Paco va perdre la seua dona aquell fatídic 3 de juliol de 2006. Com ell mateix reconeix, estaven en el millor moment de les seues vides, però una casualitat va fer que la seua dona agafara el metro eixe dia. Des d’aleshores, res ha sigut el mateix. “Nosaltres anàvem junts a tots els llocs”.
Hui, quasi set anys després, Paco espera que se sàpiga la veritat. Ens rep a sa casa amb ganes que l’escoltem, amb energia, amb ràbia i amb moments de dolor en recordar aquells dies, però amb l’esperança que es faça justícia.
Desa Bataller / RedactaVeu
-L’últim vídeo de 0responsables.com ha destapat l’actitud del Consell en els dies posteriors a l’accident. Cotino va visitar sa casa. Com va transcórrer eixa visita?
Un dia abans d’eixa visita em telefonà un regidor de l’Ajuntament de Torrent, José Santiago Miquel. Em va preguntar si podien vindre a casa perquè volien saber com estava després de l’accident. Li vaig dir que bé, ja que pareixia que estaven prenent interés amb nosaltres i amb els altres familiars… Així que un dia després de la telefonada vingueren els dos, Cotino i el regidor. Estiguérem parlant de tot un poc. Cotino em digué que ell també tenia uns familiars que havien tingut un accident, que era un tema molt desagradable i que sempre busques culpables… I a continuació és quan ens oferí un lloc de treball per al meu fill. Sabien que havia acabat la llicenciatura d’ADE feia uns dos mesos i sabien que estava en l’atur. Aleshores ens digué que si volíem un lloc de treball o bé en una empresa pública o bé en una empresa privada d’ell o de la seua família, que no hi havia cap problema.
Però clar, a continuació (riu) ens pregunta què havíem pensat sobre el tema penal, què anàvem a fer, si ens presentaríem o no. Li vaig dir que això era un tema que encara estàvem sospesant, perquè clar, havien passat solament uns tres mesos.
-Podem dir que volgueren comprar el silenci de les víctimes?
Jo, si m’ofereixen un lloc de treball i punt, aleshores pense que aquesta gent ha vingut a veure realment si tenim alguna necessitat. Però clar, si a continuació et pregunten pel tema penal, la conclusió que jo trac és: que a ells, el que realment els preocupava era saber si ens presentaríem en el tema penal o no. Els preocupava que açò anara a més. Si jo haguera acceptat el seu oferiment, possiblement el següent pas haguera sigut, si fem açò no fem l’altre. M’imagine. Però això, en cap moment m’ho van dir, encara que eixa és la meua conclusió. Perquè als tres o quatre dies em tornà a telefonar el regidor per a veure si havíem decidit alguna cosa sobre el treball per al meu fill i, de nou, si anàvem a personar-nos en el tema penal.
-Coneix altres famílies que també reberen la mateixa visita?
Sí, en conec unes quantes.
-El que resulta incomprensible és el fet que el president de la Generalitat en aquell moment no va rebre mai els familiars de les víctimes. Per què creu que va actuar així?
No ens va rebre en cap moment i nosaltres sí que ho vàrem sol·licitar en diverses ocasions sobretot per a demanar-li responsabilitats i l’aclariment dels fets. Jo considere que és un tema de covardia. Ell, pel motiu que fóra, no volia enfrontar-se als familiars de les víctimes per si havia d’escoltar alguna cosa que no li agradara. Que no vulga rebre’ns? Per què? Què li costa a ell? La veritat és que no ho entenc.
-Malgrat açò, Fabra ha assegurat recentment que Camps va estar des del primer minut amb les víctimes.
Des del primer minut sí, però poc més. Des del primer minut per fer-se les fotos i després res més. Ara, després de sis anys saps per tot el que has passat i puc afirmar que al costat de les víctimes no. Més que al costat ha estat damunt de les víctimes.
En Canal 9 no hem eixit absolutament per a res. En Las Provincias, publiquen poca cosa i si poden manipular el tema, millor. I això, (riu) no és estar al costat de les víctimes.
-Són moltes les coses que s’han destapat des d’aquell dia. Potser una de les més impactants és el fet que es va contractar una consultora perquè alliçonara els treballadors de FGV en la comissió d’investigació. Què li pareix?
És suficient per a reobrir la comissió d’investigació. Si en el tema penal, encara que ja ha prescrit, hi ha suficients proves que es poden aportar a un cas que es va tancar en el seu dia per falta d’informació, s’hauria de reobrir i buscar responsabilitats. Però buscar responsabilitats per l’accident i per la manipulació posterior. Perquè per a mi, això és un acte delictiu, això és mentir a la gent.
Si tot açò que ha eixit fa poc és veritat, la comissió, que va acordar en el seu dia que el culpable era el maquinista, va estar totalment manipulada. I tots els que participaren en la comissió eixa haurien de dimitir. O dimitir o cessar-los.
-Des de l’Associació com veuen la possibilitat que s’òbriga una nova comissió d’investigació?
Motius hi ha, però vista l’actitud, durant sis anys, el Govern no es veu per reobrir la comissió. I Alberto Fabra ja ens ho va dir el dia que ens reunírem amb ell. També és veritat que en aquell moment no se sabia de l’informe de l’empresa que s’havia contractat per a manipular el tema. Però ara sí que ho sap, i és el president, i tenen la majoria. Aleshores, no hi ha cap problema perquè es reòbriga, ara sols falta que vulguen.
La veritat és que ens estan ajudant en tots els aspectes i no ens estan manipulant, per molt que diguen des del Govern. Ells tracten d’ajudar-nos i nosaltres valorem en cada moment si ens interessa o no. Però (insisteix) no ens estan manipulant. Els únics interessats som nosaltres perquè, d’alguna manera, si no és a través d’ells encara se sabria menys de l’accident. Els més interessats en què es discutisca a les Corts i que aparega en premsa, som nosaltres, perquè volem que se sàpiga la veritat, abans o després. I algun dia se sabrà, perquè nosaltres tenim un escrit de tots els partits polítics, tret del PP per descomptat, en el qual diu que el dia que governen al País Valencià reobriran el cas. Aleshores, sabem que abans o després s’ha de reobrir i, en eixe moment, m’imagine que els caurà la cara de vergonya.
-Recentment tingueren una reunió amb Cayo Lara. Quines sensacions hi van traure?
La veritat és que per part seua hi ha intenció de donar-nos suports, però existeix un problema, i és que és un tema que està ja vist a nivell de País Valencià i clar en el Parlament no poden presentar un tema així. Aleshores, està un poc difícil, però les intencions són bones.
-Quin creu que va ser el paper de la RTVV en tota aquesta situació
Que no se sabera absolutament res, absolutament res (repeteix). Tots els nostres actes estan vetats, com són les concentracions i si alguna vegada hem eixit ha sigut molt poc de temps.
-Si la seua intenció era silenciar l’accident, creu que ho han aconseguit?
Clar que ho han aconseguit. Hi ha molta gent que no recorda el que va passar, fins i tot gent que ni s’assabentà del que va passar eixos dies. Tal vegada ara, després de més de sis anys, se sàpiga més que en aquells moments.
-Estan sentint el recolzament de la resta de la societat?
No. No, perquè tots els mesos acudeixen a les concentracions 200, 300, com a molt 400 persones. El màxim que hem aconseguit reunir en una concentració van ser 5.000 o 6.000 persones després d’enviar milers de correus electrònics a associacions, col·lectius…I clar, 6.000 persones després d’enviar tots eixos correus, a una població com València, que amb el cinturó, supera de llarg el milió de persones, és una vergonya.
-Quina repercussió creu que ha tingut el programa Salvados?
La veritat és que ha tingut una repercussió molt important. S’ha assabentat moltíssima gent del que realment va passar. Hem sentit que el número de recolzaments ha augmentat. De fet, suposem que en la concentració de hui es notarà, sols pel facebook ja tenim confirmades 78.000 sol·licituds de gent que ens ha dit que hi assistirà o que possiblement hi assistirà.
Açò aplega tard, però hem de reconéixer que estem molt contents.
Cotino va fer el ridícul totalment. La seua actitud va ser vergonyosa i va demostrar qui és realment i, això, per a nosaltres, és bo.
-Ha passat molt de temps des d’aquell dia. Com recorda aquells moments?
Jo estava treballant i va ser un company qui em digué alguna cosa sobre un accident en el metro i que, en un principi, pareixia que no hi havien víctimes. Després, el meu fill havia acabat les classes, vingué a casa a dinar i sa mare no estava, aleshores em telefonà de seguida. A mi em va estranyar, perquè la meua dona era mestressa de casa i, en eixe aspecte, sempre estava preocupada, tant pel meu fill com per mi. La meua cunyada Amparo sí que sabia que la meua dona havia anat a València a canviar una roba, perquè eixe dissabte teníem la boda de la filla d’uns amics. Aleshores li telefonàrem, però no apareixia.
El meu company de feina s’oferí a acompanyar-me per veure si esbrinàvem alguna cosa i anàrem a l’estació de Jesús. Allí hi havia un grup de gent, crec que de la Creu Roja, que estaven elaborant unes llistes. I jo preguntava: Que estiga en la llista és bo o dolent? Perquè clar, jo no m’havia vist mai en una història d’aquestes i no sabia com funcionaven les coses. Però no em contestaven i jo, cada cinc o deu minuts entrava a preguntar. En eixos moments aplegà Rita Barberá amb Paco Camps i va ser ella qui donà la cara, perquè l’altre vingué a fer-se les fotos de rigor i poc més. Rita es va dirigir a nosaltres i va ser ella qui ens digué que totes aquelles persones que no apareixien en la llista havien faltat.
Després, uns autobusos ens dugueren a la Ciutat de la Justícia, però a partir d’ací recorde ben poc. No sé com vaig aplegar als jutjats, sé que anàrem en autobús perquè m’ho han dit, però jo no recorde res. Allí, als jutjats, després de tindre’ns esperant hores i hores, algú decidí que ja podíem començar a reconéixer els cadàvers.
-Com ha sigut el dia a dia des d’aquell moment?
Et canvia la vida totalment. Jo, en eixos moments ja estava amb la idea de prejubilar-me. El meu fill havia acabat la carrera, anava a començar les pràctiques en una entitat financera, i en aquells dies semblava que tot anava bé, amb la qual cosa el més probable és que després de les pràctiques es quedara a l’empresa. Podia dir que era un del millors moments de la meua vida. La meua dona i jo havíem complit els 25 anys de casats i hi havien molt bones perspectives. I clar, et passa açò i tots els projectes que tenies… Nosaltres teníem pensat que, una vegada em prejubilara passaríem més temps a un xalet que tenim a la platja, faríem algun viatge, però tot això se n’anà a terra.
Et canvia la vida. Nosaltres anàvem junts a tots els llocs i, clar, ho note molt, ho note moltíssim (diu emocionat).
-Per què decidí unir-se a l’associació de víctimes?
Resulta que, més o menys a la setmana de l’accident, ens cridaren de la Generalitat per a donar-nos uns diners a compte de la indemnització i clar, pensaves, “sí que s’està preocupant aquesta gent que a una setmana de l’accident ja estan parlant de la indemnització”. Ens digueren que com hi havia famílies que no estaven bé econòmicament, la Generalitat volia avançar uns diners perquè poguérem tirar endavant. I clar, fins ací ho veus bé.
Però a meitat del mes d’agost vam rebre un ‘burofax’ on ens informaven de la quantitat que ens corresponia totalment i que teníem quinze dies per fer al·legacions. I ja comences a pensar, fa uns quinze dies ens tracten tan bé i ara ens envien un ‘burofax’? No haguera sigut millor reunir-nos i explicar-nos per què ho feien així? No sé, algun detall. Però no. Al mes d’agost, que la gent està de vacances, busca’t un advocat… Jo vaig tindre la sort de tindre dos amics que ho són.
I després, quan vaig anar a firmar per rebre els diners, vaig llegir una clàusula que deia que renunciàvem a qualsevol procediment judicial. A partir d’aleshores començaren els rumors que les coses no s’estaven fent com tocava, que si volien manipular-nos… I per això es va fer una reunió a l’Ajuntament de Torrent, la primera reunió. Allí anàrem sabent cada cas particular i decidírem unir-nos per conéixer realment què és el que va passar aquell dia. Això va ser el setembre i l’octubre férem la primera concentració.
-Creu que els ha servit de teràpia unir-se a l’associació?
No ho sé. Per una banda, de vegades, et sents un poc eufòric quan s’aconsegueixen algunes coses, però per una altra, cada mes, reunir-nos i recordar el tema, no és agradable. Jo vaig estar una temporada en mans d’un psicòleg. No sé, jo crec que si açò s’haguera pogut evitar haguera sigut millor. Passes moments fotuts, jo ara estic en un bon moment, però tens recaigudes i no tens ganes d’anar a les concentracions, ni a les reunions…De fet he estat quatre o cinc mesos sense aparéixer. I ara, com s’està movent el tema, et sap greu que altra gent estiga col·laborant i tu, que precisament tens més temps lliure, no ho faces. Ara m’he implicat un poc més.
-Hui, després, de quasi set anys, algú pagarà pel que va passar?
No, crec que no, perquè gran part dels polítics que hi havien en aquell moment no hi són. Marisa Gracia és l’única que està imputada, però la fan fora de la direcció general de FGV i ara està a l’hospital. Però si tu has comés un error, res d’anar-te’n a l’Hospital, te’n vas a la cua de l’atur com els altres sis milions de ciutadans de l’estat que hi ha! O siga, que per culpa teua, o de la gent de la qual tu eres responsable com a directora general, es produeix un accident, et lleven de FGV i et col·loquen a l’hospital, a seguir cobrant? No home, no. A l’atur, a la cua de l’atur!
Jo crec, des del meu punt de vista, que el tema penal s’ha dut malament. Jo no entenc de lleis, però crec que en un tema com aquest s’ha de profunditzar molt més, no basar-se solament en el tema de la velocitat i ja està. No va anar cap de les persones accidentades a declarar, no anaren empleats de FGV, ni sindicats. Ha desaparegut el llibre d’avaries i les seues còpies i així vas sumant una llista d’irregularitats… Hi havien moltes coses on furgar. El tren eixe havia descarrilat dues vegades abans d’aquest accident, i segons els experts, un tren que descarrila és molt probable que presente anomalies. Hi ha un informe de l’any 2005 dient que els trens eixos estaven molt deteriorats i calia retirar-los… Jo, si haguera sigut jutge, haguera furgat molt més.
-Creu que almenys ella serà declarada culpable?
Si no és així hauríem de pensar molt malament de la justícia.
-Fins quan creu que l’associació continuarà concentrant-se cada dia 3?
La nostra meta és que se sàpiga la veritat i això podria ser en les pròximes eleccions, si és que hi ha un canvi de govern. I que conste que contra el PP no tenim res, tenim en contra del Govern valencià que en eixe moment governava i que ens ha donat l’esquena en tots els aspectes.
Jo crec que una vegada se sàpiga tot, ja no tindrà cap sentit continuar.
zurdostv
>
“Ni a Metro València ni al Consell els interessa que se sàpien les causes reals de l’accident”
Enric Chulio Pérez, familiar d’una de les víctimes de l’accident de Metro València
“L’accident fou conseqüència de la mala gestió de FGV”
Santi Muñoz és el fill d’una de les 43 víctimes de l’accident de metro de València
ʺEl dia que el Tribunal dels Drets Humans ens done la raó podrem descansarʺ
Beatriz Garrote Presidenta de l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol (AVM3J)
“La responsabilitat política no prescriu, no tindran més remei que donar la cara”
