimes?
-Jo vaig estar des de la gestació, des del primer moment. Vaig acudir a la primera espècie de reunió o assemblea d’afectats que va haver a principis de setembre a Torrent, que va ser molt visceral i va haver molt d’insult. Hi va haver presència tant de regidors de l’Ajuntament de Torrent com d’assessors i personal de Conselleria. Llavors va haver-hi bronca. En la següent reunió sí que estigueren les coses més calmades i ja començàrem a produir idees. Si creàvem una plataforma, una associació, per intentar esclarir què havia passat. El més significatiu per a mi, fou que l’associació va començar a gestar-se al setembre, quan a l’agost ja s’havia tancat la comissió d’investigació política i havíem tingut la primera gran decepció i, d’altra banda, vam veure que no hi havia un moviment significatiu en la part judicial. Va ser una iniciativa com a resposta a aquests primers gestos. També a l’agost, va ser quan FGV va tramitar les primeres gestions per a pagar les indemnitzacions a tots els afectats, una cosa que ningú no havia reclamat en eixe moment. Nosaltres encara estàvem en xoc, hi havia persones que encara no es creien que havien perdut un familiar en l’accident.
-Creu que crear aquesta associació us ha servit de teràpia?
-Sí, totalment. I ara, a la volta dels anys és una reflexió que em faig jo. Crec que totes les persones que hem fet l’esforç, un gran desgast, el terrible impacte emocional que suposa anar cada dia 3 a la concentració, acudir a les reunions per a concretar eixe dolor, eixa ànsia de venjança en accions de respo
nsabilitat. Jo crec que és una tasca que ha sigut molt dura i que ens ha servit moltíssim per a exorcitzar, d’alguna manera la catàstrofe. Jo puc estar ací, parlant d’aquesta manera perquè he estat aquests quasi set anys participant, activament, en les iniciatives de l’associació, d’això estic convençut. A més, conec moltes persones que estaven al principi, els primers anys i ara no hi són. Encara que siga per comparació, no sols amb mi, amb altres companys que sí que han seguit, veig una reacció davant la vida, no davant l’accident, sinó davant la vida. Jo pense que tots els que estem ací, hem resultat, com a mínim, beneficiats de forma anímica o personal per haver-nos enfrontat al fet de la mort.
-Ha dit que aquell dia el que va ocórrer va ser un accident, que vosté creu que va ser un accident. Però s’haguera pogut evitar?
-Òbviament. De la mateixa manera que tinc claríssim que va ser un accident, també tinc claríssim que s’haguera pogut evitar. Vaig més enllà, l’accident va ser causat per la incompetència de certes persones, per la falta de responsabilitat professional dels treballadors de Ferrocarrils de la Generalitat, treballadors que tenen en les seues mans decisions que afecten el funcionament del servei, estic apuntant, realment, a les direccions, a la gerència. Pense que l’accident va ser conseqüència de la seua gestió i no va ser un fet aïllat, el mateix 2006 i l’any anterior hi va haver moltíssimes incidències que, unes eixien en la premsa, però altres no. De tant en tant, eixia una espècie de recopilació dels problemes que hi havien, especialment en la Línia 1. Aleshores, a nosaltres ens tocà la grossa, però va ser realment una incidència més dins d’una llarga llista d’incidències que demostren una incompetència, una falta de bona gestió, unes carències terribles en l’administració d’eixa empresa.
-Us heu sentit sols? Heu sentit el suport polític, social?
-Hem sentit el suport de persones, alguns polítics han donat suport a les nostres iniciatives, inclús les han fet seues per a plantejar-les tant en les Corts, com en algun dels ajuntaments. Llavors sí que hem trobat eixe suport, però precisament per això és més manifest el no suport de la resta de la societat i sobretot, del partit governant. Però el que més hem sentit ha sigut la soledat, perquè els casos que ens han donat suport han estat més puntuals que altra cosa. I les persones, els polítics que ens han donat suport han 
sigut molt constants, molt fidels, no han intentant tergiversar el nostre missatge, l’han représ i l’han reproduït. Podríem dir que, pràcticament els tres partits que ara estan en l’oposició en les Corts, els tres ens han donat el seu suport. De forma, alguna vegada diferent, hi ha matisos entre ells, però des del meu punt de vista, llevat d’alguna excepció, veig prou decència i prou honestedat en la seua trajectòria.
Però tret d’aquests casos puntuals, el que més s’aprecia és la falta de suport social i això, és una cosa que actualment sembla que està canviant, però pense que venim d’un període en què la societat ha estat molt insensible cap a les coses que passen als altres.
-En eixe aspecte, quin creu que ha sigut el paper de la televisió pública?
-Podem diferenciar, d’una banda la televisió pública valenciana. El grup RTVV ens ha ignorat per complet, una estratègia política, una actitud política. Perquè al cap i a la fi està dirigit per un polític, els màxims responsables són designats arbitràriament pel partit polític en el Govern, i l’estratègia era silenci absolut i sembla que va funcionar fenomenal. Fóra de València no ens coneix ningú, inclús dins de València moltíssima gent ni ens ha oït.
Ara, pel que fa a la televisió pública espanyola, hi ha companys que la valoren molt positivament i altres que no tant. Jo estic entre aquests últims. Pense que ha tingut influència fins a cert punt, és a dir, també han mirat fins on clavar-se, per no esguitar-se massa, perquè sí que ens han tret en els informatius regionals, però en els nacionals, llevat de les commemoracions dels aniversaris, la resta de l’any no hem existit.
Pel que he observat no és una actitud massa diferent a la que han patit altres col·lectius, com és el cas d’Spainair, la inundació de Biescas, entre altres. L’actitud de la televisió pública nacional ha tingut cert ressò a nivell regional, però a nivell nacional, tret de noticies puntuals, no s’ha mullat.
-El PSPV acaba de demanar que es faça una nova comissió d’investigació. Creu que es farà?
-És una pregunta difícil. No ho sé. Jo pense que no. Sí és per creure, jo crec que no. Ara, per qüestió d’arguments, pense que n’hi ha de sobra. Una altra cosa són els matisos legals, no conec tant la legislació com per poder decidir si realment hi ha una força efectiva legal, però pense que seria el més just.
La reivindicació existeix i jo hi participe. Jo reclame la reapertura de la comissió d’investigació o la creació d’una nova. De tota manera, pense que no va a cap lloc, però com a gest representatiu, significatiu, ens dona visibilitat i per tant, és important.
-Fins quan es concentraran cada dia tres de cada mes?
-Teòricament fins que tinguem una resposta positiva, però realment fins que decidim deixar de concentrar-nos. El que sí tenim clar, és que açò ha de tindre un final. No tenim intenció de perpetuació, ningú té la intenció de tindre una espècie de continuïtat per afany polític, per eixir en els mitjans de comunicació. Som conscients que açò acabarà, però realment no sabem quan. Si quan tinguem una resposta positiva, inclús això, ja podria haver-se donat. Durant el període de Camps; ho tenia realment molt fàcil, en quatre gestos ben fets, inclús obligats, podia haver-ho solucionat. Després ja no, conforme van començar a enredar-se les coses, sobretot a partir de 2007, ja no. Ara ja som molt exigents, però també som realistes, en algun moment s’haurà d’acabar, estiga com estiga la cosa, en algun moment s’haurà d’acabar.
