Joan Baldoví apura les darreres sessions com a diputat de Compromís al Congrés dels Diputats. Va iniciar la seua tasca parlamentària amb un Rajoy amb majoria absoluta i deixarà l’Hemicicle setmanes després d’arribar la reforma estatutària quatre anys després del que tocava.
El diputat valencià rep a La Veu al seu despatx. Té una vesprada moguda. No para d’assistir a actes. És el peatge que ha de pagar al ser l’únic representant de Compromís a Madrid. En la distancia curta, ‘Baldo’, com és conegut al Congrés, és afable, com era d’alcalde a Sueca. La seua valencianitat més militant ix al parlar de temes econòmics: “els valencians, que hem ofrenat tant, al final ens costa més car que ningú ser espanyols”, remarca mastegant cada paraula. Reforçant la idea i mirant si el periodista ha aconseguit captar el seu missatge. “Ho pots gastar quan vulgues”, remarca.
L’altra obsessió de ‘Baldo’ és tindre un grup parlamentari propi. D’eixa manera es podria dedicar a les coses que realment li interessen: l’agricultura, l’educació i la cultura. Confia ser part d’eixe futur grup parlamentari valencià i donar guerra quatre anys més.
Toni Martínez / Madrid
–Estic parlant amb el proper candidat de Compromís al Congrés?
La meua voluntat és presentar-me a les primàries i tractar d’aconseguir el suport de la majoria dels militants de la formació.
–I amb un partit sota el nom Podem-Compromís o Compromís-Podem? Quina és la situació actualment del possible pacte?
Ara mateix han parlat les quatre formacions que formen Compromís. Dos d’elles (Bloc i Gent de Compromís) han dit que volen anar amb la marca pròpia i les altres (Els Verds i Iniciativa) han apostat per una altra opció. Amb estos resultats és evident que s’haurem d’asseure i resoldre esta dicotomia d’una manera democràtica.
–I, hauria de parlar la militància?
Crec que seria la forma més democràtica que n’hi ha: mitjançant un referèndum on nosaltres ja tenim experiència; o amb el Consell General de Compromís on estem representants tots. De manera que s’obri un període on haurem de dialogar i de resoldre els problemes. Tota la gent que ha confiat en Compromís en les passades eleccions no ens perdonaria que no fórem capaços d’entendre’ns.
-Polítics com ara Jordi Sebastià o Pau Alabajos ho han dit molt clar: marca Compromís sense mescles rares, vostè què en pensa?
Pe a mi està clar, jo he apostat per l’opció B que és la que ha perdut: obrir converses amb altres formacions però tenint un grup valencià diferenciat i amb agenda valenciana que poguera influir molt més sobre les decisions. Per això, vaig apostar per l’opció B amb la preeminència de la marca Compromís i encapçalant les tres circumscripcions. Sóc un demòcrata i, per tant, allò que han dit els meus companys s’acceptarà.
–Com es resoldrà aleshores?
Doncs si ningú mou ens trobem en un carrer sense eixida, per tant haurem de dialogar i la democràcia és la forma més sana de superar els entrebancs. He de dir que en estes darreres eleccions catalanes s’ha vist que en política 1 més 1 no sempre sumen dos… de vegades és 0,9.
–Pareix que Compromís sempre té problemes abans de fer les llistes. Com es gestiona això? No hi ha un risc de trencament de la coalició?
Crec que Compromís és especialista en mantindre l’emoció fins al final, però això és per la mateixa composició de Compromís, som gent diversa que venim de llocs diversos i eixe és el nostre encant. Jo recorde que els últims huit anys sí que hem sigut capaços d’entendre’ns i això passarà una vegada més.
–Per què es important tindre un grup parlamentari propi?
He estat en el grup mixt quatre anys i en eixe temps només he pogut fer-li una pegunta oral al president del govern. Preguntes als ministres n’he fet dos en el ple; capacitat de fer proposicions de llei, una; d’interpel·lació, dos. Després hem tingut presència en quatre comissions. Però la cosa més important de tindre grup parlamentari propi és el repartiment del temps, la majoria de les meues intervencions han sigut de dos i tres minuts. Si tenim un grup parlamentari propi suposarà estar en totes les comissions, tindre capacitat de presentar proposicions de llei, tindre recursos humans i econòmics…
–Pareix ser que Podemos només vol els seus vots. Com es pot conjugar tindre grup parlamentari propi i a la mateixa vegada assegurar els vots a Pablo Iglesias com a president del govern?
A vore…. perquè quede clar: jo no tindré problemes amb els meus. Sóc una persona del Bloc, disciplinada i la meua gent del Bloc ha dit que vol anar amb el nom de Compromís. Eixe seria un problema hipotètic, jo no sé què passara, però la meua gent ha sigut molt categòrica…
–Que no es pot renunciar a la marca…
Això. Ens presentem com a Compromís i si alguna gent s’integra sota esta marca, podem arribar a acords. En política, els partits som instruments per a fer coses, i a mi m’agradaria més la política que podrien fer unes persones que altres que ja ho han demostrat. Els valencians tenim un expressió: “donar i prendre”, i els anglesos, “win win”, això vol dir que si tots guanyem, tots guanyem.
–Quina reflexió fa sobre el resultat electoral a Catalunya?
Pense que els ha faltat guanyar el plebiscit, però també és curiós que tots els que no volien que fóra un plebiscit ara parlen d’això i que sumen opcions, que no eren les seues, a la mateixa cistella. Jo crec que es un procés que només té una solució: la democràcia. Poder votar a un referèndum és l’única solució possible.
–I en quina situació quedem els valencians?
Nosaltres estem en un altre camí. Els catalans van a la seua bola. Quan veig encara intents del PP de tractar de revifar una guerra inventada per ells i que es basa en “els catalans ens ho volen furtar tot…”. Res a vore, els catalans van a la seua i els valencians no hem de mirar ni al nord, ni a l’oest, hem de mirar cap a dins i intentar construir un país.
–D’aquestos quatre anys al Congrés, què destacaria del seu treball?
Crec que, per primera vegada -i no es mèrit meu sinó de tota la gent que he tingut darrere- s’ha vist els valencians d’una altra manera. Inclús els diputats d’altres partits han agafat agenda valenciana. Per primera vegada hem fet palesos els problemes del nostre país, bé siga en el debat de pressupostos o de l’Estatut. M’agradava molt quan algun diputat em veia i em deia: “ahí va el valenciano”…
–Sí, però també ara que parlàvem de l’Estatut, alguns diputats deien “ya están aquí los valensianos”, com una cosa graciosa i inclús burlesca. De fet, al debat només anà Rita (Barberà) com qui diu…
A vore, això demostra quina ha sigut la incidència dels valencians al Congrés i es veu als pressupostos del PP i dels que feia abans el PSOE. Per això és més necessari que mai un projecte nítidament valencià i que deixem de ser l’anècdota simpàtica i que comencem a ser la gota malaia antipàtica.
–Quants diputats necessitem per a deixar de ser eixa anècdota?
Necessitem cinc diputats i traure un 15% en les tres circumscripcions. Estem parlant d’un repte molt gran.
