Albert Vicent: ‘El Consell juga irresponsablement a la ruleta russa amb RTVV’

Leo Part / València.

Hem quedat amb Albert Vicent, treballador des de 1990 a Ràdio 9 i membre i president del Comitè d’Empresa de RTVV, a la porta de la Biblioteca de València. Després de fer una ullada als establiments hostalers de la zona, decidim realitzar aquesta entrevista en la terrassa del MUVIM fugint del soroll de vehicles i vianants. Al llarg de la relaxada i intensa conversa, Vicent ens desgrana el passat, present i futur de RTVV. Una cadena feta per i per als valencians nascuda un 9 d’octubre del 1989 com un ens plural, en el qual l’entrada de Zaplana el 1995 com a recanvi de Lerma al capdavant de la Generalitat va suposar un clar punt d’inflexió cap a una etapa de degeneració de quasi dues dècades marcada per les llistes negres i els acomiadaments. També per un ‘endollisme’ progressiu que derivà en un inflament de la plantilla desproporcionat i sempre controlat per un Vicente Sanz totpoderós. Foren uns anys de manipulació informativa en una ràdio i televisió publiques en què aquest llicenciat en Periodisme va ser marginat i “condemnat” en uns informatius d’horari intempestiu simplement per, com molts altres, mantenir una actitud crítica a la qual mai ha renunciat.

El tancament de RTVV, el 29 de novembre del 2013, Albert el va viure a Ràdio 9 en forma d’un crit de resistència col·lectiu davant el que defineix com un colp d’estat mediàtic en tota regla. Des d’aquella negra i fosca jornada, sempre ha estat conscient que els treballadors de la casa són i han de ser part de la solució de la nova RTVV. I a això dedica encara el seu temps i esforç per tal de tractar de recuperar, al més prompte possible, aquest servei necessari per a les valencianes i valencians.

Vicent considera que ens trobem en un moment clau d’un fracàs que s’arrossega any i mig i que ha tingut la seua màxima expressió aquest passat dimarts, quan en la data commemorativa del tercer aniversari del tancament de RTVV, novament sis sindicats es plantaren a les portes del Palau de la Generalitat per a reclamar voluntat de diàleg a un Govern que fins ara, denuncia, es fa el sord. Afirma convençut que aquest és un Consell d’esquerres, sí, però no així en el tema de la reobertura de RTVV. Albert Vicent afirma sentir-se “profundament enganyat” pels partits del Consell amb els quals s’establiren negociacions per a un full de ruta que permetera al més prompte possible recuperar aquest servei i que no s’ha complit.

Davant una possible declaració de nul·litat de l’ERO, sosté que el Consell està jugant a la ruleta russa amb una pistola amb dos bales –la de l’Audiència Nacional i la d’una possible successió d’empreses– i que si ix qualsevol de les dos, el projecte de reobertura de RTVV serà, anuncia convençut, inviable. Al president Puig li demana que establisca un calendari i una agenda i també memòria i empatia –donada la seua condició de periodista– per a, partir d’ací, han intentar ser “pràctics i eficients” i rellançar una RTVV vinguda a menys en el darrers anys.

Quan al fet de viure a un País Valencià que és l’únic territori europeu que no compta amb una TV i ràdio publiques en llengua pròpia, ho considera un autèntic “drama” que està provocant una castellanització progressiva, davant la qual han emergit mitjans en valencià, com és el cas de La Veu, diari del qual diu que està tenint un comportament heroic… I, per damunt de tot, un crit reivindicatiu: “Volem formar part d’aquest projecte i no entenem per què se’ns continua excloent”.

Vaig estudiar Ciències de la Informació, rama Imatge, i, per aquestes qüestions en les quals primer vols ser director de documentals i al final acabes encaixant a intentar contar la realitat d’una altra manera, vaig acabar entrant en el món del periodisme a través de les primeres beques de la Generalitat a través de Radio Cadena Espanyola i, a partir d’ací, vaig centrar-me en el que és el món del periodisme i ja no pots sortir, clar.

I ELS INICIS DE RTVV

Vaig entrar en primer lloc com a redactor en Ràdio 9 el 1990 i, a partir d’ací comença la meua trajectòria: com a editor, després com a coordinador d’informatius fins el 1995 i, de nou, com a redactor. He fet de tot: he estat en butlletins, en l’informatiu del matí i l’informatiu de la vesprada. O siga, he estat recorrent tot el que és la cadena productiva d’informatius. Els últims 10 anys estava en Societat, dins del que es coneix com a Educació i Cultura.

En aquells moments jo tenia en dos fases, dos nivells de responsabilitat: una com a editor i una altra com a coordinador d’Informatius. I sempre puc dir que allí, pel que a mi respecta, no hi va haver mai censura. Recorde, per exemple, que van eixir les gravacions de Benegas quan criticava Felipe González i nosaltres aquelles gravacions les vam donar. Quan van xiular Garzón en plena campanya socialista, en els pitjors moments del PSOE ací, aquell acte el vam donar. Anava Lerma i el xiulaven a Castelló i això entrava dins de la informació normal. Això, i tot el que no era això. Vull dir, nosaltres intentàvem fer una informació on entrara tot el que era notícia en aquell moment. Jo entenc que en aquells moments ningú podia dir que férem censura. En tot cas hi havia una obertura que en aquell moment no va beneficiar el partit que estava en el govern. Però és el que toca quan estàs fent informació. Vull dir, contar el que passa tot i que siga incòmode per al propietari del mitjà de comunicació. El que toca.

II L’ARRIBADA DEL PP

– Amb l’arribada al Govern del PP, canviaren molt les coses? Hi va haver un punt d’inflexió?

Hi va haver punt d’inflexió i una degeneració progressiva perquè, a mesura que es van anar establint diferents sistemes de control de la informació i que van entrar diverses persones, això va anar degenerant-se fins que van començar a fer les primeres famoses llistes negres, que van començar en la ràdio precisament. Després, es van estendre a la televisió i, a partir d’aquell moment, hi ha haver una degeneració absoluta al llarg de molts anys (fa una pausa amb la mirada llunyana, recordant aquells moments) i que suposava, en el cas de la televisió, traslladar la gent a programes o a esports, retirar-los del que era el dia a dia de la informació habitual. I, en el cas de la ràdio, com no donava tant de marge, s’establien horaris o es llevaven responsabilitats a la gent que havia fet certes funcions. Aquelles funcions ja no les podien fer. I s’anava contractant gent per a cobrir els forats que es creaven a través de la marginació. I això derivava a unflar la plantilla fins a nivells insostenibles.

Bé. Sobre aquelles primeres llistes negres, el curiós és que les va denunciar una persona que era el cap de programes: Pascual Martorell, que era a qui li tocava executar les llistes negres i es va negar, en un acte que l’honra. Era una persona que venia de l’agència EFE, que havia vingut a la redacció i a qual li van dir que havia d’executar les llistes negres. Ell es va negar, va dimitir i, a partir d’aquell moment, va saltar el cas a la premsa i, en principi, no van arribar a executar-se encara que després hi hauria altres llistes negres amb gent de programes i amb gent incòmoda. Hi va haver un degoteig d’acomiadaments i en la tele hi va haver moments d’acomiadaments en bloc aprofitant que acaben les temporades. La gent se n’anava al carrer i no la tornaven a contractar, però en contractaven uns altres. Era una manera d’executar per sota mà una neteja ideològica en Ràdio Televisió Valenciana.

És que, clar, en aquell moment els sindicats demanem que s’establisquen sistemes d’accés, que continue funcionant-se a través de borses de treball en les quals s’entre per proves, per mèrits, per capacitació. I això evidentment deixa de fer-se i el sistema de contractació es fa a través de favoritismes en el sistema de treball que controlava Vicent Sanz d’una manera omnipotent. Era la persona que, a través de diversos càrrecs al llarg de l’història de RTVV, s’ocupava de les contractacions i de les relacions laborals de RTVV.

Jo vaig tindre l’honor d’inaugurar els butlletins de matinada de cap de setmana. És cert que s’havien de cobrir, però vaig estar dos anys llargs marginat com a redactor únic com una manera d’aïllar-te de la resta de la gent. Perquè, clar, estaves tu sol, caps de setmana, de nit, picant pedra en els butlletins… Vam demanar que això fóra rotatori, que si s’havia de cobrir aquell servei, que no fóa una marginació professional de ningú, i durant dos anys, s’hi van negar …

I bé, molta gent de RTVV va tindre processos de marginació, de gent que arribava a treballar i potser tenia una exigència mínima, que li encomanaven molt poc de treball perquè realment el treball estava fent-lo una altra gent que, per exemple, ni tenia plaça ni havia superat una oposició, ni havia accedit d’una manera objectiva a la casa. Va haver-hi un moment que es van establir dues plantilles i així va anar rodant…

Sí, sí, clar. Hi havia una sèrie d’esdeveniments que es van cobrir. Vaig cobrir molts esdeveniments i això és el que et manté viu. Més encara, si et deixen fer-ho amb dignitat. El que passa és que, de vegades, no hi havia manera de fer informació amb pluralisme. Tot això nosaltres ho hem denunciat en repetides ocasions. Es van denunciar: per una part en els informes dels comitès de redacció i, per l’altra, també hi va haver informes que van arribar a la Sindicatura de Greuges. Vull dir que, de vegades, quan es parla de quina era l’actitud de la redacció en aquests casos, doncs, hi havia col·lectius dins de la redacció de periodistes i de càmeres i els sindicats que tenien una actitud crítica i que feien informes periòdics. Aquests informes periòdics, per una part, en l’època que estava Julià Álvaro, per exemple, i altres redactors en el comitè de redacció, periòdicament anaven a les Corts, els periodistes informaven. O es traslladava en forma de comunicat de premsa. I després s’han fet informes que han arribat a la Sindicatura de Greuges. Amb la qual cosa no hi ha hagut una actitud passiva i submisa per part de tota la redacció. Hi va haver gent amb molta consciència i molt crítica que van fer els informes. I van pagar per això també…

III EL TANCAMENT

– Com vas viure la dramàtica jornada del tancament de les emissions?

Poc abans de la mitjanit del 28 de novembre, em vaig assabentar que acabaven de tallar per un dels canals la programació esportiva i vaig anar a la ràdio. Com que era membre del comitè d’empresa, vaig demanar accés i la policia estava obligada a donar-me’l. Es va produir la situació que hi havia gent treballant dins i gent que intentava des de fora entrar, però que no els deixaven perquè ja estava allí la policia. La gent del comitè d’empresa que vam accedir dins, juntament amb la gent que dirigia els programes, vam establir una mena de comitè de crisi en què vam decidir que, des del segon canal, el que s’emetia per Sí Ràdio, es podia continuar emetent perquè era la xarxa pròpia de la Generalitat. Aquells repetidors encara no havien estat tallats. Vam decidir fer una programació especial durant tota la nit i tot l’endemà. De fet, a les 12.19h, que és l’hora i el minut exacte del tancament, va ser el tancament de l’emissió Canal 9, però la ràdio encara va durar pràcticament una hora i mitja més, fins que, pràcticament a les 2 de la vesprada, és quan va acabar la ràdio perquè és quan vam decidir deixar de fer la resistència aquella. I, durant molt de temps i fins a aquell moment, va passar molta gent i, fins i tot, vam fer connexions en directe amb la tele. Va ser un crit de resistència i d’alimentar les tesis que allò era sostenible i que el que s’estava produint realment era un colp d’estat mediàtic. I així es va contar i així es va viure. I així estem encara, tres anys després.

– Com ha influït en la teua vida personal el tancament de les emissions?

A veure: tu estàs fent un treball en una empresa i, en un moment, el teu treball canvia radicalment i es converteix en una mena de contracte d’obra el fet de recuperar el treball. De recuperar, no només el lloc de treball, sinó també el servei.

Nosaltres com a sindicats érem molt conscients que els treballadors havíem de ser part de la solució, que havíem de ser part de la reactivació de la societat per a recuperar el servei. En les primeres dos manifestacions es van convocar, una prèvia al tancament i una altra posterior, i el comitè d’empresa va tenir un paper fonamental en l’organització i, després, també en el llançament de la iniciativa legislativa popular que, durant un any, hi va alimentar la construcció de l’alternativa legislativa. Després, vam continuar amb el treball, juntament amb els partits de l’oposició que, en aquells moments, eren Esquerra Unida, Podem, Compromís i el PSOE. Vam establir lligams i processos per a intentar, si es produïa un canvi en el govern, tindre les coses molt avançades per a poder recuperar el servei al més prompte possible. I en aquell treball, vam col·laborar conjuntament amb ells. I, posteriorment a l’arribada al canvi de Govern, el comitè d’empresa continua oferint solucions per a recuperar al més prompte possible el servei.

Però això no ha anat d’acord amb el que estava previst i d’acord al que s’havia parlat. De fet, en aquests moments, estem a l’espera. Dos lleis després i 230 milions gastats en tres exercicis pressupostaris consecutius, s’han traduït en el fet que no tenim ni un minut de ràdio, ni un minut de televisió i ni un treballador contractat de nou. El balanç és molt trist…

No, no. No he buscat… Jo vaig ser dels últims que van eixir. Vaig eixir a finals de juny del 2015 i, des d’aleshores, el meu treball està destinat a recuperar aquest servei. El meu treball i el de molta gent que encara està en el comitè d’empresa.

Clar, és que ací la cobertura per desocupació se li ha acabat a molta gent que treballava en la tele. També se li ha acabat a molta gent que estava en el conjunt del sector de l’audiovisual. Vull dir, no podem considerar que els únics damnificats d’aquest tancament som els treballadors de RTVV. Som damnificats, però no els únics. Ha destrossat un sector i té un impacte comparable al que va tindre en el seu moment el desballestament de la siderúrgia a Sagunt. D’impacte en nombre de treballs. No estem parlant de qualsevol cosa en xifres de llocs de treball. Per tant, hi ha molta gent que està molt malament, que ara estan cobrant el subsidi i molta gent que s’està reconvertint a base d’iniciatives, com ara fer-se autònoms, cobrant molt menys que el que li correpondria a un titulat superior, i devaluant el que és el treball tant dels tècnics com dels periodistes. La gent està fent el que pot…

A cadascú li ha anat la vida com li ha anat. Dels últims quatre presidents del comitè d’empresa, cap no està treballant en aquests moments. A cadascú li ha canviat la vida d’alguna manera i cadascú està compromès en el tema aquest, però ningú ha trobat cap ‘xollo’. Això que les negociacions d’EROS provocaven beneficis per als sindicalistes que ho negociaven, en aquest cas, et puc assegurar que ningú s’ha endut ni un euro ni un minut de treball afegit.

– Com valores el paper realitzat pel Govern del Botànic de cara a la reobertura de les emissions?

El bloqueig que vivim ja denota en quin moment estem. Estem en el moment clau d’un fracàs que arrossega any i mig. Quan a un Consell, durant dos anys consecutius, en la data commemorativa del tancament de RTVV, se li planten a la porta del Palau de la Generalitat sis sindicats de signe molt diferent com són CCOO, Intersindical, UGT, CGT, CSIF i USO i se li reclamen, dos anys seguits, la voluntat de diàleg, que s’òbriga un diàleg amb el comitè d’empresa i es fan els sords, és que aquest Consell no ho està fent bé. És que aquest Consell és un Consell d’esquerres. Jo sé que és un Consell d’esquerres perquè fa polítiques socials d’esquerres, perquè fa polítiques sanitàries d’esquerres, perquè la seua política en educació intenta ser una política d’esquerres i social. Té moltes connotacions per a ser un Consell d’esquerres. També lingüísticament, intenta salvar la llengua, intenta fer polítiques conciliadores i socials… Però en el tema de RTVV, no és un Consell d’Esquerres.

Amb l’única persona, amb l’única societat que ha pactat aquest Consell és amb MediaPro. És l’única amb què ha arribat a un acord a canvi de condonar-se mútuament deutes que tenien pendents. Però no hi ha hagut acord ni en el sector audiovisual, ni en les productores amb les quals tenia deutes pendents, com per exemple Trivisión, que s’ha quedat penjada, i amb l’Alqueria Blanca sense cobrar… A més, en el sector laboral tampoc no s’ha arribat a cap acord! I això vol dir que alguna cosa està fent malament aquest Consell.

Ens sentim profundament enganyats, sobretot, perquè nosaltres no és que ens ho creguérem, no és que parlem d’un imaginari col·lectiu respecte a RTVV. És que els partits del Botànic, i Esquerra Unida, abans de les eleccions van estar establint negociacions amb nosaltres, converses amb nosaltres, per a establir un full de ruta que permetera al més prompte possible recuperar el servei de ràdio i televisió autonòmica. Recuperar el màxim nombre de treballadors possibles d’acord a les disposicions pressupostàries que hi haguera en el moment. Sabem que la situació és molt preocupant a nivell de finançament autonòmic i això nosaltres ho entenem. Però, en aquest procés, els quatre partits i els sindicats teníem clara una cosa, que era que per a recuperar aquest servei es paralitzava la liquidació i després de paralitzar-se, hi havia dos fulls de ruta possibles: es recuperaven els treballadors i s’aplicava una reestructuració d’empresa. I aquesta és la via més ràpida perquè els treballadors que ja estaven dins de la casa i que sabien com funcionava la casa podien posar en marxa el servei ràpidament. I, a més, els oferíem també un pla de recuperació de la plantilla que permetera introduir nous perfils laborals, rejovenir i, en un termini raonable de temps, tenir una empresa rejovenida, jove, amb l’experiència i coneixement de la gent que estava treballant. Perquè no oblidem que la ràdio i televisió pública acumula tres dècades de coneixement, de molta gent de moltes professions que són molt especifiques i que es pot enriquir també en les noves generacions. Perquè hi ha molt de capital humà que s’ha d’aprofitar.

>

En aquest tema, el Consell està jugant a la ruleta russa. Està jugant a la ruleta russa. I si el carregador pot acollir, suposadament, sis bales, hi ha dos forats que tenen bala. Una és l’Audiència Nacional i una altra és una possible successió d’empreses. Està jugant a la ruleta russa i hi ha dos bales. I li poden tocar les dos. Si toca nul·litat o toca successió d’empreses el projecte serà inviable. Perquè l’impacte de 150 milions d’euros en aquests moments, la Generalitat no el pot suportar i estarà recorrent aquest Consell el mateix camí que va recórrer el Consell anterior. Podem dir que no hi ha possibilitat de nul·litat i que no hi ha possibilitat de successió d’empreses, però després està l’iceberg i ens pegarem contra l’iceberg. O siga que ens afonarem.

Per tant, la millor solució possible sempre hem dit que és un acord. Però és que ho estan clamant les Universitats, el sector audiovisual, els extreballadors… Ho està demanant tot el món, volen que ens asseguem a negociar i que puguem establir unes línies mínimes per a poder arribar a un acord de legislatura. Que tampoc es tracta de fer-ho tot de hui per a demà…

– En la recent manifestació celebrada amb motiu del tercer aniversari del tancament no participà cap representant dels partits que estan ara mateix al Govern valencià… Com ho valores?

Jo crec que s’han mantingut en l’argumentari que han defensat fins ara. Els dos partits que donen suport al Consell, Compromís i el Partit Socialista, tampoc obriran més escletxes de les necessàries i, en aquest tema, han tancat files. Jo entenc que la posició política és coherent dins del punt de vista polític. Ara, seria desitjable que… Jo sé que molt diputats són sensibles a les peticions de diàleg que hi ha en aquests moments, tant per part de Compromís com de la bancada socialista. Per tant, estaria bé que d’alguna manera influïren, incidiren en l’acció de govern perquè aquest diàleg es desenvolupe. També sé que hi ha gent del Consell que és més sensible que altres a establir, com a mínim, una taula per a poder parlar i negociar.

– Què li diries al president Ximo Puig si estiguera segut on estic ara jo?

Que establisca un calendari i una agenda (amb total seguretat). Un calendari i una agenda. Ell és periodista. Ell sap el que és una reconversió d’un mitja públic perquè ell ja ho va viure en l’època de PECSA, quan es privatitzaren els mitjans escrits del grup Mediterráneo (que era de la cadena ‘Movimiento’). Ell treballava allí i al final va acabar convertint-se en accionista a través del Partit Socialista d’aquell mitjà. I aquell procés va suposar també una reconversió i va suposar també redistribuir un gran nombre de treballadors que en aquells moments estaven en la premsa del ‘Movimiento’. O siga, ell hauria de tindre una miqueta de memòria. Jo demanaria memòria i empatia. I partir d’aquestes dos paraules intentar ser pràctics i eficients i que tinguen lideratge empresarial. Que dipositen la confiança en algú que sàpiga rellançar l’empresa amb lideratge empresarial, que també és molt important.

Això és un drama. Cada xiquet que s’incorpora al sistema audiovisual cada any no té referències en la seua llengua… I això es nota a l’hora d’expressar-se, a l’hora de socialitzar-se i a l’hora de tot. Hi ha una castellanització progressiva. I el pitjor de tot és que tenim els instruments. I hauríem de valorar que aquest instrument com a servei públic és un instrument valuós, que necessita inversions però que genera també ingressos i molts beneficis socials. Mitjans com La Veu i altres que esteu treballant en valencià, en aquests moments teniu un comportament heroic respecte al panorama general de la premsa.

Jo compartisc l’etiqueta de basar-se en els continguts, en la no manipulació, en la sostenibilitat. Però això és possible fer-ho des dels treballadors. Per tant, els treballadors haurien de formar part d’aquest projecte perquè estem il·lusionats i volem treballar en condicions de llibertat i de crear continguts d’entreteniment, d’informació, de proximitat. De la mateixa manera que, també, les que hem estat imaginant i reclamant des de fa molt de temps. Per tant, nosaltres volem formar part d’aquest projecte i no entenem per què se’ns continua excloent.

En el pitjor dels pronòstics, després del 30 de juny, perquè aquest Consell intenta evitar posar en marxa la clàusula 6 de l’ERO que obliga a recontractar treballadors. Per tant, probablement estiguem en un moment en què s’estiguen intentant fer molts passos intermedis d’estudis, de contractacions a través de tercers que són irregulars, de donar passos per a intentar arribar al model perfecte, que després tampoc serà perfecte, per a intentar evitar assumir el compromís al qual es va arribar en l’ERO, i era que si la Generalitat recuperava aquest servei de RTVV, la Generalitat estava obligada a contractar els extreballadors que voluntàriament vulguen adherir-s’hi. I això ho està esquivant en aquests moments el Consell, la Generalitat.

Les últimes actuacions del Consell Rector que són, precisament, contractar, a través de tercers, tres empreses, una perquè testege com estan els equips tecnològics, una altra perquè mire com està l’arxiu audiovisual i una altra perquè li done suport en temes econòmics i administratius, aquestes tasques les poden fer, totes, els treballadors de Ràdio Televisió Valenciana. I, tant per la llei del 6/2016 de creació de la nova Corporació com per l’acord de l’ERO, haurien d’estar fetes pels extreballadors. En canvi, l’opció per la qual s’ha optat és l’externalització d’aquestes tasques. Això vol dir, per una part, un incompliment de l’acord. Però, per una altra, vol dir que qui entre no té ni idea de res d’aquesta empresa, mentre que els treballadors ja saben on està tot. O siga, que seria molt més fàcil reactivar el que hi havia en aquest sentit i posar en marxa el projecte.