Leo Part / l’Alcúdia
Ens hem citat amb Toni Benavent (l’Alcúdia, 1961) a la seu de la companyia Albena del municipi riberenc. La sensació de fred tan acusada eixa jornada fa que el cambrer del bar situat en un dels cantons del carrer on està situada la veterana productora valenciana, es negue a eixir fora per atendre el grup de dones que, cigarret a la mà, esperen, sense cap èxit, que les atenga malgrat la seua insistència en forma de crits, queixes i laments. “Jo fora no isc..” ens confessa amb un riure maliciós des de l’altre costat de la barra. Després del cafè, ens endinsem en el primer pis del quarter general d’Albena, on Benavent, a pesar d’estar molt enfeinat en les gestions de l’exitosa i premiada representació de l’Aneguet lleig –premi al Millor Espectacle Musical als XIX Premis Max de les Arts Escèniques-, no dubta en mostrar-nos els diferents habitacles de la productora on, tot i que estan buits, es respira una sensació de treball intens, esforç i creativitat.
Dedicat des de fa més de 25 anys en exclusiva a la gestió, producció i promoció en arts escèniques, audiovisual i cultura en general, el gerent d’Albena Teatre, una companyia fundada per ell mateix i per Carles Alberola –més dedicat a la part artística com a autor, actor i director- el seu treball es centra en la producció, la distribució, el màrqueting i la coordinació d’espectacles .Des dels 14 anys, va estar més de dues dècades treballant en l’empresa familiar de son pare: una fusteria que derivà en una marca proveïdora d’alumini i ferro per a xalets prefabricats.
– Com entrares en el món de les arts escèniques i de l’audiovisual?
Jo havia estat preparant-me per a continuar el negoci familiar. El que passa és que per diferents motius, prop dels 30 ho vaig deixar i em vaig posar a preparar oposicions, però amb això estava quan m’avisaren per a fer una cosa professional en teatre. Jo portava ja 10 o 12 espectacles a nivell amateur -en La Colla Teatre, associació cultural de la qual és president i fundador-.
Aleshores m’avisaren per a fer el mateix en MOMA Teatre, que per a mi és una companyia de referència, i en aquell moment ja ho era. Jo no coneixia Carles Alfaro, però sí que coneixia dos actors que estaven allí (Pascual Alapont i Empar Canet), que també havien treballat ací en La Colla Teatre abans de ser professionals. Estaven buscant una persona, estem parlant de l’any 90, per a fer La Cantant Calva de Joaquín Hinojosa. I buscaven una persona que s’encarregara tècnicament de les idees que Alfaro tenia en l’escenografia i, de pas, fera un poc la coordinació dels números. Com sabien que jo ho havia fet, em buscaren. Justament feia 3 mesos que havia deixat el treball en casa mon pare. I estava preparant-me oposicions. I vaig anar a fer una feina puntual. Jo no coneixia Carles Alfaro. Havia vist espectacles de Moma anteriors, que m’atreien molt com a amant del Teatre. Vaig arribar a una entrevista, m’obriren la porta i vaig preguntar per Carles. Però estava Abel Guarinos, que ara és el director de CulturArts. O siga, que vaig anar a fer una feina puntual d’uns mesos i em vaig quedar 6 anys.
Per tant, podríem dir que la meua universitat de teatre, la meua formació, és Moma Teatre. I dic això perquè Moma Teatre és una companyia molt exigent, i Carles Alfaro és una persona molt exigent, i a nivell professional he estat criat en eixe nivell d’exigència, que n’és molta.
El productor valencià durant la gravació del primer llargmetratge en valencià d’Albena.
– Com foren els teus inicis en les arts escèniques?
Mai havia previst dedicar-me a açò, tot i que m’agradava, perquè era molt complicat. Sobretot pel tema dels estudis que tu deies. Jo tinc l’EGB i estudis n’he fet molts, però de coses molt puntuals. Als 13 anys vaig estar anant a estudiar compatibilitat, perquè així ho volia mon pare. Als 16 anys vaig traure un curs de delineant per correspondència. Tot això estava relacionat en l’ofici per al qual jo m’estava preparant, que era l’ofici de ma casa. I mai pensava jo viure del món de les arts escèniques, del món del teatre. Crec que va ser molt casual. El destí té eixes coses, quan vaig deixar una cosa, vaig entrar en l’altra.
– Albena Teatre ha complit quasi un quart de segle. Com va nàixer?
Quan estava en l’Alcúdia, un dia va vindre una persona a veure un espectacle que havia dirigit jo, i era un espectacle pel qual jo sentia molta admiració, que era Antaviana, de Dagoll Dagom. Ho férem a nivell amateur en la colla. I vingueren uns amics a veure La Colla, i entre eixos amics estava Carles Alberola, a qui no coneixia. I ens n’anàrem a sopar després de la representació. I Carles em digué que Dagoll Dagom era una companyia que li agradava molt. I recorde que Carles, que deia que li agradava molt el cinema, i que va fer la carrera d’Econòmiques i que no l’acabà, xerrant, va decidir que s’incorporava al grup de l’Alcúdia. I durant uns anys Carles i jo convisquérem. I Carles va arribar a escriure, dirigir i actuar en La Colla Teatre. I jo també més o menys. De fet, algun text, d’una obra que es deia L’atac, en aquell moment la coescriguérem Carles i jo. I en algun moment arribàrem a compartir en La Colla espectacles teatrals com a actors. També en A l’atac. Passà el temps, La Colla va deixar de fer teatre i Carles se n’anà a València a estudiar art dramàtic. Entrà a una companyia on va dirigir tres espectacles i va fer d’actor: l’Horta Teatre. Això era en l’any 93, 94. I jo mentrestant estava en Moma i anava produint i distribuint el que féiem.
I un dia, pel 93, i estem parlant ara dels inicis, recorde que va dir: “Doncs a banda de fer el que tu fas en Moma i el que jo faig en l’Horta, per què no fem una cosa més pròpia, més nostra, que els textos els escriguem nosaltres? Com féiem en La Colla, però ara a nivell professional. “Doncs tu portes la part més de gestió i jo d’encarregar-me més de la part del text, de l’escenari…” Carles havia acabat ja Art Dramàtic. I recorde que pensàrem en fer alguna cosa que fóra molt senzilla, perquè en aquell moment no teníem diners ni hi havia diners ni hi havia ajudes. I pensàrem en fer un text, precisament amb un dels actors amb els quals havíem col·laborat en La Colla, Pascual Alapont, que és el primer text que s’estrena en el 94, Currículum. Un monòleg que el férem posant més que no cobrant, perquè calia fer l’escenografia i els programes de mà.
Hi havia coses que eren molt significatives i molt interessants ja. En eixe espectacle ja definírem un poc el que volíem fer: un teatre que estiguera ben fet, que estiguera estudiat, meticulós, d’arrel contemporània, en la nostra llengua, en valencià. I dic d’arrel contemporània perquè a nosaltres ens interessa molt Shakespeare o Molière, però sempre hem fet espectacles de nova creació. Escrits dramatúrgicament d’ara. I agafàrem gent amb la qual ja havíem col·laborat, com per exemple Enric Solbes, que va dissenyar l’anagrama d’Albena teatre. I una cosa sí que teníem molt clara: que la diferència entre la Colla i Albena és que Albena ja era professional. I el primer espectacle, encara que sense mitjans, va nàixer ja com una SL, i en el 94 constituírem una SL, que encara quan la mire, veig la declaració d’intencions. Perquè allí ja estava que volíem dedicar-nos a les arts escèniques, a l’audiovisual, a fer televisió i cinema. Vull dir-te que la idea aleshores ja estava molt clara. En definitiva, és contar històries. Que és el que diu Miguel del Arco: “És contar històries i intentar seduir la gent”. Unes voltes és en directe, i les altres està més enllaunat.
Benavent a la seu d’Albena Teatre. Foto: Ulisses Ortiz.
Carles Alberola en un moment del rodatge de la pel·lícula ‘M’esperaras?’ .
(La conversa s’interromp per a mostrar-nos, satisfet, l’anagrama de la companyia)
L’anagrama és molt d’Enric. Però al marge d’això, Enric va fer un anagrama que recordava molt la tipografia de ‘Manhattan’, de Woody Allen, que d’alguna manera semblava molt cinematogràfica. Era senzilla, era moderna, nova, al mateix temps que contemporània, i al mateix temps remetia molt al món del cinema. I ja en el primer espectacle, buscàrem també la complicitat d’algú a qui admiràvem molt que eren Montse Amenós i Isidre Prunés. Ells treballaven junts i eren els escenògrafs que havien fet Antaviana, La Nit de sant Joan. Ens ficàrem en contacte amb ells per a dir-los: “Volem fer això. No tinguem diners però sentim admiració per la vostra obra. El que vos proposem és que ho feu amb nosaltres”. I ja per al primer espectacle professional tinguérem la sort d’anar cara a estes persones, que treballaven en Barcelona, que eren molt professionals, i que treballaven al més alt nivell… I ens digueren que sí. I des de llavors hi ha una grandíssima col·laboració. Sense anar més lluny, un dels èxits, el premi Max a l’Aneguet Lleig, que ara està veient-se en el Musical, però que és d’Albena i L’Escalante, és que el vestuari i l’escenografia és dissenyat per Montse Amenós. I que hi seguim treballant, són amistats que no es perden amb el temps, inclús cada volta que ens tornem a ajuntar i podem fer una producció és un goig.
– Ha estat una trajectòria dilatada en què heu creat més d’una vintena d’espectacles teatrals, curts i sèries audiovisuals, molts dels quals, per cert, han rebut importants guardons. Quina valoració fas d’aquesta trajectòria tan fructífera?
Doncs ens falta una cosa a la qual hem arribat ara, que era el cinema. Per fi, després de 25 anys, hem arribat al cinema, que era un dels objectius fundacionals i que està en l’escriptura i tot. I la trajectòria és molt positiva perquè realment han sigut 24 espectacles, 7 sèries de TV, 3 o 4 curtmetratges, i ara una pel·lícula. I darrere d’això hi ha més d’una cinquantena de premis i reconeixements…, que és molt.
Però també he de dir que ha sigut molt d’esforç. Hi ha hagut molts moments que hem estat a punt de tirar la tovallola… I sense anar més lluny, ara mateix, encara estem debatent entre la continuïtat d’Albena o no. Perquè tot i que ixen projectes, i que els projectes quan els acabem crec que en traguem un resultat com a mínim de notable pel bon recorregut que han tingut, així i tot, i anem a una part més delicada, ens costa poder mantindre’ns, poder viure del nostre treball, poder tindre l’empresa oberta i una estructura i una gent que puga treballar, simplement, fent allò que volem fer. Ens costa moltíssim perquè no s’acaben de donar les circumstàncies més adequades per a les empreses o les companyies professionals que volen fer les coses amb una certa continuïtat, i viure exclusivament d’açò. I dic açò perquè hi ha moltíssima gent que es dedica al món de les arts escèniques, però a més dóna classes o fa una altra cosa… Molt bé. Però hi ha gent que vol viure d’açò i treballar d’açò. I dedicar-li moltes hores. Perquè açò no és un ofici, és una manera de viure. Perquè jo quan entre a jugar esta partida ja sé perfectament que no tindré ni dissabtes ni diumenges i que difícilment una setmana tindrà menys de 50 hores. Molt difícilment. Però com t’agrada, ho acceptes de bon grau. Però insistisc, per un costat el balanç és com una moneda de dues cares: artísticament, la veritat que un somni. La gent que ens hem trobat en el camí, tant actors com creatius, com els resultats, com poder viure d’allò que estimes i fer coses que s’acosten molt al que hem pensat. I la creu? Doncs la creu és que a nivell d’estructura ens costa molt, ens costa Déu i ajuda poder alçar la persiana, poder pagar el lloguer d’un pis, tenir 5 o 6 persones treballant, les despeses d’infraestructura de llum, telèfon, etc.
I el que ens passa a nosaltres, i ho dic perquè durant anys vaig estar en la Federació d’Arts Escèniques de tot l’Estat, els passa a moltes altres empreses o companyies que volen ser professionals i viure d’açò. El que passa és que, a València, probablement estem més lluny del que ens correspondria de Madrid o de Barcelona.
També hauria de dir que no és només en el món de la Cultura, o de la Música o de les Arts escèniques. Si tu mires el món dels bancs, a Bancaixa se l’han fos, el Banc de València, la CAM… si tu mires el que passa, que som l’única autonomia que no té televisió pròpia, eh? I d’això ja tres anys i pico… Les coses sí, van avançant, però avancem molt lentament. Ja estem un any i mig pegant-li voltes a això. I amb el futbol? El mateix. Vull dir que estem una altra volta en una societat en què, més enllà que t’agrade o no el futbol, el futbol produeix identificació, és la pedrera, els presidents solen ser gent de la terra que entren. O si no com a Anglaterra, almenys que respecta una massa, que són aficionats, que sempre estanten la llotja… Ací a València està este senyor (en referència al president del València CF) que en un any ha vingut dos voltes. Jo crec que ens mereixem una altra societat. Això ho pense honestament.
I què falta? Doncs falta suport. Falta promoció. Llançar-los. Que hi haja una tele i en la tele tinguen promoció pròpia. I falta que hi haja una ràdio i en eixa ràdio posen les seues cançons. I tot això pareix que està arribant, pareix que s’entén, pareix que vol arribar però no acaba d’arribar. Per posar una metàfora, un símil: és com si el camp està eixut, molt sec, i s’estiguen morint els arbres per falta d’aigua i et diuen que han obert ja les comportes de no sé quin pantà. L’aigua encara no està regant els camps ara. Que arribe? És possible perquè es veuen unes formes, un interès, però necessitem un poquetet més de pressa perquè realment la situació és delicada.
Toni Benavent amb Vicent Ibáñez durant un muntatge.
-En eixe sentit què és el que li demanaries tu a l’Administració valenciana, al Govern valencià?
Sí, seria molt senzill: li demanaria una cosa que es diu empatia, que es posara en el nostre lloc. Que pensara que hi ha mesos que és molt difícil menjar. Que pensara que no volem fer grandíssimes coses sinó coses ben fetes i que això requereix d’un temps, d’una planificació i d’uns mitjans econòmics. Em té igual que parlem de música, de teatre que d’audiovisual. Serveix per a tot. Com estic en diversos fronts me n’adone que és una còpia, un calc, el que els passa als uns i als altres. I que han de ser conscients, que ho són, de la mateixa manera que sabem que ells tenen un problema de liquiditat, que falten diners. La quantitat de milions que maneja un govern o una diputació…, la cultura és una part molt menuda. La cultura no té res a veure amb infraestructura. Ni amb Sanitat o amb Educació, que necessita de grans pressupostos. Ací un augment fa que de sobte les coses es noten molt. Si ells arribaren a pensar que pot haver mesos que no cobren la nòmina i que poden passar 3 o 4 mesos sense menjar i que hi caldria fer alguna cosa per a solucionar-ho, començarien a entendre un poc el problema del sector.
– Albena ha viscut una època daurada amb Canal 9 i sèries de gran èxit, hi ha algun producte del qual et sents professionalment més satisfet?
Igual en les sèries que en els espectacles d’alguna manera són tots com fills i els signes com a propis. Te n’agraden uns més que altres. Però podria dir que en Albena hi ha molts espectacles, i em seria molt difícil triar-ne un. Clar, sempre podria dir: Els orígens, Currículum, i dius hòstia! O els que més èxit han tingut com Besos, no? En sèries u podria dir el primer Autoindefinits, o Socarrats que durant un estiu va agradar molt, o Check-in Hotel, no? Però per sobre n’hi havia una cosa que a mi m’agradava molt. Com que al remat el que tenia mon pare era un taller familiar, i una empresa de 15, 16 o 20 persones, és una cosa artesanal, jo sempre he pensat el mateix d’açò: guanyar-me la vida amb això i que els que treballen se la guanyen i poder menjar. Que ells se la guanyen i poder portar els fills a l’escola, collons! Que tampoc és tant el que es demana!
Quan en la tele, i ho dic perquè a mi és una de les coses que més goig em feia, molta satisfacció, tant com que hi haguera audiència, estàvem fent un programa i teníem entre guionistes, maquilladors, realitzadors, gent que fa decorats i actors, etc., quasi un centenar de persones treballant, que a més a més es donar treball, no ho oblidem, jo era feliç, feliç a banda dels èxits per estar en un sector, el de la cultura, i feliç per poder donar treball. I que hi haguera quasi un centenar de persones treballant… Això és una de les coses que més trobe a faltar.
– Ara mateix (l’entrevista es realitzà el passat 18) estem pendents de la sentència de l’Audiència Nacional sobre l’ERO extintiu i pendents de veure què passa amb la nova televisió. Quin és el futur, la visió que tens sobre la futura televisió del País Valencià?
Ací cadascú pot dir el que li pareix, però jo crec que el primer que s’ha de tindre és sentit comú. És una sensació que jo tinc. Crec que la nova televisió evidentment deuria estar participada, és que crec que no pot ser realment d’una altra manera, per gent nova i per gent d’abans. La gent d’abans que vulga tornar a optar ha de tindre unes puntuacions, ha de tindre un barem, i com més temps hages estat treballant i més siguen els seus coneixements, més punts has de tindre. Però també la gent jove que ve darrere s’ha de poder incorporar. I la gent que ha estudiat professions que tenen a veure amb el sector audiovisual, amb el periodisme…, també ha de poder presentar-se i també ha de poder tindre lloc.
Dins d’això cal fer una televisió dimensionada. Hauríem de ser suficientment llestos com per a aprendre dels errors del passat. Deu ser per descomptat una tele plural i oberta. Deu ser una tele bàsicament que parle de nosaltres i per a nosaltres, que és el que jo no trobe quan mire l’oratge i em trobe amb una nevada a Valladolid. Em pareix molt bé, però jo vull saber el que ha passat a Alcoi i no ho trobe! Amb les festes em passa el mateix. I crec que la televisió té moltes faenes i molt clares a complir. I només seria una qüestió de sentit comú. Després la justícia dirà el que ha de dir perquè la justícia lògicament té uns processos i uns procediments que no sempre són els més encertats o els més adequats. Amb la justícia i la llei a la mà, les coses són d’una manera, però potser han de ser un poc diferents perquè la cosa vaja dins de paràmetres normals i de sentit comú.
Crec que és imprescindible una televisió i una ràdio nostra. A més d’imprescindible és urgent. I crec que tots hauríem de ser suficientment llestos per a intentar fer, ara que partim de zero, una televisió nova. Avançar-nos a les altres televisions autonòmiques, no caure en els errors que n’hi ha i tindre una televisió, per fi, com ens pertoca i com Déu mana. Bé, radiotelevisió, perquè la ràdio també és important. Quan acaba un partit de bàsquet o un partit del Llevant o del València és dificilíssim escoltar en les emissores res que tinga a veure amb… saps? A qualsevol prèvia del Madrid o del Barça li donen una hora. A nosaltres s’acaba una cosa i tenen pressa per… no home no!
I també perquè hi ha una cosa: una societat adulta, una societat més o menys potent, necessita tindre els seus propis valors, els seus propis mites, i per a construir eixos líders en tots els sectors necessites mitjans de comunicació propis. No podem estar sempre pendents que ens diguen, sobretot des de Madrid, què és el que passa i què és el que hem de fer. No.
Ara estem fent el que és l’últim muntatge ja. Després l’hem de sonoritzar. Li hem de ficar la banda sonora i la nostra idea és més o menys per a mitjans o finals de març tindre-la a punt. Què i on s’estrenarà no ho sabem encara perquè a voltes hi ha festivals, on la presentarem i la mourem, que et diuen que si no s’estrena no els interessa, aleshores t’has d’esperar al festival X per a poder-la estrenar. És de veres que hem fet una aposta decidida en el sentit que hem volgut fer una pel·lícula en valencià, M’esperaràs?, i a més hem volgut fer una aposta per actors nostres. De fet, els mateixos actors que feien l’obra de teatre són els protagonistes de la pel·lícula: Rebeca Valls, Alfred Picó, Cristina García i Carles Alberola. En eixe sentit, el que hem pogut veure ens deixa satisfets, tot i que sabem que la distribució, i sobretot quan no tens noms, és molt complicada.
-Vols afegir alguna cosa o llançar algun missatge als lectors de La Veu?
I per acabar, l’únic que vull dir a aquella gent que vol viure de treballs relacionats amb la cultura, és que aquella gent que segueix gaudint, buscant les coses, que sàpiga que no ens estan posant les coses fàcils, però que sàpiga que eixe és el camí que crec que hem de continuar. Gaudint amb el que fem, compartint amb els nostres entorns i amics allò que ens agrada i sabent que no ens ho posaran fàcil.
Simplement que crec, en definitiva, i ho dic de veres, que ens ho estan posant molt difícil a la gent que ens interessa estar per un costat informada o per l’altre seguir qüestions de cultura. Vull dir, entre que es tendeix a creure que qualsevol opinió, llançada moltes vegades sense saber que realment és així. No. Fan falta mitjans professionals, mitjans seriosos, rigorosos, en valencià, que contrasten les coses, que les investiguen. I que quan diguen una cosa siga perquè l’han treballada. De la mateixa manera passa en la cultura. Crec que, personalment, és una falta de sensibilitat. Però és que és pitjor que això! El tema de l’IVA cultural del Govern espanyol és un atemptat, un assassinat, un projectil directe contra la línia de flotació de la cultura! Les entrades dels concerts de música o de representacions de teatre…, com es possible que tinguen el mateix IVA que si vas i et compres un Mercedes! Doncs no!
I demanar-li al nostre govern, al Govern valencià, que compte amb els professionals valencians per prendre les decisions estratègiques i importants. I que siga conscient que tenim molta, molta urgència.
