Enyora l’hort que té a la Ribera però assegura que, quant al treball, se sent a casa a Barcelona, una ciutat que ara ajuda a governar des de la vessant tècnica com a membre de l’equip de Colau, a qui no va conèixer fins el dia que va entrar a treballar a l’ajuntament.
La seva vida professional l’ha portat a conèixer des de dins grans casos de corrupció –Palau de la Música- i lidiar amb herències de discutibles gestions de recursos públics –IVAM-. Parla sense embuts del PP com el partit “més corrupte d’Europa” i lamenta que a Catalunya encara governi el “partit del 3%”. Considera que el canvi generacional enterrarà la corrupció i passarà a ser vista com una “barbaritat que feien els nostres avis”. A més, demana un pas més al govern de la Generalitat Valenciana per a la reconstrucció nacional i social del País Valencià.
Ot Serra / Barcelona
-Parli’ns dels seus inicis. Com va ser la seva formació?
A l’escola parroquial del barri de caputxins d’Alzira vaig fer la primària. Vaig començar el batxillerat a l’Academia Júcar i després a l’institut José María Parra d’Alzira, un institut comarcal. Després ja a València a estudiar Dret, on vaig fer la carrera treballant.
-Quines van ser les seves primeres feines?
Anar a l’obra, amb 15-16 anys, els estius. Després vaig estar a una fàbrica de fusta, a carregar i descarregar, mentre estudiava Dret a València. També a una empresa de decoració fent pressupostos i després ja com a treballador d’arts gràfiques a una impremta industrial d’Alzira, fins que vaig aprovar les oposicions de secretari de l’Ajuntament molts anys després. La primera destinació va ser a Sumacàrcer, a la Ribera.
-Els seus càrrecs més importants abans de ser gerent de Recursos a l’Ajuntament de Barcelona han estat vinculats a la cultura. Com va entrar en aquest camp?
Sent secretari de l’Ajuntament es va obrir un procés interadministratiu per cobrir llocs a la conselleria de Cultura per crear un equip administratiu de l’IVAM. Em van avisar i vaig pensar que els anys a l’Ajuntament havien estat molt durs, durant la postpantanada, perquè entre el 83 i el 88, a més de la població, l’estructura ho va passar molt malament. Quan l’any 88 va sortir aquesta oportunitat, de passar a la Generalitat, que aleshores s’estava constituint una estructura cultural com era un museu, em va semblar interessant el canvi. Hi vaig entrar com a tècnic i després vaig ser l’administrador.
-L’Ajuntament de Barcelona és la maquinària més complexa amb què s’ha trobat?
Sí, però els procediments en una administració són molt semblants en tots els llocs. La configuració de les decisions, dels actes administratius, són pràcticament idèntics. Una altra cosa són les magnituds que donen una càrrega a les decisions de major impacte.
-Li ha passat, a l’Ajuntament de Barcelona, de resignar-se i acceptar que no es pot arribar a tot?
No et resignes sinó que t’organitzes d’una altra manera. Les coses que pensaves que faries en tres mesos no les pots fer en menys d’un any. No tens més remei que declarar prioritats i resoldre-les en base a aquesta escala.
-Hi ha alguna cosa de l’Ajuntament que l’hagi sorprès?
Sí, el retard en la funció tecnològica. Ha estat una sorpresa el poc desenvolupament dels sistemes informàtics.
– “L’obsessió” creixent per la transparència complica més el modus operandi d’una institució?
La transparència es basa en el principi que allò públic és públic i allò privat és privat. Que el ciutadà conegui en què es gasta els recursos el seu ajuntament crec que és quelcom que sempre li ha agradat i ho ha necessitat. A principis dels 80, es repartia per les cases la relació de despeses i ingressos que tenia l’ajuntament amb noms i cognoms, cosa que ara no podríem fer per la protecció de les dades personals. Allò era el més normal i eren ajuntaments que sortien de la dictadura. A poc a poc va anar desapareixent fins que Europa avisa l’Estat espanyol que no estava complint les directives en matèria de transparència. L’Estat espanyol és l’últim a incorporar-se a aquestes directrius. No és una obsessió, és una cosa molt natural voler saber quant costa el servei de neteja, de fem, una carretera o una escola. El ciutadà no ho ha ni de demanar. Això dista molt del que es diu que hi ha tanta transparència “que s’estan passant”. No: s’ha de saber en què es gasten els diners públics, com es prenen les decisions i, si hi ha beneficiaris, quins són. I si representa dificultat, la representa per qui està governant, que és qui més fiscalitzat i controlat està. La transparència és una arma pel ciutadà i per l’oposició. Per a qui està governant, la transparència li pot suposar una càrrega perquè sap que les seves decisions seran visibles. Però governar democràticament és això.
-En el seu retorn a l’IVAM, què s’hi va trobar?
Vaig trobar un museu que havia perdut bona part de la seva autonomia respecte el seu funcionament, pràcticament intervingut per la Generalitat. Amb uns marges d’actuació molt limitats, que s’havia estructurat sobre una tutela funcionarial d’òrgans completament allunyats de l’interès cultural. Prenien decisions gent que no havia entrat al museu en la seva vida. Entre les dificultats, les decisions que intentàvem prendre, automàticament rebien respostes hostils per part de la Generalitat. Estem parlant de l’època del PP. De l’anterior etapa ens trobem amb muntanyes de factures que havíem d’assumir i veiem coses que no estem disposats a signar. Aleshores, ens plantegem que s’havia de fer una auditoria com calia. Ens vam trobar amb contractes milionaris; una revista per la qual s’havien fet uns números però resultava que se n’havien fet molts menys i que s’havia pagat pel tot; compres d’obres d’art de les quals havien desaparegut els informes dels conservadors; l’enorme quantitat d’accions a l’exterior que havia pagat l’IVAM, quan no es paga sinó que es rep una compensació de qui exposa les seves obres si es cedeix l’espai. L’IVAM havia pagat amb els diners dels valencians moltes exposicions a Brasil i l’Argentina. Era una gran anormalitat.
-L’aleshores directora era Consuelo Ciscar, dona de Rafael Blasco. Com és que res no va impedir que actués de la manera que ho va fer?
Com res no ha impedit que hi hagi tanta corrupció. El primer que fas és: o et carregues el controlador, o el converteixes en aliat. Durant l’època del PP al País Valencià, desactivar els mecanismes de control ha estat una de les obsessions dels governants. Controlat el controlador, ja pots fer el que vulguis. Si no, no s’entén com s’ha pogut robar tant.
-Si el controlador passa a ser controlat, què o qui ha de fer aquest paper de vigilant?
La societat, no te’n queda una altra. Qui ha de controlar que no passin aquestes coses? Si els serveis jurídics t’adverteixen que això que vols proposar no té encaix, els has de fer cas. Arriba un moment que aquests funcionaris potser feien les advertències, però no se’ls feia cas i no passava res. On hem d’anar és que el que ha fallat són els alts centres de fiscalització on aquests funcionaris podien perfectament trobar empara, com les sindicatures de comptes. I això no ha funcionat. Quants casos de corrupció s’han destapat perquè la sindicatura ha agafat les auditories i les ha portat al jutjat? Cap.
-L’ésser humà té una predisposició a corrompre’s?
Hi ha una frase que diu molta gent: “Tu haguessis fet el mateix”. Això és una gran fal·làcia, una autojustificació d’aquells que estarien predisposats a robar. Hi ha molta gent que no ha fet el mateix, que ha funcionat de manera legal i honesta. Molta gent que ha treballat per això ho ha passat molt malament i ha patit represàlies. I això ha passat a la vista de tots.
-Avui [el dia de l’entrevista és el 17 de novembre] es presenta ‘Llums i Taquígrafs, un atles de la corrupció als Països Catalans. Com és que darrerament s’està atacant tant la corrupció?
Perquè hi ha hagut una acció judicial en molts casos que ha despullat el rei. Mai millor utilitzat, perquè si veiem tot el que s’ha dit sobre el rei Juan Carlos –que mai no ha estat investigat- tens testimonis molt solvents que diuen que la corrupció ha començat per dalt. Ha estat una manera d’actuar en els àmbits d’allò públic que s’heretava dels anteriors règims –el franquisme era corrupció pura, les adjudicacions se les repartien a dit, va enriquir unes famílies-. I això ja venia d’abans, del segle XIX. Quan ve la democràcia i diu que acaba amb la dictadura no hi ha cap tall respecte als comportaments anteriors. El poder financer continua en mans dels mateixos i les seves conductes també. Per què s’està plantejant la corrupció com a problema de primer ordre a ulls del ciutadà? Doncs perquè aquestes denúncies per part de gent que s’ha jugat molt, han acabat tenint acollida als tribunals i als mitjans. A més, ha coincidit amb una crisi terrible, on la gent ha perdut la feina i 600 euros és el sou que cobra una gran majoria de gent. Quan t’assabentes que altres es gasten 25.000 euros en una mariscada o 80.000 en un ‘bodrio’, fa vergonya i ràbia. S’ajunta una crisi econòmica que ens fa adonar-nos que aquí s’estava vivint de préstec a base d’una bombolla immobiliària, amb una corrupció en la generació d’obres públiques innecessàries que es feien perquè es cobressin comissions i es paguessin sous multimilionaris. La crisi ve a dir: quin ‘destarifo’, quina burrada, quina obscenitat. Això, combinat amb el fet que els tribunals van –amb lentitud- traient aquestes qüestions genera aquest ambient de consciència que la corrupció estigui present. Però no ens enganyem: hi és perquè han aflorat denúncies. Desgraciadament, però, no té conseqüències electorals: el PP segueix sent el partit més votat al País Valencià i durant els anys que ha governat tothom sabia com de corruptes eren i el que hi havia darrere de Brugal o Gurtel. I aquí el partit del 3% continua governant, a més, arropat per partits d’esquerres. No hi ha càstig electoral, això és una entelèquia. I el PP està governant a Madrid, el partit més corrupte d’Europa.
-De què serveix que estiguem aquí parlant de corrupció o que se’n facin llibres si després veiem que no hi ha càstig electoral?
Hi ha un canvi generacional. Els que plantejàvem aquestes coses amb els col·legues de la meva generació, érem vistos com uns bitxos rars. Avui dia veig que la gent jove s’espanta davant que aquestes coses passin, perquè el seu sistema cultural és un altre. Han crescut en una democràcia amb defectes però, en definitiva, de llibertats. Conceptes com la igualtat d’oportunitats -que és el que es carrega la corrupció- o el conflicte d’interessos, que no han estat mai presents, són nocions socials i jurídiques que a la pràctica ningú no les ha considerat. Hi ha un canvi de paradigma que ve d’unes generacions noves no contaminades que estan patint una crisi que ja dura deu anys i que, a més, són més cultes. Quan segmentem sociològicament el vot, es veu que el vot jove és més exigent, inconformista amb el que està vivint i amb ganes de reforma i canvi. Això ho va representar el 15M d’una manera clara. Del maig del 68 es va parlar molt per després dir que no va quedar en res. Això és una gran equivocació: el maig del 68 va ser origen de grans transformacions polítiques, una altra cosa és que després no es materialitzés en formacions polítiques. Però sí que van haver d’integrar molts canvis socials per evitar que nasquessin moviments polítics renovadors. En canvi, ara els propis partits de l’establishment menyspreen completament el 15M. “Si queréis algo presentaros a las elecciones”, diuen. I en aquest greu error que no tenen al maig del 68, animen encara més l’aflorament polític d’alternatives de gent jove que configura partits renovadors que estan governant Madrid, Barcelona, València…
-Està esperançat, doncs, que amb la consolidació de les noves generacions la corrupció s’anirà castigant cada cop més?
La corrupció passarà a ser el “fixa’t que feien els nostres avis”… És el que confio i crec que és en el que val la pena que fem esforços. Que en anys propers es preguntin: “Com era possible que passessin aquestes coses? Com ara que diem: “Com podia ser que les dones no tinguessin vot?” Això a l’any 73 encara era així! Una dona sense el permís del seu marit no podia obrir un compte al banc. I avui això com ho veiem? Anacrònic.
-Un dels llocs on la corrupció ha esquitxat més és al PV. Per què ha estat així?
Jo crec que la corrupció al País Valencià ha estat mes fallera i barroera però no n’hi ha hagut més que aquí. Tenim els casos de les ITV, Improa… tants casos com al País Valencià. Però allà tenim el ‘descaro’ d’un Camps presumint de com es pagava els vestits amb un jurat que no el condemna… El ‘desparpajo’ d’una exalcaldessa d’Alacant que feia els viatges amb els iots amb el cap de les escombraries. Els corruptes d’altres llocs eren més discrets. Jordi Pujol ha estat 23 anys governant aquest país amb el nom d’Honorable i era un sant fins fa quatre dies. Tu saps el que representa això? Veus una actitud de catarsi? No, s’ha integrat.
El País Valencià ha estat víctima d’una llei electoral molt injusta, d’una incapacitat de l’esquerra de trobar àmbits d’unitat i resoldre les diferències. El país sociològicament ha estat d’esquerres, malgrat els vint i tants anys de govern del PP. I encara és més lamentable l’existència d’aquest fenomen. El PP no governava amb més del 33% de l’electorat, però per la llei electoral et trobaves amb aquesta barbaritat, de Compromís tenir un 9% a Castelló i no tenir representació al Parlament. Aquest és el cas més delirant, de com les institucions no reflectien la societat. A les comarques el moviment d’Escola Valenciana era una realitat viva amb molt de potencial, però miraves la Conselleria d’Educació i no es parlava valencià. Per no parlar de la manipulació: Canal 9 era una maquinària hitleriana de manipulació de consciències sense cap resistència, amb una acceptació com molts alemanys acceptaven el règim hitlerià. El “si no fas res no et passarà res”. Al País Valencià, la corrupció que s’ha destapat, s’ha destapat abans que a altres llocs. Hi ha hagut gent combativa que ha donat la cara i en altres llocs no ho he vist.
-S’han sanejat les institucions valencianes?
Per exemple, el govern de Joan Ribó ha anat reduint el deute, contràriament al que passava amb el PP. Aquest és un símptoma molt important. La Generalitat té un problema diferent: hi ha una claríssima discriminació en el sistema de finançament de l’estat espanyol. La societat valenciana està castigada per un sistema injust, dirigit a prendre d’una societat que en el seu dia va ser molt potent. Ara continua prenent en les mateixes condicions, quan la crisi al País Valencià es va bolcar a partir dels 90 a la bombolla immobiliària i l’abandonament de les seves estructures econòmiques tradicionals, que van passar a ser pràcticament inexistents. Per tant, el PV és un país empobrit amb una renda per càpita per sota de la de l’estat espanyol i malgrat això és contribuent. Hi ha una situació clarament dantesca per un desequilibri de l’estat.
Dit això, malgrat aquesta realitat, el PP es va dedicar a gastar en projectes innecessaris sense mirar pressupostos i això s’està arrossegant. No s’estan exigint responsabilitats i s’assumeix passant pàgina. Però s’han de llegir i escriure aquestes pàgines. Hi ha un risc que, en no explicar decisions econòmiques que han hipotecat el PV, al no visualitzar-les i no exigir responsabilitats, pot acabar enterrant-les. Ara els tenim allí, tot xulescos, carregant responsabilitats a l’actual govern quan les han creat ells, perquè no tenen vergonya: la gent corrupta no té vergonya.
-I en termes de control de la corrupció, s’han sanejat les administracions?
Tots tenen clar que els controls han fallat i, o es comencen a respectar, o es comencen a reconstruir. Aquí, a Catalunya, ens hem trobat una Oficina Antifrau presidida per un senyor que afinava [amb el ministre de l’Interior, Fernández Díaz]. És a dir, en el nucli del que és l’essència d’una entitat creada pel tripartit per reforçar mecanismes de control. Doncs fins i tot s’infiltraren en l’Oficina Antifrau aquí! Per sort les converses van destapar-ho i les institucions catalanes van funcionar: el Parlament es va reunir i va destituir aquell senyor, cosa que el Parlament espanyol va ser incapaç de fer. Gairebé el posen com a president de la comissió d’Exteriors. Són cultures i maneres d’entendre la vida política tan diferents… Allà al PV s’acaba d’aprovar la llei de creació de l’Oficina Antifrau: és molt important que això no quedi en la mera llei. Que s’organitzi i funcioni i que tots els sistemes de control vegin en el funcionament de l’oficina el reforç imprescindible perquè la corrupció passi a ser una etapa del passat.
-Quines esperances té amb el nou govern al PV en relació a les reivindicacions nacionals?
Jo crec que va tot junt. La reconstrucció sociològica del País Valencià és inseparable de la seva condició de país i nació. El nou govern té present aquest tractament, però per a mi, amb massa cauteles: tenir-ho clar però anar amb molta cura. Es recorda el que va ser la Batalla de València els anys 80 encara massa com una batalla perduda davant una dreta que va utilitzar els símbols i la llengua per atacar-nos a nosaltres, als catalanistes, quan érem els únics que parlàvem valencià. Això està passat, però encara continua pesant molt en la memòria de les generacions més grans com quelcom tan terrible i que va treure tanta capacitat política en benefici de la dreta que no s’atreveixen a donar els passos. Jo crec que una cosa ha quedat clara: tots els que utilitzaren els símbols han resultat ser els més corruptes que hi ha sobre la terra. I allò va ser una simple estratègia per a convèncer la gent que es creia que s’havia de ser valencià abans que català i que s’havia de defensar la seva llengua i la seva terra perquè li havien dit que hi podia haver un invasor català que volia acabar amb el PV. Jo crec que això està superat. La gent avui en dia en aquestes històries passa i sobretot gràcies al fet que les noves generacions els veien venir i que han estat formades pels moviments pedagògics més innovadors que han resistit l’època del PP. Aquest canvi es viu a la societat valenciana, però no sé si es camina al mateix ritme. La consciència social de bona part dels valencians respecte el seu país i la seva llengua i les institucions o governants mateixos –entenent-los per aquest passat tan tenebrós-, pot ser que vagi amb més lentitud de la que hauria d’anar. I amb menys decisió de la que s’hauria d’anar en aspectes claus de la identitat nacional. Ara bé, sense convertir la qüestió nacional en el monotema. Jo penso que això és un gran error. O la política vinculada a les transformacions socials, o tota la resta són excuses. I amb tot el respecte per a totes les maneres d’entendre-ho.
