Eduard Ferrando / RedactaVeu
– Què és Escola Valenciana i què fa per la llengua.
Escola Valenciana està formada per 26 associacions que treballen per la llengua distribuïdes amb una xarxa ben organitzada per ocupar totes les comarques del País Valencià i difondre el nostre missatge, els nostres programes i fins i tot la nostra il·lusió. Per a mi, que en aquests moments estic com a cap visible, és un moviment cívic, cultural, reivindicatiu i activista per la llengua. A nosaltres ens agrada dir que som activistes de la llengua, cosa que es fa palesa quan parlem de les activitats que hi desenvolupem. Som un grup de gent que començàrem la nostra activitat amb l’excusa de potenciar l’ensenyament en valencià a les comarques i d’aquest esforç varen sorgir les trobades, algunes de les quals ja compliran 28 anys. Les primeres van ser a La Marina Alta i a la Ribera. Volíem fer públic que l’ensenyament en valencià era positiu, que donava molt bons resultats i que la gent confiava en eixe projecte. Ha sigut un moviment pioner en la renovació pedagògica perquè incorporava tot el procés que suposen les noves pedagogies a més de les de sempre, Freinet, Freire… Volíem mostrar, a uns pares il·lusionats, que hi havia més gent que matriculava els seus fills en valencià, i d’ací l’excusa de les Trobades. Podem dir que això era una primera campanya comunicativa de matriculació, i per descomptat, es continua fent. A més, fa poc vam decidir que anàvem a eixir fora de l’escola i treure la llengua al carrer per a utilitzar-la en tots els àmbits de la vida social. La llengua està viva quan s’utilitza. La llengua que s’aprén a les escoles no serveix per a res si al carrer no s’utilitza. Els mateixos alumnes, sobretot a la secundària, podrien dir: “Per què m’ensenya vostè valencià si no el faré servir?”.
– Amb l’estatut d’autonomia del 1982 el País Valencià es queda sense el reconeixement de comunitat històrica, va ser la condemna definitiva per a la nostra llengua?
Sí que afectà. Amb un estatut d’autonomia de primera haguérem tingut un procés de normalització més àgil i podríem haver avançat més. Actualment anem a un ritme que necessitaríem 100 anys per recuperar-nos. Tot i això, des d’Escola Valenciana volem transmetre un missatge en positiu. Pensem que després de totes les agressions, 1707 Batalla d’Almansa, Decret de Nova Planta, Abolició dels Furs.. hem patit un endarreriment i un empobriment de la nostra llengua i la nostra cultura. No podem perdre de vista que patim un procés d’ocupació castellanitzadora des de fa 300 anys i tot i això, hem pogut mantenir la llengua viva a les famílies i als pobles i ara que la tenim a les escoles no podran esborrar-nos culturalment del mapa lingüístic. Parlem de l’estatut però ja a finals de la dictadura trobem unes escoles capdavanteres com La Gavina, La Masia, La Comarcal o Les Carolines que varen aconseguir que la llengua ja formara part de l’escola. Eren escoles cooperatives que naixen per la voluntat dels pares, perquè volien que els seus fills estudiaren en valencià, i parlem del temps de la dictadura! Demanaren els permisos corresponents al ‘Ministerio de Educación’ i amb les maniobres legals que permetia la normativa de l’època, varen començar a fer classes en valencià. Quan arriba l’estatut dóna un marge de maniobra, un respir malgrat les mancances que tenia, i que també té l’estatut nou, fet amb una pressa que no era necessària. Els polítics fan moltes coses que podrien anar bé i que acaben per no desenvolupar-se.
Després de tot aquest procés arribem a La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que per als valencians és la fita històrica després del 1707. Mai hem de perdre de vista que ja a les escoles de la República, es feia una feina pedagògica molt important que les escoles d’ensenyament en valencià recuperen. Eixe nivell de pedagogia que, insistisc, ja destacava a la República, no s’ha pogut igualar fins als anys noranta, i ara amb tota la política de retallades i amb la ‘llei Wert’ anem a tirar molt enrere. Anem a parar a l’educació dels anys seixanta i tot això afecta la llengua. La Llei d’ús, va ser una llei consensuada i és el marc legal que actualment ens acull, si l’haguérem desenvolupat com calia la normalització en aquest país seria una altra. El que primer s’hauria d’haver fet, és demanar el requisit lingüístic de la funció pública a tots els funcionaris, i no parle solament en educació, a tota la funció pública. Les lleis es fan però el problema és que no es desenvolupen.
– Pocs anys després de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià del 1983 naixen les primeres Coordinadores de defensa de la llengua. Ja fallava alguna cosa?
El que passava és que la gent despertava ja de la foscor de l’època de la dictadura. No tinguérem el maig del 68 però vàrem fer les nostres cosetes amb la mort de Franco. Les escoles capdavanteres de les cooperatives que abans esmentàvem varen fer que escoles públiques, la primera la d’Almoines, o a l’Horta sud a Massanassa, Trullàs a la Ribera… iniciaren el seu procés de potenciació de l’ensenyament en valencià i volien donar a conéixer el seu projecte educatiu mitjançant festes per la llengua, com diuen a Castelló, on convidaven tota la comarca a uns actes lúdics, reivindicatius i populars que volien difondre el seu projecte educatiu. Els pares que hi assistien veien que no estaven sols perquè ja hi havia molta gent que hi participava i aquells que volien matricular els seus fills notaven que el que s’estava fent donava bons resultats.
– Un grup que naix per potenciar la creació d’un sistema educatiu amb el valencià com a llengua vehicular i que organitza des dels seus inicis aplecs lúdics i reivindicatius com les Trobades, es veu ara presentant demandes d’execució de dues sentències a la màxima instància judicial valenciana. Parlem dels casos de Xirivella i Picassent. Com s’arriba a aquesta situació?
Fa 10 anys vam acordar de manera assembleària que havíem de treure la llengua del marc de l’escola al carrer per a poder fer que la realitat de viure en valencià fóra veritat. Començàrem a fer una sèrie de programes que ens ajudaren per crear, als 25 anys de la Llei d’Ús, l’oficina de drets lingüístics per assessorar les famílies o persones que vulguen fer una demanda. En aquest cas, pares que havien demanat que els seus fills feren classe en valencià, en unes escoles que havien demanat que el seu programa educatiu fos en valencià i l’administració, malauradament, no ho autoritza. El que fa eixe ‘no autoritze’ és frenar el naixement de les escoles en valencià que amb el marc legal de la Llei d’Ús, es pot fer mitjançant 3 vies: 1r, per decisió de l’administració; 2n, per demanda social; 3r, perquè el centre decideix per procés intern que volen l’escola en valencià. Aquestes escoles ho feren fa tres anys i ara ens trobem amb alumnes de 1r de primària que haurien pogut ser escolaritzats en valencià des de fa 3 anys i que ara aniran en valencià des de 2n. La resolució de Xirivella és de febrer de 2013, i la de Picassent del 28 de desembre del 2012. Com que no s’executava la sentència, des d’Escola Valenciana es va assessorar les famílies per demanar-ne judicialment l’execució. Açò va ser abans de pasqua i ara podem dir que hi ha un escrit que diu que eixes escoles seran en valencià. És el moment de canviar de l’ensenyament en castellà a l’ensenyament en valencià. Ens agradaria molt que la consellera, si veu l’entrevista, autoritzara el procés democràtic que s’ha fet en les escoles per demanar l’ensenyament en valencià i que encara no s’ha autoritzat des de conselleria. Si no se soluciona, des d’Escola Valenciana continuarem amb els recursos.
– Realment creu que el PP creu en l’ensenyament en valencià?
Volen fer veure que sí. De fet sé de gent del PP que està molt contenta en què els seus fills facen escola en valencià, gent del PP que ens acull als seus pobles per fer les trobades, gent que ens ajuda a gestionar qualsevol qüestió de llengua… Però quan pugem més amunt la cosa es complica.
– Vol dir que és una qüestió de disciplina de partit?
Vull dir que hi ha gent que hi pensa molt i que la llengua és una cosa més de la vida diària. La llengua és una eina de comunicació i no un arma. Ells saben que les universitats diuen que els millors programes són els d’ensenyament en valencià, saben que a les comunitats monolingües els està costant més convertir-se a bilingües amb, per exemple, l’anglès. Nosaltres ja ho som, tenim eixa sort. Açò ajuda al plurilingüisme però no s’aprofita. No són raons pedagògiques el que argumenten per dificultar l’avanç de l’ensenyament en valencià, hi ha un ideari polític per a frenar eixe moviment, perquè estem creant ciutadans objectius i crítics, cosa que la llei Wert vol tombar perquè no interessen aquest tipus de ciutadans.
– En la situació actual, quin futur espera al valencià?
Si no fem res està en perill d’extinció. No volem que sent una llengua oficial ens vegem mermats en els nostres drets perquè l’altra és més potent com per exemple el cas d’Irlanda, un país ocupat lingüísticament per l’anglès. El gaèlic el coneixen, a casa es parla, és oficial, està als rètols… però els ciutadants no l’ultilitzen. Ací tenim un nivell de títols en coneixement del valencià molt per sobre del que seria imaginable des del 83, cosa molt bonica, però el problema és que ha baixat l’ús social. Hui no es pot parlar d’ús social a una gran ciutat, i parle no només de València, també Alacant, Castelló, Ontinyent, Alcoi, Gandia…ciutats on el valencià hi és però tapat, amagat. En aquest context la premissa d’Escola Valenciana és: parla en valencià, utilitza’l, hem de ser valencianoparlants no ‘valencianocallants’, ens hem de situar lingüísticament. No passa res si tenim una conversa bilingüe.
-Voluntariat pel Valencià, La Gira- Festival Itinerant de Música en Valencià, l’Acosta’t al Territori, el Cinema a l’Escola, l’Oficina de Drets Lingüístics, la Devedeteca, la col·leció “l’Àlbum” i els Tallers de Cultura Popular… Com es poden dur a terme tantes coses amb el voluntariat com a gran força?
La gent ens entén. Aquest país funciona per voluntarisme i si no no va. No tenim cap ajuda institucional, l’única ajuda és la infraestructura que ens dóna cada poble el dia de la Trobada i això ho agraïm siga quin siga el seu color polític. Però hem de dir públicament que no hi ha subvencions de cap tipus, però és que abans quan la situació econòmica era diferent tampoc en teníem. Anem fent amb la força de la gent i amb la il·lusió que podem trasmetre. Tot açò funciona, però he de destacar necessàriament que econòmicament estem molt malament, insistisc molt malament! Necessitem ajuda per continuar amb tot el que estem fent i per tant convide tota la gent a fer-se amic d’Escola Valenciana. Ho poden fer des de l’apartat: ‘Fes-te amic d’Escola Valenciana‘. Amb vosaltres comptem.
– Quin paper creu que ha de jugar La Veu del País Valencià dins el territori?
Ens satisfà que aquest mitjà estiga ja en marxa perquè feia falta. Heu de ser els encarregats de recollir el sentir de poble i del ciutadà de base i del carrer, ja que els grans mitjans de comunicació no ho fan. Els mitjans de comunicació de masses no expressen aquest testimoni i per això és important per a tots. Des d’Escola Valenciana teniu el nostre suport.
Entrevista a Vicent Moreno, president d’Escola Valenciana
Video i fotografia: Cristóbal Calvo
