• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dissabte, 21 de gener de 2017

La Veu del País Valencià

suma't

Entrevistes

publicitat

Diumenge, 27 de novembre de 2016 a les 00:00h

‘Vull ser un escriptor normal, com si fóra de Logronyo o de Santander’

Josep Franco Escriptor
Comentaris 4 comentaris    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (8 vots)
carregant Carregant


josep franco

Josep Franco.
Fotos i vídeo: laveupv.





Etiquetes
Josep Franco
Sixto Ferrero / Sueca

Han passat 33 anys d’ençà que l’escriptor Josep Franco (Sueca, 1955) guanyara amb Calidoscopi (3i4, 1983) l’Andròmina de Narrativa dels Premi Octubre. Enguany el tornava a guanyar amb La vida és dura, una novel·la que s’apropa a l’assaig, o escrita sota la concepció “contemporània de la narrativa”.

Deixeble de Fuster que pertany a “la segona generació”, polític local durant una etapa relativament recent per EUPV, un dels qui més guardons acumula i també, com s’ha escrit, responsable d’impulsar la narrativa i alguna que altra editorial en un moment d’estancament. Durant l’entrevista, Franco repassa els seus inicis, la seua formació amb Fuster, les seues novel·les, les relacions entre escriptors, la situació de la casa-museu de l’assagista de Sueca i la política, aquella que com a bon fusterià defensa que “o la fem nosaltres o serà feta contra nosaltres”.

-Fent un poc de recerca he llegit que quan vas acabar magisteri et vas dedicar a la formació d’adults. Per què adults i no joves?
Perquè la formació d’adults et permet treballar en un horari determinat. Fou un amic qui em portà els llibres per preparar-m’ho perquè estava disposat a deixar-me l’escola. Estava treballant amb coses a llarg termini, però totes aproximadament pagades i, per tant, considerava que potser podria deixar-me l’escola i viure del que escrivia. Però l’amic insistí perquè d’aquella manera tindria la Seguretat Social assegurada i tindria un horari de 16h a 22h, de manera que se’m quedaven els matins lliures per a escriure, que era el que a mi m’interessava. Fou un gran consell. Posteriorment, hi ha hagut temporades en què m’ho he hagut de deixar perquè no podia atendre-ho tot. Al final em vaig fer autònom. Educació de joves és el que feia abans.

-Josep Franco ha escrit Poemas a mi patria?
Que va. En línies generals les coses que diu sobre mi la Viquipèdia estan bé. Això ho ha filtrat algú i no crec que ho fera amb mala intenció, simplement s’han equivocat. Hauran consultat un altre Franco. A banda, poemes, si no és en el món faller... Però a mi, pàtria... Jo això no (riu).

-A més, diuen que el vas escriure amb 18 anys i que està publicat a Madrid.
Ja veus (riu). No, no és de veres. Vaig publicar abans dels 18 anys, però no era precisament a Madrid, sinó al Canigó (Figueres, 1951 − Barcelona, 1971), una revista setmanal que dirigien Isabel Clara-Simó i el marit. Feren un concurs de no sé què i vaig enviar un article sobre l’Empordà conegut a través dels ulls de Josep Pla, perquè jo no havia anat mai a l’Empordà; havia anat, però de passada. M’ho van publicar quan potser tindria 15 anys.

-Als 15 anys ja llegies Pla?
Sí. Però això és la xamba d’haver nascut a Sueca. Ací, a Sueca, és molt rar que la gent de la meua edat no haja passat per casa Fuster. Jo vaig tindre, a més, la sort que alguns dels meus amics eren fills d’amics íntims de Fuster. La primera volta que vaig anar-hi tindria 13 o 14 anys.

-T’han etiquetat o t’has etiquetat com a novel·lista històric. Et trobes còmode amb el gènere? I fins a quin punt t’agafes a aquesta etiqueta?
Això no deixa de ser curiós, perquè novel·lista històric vol dir que escrius sobre coses que ja han passat i poden estar molt lluny o molt pròximes en el temps. Quan vaig publicar la trilogia (Aldebaran, Calidoscopi i Rapsòdia), que són els fets de Cullera a finals del segle XIX i principis del XX, després la República i la Guerra Civil i finalment el Franquisme fins que mor Franco, era una cosa que tenia ganes de fer i si la gent ho considerà històric, doncs bé. Ara diuen que és novel·la negra el que escric perquè apareixen cadàvers. No m’he considerat mai un escriptor de novel·la històrica. A mi m’agrada escriure novel·les i fer les coses com vénen. Cinc cadàvers no és històrica i La vida és dura és absolutament contemporània. He escrit sempre el que he tingut ganes d’escriure. Després, els editors o les persones que han hagut de promocionar els llibres han cregut que valia la pena incloure’l en un corrent determinat, perquè hi va haver un moment en què era la novel·la històrica el que s’estilava i ara s’estila la novel·la negra. Sembla que ven més? D’acord, mentre no tergiversen d’una manera escandalosa el que estigues fent, bé.

-Per tant, entenc que no t’agafes a l’etiqueta-gènere, sinó que t’adaptes a les circumstàncies.
És de veres que eixa trilogia és històrica perquè són coses que havien passat, però després hi ha coses que no ho són. Quan escrius novel·la històrica l’única cosa que pot diferenciar-la d’una altra que no ho siga és que pots agarrar unes referències que estan en els llibres, però si escrius una novel·la contemporània també necessites una referència. De fet, totes les novel·les són històriques i totes les novel·les en català escrites al País Valencià són negres, si no pel contingut, pel panorama.


Josep Franco, durant l'entrevista.

-Eres un dels escriptors valencians més premiats i, fins i tot, he llegit que a partir de la publicació d’algunes novel·les teues es rellança el gènere al País Valencià, que estava un poc estancat. És imprescindible guanyar premis per a publicar i ser escriptor en aquest país?
Amb total sinceritat: sí. Perquè l’estructura cultural del País Valencià no ha tirat mai per un sistema de Star Systems, per dir-ho d’alguna manera. De fet, en estos moments encara estem parlant de Fuster, de Sanchis Guarner, d’Estellés i d’Enric Valor, que són quatre persones difuntes des de fa ja bastant de temps, mentre que hi ha moltíssima gent viva que està intentant fer alguna cosa. En este moment dubte que hi haja ningú que puga viure de la literatura en el País Valencià. En aquell moment sí podíem intentar-ho alguns. L’estructura cultural del País Valencià no permet dir “com jo ja he publicat dos o tres novel·les sé que li la portaré a un editor i me la publicarà”. Això no existeix. Alguna vegada he intentat parlar amb algun agent literari i sempre m’han dit que volien els drets de les novel·les anteriors i a mi això no em pareix just. Per tant, fins ara he hagut de treballar jo sol sense confiar en cap agent literari, cosa que a Catalunya, i sobretot a Barcelona, sí que funciona. Ací, al País Valencià, hi van haver alguns intents, però no ha quallat. Quina eixida et queda? Presentar-te a un premi i si al jurat li agrada saps que te la publicaran i, a més a més, saps que la bestreta que et donaran, almenys, et compensa els anys que has estat treballant amb això. Que ho fas perquè t’agrada i ningú t’obliga, però si a més pots guanyar-te la vida honradament... És el que es pretén. Perquè busques la normalitat. Jo vull ser un escriptor normal com si fóra de Logronyo o de Santander.

Malgrat això, L’últim roder (Bromera, 1986), que és una novel·la que no ha guanyat cap premi, és la que més s’ha venut. L’adaptació d’El Tirant que férem Enric Solbes i jo també continua venent-se molt. És cert que he guanyat quasi tots els premis que es convoquen ací per eixe motiu, però d’altra banda els llibres que millor han funcionat són els que no tenen premi. Per exemple, a Les potències de l’ànima (Bromera, 1998), que fou premi Ciutat d’Alzira, la crítica la va tractar molt bé, però els lectors no s’hi ha aproximat.

-Has dit que t’agradaria ser un “escriptor tan normal com si fores de Logronyo”. Tanta diferència hi ha entre el panorama literari espanyol i el valencià?
Crec que sí, encara que l’entrellat d’eixa literatura no la conec, però a un telenotícies poden acabar presentant un llibre. En Babelia ixen uns determinats llibres. Fins i tot, el Levante trau uns llibres determinats i rarament hi ha algun llibre en valencià. Per tant, el tractament dels mitjans de comunicació, tret d’honroses excepcions, a la literatura que es fa al País Valencià en la llengua del país és pràcticament nul·la. Hi ha moltes revistes culturals, etc., però són revistes que s’autoalimenten, és a dir, estan fetes per la gent que viu d’això, per a eixa gent. Ells mateixos es retroalimenten a través de la literatura que fan en eixes revistes. Això no pot tindre la mateixa repercussió social que el fet que un escriptor de Madrid publique un llibre.

-Eixa repercussió i diferenciació és per una qüestió de llengua?
Per una banda, la llengua influeix, perquè la percepció que hi ha de les llengües que no són les de l’imperi és evident. D’altra banda, hi ha una manca d’infraestructures culturals al País Valencià que ara comença a pal·liar-se una mica, perquè hi ha certa voluntat per part dels governs locals, almenys també a la Diputació de València, de recuperar-les, però és imprescindible una estructura que permeta que allò que fa la gent del País Valencià es done a conèixer als valencians. I no només en la literatura; últimament s’ha vist molt també en la música, en les arts escèniques, en molt àmbits de la cultura que no tenen la repercussió social que necessiten, perquè a un país que no tinga en consideració els seus artistes li falta alguna cosa. A més a més, el fet de treballar amb una llengua concreta dificulta més això. Si eres Sol Picó, una gran professional de la dansa a nivell internacional, al cap i a la fi no estàs utilitzant la llengua per a treballar i, així i tot, encara li falta una internacionalització que probablement si visquera a Madrid tindria. Si a tot això li afegeixen la llengua, des del teatre o la literatura, aleshores el panorama és el que descric. No sóc especialment pessimista, però sóc realista i necessitem moltíssim la implicació de la societat civil valenciana en este moviment de renovació.

-És una qüestió de necessitat més econòmica o logística?
No sóc expert en el negoci cultual, però en determinats àmbits de la política valenciana estan funcionant estes persones que poden ajudar. La qüestió econòmica té el seu pes, però em semblen més importants les infraestructures necessàries perquè la pintura, la literatura o la música tinguen una eixida de cara a la societat a la qual volen servir.


Josep Franco al costat del seu cactus.

 -Sovint es demana que l’Administració faça. Entre aquestes responsabilitats, quines són les de l’autor?
No negue que els autors tenim certa responsabilitat. A mi no m’agrada eixir a fer promocions ni coses d’eixes. Sé que està malament i que moltes vegades cal fer això. La gent jove està fent-ho. Potser en eixe sentit tenim alguna part de culpa els qui intentem oferir el que fem a la societat. Però ja no són tant les institucions, sinó la societat civil. Quan una persona fa una cosa té una repercussió, com a molt, en el seu àmbit local i això no s’ha de quedar ací. Malament. Perquè, a més, sembla que els donem la raó a aquells que ens diuen “aldeanos” i coses així. Ha d’eixir. En què poden ajudar les administracions i en què les persones que s’hi dediquen a això? Per una banda, els qui proposen el producte haurien de ser més insistents en la iniciativa privada, sobretot. I, per altra banda, des de l’Administració haurien d’intentar que no siguen sempre els mateixos nuclis els que al final s’emporten el gat a l’aigua. Fins i tot, en projectes que no ixen de la misèria. Estan traduint-se coses des de l’AVL o el CVC que no sempre es corresponen amb les coses que millor han funcionat. De vegades, quan una persona té unes opcions per a donar-se a conèixer a l’estranger o fora de l’àmbit lingüístic, eixes fronteres estan ocupades per persones que s’aprofiten del càrrec que tenen per promocionar-se ells mateixos. Això seria millorable.

-Com és la relació entre els escriptors al País Valencià? Hi ha alguna mena de filiació gremial, esteu comarcalitzats o cadascú va per la seua banda?
Crec que hi ha una certa relació que es vincula a la proximitat, però això no crec que siga estrictament de l’àmbit de la literatura. En un determinat moment en què el Partit Socialista va tindre tots els ressorts del poder, des del local al poder de Madrid, molts dels directius socialistes es dedicaren a acabar amb les iniciatives socials que hi havia a nivell local perquè no els agradava que hi haguera res més enllà del que pogueren controlar. Acabaren amb les associacions de veïns, amb les associacions de pares i mares, etc. Els escriptors estàvem més o menys organitzats en l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i va eixir una Associació d’Escriptors del País Valencià, on hi estaven els qui escrivien en castellà i els qui ho feien en valencià. Va haver moviments en què, al meu parer, estrictament, desferen molt bé la xarxa d’institucions socials que havia generat la resistència antifranquista i que tenia una implicació social considerable. Durant els anys d’hegemonia socialista, alguns socialistes es carregaren eixes iniciatives d’una manera sistemàtica i començaren a donar-li-les als seus amiguets. A partir d’ací s’ha notat, però no només en la gent que escriu, sinó també en tota la societat valenciana, que aquesta està molt atomitzada i necessita una proposta coherent que ens ajude a sentir-nos a tots membres d’un mateix cos. Evidentment, les diferències han d’existir perquè no tots escrivim igual i per a cadascú la literatura pot tenir un paper diferent. Cadascú som fills d’una mare i, a més, escriure és una faena estrictament individual. Per a mi és estar vivint en les paraules. L’activitat literària és estrictament individual, el que passa és que busques que tinga una repercussió social, si no no té massa sentit. Encara que hi ha moments, com el que vivim ara, en què dius: “Ja em té igual, jo el que vull és gaudir del plaer d’escriure, d’asseure’m”. Això potser siga un error. No ens podem rendir tan prompte, encara que hem estat 20 anys renyint contra el medi ambient. També és culpa nostra haver-nos tancat i dir: “Jo vaig a dedicar-me a escriure que és l’únic que sé fer”. Potser hauríem d’haver fet alguna cosa més.


Josep Franco fa el seu parlament després de guanyar l'Andròmina dels Premis Octubre de 2016.

-Amb La vida és dura aferrada a la contemporaneïtat i propera al gènere negre tornes a guanyar l’Andròmina dels Premis Octubre després de 33 anys de Calidoscopi, és a dir, que dos dels principals guardons t’han vingut per obres que no són estrictament històriques. Com valores això tenint en compte allò de l’etiqueta de què parlàvem abans?
Este premi Octubre m’ha resultat molt satisfactori perquè a mesura que vas escrivint se suposà que et vas ensenyant. Reconec que La vida és dura no és una novel·la fàcil. És prou voluminosa i va aparèixer quan hi havia tendència cap als best-seller grans. Després canvià la tendència i es llegien llibres suecs; jo insistia dient que era de Sueca, a veure si per ací passava (riu). Reconec que és un llibre complicat encara que després persones del jurat m’han preguntat que per què deia que ho era si és facilíssim de llegir. Potser he confós la meua faena prèvia, que va ser molt complicada, amb el resultat. Potser al lector li sembla molt més senzill. En eixe sentit, m’ha resultat molt satisfactori que un jurat considere que arribarà al públic, perquè la novel·la porta molta faena. Pel que fa a l’etiqueta, el meu interès és escriure com un escriptor normal, com dèiem abans.

En Les potències de l’ànima trobem un psiquiatre implicat en la vida intel·lectual de la seua comunitat i en La vida és dura, un pintor al qual li passen un seguit de coses que el fan reflexionar per saber quina és la influència de la seua obra en la societat.

-En el teu discurs dels Premis Octubre explicares que la teua intenció era escriure una metàfora sobre el paper intel·lectual en l’època contemporània. Això apropa la novel·la a l’assaig?
Una mica sí. Hem vaig adonar rellegint-la que en molts fragments feia reflexions, però crec que això és la novel·la contemporània. Crec que hem d’anar escrivint un poc com ens exigeix el temps i si això implica fer una sèrie de reflexions, siga una novel·la, un poemari o una obra de teatre, per a guanyar-te el públic, ho has de fer, has de crear un cert interès. Al final contes una història amb una sèrie de reflexions. Si aconsegueixes donar-li forma i que el lector no se n’adone, que no hi haja un trencament entre la ideologia de l’escriptor i la història que estàs contant, has aconseguit l’objectiu.

-Sempre que no siga una obra d’encàrrec, apostes per desvincular-te de les exigències editorials?
Sí. Ho tinc claríssim. Jo vull escriure com a mi m’agrada i m’arrisque al fet que, dins del mercat que hi ha en l’actualitat, els editors em diguen que no m’ho publicaran. En ocasions, quan et diuen que no serveix, aprofites per revisar-ho i adonar-te’n que tens alguns erros i així millorar el producte. En altres ocasions, quan els arguments que em donen no em convencen, no els tinc en consideració. És una llàstima que l’editor crega que això no val, però si tu ho has fet amb sinceritat, fent el que creies que havies de fer, i els arguments que et donen són massa eteris, serà perquè no li interessa, però a mi tampoc m’interessa canviar-ho, això considerava que havia de contar-se així. En línies generals no treballe quasi mai en un projecte i prou perquè em fa por obsessionar-me. Quasi sempre dos novel·les, una de més lleugera. Aviat eixirà La Santa (Pàgines editors), escrita mentre em documentava per a la novel·la que estic escrivint ara, que va sobre un metge del segle XVIII, després de la Guerra de Successió. M’interessa perquè el XVIII és el segle de les llums i algú devia d’haver per ací. Estic treballant amb aquesta nova novel·la que sí, serà històrica, encara que hi ha molts anacronismes. Com a recialla d’eixa novel·la va eixir La Santa, que és la biografia inventada d’una santa d’Andorra. No t’has de cenyir mai a unes demandes del mercat. Altra cosa és que l’editor et diga que necessita que li escrigues tal cosa. Si acceptes ho has de fer tal com et diu l’editor.

-Per què es publicà un llibre com Amb Joan Fuster pel país de l’aigua amb una editorial com Publicacions de l’Abadia de Montserrat, a Catalunya, i no al País Valencià?
Vaig escriure un parell de coses immediatament després de morir Fuster. Igual com va fer Fuster quan va morir Eugeni d’Ors, es va demanar respecte i una miqueta de silenci per assimilar que havia mort. Ho vaig escriure jo diverses vegades i cap fusterià em va fer ni puto cas. Començaren tots a escriure a mort coses sobre Fuster. Jo em vaig esperar prou de temps i vaig acabar escrivint un paper on el que intentava era vincular Fuster a l’àmbit on havia treballat: Sueca i el País Valencià. Quan el vaig tindre el vaig passar als editors que coneixia i tots em digueren que no. Per què? No ho sé. Al final el Pare Massot em va dir: “Te’l publiquem perquè tenim molt d’interès en Fuster”. Home, moltes gràcies (riu). Però després de publicar-lo no han fet cap publicitat ni han dit d’anar a cap fira ni res. Però sincerament crec que era una aportació que feia falta. Molt útil per als ensenyats, per a la gent de Sueca, per exemple, que no tinga ni idea de qui era Fuster.


Josep Franco al seu despatx.

-Per a ser escriptor i de Sueca cal haver passat per ca Fuster?
No, perquè ara n’hi ha gent que no ha passat per qüestions d’edat. Però clar, en el moment en què una persona vol escriure i està formant-se, el fet de tindre Fuster o la biblioteca de Fuster a mà, són dos factors determinants. A casa Fuster anava moltíssima gent. Uns anaven a parlar i altres anàvem a escoltar-lo, a ell i a més persones que hi havia per allà. Si estaves atent al que deia Fuster les opcions de lectures se t’obrien, perquè aquell home feia la impressió que ho havia llegit tot, i ell et deia: “S’ha de llegir tal novel·la o tal llibre”. Després hi havia un altre sector de converses, que eren els marxistes (Foucault, etc.), i deies: “Ai mare de Déu que jo no tinc ni idea de res d’açò”. Anaves buscant-ho per on podies. Després resultava que tots aquells que s’omplien la boca ni tan sols havien anant a buscar el llibre i anaven parlant d’orella. Però si estaves atent a aquelles converses i tenies la sort d’anar-hi un dia que Fuster tenia ganes d’esplaiar-se, les possibilitats d’aprendre dels qui teníem eixa proximitat no la tenien altres. Els llibres que tenia Fuster no els tenia molta altra gent i els coneixements sobre allò que estava passant al món, tampoc i tindre la xamba eixa de nàixer ací...

-El seu principal llegat és haver deixat un xicotet exèrcit de deixebles?
Sí, ell era molt conscient que això ho havia de fer. Ho explicitava.

-Malgrat que no li agradava la docència.
Ell i Palàcios sempre deien que la cultura del País Valencià no era una cultura de mestres d’escola, perquè potser no eren tots mestres d’escola i alguns ho eren d’universitat. Ell això no ho ha negat mai, sempre havia volgut deixar una sèrie de gent que fera coses que ell no podia fer per una raó evident, de temps. Fomentava que la gent fera coses dient: “Llig açò, mira allò”. Quan veus que gent especialitzada en filosofia anava a preguntar-li coses sobre Whittgenstein o que gent experta en art, com Romà de la Calle, anava a preguntar-li sobre els últims corrents estètics, pensaves: “Sí que serà una personada formada quan tota aquesta gent ha acudit a ell, a rebre consell o opinió”. La repercussió de Fuster en les generacions posteriors és molt intencionada. El que passa és que ara estaríem en la tercera generació i eixes influències estan molt diluïdes. La primera estaria amb Eliseu, Marqués, Lluch, Cucó, etc., mentre que en la segona seríem nosaltres, els que estem entre 50 i 60, i els que vénen ara són molts joves i, fins i tot, no han tingut contacte directe. És com el marxisme, salvant les distàncies, hi ha una arrel principal a partir de la qual comencen a eixir ramificacions. Quan arribes a la tercera, les influències de Marx estan diluïdes. Potser hauria tingut altres opcions, però reconec que, per exemple, no hauria llegit Thomas Mann, Tristam Shandy, Dostoievski i d’altres si no haguera sigut perquè ell anava donant-me pistes. Com era un home que estava interessat en pràcticament tot, igual com a mi podia suggerir-me novel·les i novel·listes que ara poden sonar a prehistòrics, a un poeta li suggeria poetes i a un assagista li suggeria temes que a ell li haguera agradat treballar i no havia pogut. La seua influència és meditada i ho deia, que volia influir sobre la gent perquè totes les coses que no s’havien fet durant molt de temps anaren fent-se en el futur. Ho haurem fet millor o més malament, però no ha anat gens errat.


La Casa museu de Joan Fuster.

-Aprofitant que parlem de Fuster i que vas ser regidor, com valores tot aquest procés entre la Generalitat i l’Ajuntament de Sueca al voltant de la casa museu de Joan Fuster? S’obri o no s’obri?
És molt complicat. Navarro de Luján, que era el director general del llibre en un moment determinat i uns dels pocs homes del PP amb qui es pot parlar, em va arribar a dir: “Os vamos a dar todo el dinero que necesitéis, pero no nombréis a Fuster para nada”.

-Però si era sa casa com no l’anàveu a anomenar?
Dec de tindre uns 27 o 28 projectes d’estatuts perquè allò comence a funcionar com una fundació, com un museu, com siga, perquè en un moment determinat vam fer una espècie d’acord i ens reunírem dos representants de la conselleria, dos representants de l’hereu i dos representants de l’Ajuntament de Sueca, jo n’era un d’ells. Sis persones que entre nosaltres no teníem massa diferències, però quan portàvem les propostes que havíem acordat a les persones que representàvem s’acabava el sarau. O era l’ajuntament qui no volia o era a l’hereu a qui no li semblaven correctes aquells criteris o era la conselleria qui considerava que potser no havíem de donar-li tant de bombo a Fuster. Ha sigut un procés llarguíssim.

-Però encara no s’ha solucionat i ara la conselleria se suposa que no posarà entrebancs.
Està la Càtedra Joan Fuster que no sé si té pressupost. Pots tindre-la, però si no té pressupost, com si no la tingueres. Després, l’Ajuntament de Sueca és qui ha de posar els diners perquè funcione la càtedra, però si l’ajuntament no és capaç de fer que eixa càtedra treballe seguint almenys unes determinades directrius de la gent que posa els diners i posa tota la infraestructura als seus peus, potser no és la política més correcta. Potser hi ha persones que no són tan dignes d’estar ocupant el lloc que ocupen i estan on estan gràcies a les colzades que han anat pegant o per menysprear el treball dels altres. Eixes coses poden ocórrer. Si no hi ha un mínim control de les propostes que es puguen fer perquè això funcione, la qüestió es complica. Després estan els interessos personals de cadascú. Però en alguns casos s’ha de ser capaç de reconèixer que els teus interessos personals no poden estar per damunt de certes coses i si u es considerà fusterià, ha de ser conscient que certes coses s’han de revisar, s’han de millorar, s’han de difondre i que s’ha de continuar en altres àmbits, i això no s’ha vist. A Sueca tinguérem la mala sort que Fermí Cortés va morir abans que Fuster. Si quan Fuster morí, Fermí hagués estat encara, crec que les coses haurien sigut d’una altra manera, però en faltar Fermí, que havia estat amic de tota la vida, un home respectat en tots els àmbits, inclús en l’àmbit hegemònic que després es convertí en el PP, quedaren com a marmessors Eliseu Climent, Max Cahner i Joaquim Maluquer. Dos d’ells eren catalans i, a més, Cahner, aleshores era conseller, i què passà? Que tot va quedar en mans d’Eliseu i Eliseu i l’hereu de Fuster no han tingut mai massa bones relacions personals. No obstant això, era un conflicte que es podia haver resolt, igual com el conflicte entre Fuster i Eliseu. Jo vaig estar en aquell dinar, juntament amb altres persones, i estàvem orgullosos de veure com Eliseu i Fuster, després de tindre unes diferències considerables, finalment feien les paus. De la mateixa manera es podia haver arreglat la relació entre Josep Palàcios i Eliseu Climent, però com els dos tenen al voltant una sèrie de gent que entre ells tampoc no tenen bones relacions, no va ser possible.

Confie que a partir d’ara la cosa es puga solucionar. L’últim llibre eclèctic que es presentarà en eixe espai serà els Cinc cadàvers (Bromera, 2016) que serà presentat per Josep Pérez Benlloch el dos de desembre. Després es tancarà l’establiment i entre gener i febrer s’organitzaran, per a març, les activitats didàctiques. Confie que a partir del primer trimestre de l’any que ve comencen a funcionar. Potser Cinc cadàvers siga l’última novel·la que es presente en eixe espai, perquè a partir d’eixe moment si es fan presentacions de llibres seran o bé sobre Fuster o bé de Fuster, ja que encara queda algun volum de les correspondències.


Josep Franco al costat del seu cactus.

-Com hem parlat, has sigut regidor d’EUPV a l’Ajuntament de Sueca. Com veus el partit després de les eleccions estatals en què es presentaren finalment a l’aixopluc de Podem i Compromís?
A mi m’expulsaren d’Esquerra Unida. Tinc la carta d’expulsió firmada per Glòria Marcos. No conec quin és l’entrellat intern d’EUPV, però veig que és un partit que està molt perdut i que no acaba de recuperar-se de totes les desfetes que ha anat tenint al llarg d’este temps. Considere que va estar molt bé que entrara en la coalició perquè quants més serem més riurem. És molt fàcil dir que les esquerres van totes desunides, però ajuntar tots els líders de les esquerres i aconseguir que arriben a un acord és més difícil del que pareix mentre que la dreta és “la” i les esquerres són “les”. Alabe la gent que s’està asseient a discutir per veure si arriben a cap acord. M’agradaria que s’integraren en un sol partit (les esquerres), però reconec que això és tremendament difícil. Haurien d’arribar a acords puntuals que permeteren que no es perdera cap vot d’esquerres al País Valencià i crec que hi ha gent que està fent-ho, el que passa és que eixe tipus de faena no sol transcendir als mitjans, però em consta que algunes persones estan fent això. Això seria bo.

-Vols dir que totes les esquerres haurien de seguir el model de, per exemple, ‘A la valenciana’, amb Podem, Compromís, EUPV i ERPV?
A mi em consta que des de Catalunya alguns dirigents i exdirigents els han aconsellat que entraren, que sacrificaren el que calguera, però ells no han volgut. És lamentable que no hi haja una voluntat de consens imprescindible i que totes les personalitats individuals sacrifiquen una part dels seus interessos, o del seu ego, perquè si no el seu ego se’n va a la porra i darrere d’ell, tots. Sense eixa capacitat de veure que el futur es presenta bastant gris i que si no són capaços de treballar amb consens, de renunciar a tot el que s’haja de renunciar per a poder mantindre almenys quatre anys més el govern al País Valencià i a la immensa majoria d’ajuntaments, açò no serà possible i un retorn del PP en el 2019 seria lamentable i difícil de superar posteriorment.

-Eixa coalició que comentes qui l’hauria de liderar?
És evident que en este moment el partit majoritari és el BLOC. Darrere està Iniciativa i després els Verds.

-Però si incloguem Podem, EUPV, ERPV, qui lidera això?
No sé si Podem té més militants o afiliats que el Bloc. Qui el lidera ho hauria de negociar.

-Dels líders que hi ha ara qui seria un candidat?
Si les perspectives no enganyen, la ‘lideresa’ més valorada és Mónica Oltra i no veig perquè no hauria de ser ella si s’arribara a acords. Dir en un moment donat que anem a renunciar al fet que Mónica Oltra vaja la número u, seria renunciar a tota la faena que s’ha fet fins ara i que, a més, ha tingut una repercussió mediàtica que ens ha permès accedir a determinats llocs de responsabilitat. Pactaren Compromís, el PSOE i Podem per tindre un govern aproximadament progressista, que fa el que pot. Jo respecte moltíssim Vicent Soler i està contínuament mostrant queixes pels deutes i pels diners que necessitaríem. Com li passa a Soler, li passa a Marzà. Falten diners i a pesar d’això els homes estan fent el que poden. No tota la política que estan fent m’agrada. Hi ha gestos que no valen ni un cèntim i que s’haurien pogut fer com ara deixar de dir Comunitat Valenciana ja d’una puta volta i dir sistemàticament País Valencià. Això no s’ha fet. Ells sabran per què.

-El conseller Marzà explicà tant als Premis Octubre com als Ciutat d’Alzira que s’anaven a mantindre reunions entre els tres territoris de parla comuna per treballar qüestions del sector editorials, així com per tal d’acompanyar els escriptors i editorials a la Fira de Bolonya. Com valores aquesta tasca?
Em pareix necessari. Parcerisas no dic que no ho fera bé. De tant en tant es relacionava amb escriptors valencians, però ara la degana és Isabel Clara-Simó, que es d’Alcoi. Crec que això d’alguna manera s’ha de notar. A nivell dels consellers tan de bo hi haja un bon acord perquè serà beneficiós per a tots, i si a partir d’eixe moment allò que s’acorda va arribant als consumidors d’eixe mercat de les tres comunitats autònomes, per dir-ho en el llenguatge que utilitzaran ells, serà bo i repercutirà. Si al final eixes converses només serveixen per col·locar algú, ens quedarem com estem. Cal tindre respecte pel que fa la gent, ja que per fi es fan coses que no s’havia fet mai, ni durant l’època d’hegemonia socialista, ací i allà. Una relació institucional a eixe nivell, amb tres consellers de cultura, és un primer pas que és digne de respecte com a mínim. Però s’ha de ser prudent.
 

 

 

Lectures 1809 lectures   comentari 4 comentaris   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

27 de novembre 19.41h

Sense estat propi això no és possible.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

27 de novembre 17.32h

Tal como yo lo concibo, para triunfar en nuestra empresa colectiva como pueblo ante todo es menester desterrar las lealtades contrapuestas.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

27 de novembre 16.17h

Els esclaus escriptors, per bons que siguin els seus llibres, no poden viure de la seva feina.
Ser esclaus de Castella, te aquestes peculiaritats.
Sols la independència ens farà lliures.


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

27 de novembre 11.59h

No et fiques en carrers que no trauen cap.


Valora aquest comentari:   votar positiu 0   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament



  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

L'Oratge

  • Alcoi

    pluja
    8 ºC
    6 ºC
  • Bunyol

    pluja
    12 ºC
    8 ºC
  • Carlet

    pluja
    11 ºC
    8 ºC
  • Catí

    nuvols_parcials
    9 ºC
    4 ºC
  • Dénia

    pluja
    11 ºC
    8 ºC
  • Gandia

    pluja
    11 ºC
    8 ºC
  • La Vall d'Uixó

    nuvols
    7 ºC
    6 ºC
  • Menorca

    pluja
    12 ºC
    9 ºC
  • Oriola

    pluja
    11 ºC
    8 ºC
  • Peníscola

    nuvols_parcials
    9 ºC
    4 ºC
  • Valls

    nuvols_parcials
    11 ºC
    8 ºC

publicitat

publicitat

publicitat

Les més llegides

Xarxes socials La Veu