Marina Bou / Barcelona
– Vas ser un dels primers presentadors del Telenotícies de TV3. Quan va néixer la cadena -al setembre del 1983- vas deixar el diari El País per embarcar-te en un projecte comunicatiu en català. Per què vas creure-hi?
A El País em van oferir quedar-me de manera fixa després de gairebé un any fent feines de becari. Tenia 23 anys i estava entusiasmat, però, al mateix temps, un grup de gent de diversos mitjans de comunicació començaven una nova televisió “estranya” que s’anomenaria TV3. Un cop instal·lada, van decidir buscar un tipus de presentador d’informatius diferent al que hi havia aleshores a Televisió Espanyola: algú jove, que no fos conegut… I m’ho van oferir. Va ser una bogeria, deixava una feina a un diari prestigiós per una televisió que no sabia com funcionaria, però crec que no em vaig equivocar.
– Tu que has viscut els inicis de TV3 i t’has consolidat com a locutor de Catalunya Ràdio, quins creus que són els èxits aconseguits i, d’altra banda, els buits que encara estan per omplir en l’espai comunicatiu català?
El problema de mirar qualsevol aspecte de la vida amb el temps, són les comparacions: si comparem l’estructura comunicativa dels Països Catalans de hui dia amb el que hi havia als anys 80, ha millorat molt. Però mirar les coses de manera dinàmica, ens fa perdre la consciència de com estem realment. No estem prou bé, és evident que molt millor que amb la dictadura o els primers anys de la Transició, però -si ens haguessin deixat i si nosaltres haguéssim volgut- el camí recorregut podria haver estat molt més llarg. Un dels problemes bàsics de la comunicació en llengua catalana és que el prestigi del català -sobretot entre les generacions més joves- no està prou arrelat. Es continua considerant una llengua de lletraferits: només les persones sofisticades o amb molt poc nivell cultural l’aprecien. Evidentment, això no és així, però el català necessita obtenir aquest prestigi per consolidar-se i superar el fet que les estructures de l’Estat no permeten que es vaja molt més enllà. O canviem d’Estat o la situació empitjorarà per als mitjans de comunicació en català.
És un tema complicat, perquè encara continuem considerant l’ús de la llengua com un factor que voreja la intimitat més absoluta i sembla que pel fet d’intentar que la gent parle un idioma determinat estàs envaint-la. És evident que l’ús de qualsevol llengua entra en aquesta esfera, però també té una dimensió pública que s’ha de considerar. La majoria de treballs audiovisuals que fan els alumnes són en castellà i -si ho qüestiones- l’argument sempre és el mateix: arriba a més gent. Per tant, què hi ha de fons? Una irracionalitat que hem de combatre amb la raó, perquè expressar-se amb el propi idioma i la llengua de la teua societat i el teu país és un fet no només natural, sinó desitjable.
– Durant la teua carrera, vas arribar a passar per Canal 9. Com veus la situació actual dels mitjans en català -públics i privats- al País Valencià?
Realment és un drama. És una situació absolutament insòlita que no existisquen mitjans de comunicació en català i -d’altra banda- amb pensament valencià; i els que hi ha no tenen el pes que podrien i haurien de tenir. Això és un gran problema. Pel que fa a la desaparició de Canal 9, m’envaeix una sensació d’esquizofrènia: d’una banda, pense que aquell Canal 9 no el podies sentir teu i, al mateix temps, si no hi ha aquest Canal 9, què hi ha? No pot ser que el País Valencià no tinga no només un mitjà públic, sinó molts mitjans d’expressió en la seua llengua natural. D’altra banda, a la televisió pública valenciana hi havia professionals excel·lents, però també una acumulació de gent amb ganes de destruir el país: no es tracta només d’una qüestió d’idioma, cal que els mitjans siguen propaís i hi ha molts -també a Catalunya o les Illes- que exerceixen de destructors de la identitat.
– En la teua feina, finalment, t’has decidit per la divulgació històrica. Costa fer arribar aquest tipus de continguts al públic general?
La història ens sol semblar una cosa feixuga i complicada, però jo no ho veig reflectit en les audiències. Aquesta reflexió la compartisc amb molta altra gent, entre ells un interessant personatge que vaig conèixer per casualitat quan s’acabava de llicenciar en història. Ambdós volíem fer divulgació històrica de rigor, però que interessés al màxim de gent possible i -en certs aspectes- hem fet reeixir aquest àmbit, tot i no ser pioners. Aquesta persona ara és vicepresident de la Generalitat Catalana, l’Oriol Junqueras.
– Entre els dos vau encetar l’En Guàrdia de Catalunya Ràdio. Com és -en l’àmbit professional- l’Oriol Junqueras?
És molt treballador -de vegades massa- i d’una intel·ligència increïble. A més, és com una esponja, té una gran capacitat de correlacionar coses aparentment diverses: ell escolta a l’expert i de seguida assumeix aquests coneixements, els conjunta amb altres i aporta coses noves al cap de poca estona. És molt fàcil treballar amb ell, inclús discutir-hi amb arguments.
– Amb l’En Guàrdia, divulgues la història dels Països Catalans des del 2001. Quina resposta has rebut del públic valencià?
Que sapiguem, ens segueixen bastant. El problema és que el nostre pressupost no ens permet portar experts del País Valencià: quan hem volgut parlar de la història valenciana, hem hagut d’aprofitar els que passaven per Barcelona i això ens ha condicionat. Amb tot, quan podem intentem explicar-la, perquè és una història particular, però lligada a la història conjunta del nostre país. És evident que no pots tractar-les igual, però el tronc, les relacions i molts interessos són comuns.
– Falten més espais de divulgació de l’estil d’En Guàrdia?
Dins la ràdio espanyola, emissores com la COPE, Onda 0 o esRadio han tingut i tenen programes històrics on -habitualment- fan una cosa de la qual nosaltres intentem fugir: tenen una visió purament èpica de la història. A l’En Guàrdia, mostrem misèries i virtuts dels personatges de qualsevol episodi històric i mai hem tingut cap problema en explicar fets de la història espanyola interessants -des d’Hernán Cortés fins a Magallanes- i que presenten clarobscurs: no pots valorar-ho tot negativament ni a la inversa. Has d’entendre l’època, el context, les circumstàncies, el que va aportar i restar… I passa exactament el mateix amb la història catalana. Hem de fugir del “nosaltres vam fer tal cosa” d’aquest tipus de programes, nosaltres som nosaltres i els catalans del segle XVII eren ells. Evidentment que hi ha un lligam, però això no vol dir que ens haguem de sentir identificats.
– Amb tot, hi ha aspectes de la nostra història que ens han portat on som ara…
El moment en què una societat es planteja que està en crisi i ha de transformar-se -siga de manera revolucionària o no- perquè ja no serveixen els esquemes anteriors, és el moment en què mira més enrere i busca arrels. Crec que és evident que la societat catalana està en aquesta situació (s’ha vist durant els darrers anys) i, per tant, no és estrany que tinguem aquest interès pel nostre passat més recent, un passat que sentim que ens han volgut esborrar i pel qual -al mateix temps- ens adonem que som un poble normal. Tenint en compte que ens havien dit que érem anormals, ens resulta molt atractiu veure’ns com un poble amb defectes i virtuts exactament igual que els altres.
– És cert, aleshores, que la història l’escriuen els guanyadors?
Determinada història sí, però altra no. Hi ha versions de grans parts de la història que només conservem gràcies als documents i testimonis de qui -sense entrar en molts matisos- va guanyar; però, des que va haver-hi una certa il·lustració i van aparèixer diverses fonts, ens ha sigut relativament senzill construir discursos que no només estan basats en els guanyadors. El problema ve quan la visió de la història i del passat que tenen els que triomfen en una determinada societat acostuma a imposar-se hegemònicament sobre els que no han triomfat. És molt significatiu, molt clar, amb el procés català: des del moment en què un determinat plantejament polític ha començat a reeixir i tenir un pes -probablement majoritari (és difícil dir-ho perquè no ens deixen votar)- en la societat, la transformació de la visió del passat ha sigut també majoritària. Per tant, encara no hem aconseguit guanyar seriosament, però si continuem així és evident que l’hegemonia de la visió del passat la tindrem nosaltres i no pas els que van guanyar fa 300 anys.
El blaverisme no és un bolet que sorgeix de sobte, té unes arrels molt clares. Unes arrels remotes que es remunten al repartiment de les terres del País Valencià al segle XIII; cosa que provoca que una cultura d’arrel catalana es faça amb l’hegemonia. Paral·lelament, una altra que no és castellana, però acabarà assumida per aquesta -l’aragonesa-, s’arrela a diverses parts del territori del Regne de València per raons jurídiques. Aquesta combinació provoca que ambdues cultures siguen com l’aigua i oli i -gràcies a una monitorització política que arrencarà al segle XIX i es consolidarà durant el XX- naix el blaverisme. Es tracta de la convicció que tot s’ha de fer pel concepte d’Espanya i per la qual la peculiaritat regional valenciana -que és la utilització de l’idioma i altres actituds estrafolàries- fa que els estranyament anomenats valencians siguen divertits, exagerats i amb una propensió a tirar petards molt curiosa. Són persones de segona categoria, després de la categoria d’espanyol, i si algú no té aquesta idea és titllat d’imperialista, de voler treure l’essència del valencià simpàtic i de dir xe. Ací naix la sensació d’inferioritat del valencià que s’ho creu, la qual cosa interessa a molta gent que persegueix la conquesta mental del territori o es mou per raons econòmiques.
– Pel que fa a la història recent. Transcorregut un temps prudencial des de les darreres eleccions, avalaries el concepte de “canvi històric” que tant vam sentir quan els comicis van desbancar el PP de gran part de les institucions valencianes?
Deixar de banda el PP -tenint en compte el que ha representat- és una transformació substancial. Hi ha un abans i un després, i això ja és històric. Però no m’atrevisc a afirmar que hi haja hagut una revolució, una transformació radical en les bases del País Valencià: desempallegar-se d’unes estructures profundament corruptes jurídicament i perverses èticament és fer molt, però no vol dir que el malalt no puga recaure.
El que sí és positiu és que -en aquest enfonsament del PP-, no han tingut a veure només aspectes purament electorals, sinó que hi ha hagut una presa de consciència per part d’un segment de la població que no la tenia. Aquell escarni constant, aquella fatxenderia i aquell sentiment pervers de la vida no podien continuar, la del País Valencià era una societat profundament malalta. Una malaltia -també present a Catalunya i a les Illes- que depenia d’una part exògena, però també d’una endògena, pròpia del país: no només el votant del PP, sinó el plantejament de vida que tenia el partit i també sectors del Partit Socialista. L’error ha estat culpar només els factors exògens, perquè la solució passa per netejar el país.
– Al teu darrer llibre, una biografia de la ciutat de Barcelona, descrius el tarannà barceloní com una barreja de “militar prussià i esperit anarquista”. Com descriuries el valencià?
Crec que el tòpic mediterrani que són els valencians -un país proper, arrelat als sentits, etc.- té un rerefons cert. Aquest apropament de les persones al mar, la sensació directa de la sensualitat mediterrània, és molt intensa al País Valencià. I és una sensualitat de la qual els valencians semblen especialment cofois, una part de l’ànima valenciana claríssima. Els valencians són directes, planers, gaudeixen de les coses, però -al mateix temps- desprenen una sensació de fatalitat: només a través d’un immens esforç es pot arribar a doblegar el que el destí, que no és mai afortunat, vol per nosaltres. El País Valencià transmet una barreja entre lluitar contra els impossibles i el gaudi màxim de la vida.
– A Barcelona, una biografia també equipares la ciutat amb altres capitals mundials com París o Roma. I València, què hauria de fer per ser-ho?
Primer, augmentar la consciència d’ella mateixa. El cofoisme de la pròpia ciutat pels barcelonins és molt gran i de vegades absolutament injust: és cert que Barcelona és una ciutat bonica, però això no la fa més important que moltes altres ciutats boniques. València -en aquest sentit- té el problema que el PP ha fet molt de mal i tot el procés faraònic que ha patit la ciutat (a banda de malgastar una de diners públics brutals), l’ha convertit en una mena de fira. La Ciutat de les Arts és l’exemple més clar: ara, València és una ciutat aparador, que no pots viure, i això només ha satisfet uns quants.
En canvi, quan passeges per l’interior de la ciutat, veus una vida, una intensitat i un arrelament al país molt diferents. Això cal descobrir-ho i la feina d’en Joan Ribó és -en aquest sentit- especialment important. L’Ajuntament de València és un dels elements claus de la transformació del País Valencià pel que representa i per les persones que hi ha al davant en aquests moments.
– Parlem de la situació actual de la política espanyola. Molts van vaticinar que les eleccions del passat 20 de desembre, portarien l’Estat espanyol a una segona transició…
Segons la visió espanyola, el procés endegat des de l’11 M -els atemptats a Madrid que van provocar la caiguda del govern d’Aznar, l’aparició de Zapatero, etc.- ha suposat un sacseig a la societat que recorda la transició del franquisme a la democràcia i les transformacions, per tant, són imminents. Jo no tinc aquesta sensació: és evident que, sobretot, la societat madrilenya comença a adonar-se que hi ha sectors que han quedat molt marginats, altres que no es troben bé amb el paper que tenen o altres que, en canvi, s’han dedicat a la depredació dels béns públics. I això s’ha d’afrontar d’alguna manera, que pot passar per la caiguda de la monarquia o per una transformació del bipartidisme. Però, estem parlant realment d’una segona transició? El germen de la transformació hi és (l’aparició de Podemos és un exemple molt interessant, encara que jo personalment puga mantenir una certa distància crítica), però en aquests moments no el veig.
Però si realment es produeix, representarà alguna cosa per als Països Catalans? És evident que el procés català és el gran accelerador d’aquesta presumpta segona transició, però tot i això em costa de creure. Sobretot al Principat (altres societats dels Països Catalans ho tenen menys clar), ens hem adonat que la solució ja no passa per transformar Espanya perquè, almenys en molts anys, és intransformable.
– Anem a Europa i la crisi dels refugiats. Estem repetint els errors del passat?
La història no es repeteix mai perquè les circumstàncies mai són exactament iguals. El que sí es repeteix són les respostes humanes en esdeveniments relativament similars: no hi ha hagut mai una crisi de refugiats com aquesta, però sí aspectes que recorden al final de la Primera Guerra Mundial, el període d’entreguerres o els moments anteriors a la Segona Guerra Mundial, quan, amb l’arribada de Hitler, els jueus van convertir-se en refugiats i molts països occidentals van rebutjar-los.
El que mostra la crisi de refugiats és simplement l’egoisme de les societats riques, la manca de sentit ètic malgrat les consideracions morals que tant ens acostumen a transmetre les institucions públiques. A més, i això ha passat al llarg de la història, ens ensenya com moltes societats traeixen el seu discurs quan els toca la realitat: a Alemanya, quan la immensa majoria dels polítics, encapçalats per la senyora Merkel, van voler intervenir en aquesta crisi humanitària, l’opinió pública estava meravellada; però quan els ciutadans van haver de conviure amb els refugiats van començar els problemes. Això ha passat sempre: la Primera Guerra Mundial va arrencar sent enormement popular, però quan va començar a avançar, l’opinió pública es va girar en contra ràpidament.
– Hem parlat del passat, del present… Com veus el futur?
Professionalment, estic escrivint la continuació de la novel·la que vaig publicar fa dos anys. Tinc ganes de tornar a escriure alguna cosa d’història i estic plantejant-me en quins àmbits, perquè llançar-se a investigar és una feina molt feixuga i, per tant, t’ho has de pensar amb certa tranquil·litat. De fet, el meu desig és dedicar cada cop més temps a escriure i menys a la docència.
