Saül Gordillo (Calella, 1972), periodista, és director de Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, Catalunya Música i iCAT.cat des del gener del 2016 i des d’aquest mes de maig també director dels Mitjans Digitals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Els seus inicis professionals van ser al diari El Punt, on va créixer durant 15 anys i on va arribar a ser redactor en cap. Entre el febrer de 2012 i gener de 2016, va exercir de cap de continguts digitals d’El Periódico de Catalunya i -també durant quatre anys- va ser director de l’Agència Catalana de Notícies (ACN), una de les agències més innovadores dins el context europeu pel que fa al periodisme multimèdia. També ha estat professor-consultor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Marina Bou / Barcelona
-Quins objectius haurien de perseguir els mitjans públics?
L’objectiu dels mitjans públics catalans és ser un servei d’informació, cohesió i vertebració d’una identitat i d’una manera d’entendre el país, l’actualitat i l’entreteniment… i tot, amb rigor i qualitat. Durant tots aquests anys, els mitjans públics catalans s’han caracteritzat per l’excel·lència, tot i que no sempre han estat en una situació pressupostària idíl·lica: el context actual, ens obliga -als directius i als professionals- a posar-hi molta imaginació, responsabilitat i encert per intentar que el producte i la funció pública i social que fem no es ressenti.
-Des de dins, com veus el panorama comunicatiu actual en català? Quines prioritats cal abordar a partir d’ara?
TV3 és líder d’audiència a Catalunya i aquest és un objectiu a complir, el fet de consumir mitjans en català. En el cas de Catalunya Ràdio, hem d’intentar que torni a liderar, tot i que les darreres dades d’audiència ens atorguen 643.000 oients i l’última onada de l’Estudi General de Mitjans presenta els millors resultats des de fa 15 anys. Hem d’apostar per la innovació i per reformular formats; i pel que fa als mitjans digitals, la intenció és donar servei al conjunt de la Internet de parla catalana.
– I la situació dels mitjans públics al País Valencià, quina opinió et mereix?
El País Valencià viu una situació pitjor que fa uns anys, quan hi havia reciprocitat: TV3 i Catalunya Ràdio arribaven al territori i aquí podíem veure Canal 9. Crec que això està en vies de solució perquè la voluntat política del nou govern valencià s’encamina a intentar tornar a la situació anterior i, des de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el fins fa poc president Brauli Duart apostava per una col·laboració per restablir les relacions. El simple fet que hi hagi una voluntat política al País Valencià i -des d’aquí, simplement, un acompanyament i predisposició- és una bona notícia. No crec que jo hagi de valorar què han de fer els valencians, els seus governants o els seus mitjans públics; però el que sí podem dir des del principat és que ens teniu a la vostra disposició per ajudar-vos i acompanyar-vos si finalment decidiu refer estructures, tornar a impulsar projectes o fer-ne de nous. Crec que podem aportar un model de mitjans públics molt plurals, molt rigorosos, al servei de tota la ciutadania del país. A més -en un context de revolució digital, transformació tecnològica i canvi global per totes les grans corporacions audiovisuals del món-, si l’experiència de TV3 i Catalunya Ràdio us pot servir de referència en aquesta nova etapa per fer les coses amb uns criteris d’optimització de recursos, d’aprofitar sinergies, d’entendre els mitjans amb un concepte multiplataforma, entendre el periodisme amb una visió multimèdia i veure que hi ha una manera de generar contingut i tenir un paper important per la ciutadania en entorns digitals 2.0 on els costos són molt baixos i el que té valor és la credibilitat del material que fan els professionals, això també és interessant. Afortunadament, començar de nou un projecte avui permet racionalitzar determinades estructures adaptades als temps i les situacions econòmiques actuals.
– Tornar a la reciprocitat és una decisió dels governs català i valencià, o depèn també de Madrid?
La part administrativa de l’adjudicació i gestió de l’espai radioelèctric -freqüències, llicències, etc.- recau sobre l’administració de l’estat. És evident que -en algun moment- haurà de deixar fer o intervenir, però ara estem en una fase en què depèn més de la voluntat del govern valencià. Si tornéssim a l’escenari anterior, estaríem dins una certa normalitat: dues comunitats autònomes amb les seves competències que, dins el marc de l’estat, no infringirien cap normativa. Si és voluntat del govern valencià, difícilment pot haver-hi alguna intervenció.
– Amb els mitjans públics, sempre hi ha el perill que existeixi una excessiva politització i -de fet- era una de les crítiques més comunes a Canal 9. Existeix una fórmula per posar fi a això?
Sempre hi ha una pressió -política, econòmica, social…- però també existeix als mitjans privats. Forma part de la normalitat i, fins i tot, és saludable que els mitjans públics i els seus professionals tinguin una pressió del món polític, econòmic o de determinats sectors i lobbies concrets: això és el que ens fa rellevants, vol dir que som útils i el que fem té un paper important. Dit això, el que s’ha de fer és establir els mecanismes perquè els professionals puguin treballar amb la màxima llibertat i els directius -que estan més exposats a retre comptes i sotmetre’s al control dels càrrecs electes i, per tant, de la sobirania popular- siguin professionals, tinguin la màxima credibilitat interna i un cert prestigi social que faci que -més enllà que hi hagi alguns partits que li tinguin més o menys simpatia- no hi hagi una ombra de dubte sobre seu. Es tracta de posar sentit comú i articular-ho agafant models que ja funcionen a altres comunitats, països o estats per adaptar-los a la dimensió i característiques de cada territori. En el cas català, tenim la CCMA i el procediment per triar els seus membres del consell de govern, el consell de l’audiovisual de Catalunya i una certa cultura de sindicats i col·legis professionals; a més d’una consciència i inquietud sobre com actuem, quins límits excedim o quin paper juguem els mitjans públics. Això és bo, i que als professionals ens paguin per rebre pressions, donar explicacions i estar sotmesos a l’escrutini no té per què ser negatiu.
-Aparentment, la societat i el sistema polític valencià ha viscut un canvi d’ençà les darreres eleccions. Per què el panorama comunicatiu ha quedat immòbil, doncs?
Per la informació que tinc, s’està treballant i està en vies de solució. Està en marxa, però aquestes coses no es fan d’avui per demà i -sobretot quan hi ha hagut un canvi polític – les administracions triguen temps a fer coses. Els timings que s’estan seguint formen part d’una certa normalitat.
– Quin perill corre la societat valenciana amb la manca de mitjans públics propis?
Si no hi ha un mitjà públic centrat al País Valencià, tot queda en mans del mercat i la sensibilitat de determinats operadors privats no és la de construir, articular o cohesionar una determinada identitat, societat, territori, cultura i -molt menys- potenciar una determinada llengua. Aquest paper ha recaigut històricament als mitjans públics, que ho han de fer mitjançant continguts atractius, útils, de qualitat i que connectin amb la major part de la ciutadania; no a qualsevol preu ni amb un plantejament que requereixi d’una excessiva militància a l’hora de consumir i formar part de l’audiència d’aquests canals. S’ha de trobar el punt d’equilibri -que crec que és el model d’èxit dels mitjans públics catalans- de fer coses de qualitat, atractives i útils; però garantint el mandat que en el nostre cas tenim per part del Parlament de Catalunya. Aplicat al cas valencià, avui dia estem en un context en què les prioritats de les empreses privades de comunicació són les que són, i la sensibilitat d’algunes d’elles no passa per potenciar aquest sentiment de pertinença a una comunitat.
– Has estat membre del jurat del Premi Òmnium de Comunicació diversos anys, un guardó que es dóna des del Principat per valorar els esforços dels professionals del sector per prestigiar l’ús de la llengua i projectar la cultura dels Països Catalans. Entre els premiats, no hi ha cap mitjà valencià…
Li has anat a dir a un membre del jurat que -en una de les trobades de deliberació- va proposar un mitjà valencià (no diré quin!). Molts cops, proposar mitjans de fora del Principat es pot confondre amb una idea de paternalisme que pot ser perjudicial. Durant determinats anys, tenia sentit que -des d’aquí- s’ajudés el País Valencià, però avui pot semblar antic perquè els valencians ja estan començant a construir (o reforçar) un espai: no és una qüestió de girar l’esquena, sinó d’un reconeixement a una certa igualtat. El paternalisme i la condescendència no els ajuda a créixer i -d’alguna manera- estem en una altra pantalla. Ja ens entendrem o compartirem coses, però ara cadascú segueix el seu camí des d’un respecte i una comunicació igual que es fa amb altres comunitats.
–Recentment, t’han nomenat director de Nous Mitjans Digitals de la CCMA. Què pot aportar Internet a l’espai comunicatiu en català?
La Veu del País Valencià és un exemple de com -en un context difícil des d’un punt de vista econòmic, polític i social- pot llençar-se un projecte digital modest que ha anat guanyant protagonisme i que, des del Principat, molts seguim amb interès. Això posa de manifest que, avui en dia, fer segons quines coses no requereix tenir grans inversions, sinó que és una qüestió de tenir voluntat d’articular un espai i la capacitat d’engrescar gent per fer-ho. Afortunadament, al món d’Internet no hi ha les fronteres administratives que existeixen a l’analògic i la gent del País Valencià i les Illes sempre podrà consumir els continguts de TV3 i Catalunya Ràdio a través de la xarxa. Internet és l’espai on la cultura, la llengua i un sentiment de certa pertinença, complicitat o identificació amb uns referents o mínims comuns denominadors poden concretar-se d’una manera espontània, natural i amb uns costos raonables.
– Al llibre Sobirania.cat, descrius l’impacte dels mitjans digitals i les xarxes socials en el procés sobiranista. Fins a quin punt ha estat rellevant el seu paper? Hagués estat possible sense Internet?
A l’anterior llibre que havia fet, Nació.cat, parlava de l’obtenció del domini.cat i aquesta matrícula catalana al món global d’Internet amb una visió de comunitat i la manera de completar aquesta feina va ser parlar més específicament de l’activisme i com la societat ha aprofitat aquestes eines per posar determinats temes a l’agenda política, projectar-se internacionalment i mobilitzar la població. La tesi era aquesta: sense l’entorn digital, difícilment el que avui vivim a Catalunya des del punt de vista polític, hauria estat una realitat.
-I en el cas de la política valenciana, com han pogut influir les xarxes?
Determinades formacions que avui estan al govern de la Generalitat valenciana, han estat molt actives a les xarxes socials. A més, escàndols relacionats amb diversos partits i governants han sorgit de webs de denúncia que fomentaven la transparència: en molts casos, els hem vist primer a Internet i -amb els mesos i els anys- els hem llegit als mitjans tradicionals, on caigudes en desgràcia de figures rellevants en determinats partits han format part de l’agenda mediàtica estatal. Són processos diferents, però hi ha un cert paral·lelisme entre la comunicació i les xarxes i el canvi polític o la denúncia de casos de corrupció.
– Destaques la influència que les xarxes socials han tingut en la política. Quina en poden tenir pel que fa a les eleccions espanyoles del 26 de juny?
Hi ha un tema generacional i -d’altra banda- el fet que una determinada política té més èxit a les xarxes que una altra. És a dir, quan un partit està al govern utilitza les xarxes per fer proselitisme de la seva gestió i això és poc atractiu, poc viralitzable i té recorregut entre els convençuts; en canvi, quan un partit es dedica a fer oposició i fer bullir l’olla, té més èxit en l’entorn digital, sigui de la ideologia que sigui. Amb tot, hem d’agafar una certa distància i ser conscients que això ens és útil per detectar moviments socials, mediàtics, econòmics, de tendència, culturals, etc.; però que en el món real hem de relativitzar molt les coses (no renunciar a la presumpció d’innocència, contrastar informació, etc.). Precisament en un context de denúncia fàcil -molts cops- sense fonament, els periodistes tenim un paper social molt important: hem de saber veure que això són noves fonts d’informació, però no hem de renunciar a fer una feina de seguiment. Es tracta d’una exigència però també d’una oportunitat, perquè ens fa més útils i més necessaris que mai. El boom de les xarxes socials posa en valor la nostra feina i quan un mitjà o un periodista hi publica alguna cosa té un valor molt diferent que qualsevol altre usuari: hem d’acceptar la crítica, moltes vegades injusta, i saber que és un entorn no gaire còmode al qual no podem donar l’esquena.
– Amb tot, el bon periodisme s’hi ha ressentit…
No ho crec, el que s’està ressentint són les empreses i els mitjans tal com els hem entès fins ara. Estem en un moment econòmic i de canvi tecnològic i cultural que fa que determinada manera de funcionar sigui poc sostenible -és cert que hi ha molts periodistes a l’atur, etc.-, però qui vulgui fer periodisme i tingui clar l’ofici té l’oportunitat de deixar-se contaminar positivament pel coneixement, la informació i una societat amb la qual és més fàcil connectar. El periodisme és més útil i necessari ara que mai i els periodistes tenim el repte de moure’ns en aquest entorn sense renunciar als principis de la professió -ètica, rigor i autoexigència- per a després sotmetre’ns al fet que no a tothom li agrada el que diem.
– A la Generalitat de Catalunya, el president és periodista. Què aporta aquest perfil professional?
La seva manera de comunicar és molt directa, molt fresca i diferent de la d’altres polítics. A més, aporta una sensibilitat pel que representen els mitjans públics i, en conjunt, tots els mitjans: és una garantia de respecte perquè té molt interioritzat el discurs que hem de fer els periodistes. Segurament, és el president que millor entén el nostre paper social (la feina que fem és molt rellevant i és evident que això té un impacte molt col·lectiu) i és un acte de normalitat que els periodistes també rebin aquestes responsabilitats. A més, la seva faceta digital i pionera com a fundador d’ACN li dóna una faceta moderna i adaptada als nous temps.
– Per acabar, què esperes del futur?
Espero ser recordat com un director que ha invertit tota la seva energia en intentar que Catalunya Radio millorés, canviés, es reinventés, es modernitzés, innovés i arrisqués una mica també. M’agradaria que -amb la meva arribada i la de l’equip que he configurat- la ràdio catalana sigui percebuda com més rellevant del que ja és (que ho és molt, perquè és una emissora que forma part de l’imaginari col·lectiu del país). Catalunya Radio espera pujar audiència, però no per competir amb altres mitjans: l’últim EGM certifica que més gent escolta la ràdio, i en català.
>
