Alícia Coscollano / l’Alguer
L’Alguer és un d’aquells indrets que, quan et pren el cor, ja no te’l torna. El manté, amb molta cura, entre els carrerons i una atmosfera propera a la qual penses, sempre, en retornar. Joan Elies Adell ens fa de cicerone per la petita península fortificada amb la seua última publicació, Guia sentimental de l’Alguer, editada per Pòrtic, perquè una guia d’indrets fonamentals parteix del cor i l’estima. Perquè a l’Alguer ens condueix la història comuna, i la llengua, i un tarannà. Perquè l’Alguer és un tros d’amor inconfusible, d’aire agermanat, de salnitre que llepa, constantment, la mateixa ànima. I en el mig de la mar i dels penya-segats escarpats, ens reconeixem, pròxims, viatjant entre maletes plenes d’afecte. Obriu les pàgines. L’últim llibre tribut de Joan Elies ens descobreix l’altre Alguer: el més íntim.
– Què tenen els carrers de l’Alguer?
Els carrers de l’Alguer, especialment els del centre històric, l’Alguer Vella, com li diuen els algueresos, són molt especials. Són uns carrers que respiren història i desprenen, a cada pas que hi fas, l’autenticitat que només pots trobar en un lloc on el pes de la història té un pes fonamental. I és que l’Alguer no és una ciutat com qualsevol altra. I no em referisc només a la bellesa elegant del seu conjunt, que entra ràpidament per la vista i que ha enamorat durant segles els viatgers que l’han pogut visitar i admirar, sinó al fet de notar, en el mateix moment de començar a trepitjar els carrerons de la part antiga de la ciutat i caminar calmosament pels seus racons, que no podem evitar deixar-nos seduir per la sensació d’estar en un lloc que és síntesi d’un passat singular i situat en un lloc excepcional des del punt de vista paisatgístic i d’entorn natural.
L’Alguer. Foto: Marco Fiore.
– Diuen que no hi ha punt geogràfic més neuràlgic i proper que el mateix cor. El teu navega entre dos terres que conformen, realment, una sola?
Efectivament el cor és el punt geogràfic que et permet mesurar tota la resta de coordinades de la pròpia realitat. En el meu, però, tinc la sort i el privilegi de treballar pel meu país en un lloc que, si bé pertany a l’Estat italià i és nacionalment sard, comparteix amb nosaltres llengua i cultura. Això fa que, en certa mesura, em trobe profundament i radicalment “a casa” i que no tinga la sensació d’estranyament, de llunyania, treballant i vivint a l’Alguer. Com va escriure Salvador Espriu “a l’Alguer et trobes a casa, lluny de casa, quan a casa no et volen gaire”. I si bé les paraules d’Espriu van ser escrites en un moment en què la llengua i cultura catalanes eren fortament menyspreades i maltractades per l’Estat espanyol (situació que no ha canviat tant com ens hauria agradat en democràcia), no deixa de ser ben cert que, a l’Alguer, tot i que la situació de la llengua catalana és força delicada, hi notes constantment l’afecte, el respecte i l’estima per la cultura comuna. Hui l’Alguer encara manté les característiques de la seua història, visible en l’arquitectura de les seues esglésies, dels seus palaus i dels seus bastions i sobretot en la llengua catalana, que encara conserva amb orgull malgrat el perill de lenta desaparició.
– Tants anys compartint matinades amb l’Alguer ha fet que madurés el teu afecte, com succeeix amb el bon vi?
És cert que ja fa alguns anys que visc a l’Alguer i això fa que aprecies i estimes la ciutat d’una altra manera. Com en qualsevol enamorament, hi ha primer la fascinació, el deixar-te dur per la seducció i que tot et semble perfecte, meravellós… Després, passats els mesos i als anys, hi veus també els defectes, aquelles coses que, segurament, podrien ser d’una altra manera i fer que fos una ciutat encara millor i que es projectés amb més força a l’exterior. I et dol, et sap greu, que no s’acabe d’aprofitar tota la potencialitat turística d’un indret tan especial. Però, com tu dius, amb el pas del temps, es produeix una relació més madura amb la ciutat, possiblement no et deixes “seduir” amb tanta facilitat pels encants obvis i gaudeixes més d’algunes altres coses menys evidents, més amagades, interessants, profundes i autèntiques.
– Com t’has aproximat a l’Alguer per tal d’escriure la guia? L’aspecte patrimonial i monumental té una forta presència?
La guia va ser un encàrrec de l’editorial Pòrtic. Van pensar, amb bon criteri, que calia fer una sèrie de guies sentimentals sobre indrets especials de la nostra geografia, on fos interessant no només l’interès de la destinació en si mateixa, sinó també la relació amb Catalunya, amb la seua història. D’aquí ve el caràcter de “guia sentimental”, no només del fet que jo parle des del meu cor, des de la meua sensibilitat (que també), sinó perquè el lloc que es vol visitar és un lloc que té una vinculació “sentimental” entre dos territoris: com és la de Catalunya i l’Alguer. Amb tot, la meua guia és diferent de les altres publicades fins ara, la de Perpinyà i o la de l’Empordanet. A diferència de Joan Daniel Bezsonoff i Adrià Pujol, jo no sóc un nadiu de l’Alguer, com ho són ells de Perpinyà i de l’Empordà; per tant, la meua aproximació i el meu punt de vista són diferents, ja que no puc, encara, parlar de l’Alguer com un alguerès més.
L’Alguer. Foto: Marco Fiore.
En aquest sentit, ha estat important per a mi que el llibre vingués acompanyat de les fotografies de Marco Fiore, un fotògraf alguerès que crec que ha sabut capturat l’ànima de l’Alguer amb la seua càmera i també m’ha fet sentit més “segur” acompanyat per ell.
– I l’aspecte humà, de l’Alguer, a través de quins detalls els descobreixes amb aquesta guia sentimental?
En l’escriptura de la guia he mirat d’oferir una mirada doble, això és, de parlar com veig jo l’Alguer, des de la meua subjectivitat i on mostro i explico la meua relació amb llocs, paisatges i personatges de l’Alguer; però també he volgut que fos una guia “útil” per a un viatger que visite per primera vegada la ciutat. Que, gràcies al meu guiatge, es puga moure per l’Alguer i el seu territori amb certa desimboltura. I m’ha interessant molt parlar del caràcter popular de l’Alguer i és per això que parle de les seues festes (Sant Joan, Setmana Santa, etc.) i de la seua gent (els barbers, els músics i cantants, els pescadors, els poetes, els cuiners…), perquè és gràcies a ells que l’Alguer és el que és, no sols gràcies als polítics i intel·lectuals, sinó sobretot gràcies a les persones que, en el seu treball quotidià, en la seua vida diària, fan que l’ús de l’alguerès mantinga certa normalitat.
– Quant al caràcter dels seus habitants, compartim territori comú? Hi ha confluència mediterrània en el tarannà?
El caràcter dels algueresos, tot i les seues diferències, sí que té aspectes que el fan semblant al nostre i més allunyat de la resta de sards. Hi ha, a la guia, un petit capítol dedicat a aquest tema, titulat “Raça algueresa”. La primera vegada que, a l’Alguer, en vaig sentir parlar em va sorprendre. Però, quan hi vius, entens que és una forma de referir-se a gent que, des de generacions, viuen a l’Alguer i han parlat sempre en alguerès. La “raça”, a l’Alguer, també ve determinada, en certa mesura, per la llengua. A l’Alguer existia una consciència molt marcada i particular per tot el que es refereix a l’etnicitat. Per al sistema sociocultural de la ciutat sardocatalana, el concepte o la idea que es té d’”alguerès” s’ha trobat i encara es troba en oposició directa amb el de “sard”; ambdós qualificatius s’excloïen mútuament. Això, a poc a poc, ha anat canviant, però encara és present en el tarannà de la ciutat. Sobre la confluència mediterrània? M’agraden les paraules d’Antoni Simon Mossa: “L’Alguer és fora del temps. Si el seu rostre canvia agradablement, no és tant per culpa dels homes (sovint terribles assassins), sinó pel lent i inexorable pas dels segles. L’Alguer viu al defora, més enllà de la dimensió humana, sense un nexe amb la terra i els mars que la circumden. Hi ha una única inequívoca realitat, una presència, una fita: la seua essència mediterrània.”
– A qui va dirigida la publicació?
La Guia va dirigida, òbviament, a aquelles persones que volen visitar l’Alguer i saber més de la ciutat catalana de Sardenya. Però m’adono que no sols els lectors “utilitaris” són els que estan llegint la guia. Són moltes les persones que, després d’haver visitat l’Alguer, han llegit la Guia per verificar la seua experiència. També, els “enamorats” de l’Alguer, que n’han fet una lectura molt entusiasta. Estic content de com s’està rebent. I després estan els algueresos, que també l’han llegida amb atenció, tot i que no està pensada per a ells. Hi ha qui em demana la versió italiana. Veure’m, però, de moment, està adreçada a un públic culturalment català.
Joan Elies.
– Aquesta guia és, en part, una restitució? Un puntal contra l’oblit o una píndola de memòria?
Més que una restitució, simplement, es tracta d’un homenatge, d’un acte d’amor i d’agraïment envers la ciutat que m’ha acollit. Però és cert que, en l’escriptura de la Guia, he pensat que també havia de fer una mica d’història de la ciutat (especialment en relació amb Catalunya) i parlar d’aquells que han fet possible que els lligams entre l’Alguer i Catalunya siguen encara vius: Eduard Toda, Pere Català i Roca, Salvador Espriu, Antoni Simon Mossa, etc. El que sí que és evident és que conèixer l’Alguer hui ens permet descobrir un patrimoni viu i canviant que parla de la nostra identitat i de la nostra història, d’una herència cultural compartida i que posa en relació Sardenya i Itàlia amb Catalunya i la resta de terres de parla catalana. Viatjar fins a l’Alguer significa també situar-nos davant d’un mirall que ens retorna una imatge del nostre passat, però que també ens interroga sobre el nostre present, ens ofereix d’històries per explicar, llocs per descobrir, persones per conèixer. I també, passejar pels carrers de l’Alguer de hui és capbussar-se dintre de la sonoritat d’una llengua compartida que és nostra, però que també és especial i diversa, plena de tresors lèxics amagats.
– En els últims anys, s’ha dut a terme un treball constant de retrobament des de l’administració, de retroacció amb la ciutat i els habitants. Els fruits són ben visibles?
Des de l’any 2018, quan es va obrir l’Oficina del Govern de la Generalitat a l’Alguer, hem mirat de treballar tots plegats (i també abans, òbviament) perquè Catalunya i l’Alguer estiguen més i més a prop. Jo no et sabria dir si els fruits són més visibles, hi ha persones que em diuen que sí, però no sóc jo la persona que ho pot dir amb més objectivitat. Tinc la sensació, això sí, que tot i que no siga una tasca fàcil, cada cop l’Alguer és més coneguda per la resta de catalanoparlants.
– Fins on es pot parlar català? Al carrer trobem persones, i a les institucions?
L’alguerès és present a tots els llocs, però sovint de forma “secreta”. És una llengua, encara hui, d’ús familiar, que s’usa entre amics i entre persones de certa edat. Però tot i això, cada cop és més visible en actes institucionals, en esdeveniments culturals i esportius. Si parem quan arribem a l’Alguer, amb discreció i paciència, tindrem la recompensa de sentir el català local. És ric i molt expressiu. En els llavis de la gent d’una certa edat és una música verbal deliciosa. Les seues inflexions sentencioses i ben modulades, plenes de modismes saborosos, es deixen sentir encara, malgrat les influències lèxiques de l’italià contemporani, i és un goig poder assaborir-les calmosament mentre prenem un refresc o ens asseiem còmodament en un banc, a prop del port, perquè són un autèntic plaer. Quasi un luxe, tenint en compte que es tracta d’un patrimoni immaterial que, si no canvien les coses, es troba sentenciat de mort.
Parlar amb un alguerès per primera volta és una experiència fascinant, inoblidable. És cert que, en un primer moment, pot passar que algú trobe dificultats per seguir una conversa fluida. Però la comprensió del discurs s’imposa, amb un mínim d’esforç i atenció, per superar l’impacte dels entrebancs fonètics inicials i alguna dificultat addicional, de caràcter lèxic i morfològic. Tota una experiència, com et deia.
– Parlant ara del sector turístic, s’ha incrementat el fluix turístic Catalunya-Alguer en aquesta última etapa?
Sí, la presència de turistes catalans s’ha incrementat a l’Alguer durant els darrers anys. Hi ha una presència constant, i no sols a l’estiu, de turistes que vénen de ponent. Amb tot, s’ha de treballar encara més perquè no es perda aquest mercat i que puga anar creixent paulatinament.
– Quina percepció hi ha de Catalunya a l’Alguer? I de l’Alguer a Catalunya? La relació està equilibrada?
Bé, difícilment poden estar equilibrades, ja que Catalunya és una de les regions més importants del sud d’Europa, amb més de 7 milions d’habitants, mentre que l’Alguer és una ciutat d’uns 43.000 habitants, situada en una illa preciosa, com és Sardenya, però sovint deixada de la mà de Déu per part de l’Estat italià. Amb tot, nosaltres sempre hem mirat de ser curosos a l’Alguer i els convenis de col·laboració que hem signat amb l’Administració municipal sempre han estat respectuosos, dignes i equilibrats.
– Hi ha seguiment des de l’Alguer del procés català?
Hi ha un cert seguiment i curiositat, però a distància. No sempre és fàcil comprendre tot el que està passant a casa nostra, però sí que és cert que les notícies que arriben són cada vegada més constants i més fidels a la realitat. Abans, tota la informació dels mitjans italians estava escrita per corresponsals que normalment vivien a Madrid i que estaven marcats per les maneres d’enforcar les noticies des d’aquest punt de vista. Els mitjans italians s’han adonat que tot el procés necessita tenir també el contrapunt de com es veuen les coses des de Barcelona i ara són més els periodistes italians que s’acosten a la realitat catalana sense prejudicis. Tot això afecta també al fet com arriba la informació a l’Alguer, tot i que cada vegada més, els algueresos, gràcies a internet, segueixen les notícies catalanes més assíduament i amb més interès i coneixement de causa.
– Amb quin moment màgic de l’Alguer et quedes?
Se’ns dubte amb la colgada de sol, com es diu a l’Alguer, des de la muralla que envolta la ciutat vella. Especialment a l’estiu és un recorregut fantàstic difícilment oblidable. A més de les cases petites i pintades de colors vius i frescos, alegres i vitals, blancs, ocres, on destaca el blau de les finestres; de portes petites que fan venir ganes d’entrar-hi i instal·lar-s’hi a viure (sempre amb petites cadires fora, que inviten a asseure’s i prendre la fresca); dels bars, gelateries i restaurants que omplen una part de la passejada, oferint sopar o aperitius, s’imposa l’espectacular presència de la mar amb del promontori del Cap de la Caça al fons, el gegant adormit.
Quan comença el crepuscle, l’espectacle de colors canviants mentre l’esfera del sol s’amaga entre el blau fosc del cel no té preu. Com va escriure Joseph Brodsky a Marca d’aigua, a l’hora de la posta de sol totes les ciutats semblen meravelloses, tot i que unes més que d’altres. I quan el sol s’adorm, l’Alguer no enveja Venècia. En algun cas, depenent d’on observem la posada de sol (especialment des de la platja del Lido de l’Alguer), el Cap de la Caça se suma a la festa, i aquí la llum del sol, a punt d’apagar-se, sembla que acariciï el cap del gegant mentre també ell s’adorm. Una sensació d’immensitat privada, íntima, rotunda.
