Parlar de llengua des de la vessant de l’actitud de l’usuari és un plaer molt recomanable. Hem estat amb dos de les persones més preparades i amb més autoritat per fer-ho. Ferran i Gemma, Gemma i Ferran, psicòlegs i defensors apassionats de la nostra llengua i cultura, mantenen ferma la conducta lingúística en la seua pròpia vida i això els fa testimonis i especialistes alhora. Volem fer veure a la gent que la llengua no ha de ser necessàriament un tema conflictiu, més bé al contrari, perquè tots en som usuaris i això ens permet ser els protagonistes actius del procés que va des de la creació de la paraula a la posterior consolidació. Hem de respectar però, que siguen els experts qui rematen la feina de normativització perquè el procés es complete amb èxit. Precisament d’açò volem parlar, de l’actitud que ha de prendre el parlant davant la llengua, de la conducta davant una situació comunicativa, d’entendre que la millor defensa que podem fer de la llengua és simplement parlar-la. Al seu llibre, Sortir de l’armari lingüístic, fan un repàs magnífic de quines són les sensacions psicològiques d’un parlant davant determinades situacions comunicatives. Tot i la intenció, la convulsa situació que patim fa desviar una mica l’atenció a la realitat històrica i actual del nostre País.
– En quin marc social es troba la nostra llengua?
Ferran (F): Es troba en una situació que tècnicament es coneix com llengua minorada. Sovint es parla de llengües minoritàries, fins i tot a la Unió Europea, però aquest terme aplicat al català no és correcte perquè és una de les llengües més parlades. En canvi, hi ha llengües més minoritàries, com el cas del noruec, que tenen un estatus de plena normalitat, és a dir, que es pot viure perfectament en noruec a Noruega. Per tant, tenim un estatus de llengua minoritzada, que vol dir que en el nostre territori no és possible viure en la nostra llengua i en canvi sí que és possible viure íntegrament en la llengua imposada. Nosaltres no tenim els mateixos drets que una persona castellanoparlant ni en els territoris castellanoparlants ni en el nostre territori. Eixa és la situació social que tenim.
Gemma(G): Una llengua minorada és aquella que en el territori on habita no és necessària ja que hi ha una altra que l’empenta, siga de forma política, militar… De llengües minorades hi ha unes quantes i quasi mai tenen un estat propi darrere. Parlant amb uns estudiants de Tavernes Blanques, els preguntava si sabien què era la llengua kurda i ningú ho sabia. Doncs bé, el kurd és una llengua que parlen al voltant de 35 milions de persones però el fet de no tenir un estat que li done suport fa que no es conega com a llengua. El mateix passa ací però amb un altre context i una altra situació política.
– En el nostre cas, tindria conseqüències positives que Andorra, que té com a llengua oficial el català, formara part de la UE?
G: Probablement li donaria més notorietat i més seguretat perquè funcionaria com un model per a aquelles persones que com a catalanoparlants volen sentir-se parlants normals i no minorats. A pesar d’això, amb el context polític i de dependència que té Andorra d’altres estats més potents, la presència a Europa seria important però no suficient.
– Al vostre llibre Sortir de l’armari lingüístic feu servir el concepte ‘conducta lingüística’, què és això?
F: Hem utilitzat aquest terme per a referir-nos a la gran part de la conducta dels humans en què utilitzen el llenguatge. D’aquesta gran part de la nostra conducta, nosaltres ens referim específicament a la conducta de ‘tria lingüística’, és a dir, a la selecció de la llengua en què tu et comuniques en una situació o una altra sabent que hi ha dos llengües almenys en què et pots expressar amb facilitat i amb probabilitats que t’entenguen.
– Hi ha algun procés psicològic per entendre aquesta tria, per a deixar de parlar la teua pròpia llengua?
F: Sí, el terror. Un poble únicament deixa de parlar la seua llengua ‘manu militari’ (per l’ús de la força). És a dir, no hi ha cap poble en el món que es desperte un dia i diga “xe, que bonica és la llengua dels veïns! Ara la parlarem i l’ensenyarem als nostres fills!” Això no passa mai espontàniament, ni té res a vore amb el mercat. Per exemple, el noruec és una llengua poc parlada amb uns 5 milions d’habitants, en un mercat europeu on l’anglés i l’alemany en són les més parlades. Però això no afecta en absolut, tu pots trobar cinema, ràdio, teatre, televisió, llibres, vida en tots els sentits en noruec. Cap poble deixa de parlar la seua llengua perquè vol, això passa sempre perquè entra un excèrcit, t’obliga amb la força de les armes a aprendre la seua llengua, després organitza una societat en la qual necessites eixa llengua imposada per a sobreviure i no l’altra, i qui no és capaç d’aprendre-la no pot ni tan sols tindre un treball digne i sobreviure. I al cap d’unes poques generacions tothom sap eixa llengua. Efectivament, eixe és el mecanisme.
G: El parlant sent por. El terror ve donat per la història que ha patit el territori i la por que sent el parlant és en el moment de la interacció. Terror i por tenen una relació de continuitat. Pot semblar fort parlar de terror sense una arma que t’apunte, però no hem de perdre de vista que el darrer mes hem tingut dos casos on apareix aquest terror: un molt a prop, el de Miquel Gironés i l’altre a Girona i que han tingut molt de ressò mediàtic. A la resta de l’Estat també. A Galícia, a un músic li van trencar dos dits també pel mateix, per parlar en gallec.
F: El terror socialment i la por individualment…
– Gemma, la teua llengua pròpia no és el valencià però actualment en fas un ús normal. Quina sensació tens quan veus que la gent que sí que la té com a llengua pròpia no la fa servir?
Em sap greu. És la tendència pedagògica de dir: “relaxa’t i viu en valencià, sí que es pot!”
– El parlant no nadiu d’una llengua també adquireix les inhibicions i pors característiques dels parlants nadius?
G: En arribar a viure al País Valencià no la vaig sentir. És cert que vinc d’un territori del País Basc on hi ha una llengua minorada, però també és cert que no és la meua llengua materna, ja que l’Èuscar l’he aprés després. En arribar ací em va sobtar que gent amb una perfecta competència en valencià i en castellà no fera ús de la seua llengua pròpia. Veia tan fàcil comunicar-me en valencià que no entenia que la gent poguera sentir-se connotada políticament, (emfatitza) sentir-se malament per sentir en la seua pròpia llengua! Com a persona vinguda de fora entenia que si algú em parlava en la seua llengua, m’estava fent un regal, m’estava donant l’oportunitat d’aprendre-la! De cap manera és una falta d’educació! Quan véns lliure de prejudicis és molt absurd pensar això. Sí que és cert que a mesura que anava agafant competència començaven a calar alguns prejudicis. Hi ha com una inèrcia a assumir-los ja que estan immersos en la societat.
F: Es pot superar? A veure, individualment les persones podem aprendre recursos perquè eixe malestar siga menor i fins i tot, per derivar en un cert plaer en eixes situacions. Socialment es resol de manera política. És a dir, es resol quan una societat té un govern que aposta de manera normal, com fan tots els governs del món, per potenciar la seua cultura i per tant la seua llengua. La solució social només ve per la via política, no ve per la suma d’esforços personals. El que passa és que mentre visquem en una situació anormal, anormalitzada, necessitem de recursos especials si volem continuar parlant en la nostra llengua, que és una cosa que bàsicament volen tots els pobles del món.
– Un altre dels conceptes que està darrerament molt en ús sobretot als partits polítics, és el concepte de normalització. Com ho explicaríeu a la gent perquè definitivament ho entenguen?
F: Normalització jo crec que és una paraula bastant lletja però molt fàcil d’entendre. Necessitem un procés de normalització perquè ens han anormalitzat, ens han convertit en anormals. I, com ens converteixen en anormals? Doncs, entrant amb les armes i obligant-nos a aprendre una llengua que no és la nostra, obligant-nos a viure en una llengua que no és la nostra. Aleshores estem en una situació anormalitzada, en la qual la nostra llengua ha sobreviscut perquè està arrelada al territori. És a dir, la gent ha aprés a interpretar el món en base a eixa llengua, o l’ha creada en base a la interpretació que fa del món. I per tant, hem seguit ‘mal que bé’ parlant-la i transmetent-la als nostres fills. Però hi ha una gran quantitat d’àmbits d’ús que ha perdut la llengua i ací és on entra la normalització. És a dir, restablir, rescabalar a una llengua que ha perdut (insisteix) ‘manu militari’, les àrees i els àmbits de vitalitat que hauria de tindre. La paraula pot ser lletja però la idea és imprescindible, cal normalitzar perquè ens han anormalitzat.
G: La paraula clau és: necessitat. Quan una llengua no és necessària i, a més, ha rebut la pressió política i legal que ha patit el català, necessita aquesta empenta de què parlàvem. El que s’ha de fer és treballar amb les eines que tenim per arribar a un nivell d’igualtat. Si a això és la normalització, doncs és un procés necessari, tant de bo que no ho siga, que arribe el moment que d’això se’n puga prescindir. Però actualment és un procés necessari.
– Sense l’acció política una llengua minorada, no pot sobreviure?
F:Efectivament, no pot sobreviure.
– Pot arribar a conviure una llengua sense estat amb una altra que la domina perquè hi ha un estat que l’ocupa?
F: Nosaltres no som una llengua sense estat, som una llengua amb un estat en contra, que és diferent. És a dir, no és que no tinguem un estat que ens defense, és que tenim un estat, que per cert el paguem nosaltres majoritàriament, governat pel PP que vol destruir el País Valencià i que fa servir totes les eines legals, polítiques, socials, propagandístiques…al seu abast, per a exterminar la nostra llengua.
– Ho fan voluntàriament?
F: Sense cap mena de dubte ni paliatiu. Hi ha una anècdota que voldria comentar i que ho il·lustra molt bé. Fa poc més d’una any vaig anar al Parlament d’Estrasburg a explicar la situació de TV3 al País Valencià en una reunió en intergrup (reunió que es convoca i on va qui vol dels europarlamentaris, de qualsevol grup) on érem 30 persones. Les traductores eren totes catalanoparlants i ens van fer saber que podíem fer la nostra intervenció en català que ens traduirien sense cap problema. Doncs bé, (alça el to de veu) el Govern espanyol ho va vetar! Va vetar que es fera una reunió informal sense entitat europarlamentària que no suposava cap cost! Això és el que es diu ‘anar a sac’. Fins i tot en terrenys en què tindria tan poca transcendència i cap cost, s’esforcen en evitar-ho. Nosaltres vam fer la intervenció en anglès, la presidenta ens va invitar a fer-ho en castellà i li vam dir que de cap manera ho faríem perquè això estaria consolidant el que pretenia un govern que és capaç de vetar d’eixa manera.
– En aquest context, la nostra llengua pot viure un procés de substitució?
F: Està vivint un procés de substitució. Sí que és cert que als pobles hi ha més ús però actualment els està passant el que li va passar a les grans ciutats. La ciutat de València era una ciutat que valencianitzava la gent a principis del segle XX.
– És irreversible aquest procés?
F: Segons en quin nivell estiga. Els sociolingüistes ho tenen estudiat i podrien dir amb quin nombre de parlants la situació passa a ser inviable. Tot i això, per exemple l’hebreu es va recuperar quan en un moment donat a la Terra només hi havia una persona, (Ben Gurion) que tenia l’hebreu com a llengua materna, i ara mateix l’hebreu és una llengua perfectament normal. A més hi ha alguns casos, que Bernat Joan ha recollit en la seua obra Normalitzacions reeixides, de països com Polònia que revitalitzen la seua llengua fins als nivells de plena normalitat quan estava pràcticament acabada.
– Què perdem si perdem la llengua?
G: Com deien al s.XVIII, ho perdríem tot.! Perds la identitat i segurament hi hauria molts més problemes de salut i de diversitat ecològica dels que hi ha ara. Hi ha casos a tot el món on la pèrdua dels orígens, inclosa la llengua, ha esdevingut pèrdua de la possibilitat de viure, l’ecolingüística en parla.
-Coordinador de l’Institut de Política Lingüística d’ACPV. Com heu vist la sentència sobre TV3 i les declaracions de Fabra sobre les senyes d’identitat del PV?
F: Quines són aquestes senyes de Fabra? El seu castellà permanent? Si són aquestes les senyes no ens cal ni TV3 ni cap televisió valenciana perquè de castellanes n’hi ha moltes. No és creïble, ACPV ofereix a Fabra regalar-li els repetidors i actualment la Generalitat Valenciana té dos múltiplex amb què repeteix canals, per tant no en necessita cap altre. És l’estratègia típica de derivar el problema al seu amo de Madrid qui actuarà en connivència plena amb ells. És curiosa la insistència en anomenar el territori amb un nom sense cap mena de gràcia, de prestigi, de trellat com és comunitat. Comunitat de què? De veïns? De regants?…comunitat què? És una actitud molt significativa del que volen fer, és a dir, el govern del PP tant ací com allà no té altra intenció que destruir el País Valencià i per això necessita exterminar la llengua també. Una llengua s’ha de parlar igual per part de totes les tendències polítiques, el que és anormal és que una llengua la parlen determinades formacions polítiques i és la situació que tenim ací. La normalització vindria amb un parlament valencià on tots els diputats s’expressaren en valencià, com al parlament espanyol tots s’expressen en espanyol. Desvincular la llengua de la política vol dir això, vol dir no casar la promoció lingüística amb una opció concreta de l’espectre polític. No veig perquè l’esquerra hauria d’estar més interessada en la llengua que la dreta. La llengua hauria de ser absolutament transversal. El que passa és que tenim una política sucursalista que volen fer allò que interessa Espanya. Al PV no volen fer política valenciana.
– Una activitat interessant per la promoció lingüística són els Tallers de Llengua. Què hi feu?
G: En fem de diversos tipus en funció del subjecte. En els TELPS (taller d’espai lingüístic personal) dotem de recursos els parlants que volen mantenir la llengua perquè ho puguen fer. Ho fem des de la nostra perspectiva de psicòlegs, on nosaltres podem aportar alguna cosa és en l’aprenentatge de conductes, per tant el que procurem és que aprenguen recursos a nivell congnitiu a nivell fisiològic i a nivell motor (nivell de recursos de comunicació verbal i no verbal) perquè els parlants puguen mantenir la llengua amb comoditat. És a dir, perquè siguen assertius lingüísticament. També hi ha altres tallers per a parlar de la diversitat lingüística, fonamentalment per a instituts, com els tallers d’educació per la llengua on es dóna una empenta a aquells estudiants que tenen la llengua com a seua i la volen mantenir, o a aquells que ni la tenen a casa ni els interessa, perquè entenguen que és part del patrimoni que cohabiten i aprenguen a conviure-hi.
– Per últim ens agradaria saber com veieu el projecte de La Veu del País Valencià?
G: Esperem que ocupe cada vegada més espai. És una bona notícia comptar primer amb un nou mitjà de comunicació i més encara si és en valencià i encara més si parla d’aquelles coses que ens interessen als que vivim en aquest territori.
F: És fonamental que els valencians tinguem un mitjà de comunicació valencià, en tenim bons com vilaweb o el puntavui que són de tot el territori lingüístic. És veritat que el País necessita un mitjà de comunicació que pare atenció als temes que ens interessen als valencians i que ho faça en valencià. Això precisament és normalitzar, fer normal allò que hauria de ser perfectament quotidià com és expressar-nos en la nostra llengua.
