La regidora de Cultura i Benestar Animal de l’Ajuntament de València, Glòria Tello ens rep al seu despatx del Palau de la música. Als prestatges antigament buits, ara hi ha llibres sobre música. Dos cartells trenquen amb èpoques del passat: el de la 130a edició del Certamen Internacional de Bandes de Música Ciutat de València i la 20a edició del Festival de Jazz del Palau. Glòria Tello és la presidenta de l’auditori que fins la creació del palau veí, el de les Arts, ha orientat tots els melòmans i músics que han volgut saber de l’altra musica: l’orquestral.
Aquesta entrevista tingué lloc el passat 14 de desembre, pocs dies abans del darrer concert de Raimon al Palau de la música, on aleshores la situació del director titular de l’Orquestra de València, Yaron Traub, ja s’ensumava. Aleshores, Tello ens afirmava que ja “hi ha hagut diverses reunions” i estaven “en el procés d’arribar a la solució definitiva”. Seguidament entrava a valorar el perquè de la decisió i com seria la vinculació del fins ara titular de l’OV (que poden llegir tot seguit) No obstant això, el passat 31 de desembre es precipitava la notícia en què s’anunciava que Traub deixava la titularitat i es mantindria com a assistent durant un any.
Amb la presidenta del Palau tractarem la situació de l’auditori mirant enrere i al futur més immeditat, amb el 30è aniversari a l’horitzó. No obstant això, aprofitarem per abordar aspectes del consistori valencià que recauen en la seua àrea de gestió com ara bé, els noms dels carrers o la innovadora Regidoria de Benestar Animal.
-Fa un any i mig que arribares al Palau de la Música. Com te’l trobares i com està ara?
El Palau és un dels espais dels que gestione que més ha canviat. Quan vaig arribar em vaig trobar una situació en què artísticament estava dirigit a un públic molt concret. Tenia molt bona qualitat i una bona programació, però adreçada a un públic molt concret. La meua manera d’entendre açò no era eixa. Entenc que el Palau ha de mantindré un nivell d’excel·lència bo, inclús si es pot millorar, millor, però el Palau és un servei públic que ha d’oferir coses a tota la ciutadania, no sols a un sector reduït de la població. Eixe és el sentit d’obrir el Palau, d’obrir les portes i tractar de capgirar la situació que ens trobàrem per tractar de ser una casa on tots els valencians i gent de fora puga sentir que ací hi ha alguna cosa que li puga interessar. Això és una tasca brutal. Sempre dic que (el Palau) és com un gran transatlàntic ple de contenidors molt carregats que va cap a l’oest i volem que vaja cap a l’est. Fer eixe gir és lentíssim i costós, i més en un auditori com este on entren en joc tantes coses. He agafat el camí difícil i sóc conscient del que estic fent. Però estic ací per això, la gent m’ha votat per fer tot el que contàvem quan estàvem en l’oposició. És una tasca que genera molt més desgast i és molt més complicada, però crec que és el que he de fer. És la meua obligació. Sóc conscient que he agafat el camí difícil i que el gir de 180º no es pot fer ràpidament, i és possible que acabe la legislatura i el vaixell no haja acabat de fer tot el gir, però si aconseguim deixar els pilars del que creiem que és el que ha de ser esta casa, doncs haurà pagat la pena.
-Has parlat d’obrir el Palau. A hores d’ara, com d’obert està? Ho pots quantificar?
No està al 100% del que ens agradaria. Hem fet grans canvis, però encara hem de fer moltes coses més. Per exemple, en el tema de venda d’entrades i abonaments, encara que semble secundari, és un tema important, perquè és una manera de facilitar al ciutadà vindre. Era molt rígid. Ara per ara tenim una empresa que ens està fent un estudi per veure de quina manera podem flexibilitzar estes entrades i d’alguna manera atraure un públic més jove. No només perquè fas un concert concret o una publicitat perquè s’assabenten, sinó que cal fer-ho d’una manera molt més natural i senzilla, això no ho tenim del tot implantat.
Glòria Tello durant l’entrevista. Foto: Ulisses Ortiz-laveupv.
-De les decisions que has hagut de prendre al voltant del Palau, l’auditoria sobre el personal ha estat la més difícil?
No. En el tema de l’auditoria entren molts interessos en joc i es vol vendre una cosa que no és la realitat. Per a mi, l’auditoria és una de les decisions de la qual més convençuda estic, perquè quan vaig arribar ací i vaig entrar, ja no en l’àmbit artístic, sinó en les entranyes de l’edifici, em vaig trobar una situació bastant deixada. Hi havia gent que venia i em deia: “Glòria, no sé quina es la meua tasca. Puc ajudar?”. Quan vaig arribar vaig veure que s’externalitzaven coses, encara que hi havia gent que feia eixes coses, o faltava un protocol de funcionament de les accions que es prenien. Em vaig adonar que anava tot un poc de cap per avall. Aleshores és quan vaig pensar què podia fer de la manera més professional possible. Hauria sigut més fàcil entrar com Àtila, però no em semblava correcte, malgrat tot el que sabem, si més no, no era la manera més professional possible. Vaig pensar: “Jo no sóc experta en açò”, i per això ha de venir una empresa, però, no per acomiadar gent, que és el que es vol contar amb interessos, sinó per a optimitzar els recursos que tenim i perquè esta casa, que costa tants milions d’euros als valencians, funcione al millor possible. Hi ha altres coses, com els horaris. Ací el personal de sala a les 23h ha d’acabar. En un auditori com este no és normal que a les 23h s’haja de tancar, però segurament entren a les 15h o a les 16h i fins a les 18h no tenen res a fer. Es tracta de posar ordre, i sé que açò em generarà un desgast polític i l’afrontaré, tal com me’l genera el fet de voler obrir el Palau, perquè ací també hi ha molts interessos en joc, però n’estic convençuda. Vaig dir que es posara un anunci en la pàgina web perquè es presentaren totes les empreses que vulguen a fer el projecte (de l’auditoria). Sols se’n presentà una, i unes altres quan ja s’havia tancat el termini. Fins i tot en això hem funcionat amb transparència, tot i que ací, en la pàgina web, mai s’anunciava res, i menys d’un contracte menor.
Estic convençuda que l’auditoria ens ajudarà moltíssim, perquè ha resolt problemes tan greus com que el Palau de la Música no tenia un pla de prevencions de riscos laborals. És a dir, ací tenim un Madrid Arena i ens anem a la presó tots. A mi això em preocupa molt, perquè sóc la responsable d’esta casa. Haver-me assabentat gràcies a eixa auditoria que ací la seguretat no estava com hauria d’estar en qualsevol espai del segle XXI… Doncs, sort que hem fet l’auditoria, perquè si no, no m’assabente. Podia haver passat una desgràcia i no sé què haguera pogut passar. A més, també s’han resolt temes importants, com el fet que ací no hi havia un manual de funcions dels treballadors. Per això hi havia gent que no sabia quina tasca havia de fer. Són coses bàsiques. Que això no estiguera fet… no pot ser. És cert que l’auditoria ha dit que hi ha departaments amb excedent de personal, però també ha assenyalat que hi ha altres que en falten, que hi ha departaments que no existeixen i que podrien crear-se amb personal que ara mateix està en altres llocs. La intenció és bàsicament que açò siga un espai, que costa tants diners a tots, que funcione el millor possible perquè no estem per malbaratar. Després, tots els romanços sobre si acomiadaré no sé quantes persones, des d’un punt de vista empresarial podria ser més rendible acomiadar i externalitzar, però no hem de perdre de vista que som un organisme públic i no tenim unes pautes empresarials, sinó les de l’administració pública. No és la meua intenció acomiadar ningú.
-Treballareu totes les opcions per tractar de no acomiadar absolutament ningú?
Eixa és la idea. Hi ha llocs amb excedent de personal, però hi ha altres que podien fer més coses si tingueren més mà d’obra. Qui està fent un treball important en aquest sentit és el cap de recursos humans, està abordant tot allò que resol l’auditoria, i s’està treballant amb els treballadors i sindicats, per a, a poc a poc, veure les necessitats de cada departament. Amb l’auditoria sé que es vol fer molt de joc polític, però estic convençuda que era la manera més professional que se’m va ocórrer de fer, perquè no sóc experta en recursos humans i no sóc ningú per dir qui ha de canviar de lloc o no. A més, el tema de la seguretat, gràcies a l’auditoria hem descobert coses que estaven d’aquella manera.
Yaron Traub, Joan Ribó, Glòria Tello i Manolo Muñoz, aquest estiu al Palau. Foto: laveupv.
-Com està la situació contractual de Yaron Traub?
Nosaltres entenem que després de tants anys els músics vulguen un canvi per a, d’alguna manera, créixer més professionalment. És com els polítics, no crec que hagen d’estar mil legislatures. Però, també és cert que Yaron ha sigut una peça important en este Palau de la música, ja no només com a director, sinó també per les aportacions que ens fa a Vicent Ros i a mi en la programació. Yaron és un home molt intel·ligent i aporta sempre bons consells. Aleshores, amb eixes dos premisses estem tractant d’arribar a una solució intermèdia, una mena de transició amable. Entenem que cal un canvi, com així els músics ens ho demanen, però entenem que Yaron també ha tingut i té una importància gran en la casa, i estem mirant com es fa eixe canvi. Crec que és com es fa també a molts auditoris.
-Això implica que seguirà tenint algun vincle?
Estem mirant que siga una cosa així, potser uns mesos o un any de transició, en el qual, abans que arribe un director nou puga ajudar-nos, però la idea és fer una transició amable que al cap i a la fi és el que es fa normalment, si no és que algú acabe malament i s’acomiade d’un dia a l’altre.
-Es valencianitzarà el director de l’Orquestra de València?
Ho tenim molt en ment. A més, en este sentit, som molt afortunats, tenim tant on triar. A mi personalment és el que m’agradaria perquè crec que no tenim res a envejar a altres països. El que no sé és la disponibilitat dels nostres grans, però m’agradaria si poguera ser.
-A més no hi ha hagut molts directors valencians titulars al capdavant de l’orquestra.
A més va molt en la nostra línia política. Comprenc que uns altra cosa seria si no tingueren bon nivell, aleshores hauríem de sacrificar això, però tenim molt bon nivell… Durant molt de temps hem tingut el complex que allò de fora era millor, però en este cas, allò de fora no sempre és millor.
Sessió d’un DJ posterior al Concert Casual & Launge al Palau de la Música. Foto: laveupv.
-Què és exactament obrir el Palau?
Fer que d’esta casa qualsevol puga veure, en un moment donat, que ací hi ha alguna cosa que li puga interessar. Obrir el Palau és que la música puga servir per fer altres coses. Ací mai s’havia fet res com el taller del CERMI (Comitè Espanyol de Representants amb Discapacitat) on la música serveix com a teràpia. Això són coses que es poden fer al Palau de la música, no només grans concerts d’orquestres internacionals. Que s’han de fer, però, per què no pot fer també tallers per a xiquets amb discapacitats? Després, portar altres músiques a la casa de la música, que no ho és només d’un tipus de música, sinó de moltes. També, cal obrir-lo perquè la classe social no siga la raó per la qual una persona puga o no puga vindre. A banda, anem a tocar als hospitals, a la presó i hem fet concerts ací també per a refugiats, també per a dones maltractades, etc., per a mi és important que estes persones que mai hagueren imaginat que podien vindre ací, puguen trobar eixes portes obertes també per a ells.
-Com s’està treballant amb els conservatoris perquè els alumnes i professors vinguen als concerts?
Eixa tasca la duu directament Vicent Ros, però sé que s’està fent i al marge que els convidem als concerts, amb una sèrie d’entrades que els oferim perquè ens agrada que vinguen, estem mirant de fer coses conjuntament, també amb el màster de música de la universitat, i fins i tot en l’àmbit acadèmic. Igual com amb el Palau de les Arts, on hi havia una mena de barrera que separava els dos auditoris. Estem tractant de trencar eixa barrera, on de fet per al nostre 30 aniversari ells ens faran algun concert ací, al Palau.
-S’han planificat encàrrecs per visibilitzar i fer partícips els compositors valencians?
Tant la meua intenció com la de Vicent Ros, ja que el seu projecte anava molt per eixa línia, és anar cap a ací. Igual que amb les dones compositores, és un camí que també hem de recórrer. Hem d’entrar en este terreny prompte, no podem parlar de terminis, però sí prompte perquè el temps passa.
Glòria Tello durant la presentació del nou director del Palau, Vicent Ros. Foto: laveupv.
-Heu pensat en recuperar el cicle de cambra?
En la temporada en què estem sí que volíem abordar este cicle, però per qüestions pressupostàries l’hem hagut de deixar per a més endavant. Quan arribà el director (Vicent Ros) es va trobar una programació ja feta, no aprovada, però sí parlada, i ha pogut introduir poques coses. Amb eixe sentit, amb la partida pressupostària que teníem el cicle de cambra s’ha hagut de deixar per a la temporada 2017-2018.
-En 2017 tindrà lloc el 30è aniversari del Palau. Què hi haurà d’especial?
Estem preparant algunes coses importants. A més de la programació especial que hem preparat per al primer semestre, que és d’una qualitat excel·lent, volem fer per a finals d’any un congrés de música. Creiem que és important que València siga per uns dies referència mundial de la música, on poder dur experts i músics internacionals que puguen trobar en esta casa un lloc on debatre i exposar punts de vista. A banda de la programació excel·lent i este congrés, estem mirant de fer alguna cosa en la sala d’exposicions que està ací baix, perquè València no té cap espai expositiu dedicat a la música permanentment i això no ho comprenc. Que València no tinga un lloc on la gent puga anar a aprendre sobre música, en un sentit museològic…, doncs, en això estem, en tractar d’ocupar este xicotet espai.
-Parles de fer un xicotet museu?
De fer un xicotet museu sobre música. Ací s’havien fet anteriorment exposicions, però es feien de coses que no tenien res a veure amb la música. Entenc que està molt bé fer exposicions, però encaixa molt més que siga sobre música. Hi haurà alguna sorpresa més però.
Les associacions tornaven a demanar un carrer per a Guillem Agulló en novembre de 2016. Foto: laveupv.
-Quan tindrem un carrer dedicat a Guillem Agulló?
Ara mateix a València no hi ha un carrer digne per a Guillem Agulló, perquè els carrers que no tenen nom estan en projecte, no tenen ni cases. A mi això no em sembla…, seria posar-li un nom a un carrer envoltat de solars als afores de València. Eixa és la situació en què ens trobem. No tenim carrers importants als quals donar-los nom. Estem pendents de canviar els noms d’uns carrers que entren en contradicció amb l’article 15 de la Llei de la Memòria Històrica i pendents de l’informe de la Universitat de València per saber quins carrers són. Vaig expressar a l’equip de govern que podia donar-li el nom de Guillem Agulló a un carrer, però que era això, un carrer sense cases, als afores, i vam pensar altres opcions, com un jardí per exemple. Ho vam parlar amb els impulsors per dir-los que, no és que no vulguem, sinó que el que podem fer a mi no em sembla digne per a ell. Ho van comprendre i van estar d’acord que donar-li un nom a un carrer a l’extraradi no era bonic.
-Quan tingueu carrers disponibles, contempleu posar-li a algun el nom de Vicent Marco Miranda, l’únic alcalde de València que no en té cap?
No ho hem abordat en profunditat, perquè ens trobem a l’espera de saber si són 10 carrers o 100. No tenim la referència. Sí que tenim un compromís d’intentar impulsar més noms de dones. Eixe compromís l’he assumit. Quan sàpiga la xifra exacta, promet que hi haurà més dones que homes, per tractar de revertir eixa situació. A mi m’agradaria, si és possible, recuperar el nom original de carrers. Que alguns carrers tingueren nom que no foren de persones. Per exemple, hi ha carrers que originàriament tenien un altre nom, com l’Avinguda de l’Oest, que ara és Baró de Càrcer, però sempre ha sigut l’avinguda de l’Oest. És bonic fer eixe exercici de memòria ciutadana, amb noms que estan en ús en l’imaginari dels veïns. Estes dos coses, més nom de dones i els noms originals, són coses amb les quals m’he compromès políticament, però no hem aprofundit molt més, perquè potser després són molt poquets i no dóna per a tant.
-Una plataforma està recollint adhesions per demanar un carrer per a Rita Barberá. Si doneu més noms de dones, l’exalcaldessa també tindrà el seu?
La meua opinió és que hem de ser prudents. Donar un nom d’un carrer d’una ciutat no pot ser un acte sense pensar. Ara mateix hi ha diversos processos judicials oberts i d’alguna manera no seria responsable per la nostra part no esperar al fet que tot això vaja tancant-se, que les aigües vagen tornant al seu lloc. I, aleshores, jo no tindria problema en donar-li un carrer a Rita Barberá, però ara mateix, no em sembla gens prudent.
Plaça de l’Ajuntament a València. Foto: laveupv.
-Explica’ns per què calia crear una Regidoria per al Benestar Animal? I fer un pla d’esterilització felina?
Les societats avancen, i tots els canvis i novetats tenen un marge de rebuig per part de la gent. Però com a càrrecs públics, hem de tindre la possibilitat de poder avançar en el temps i que la nostra ciutat s’encamine, com ho estan fent altres ciutats del món, en la defensa dels animals. Els animals són éssers vius, la UE els reconeix com a éssers que senten i pateixen, i en eixe sentit hi ha un moviment molt important que entén que els animals mereixen una atenció per part de les administracions públiques. Com a responsables públics tenim eixa obligació. Les mesures que estem prenent reben crítiques, les quals arriben per tres explicacions: 1. Per desconeixement, com en el cas de pla d’esterilització felina; 2. Per interessos polítics, on hi ha gent que li fot que hi haja una regidoria de Benestar Animal perquè pensen que això és el que els diferenciava a ells i a mesura que es va implantant van perdent eixe avantatge; 3. Per interessos econòmics.
Pel que fa al Pla d’esterilització felina, la gent que ho critica és perquè no coneix el paper que fan les colònies de gats a les ciutats. Si no tinguérem colònies de gats a la ciutat de València, o qualsevol altra ciutat, tindríem un greu problema de plagues, tant de rates com d’altre tipus d’insectes. Els gats són necessaris per a mantindre un nivell de vida saludable, i a més, ja existeixen, no els hem posat nosaltres. Ací sempre hi ha hagut gats. El que passa és que estos gats sobrevivien gràcies a la voluntarietat de molta gent, sense recursos excessius, que es llevaven de les necessitats per ajudar els gats. Per això, l’Ajuntament ha d’ajudar esta gent i sobretot controlar eixes colònies de gats, perquè fan un paper de salut, però han d’estar controlades perquè necessitem gats a la ciutat, però no volem que es multipliquen en desmesura. Perquè ningú els podrà cuidar, i viuen de la gent que els dóna de menjar, que precisament no és multimilionària. Cal tindre eixa població controlada i en un punt de salut òptima.
-Crear una regidoria de Benestar Animal i tindre l’atenció per complir i fer complir les lleis sobre els animals, no xoca una mica amb tindre a escassos metres de l’ajuntament una plaça de bous on es fan corregudes? Sé que la plaça depèn de la Diputació de València i que tot depèn d’una llei autonòmica, però, des de l’ajuntament s’ha parlat sobre els bous.
Com dius no tenim competència sobre la plaça de bous. Sí que en tenim en els bous al carrer, en el bou embolat que és el tema que vam abordar des de l’ajuntament, perquè enteníem que era un maltractament excessiu. Però, malgrat jo voler anar molt més ràpid en la defensa i els drets dels animals, sóc conscient que és molt més intel·ligent conscienciar la població, agafar els tempos necessaris perquè això cale, intentar fer moltes campanyes de conscienciació, fer tallers amb els xiquets dels col·legis de tot València…, és a dir, a la llarga és millor fer passos més curts que no voler-ne fer un gran i que després genere tant de rebuig, perquè en el substrat de la societat no s’ha entès o no ha calat, i que eixe pas gran acaben sent-ne dos enrere. Clar que m’agradaria poder fer molt més, perquè sóc una enamorada dels animals, però crec que no és intel·ligent, sinó que cal que les coses caiguen pel seu propi pes i que la gent entenga que els animals són també éssers vius. És també com el vaixell que parlàvem abans del Palau. A mi m’ha tocat gestionar tot el que és lent (riu)
