• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dilluns, 27 de març de 2017

La Veu del País Valencià

suma't

Entrevistes

publicitat

Diumenge, 5 de febrer de 2017 a les 00:00h

Vicent Torrent: ‘La nostra pàtria musical és el Mediterrani’

Vicent Torrent Músic, fundador d'Al Tall
Comentaris Un comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (12 vots)
carregant Carregant



Sixto Ferrero / València

“Bon dia”, diu el personatge a les 17.20h. Parlotegem a la porta de l’Octubre de la feina de músic, tot començant per un tema d’actualitat: “Com anà l’homenatge al Tio Canya i a Al Tall al Teatre Principal de Valencia i al Teatre Arniches d’Alacant?”. “Molt bé”, respon Vicent Torrent, tots dos ”molt especials” afegeix. “Queda Castelló de la Plana, que tot apunta que també s’omplirà” continua explicant amb molta satisfacció; verbalitzant-ho: “ben pagats”. A posteriori sabríem que el teatre Principal de Castelló de la Plana també penjà el cartell de “No hi ha entrades”. El Tio Canya ha reviscolat amb èxit.

“Bon dia”, diu a un conegut i a un saludat. Sorneguer, artista i mestre, ens trobem amb un músic com Vicent Torrent, de Torrent, com solia autopresentar-se en els concerts el líder d’Al Tall.

-Quina relació tingué Al Tall amb Joan Fuster?
Amb Joan Fuster vam tindre certa relació, no habitual ni molt sovint però, unes quantes vegades vam estar a sa casa per parlar, igual que anava prou gent en aquell moment a contar-li les seues coses, els seus projectes o a demanar-li consell. Aleshores vam estar diverses vegades. Just en acabar el primer disc li vam encomanar a veure si ens feia una introducció, i ens la va fer i acabava així: “Tothom comença començant”, com donant un vot de confiança. La relació va ser molt bona. Estàvem molt devanits de poder entrar a casa de Fuster perquè ja el consideràvem com un gran mestre de qui havíem aprés les coses fonamentals sobre el país.

-En la contraportada de l’EP Volem l’Estatut Al Tall-Joan Blasco (Edigsa, 1977), Fuster reclama la Muixeranga com a himne per al País Valencià. Per què ha de ser-ho o per què és millor que l’Himne de Serrano?
Si ho comparem amb l’Himne de Serrano doncs, aquest ja comença amb una sentència destructiva: “Per ofrenar noves glòries a Espanya...”, noves glòries a qui t’està fent la punyeta, a qui t’ha colonitzat i continua fent-ho d’alguna manera. Va ser una proposta interessant (la de Fuster), però això dels himnes, les banderes i tot això, jo com sóc una miqueta internacionalista en el fons a mi no m’atrauen molt, però està clar que juguen un paper important en la identificació de la gent, la motivació i tot això. Llavors, si diguem: faria falta un himne? La Muixeranga està molt bé. És una melodia molt suggeridora, molt profunda i expressiva, està en to menor i això, quan passe aquesta temporada tan llarga i ens descolonitzem, podríem canviar d’himne i fer-ne un en to major, en comptes de fer la Muixeranga, que com està en to menor és més tristet.

-Dimecres 25 de gener s’inaugura l’Espai Joan Fuster (l’entrevista es fa el 24). El reconeixement a Fuster arriba bé, tard, o cal fer alguna cosa més?
Cal fer molt més per l’obra i la figura de Fuster. Els qui ho entenen més que jo, diuen que era de primera línia a tot Europa. A qualsevol altre país que fóra més reivindicatiu de les seues històries, Fuster estaria molt més present en la vida pública i la seua obra tindria molta més tirada. El problema és el de sempre, aquesta Batalla de València que va ser tan esterilitzadora de tantes coses que a Fuster l’agafà de ple, perquè va ser qui destapà la caixa dels trons amb la unitat de la llengua i fins i tot amb una unitat política de tots els Països Catalans. Es pot entendre que, entre els uns i els altres, s’ha quedat una mica arraconat.


Vicent Torrent durant l'entrevista.

-Quan naix Al Tall, com decidiu fer folk quan aleshores el rock era la moda?
Quan ens vam ajuntar Miquel Gil, Manolo Miralles i jo en un primer moment no teníem molt clar què faríem. Posàrem damunt la taula allò que cadascú estava fent i, finalment, la proposta que jo portava anava més pel camí del folk, perquè provenia d’una cosa anterior, que era l’Equip València Folk, una cosa molt moderna en aquell moment, molt diferent a tot el que es feia. El meu interès particular sí que era fer música tradicional, però jugà també un paper important, quan ja estàvem fent alguns concerts on cantàvem una miqueta cada u, l’actitud d’Edigsa. L’editora històrica va aterrar al País Valencià, perquè en aquella època hi havia alguns cantautors i grups ací i allà que lluitaven i vingueren buscant. A nosaltres ens demanaren una maqueta en què posàrem allò que estàvem discutint, coses d’un, de l’altre..., i llavors,Edigsa va mostrar un interès prou clar per la línia de la música tradicional actualitzada, com en la línia de l’Equip València Folk.

-En quin moment apareix i feu vostre el terme riproposta?
El terme apareix a partir de 1979 segurament, que és quan ens conviden a fer un concert a un festival que es feia a Arles, a l’Occitània francesa, que es deia ‘Rescontres de la mar’. Allà se’ns van fer uns ulls com a taronges. Nosaltres ja utilitzàvem el buzuki, que no era de la tradició estricta valenciana, però és de la família de les cordes dobles i té un so que cap instrument de la terra aportava, més greu, i aleshores, ja teníem un concepte d’una certa llibertat a l’hora de fer música tradicional. Però allà vàrem veure música de la cadena tradicional, de la tradició oral i de distints llocs de la Mediterrània, músiques reelaborades d’alguns llocs de la mediterrània més europea,... allò ens va fer veure que calia potenciar una cosa que hi estava, s’havia de remoure eixa mar. Així com en la llengua la nostra parla era comuna, la nostra música també era un llenguatge comú a tot l’àrea central de la Mediterrània, i per tant, eixa era la nostra pàtria musical.


Vicent Torrent durant l'entrevista.

-La mort d’Enric Ortega va ser un dels moments més durs per a Al Tall?
La mort d’Enric Ortega va ser un moment francament complicat. Enric no estava des del principi del tot d’Al Tall, però ens coneixíem i érem amics. Ell era cantautor i no feia molt que havia guanyat un premi en una mena de concurs que havia muntat la Casa de Catalunya d’ací de València per a cantants en valencià. Durant un viatge a Barcelona, on actuàvem junts al Teatre Grec, ell amb la seua banda però, vam acordar i parlar que ell si volguera podia tocar amb Al Tall també. Enric Ortega es va convertir ràpidament en la gasolina del grup. Era una persona molt dinàmica, molt positiva, d’harmonitzar diferències, de llançar sobre la taula un munt de projectes contínuament. Quan va desaparèixer d’aquella manera tan sobtada, ens vam quedar bastant tristos. Fins i tot Jaume Arnella ens acompanyà en alguns concerts que ja teníem programats per ajudar-nos un poc, a espentar-nos...

-D’aquella època és la cançó dedicada a Miquel Grau. Què significà?
Aquella cançó es va classificar ella sola. I del repertori del grup, és la més important, o és de les més importants d’aquella època, perquè ens ajudà a créixer. Nosaltres coneixíem una petenera que cantaven a cappella al carrer Sant Roc de la Vilavella, ens la van ensenyar parlant amb la lletra original i en la furgoneta la cantàvem i tal. I llavors, mentre esperàvem el nostre torn per a cantar (a l’Aplec del Puig de 1977), l’Enric (Ortega), allà entre els tarongers va fer tres coples i ve i diu: “Açò ho podríem cantar amb la música de la petenera”. Ens en vam anar allí, pels camps, la vam repassar i vam aprendre la lletra, i la vam soltar. Allò va ser una catarsi col·lectiva brutal, un silenci i una tensió molt forta, perquè els fets eren molt recents.

-Quin ha sigut el concert que més satisfacció li ha donat com a líder d’Al Tall?
Han sigut massa com per a poder assenyalar ara un, però, els que més recorde són els concerts que Acció Cultural muntava per al 9 d’Octubre o el 25 d’abril a València, o també a Alacant. En eixe tipus de concerts... vèiem la plaça plena, vèiem el País Valencià allà, en redó alçant la veu. Eixos concerts els recorde amb molta força.


Al Tall amb algus col·laboradors durant l'homenatge al Tio Canya. Teatre Principal de València.

-Durant el concert-homenatge Reviscola Tio Canya al Teatre Principal de València va relatar com se submergí en el valencianisme. No sé si Vicent Torrent té militància política i si aquesta es pot fer pública...
L’única militància que he tingut en aquesta vida va ser estudiant per a escolapi. Quan vaig acabar el batxiller superior vam fer una sèrie d’exercicis espirituals que es feien molt en l’època. Ens van inflamar a uns quants, i uns companys i jo ens vam clavar a l’escola pia. Vam estar uns quants anys estudiant allà, i renegue de moltes coses d’aquella educació, però també assumisc les parts positives i humanistes que ens donà aquells anys, moltes vegades anant en contra de. Eixa ha sigut la meua única militància, jo era d’allà, tenia uns deures i tal. Quan vaig eixir dels escolapis, vaig eixir per cames, igual que havia entrat, com tots els meus companys que també van expulsar per armar gresca. Quan vaig eixir mai més m’hi he apuntat a res, absolutament a res, ni tan sols a un sindicat. Els últims anys de treball em digueren que ja estava bé la cosa, que m’havia de sindicar i ho vaig fer. Però mai he militat en cap partit polític. Tinc les meues afinitats ideològiques i tinc simpatia per gent de partits diferents, però no tinc en absolut militància i no l’he tinguda mai, ni ganes tampoc, ja vaig tindre prou amb allò (dels Escolapis); sóc una miqueta anarco de temperament i vull estar lliure de qualsevol constricció.

-Vostè que ha vist el valencianisme des de dalt dels escenaris, com el veu ara des de baix?
Veig una crescuda impressionant, molt forta i significativa. El valencianisme està arribant a uns nivells que crec que ni en la República hi va arribar. En aquesta època nostra, que Compromís estiga cogovernant el País Valencià és símptoma d’una crescuda brutal. Potser entre l’opinió pública, el poble, el valencianisme no ha calat tant com desitjaríem els valencianistes, la gent de Compromís, d’Esquerra Republicana o els valencianistes del Partit Socialista on no han progressat tant, però, alhora també ha progressat molt. El valencianisme, hui en dia, és una força a tindre en compte per part dels colonitzadors. Crec que ja estan a l’aguait, “a ver qué pasa en Valencia, que no se cuele el independentismo por ahí” (amb un to molt sorneguer).

-Raimon i Al Tall, i ara també Botifarra, són alguns dels grups que en certa manera han caigut mitjanament bé a la gent més conservadora. Han tingut alguna experiència en aquest sentit? Com ha estat aquesta relació?
Aquesta relació ha estat ací sempre des del principi.

-Raimon apuntava en una entrevista en aquest diari que hi havia hagut gent del PP que li reconeixia que li agradaven les seues cançons però que d’alguna manera no ho podien dir públicament. No sé si a Al Tall també li ha passat igual?
Sí, totalment. No sé si no s’atreveixen a dir-ho, potser no dins del seu cercle. Però hem tingut persones, no una ni dos, que venien després d’un concert i ens deien: “Mosatros  vos admirem molt i apreciem molt, lo que passa és que sou un poquet catalanistes, sou un poquet catalanistes”, ho deien d’aquesta manera (novament molt sorneguer). Crec que això també s’ha degut, a banda dels textos tal com els hem elaborat, al fet que hem volgut ser un poquet pedagògics perquè sempre hem pensat que, a banda de fer música, estàvem fent un servei al país. També ha sigut la manera d’explicar-ho, no als militants i a les persones ja conscienciades perquè feren colla, sinó que hem procurat usar un llenguatge, unes imatges i unes explicacions per a tota la gent. Això ha sigut un motiu, l’altre és el tipus de música que hem utilitat. Així com hem vist emocionar-se gent jove perquè veien que amb eixa música dels iaios es podien fer cançons actuals, també hem vist plorar persones majors que venien a la plaça del poble amb la seua cadira, perquè eren concerts al carrer de festes majors, sense cap color (polític), i veure com molta gent major es donava compte que d’alguna manera allò s’estava revaloritzant, amb uns estils que estaven també desprestigiats i que gent jove s’interessava.


Al Tall en la darrera època.

-I amb la censura? S’ha prohibit algun concert d’Al Tall?
Poca cosa. Alguna vegada sí, però no sé si la pedagogia aquesta que gastàvem era un poc light o fèiem molt bé la cosa pedagògica perquè arribara la cosa. Nosaltres passàrem durant algun any per la censura, que estava al carrer la Pau (a València), pujàvem al piset i allí ens posaven el segell i l’home, recorde que alguna vegada ens aconsellava i tot, i deia: “Però, esteu un poquet fora de la realitat”, o ens feia alguna nota al marge i tot això. Hem passat la censura i alguna coseta, més que en Al Tall, en l’Equip València Folk, sobretot sí que recorde que la (policia) social estava allà al fons, i mai va arribar a passar gran cosa.

Una altra vegada amb Al Tall, durant un concert a Alberic (la Ribera Alta), l’alcalde era major, i ja estàvem anys, cantàrem la cançó de la llum, com a tots els llocs, i l’alcalde es donà per al·ludit i ens envià el regidor, el qual ens digué que no ens pagava. Que no ens pagava perquè havíem insultat l’alcalde. Li diguérem: “Doncs bé, no ens pague, ja ens veurem al jutjat”. Res, ens van pagar de seguida.

-Vostè fou el precursor i qui dugué endavant la Fonoteca de materials. Per a què serveix i què guarda?
Vaig proposar fer la Fonoteca de materials a Conselleria l’any 84 perquè ens feia falta aliment, a nosaltres i als grups que ja començaven a fer música tradicional. Quin aliment? Doncs l’aliment de fer un poc d’immersió lingüísticomusical dins de la música tradicional per a nosaltres saber expressar-nos d’eixa manera, en el seu llenguatge. Nosaltres comptàvem sobretot amb cançoners de la Diputació, els de (Salvador) Seguí, però no tenien més que alguna mostra de casetes amb gravacions a persones majors i ens vam adonar que la partitura expressava un tant per cent molt baixet de la substància musical, ens feia falta el document directe, la interpretació directa. Això ho teníem ací i el que vaig voler era això, que la gent que treballem en aquest camp tinguérem un aliment per saber, com tocaven, quina formació musical tenien, com afinaven, com trencaven el ritme, etcètera.


Jordi Reig i Vicent Torrent (Al Tall) durant l'homenatge al Tio Canya. Teatre Principal de València.

-Es van recopilar materials fins als 2012. A hores d’ara està Jordi Reig al capdavant, però no sabem si s’està fent recerca i com està l’assumpte...
Jo em vaig jubilar al voltant d’eixa data i llavors immediatament em varen proposar que es fera càrrec Jordi Reig, que em va semblar perfecte. Però, a banda que Jordi Reig és catedràtic al Conservatori (Superior de Música de València) i té el seu treball molt determinat, no és el seu treball principal la Fonoteca, i també realment l’Institut Valencià de la Música anà baixant l’interès. La cosa ha anat dormint-se, Jordi Reig continua sent el coordinador de la Fonoteca de Materials, però va un dia a la setmana que és el que li han previst. Des de llavors han fet alguna coseta, edicions no n’han fet cap, l’única que han fet és l’Antologia de la dolçaina, que ja estava preparada quan treballava junt a Josemi Sánchez. La cosa està dormida i no perquè no faça falta i hi haja feina per fer, tant com actuar sobre el material i donar difusió al que ja està fet, com seguir fent treball de camp i continuar editant. Realment, jo ho tinc com una espina clavada que no sé per què no...

-Quin percentatge de música tradicional coneixem?
Que coneixem qui? Si parlem del gran públic coneixen un parell de cançons i prou. La gent que treballa en música tradicional, uns més que altres, però sí que s’han estudiat els cançoners, la Fonoteca de Materials sobretot perquè il·lustra i ajuda molt més. Urbàlia Rurana, Joansa Maravilla, Mara Aranda i tothom qui està funcionant i fent coses meravelloses, sí que s’han menjat la Fonoteca i altres fonts i coneixen molt. Això sobre les cançons, però s’ha de considerar que en el patrimoni de la música tradicional, allò important no és el repertori de cançons antigues que ens han arribat, sinó el llenguatge musical. Allò important és aprendre a fer música amb eixe llenguatge, que per a fer-ho cal fer una inversió musical, cal sentir molt i aprendre a parlar, cantar i tocar en eixos estils. Per poca inversió lingüísticomusical que faces, trobes perles del llenguatge, no només són cançonetes, són els ritmes trencats: els aksak, que descobrírem que existien, però ningú parlava d’això. Fins i tot quan transcrivien els balls plans i les albades castelloneres, doncs els transcriptors reconvertien aquella manera de cantar que tenien i feien ritmes regulars. Això ho hem après però no hem après encara l’afinació atemperada, cada volta això està més baix, perquè el sistema d’afinació es l’agent colonitzador més potent que hi ha, però hi està. Encara en la Fonoteca es pot escoltar molta gent cantant i fan alguna cosa amb afinació atemperada, i és fantàstic, però és encara una assignatura pendent.


Josemi Sánchez (versador) amb Apa (cantaor d'estil) durant l'homenatge al Tio Canya. Teatre Principal de València.

-Ja que parla d’afinació, creu que el cant d’estil ha d’estar dins dels conservatoris?
Hi ha opinions diferents i les dos tenen les seues raons. Hi ha qui diu que la dolçaina i el cant tradicional en general deurien estar al Conservatori Superior. A mi em sembla que està bé per dignificar i donar-li un estatus a la música tradicional digne. Perquè amb la música tradicional passa igual que amb la llengua, és un llenguatge desprestigiat i cal donar-li eixe estatus. En canvi, els qui pensen que al conservatori no fa res, sinó que s’ha de crear un centre de cultura tradicional, tenen molta raó també, perquè no sols s’ha d’aprendre a posar els dits sobre la dolçaina, sinó que cal aprendre molta cultura tradicional i musical i això suposa un xicotet currículum distint. Qui estudia dolçaina, ha d’estudiar cultura tradicional, música tradicional en general, història de la música general i això difícilment en un conservatori ho tindrà. Per això crec que caldria fer un punt mig entre les dos opcions.

-Troba a faltar algun gran festival de música tradicional al País Valencià?
Crec que cal recuperar la Trobada de música del Mediterrani. És fonamental i ja fa molts anys que allò es va acabar i s’hauria de repescar per necessitat. Perquè la nostra pàtria musical és el Mediterrani. La nostra música no és només la música del País Valencià, no. La nostra música s’estén fins a Turquia, on hi ha llocs on divergeix més i en altres menys, però la franja central del Mediterrani és un estàndard on es troba la forma de cantar dels iaios. Jo crec que és un festival que sí o sí s’hauria de recuperar i se li hauria de donar molta potència. Crec que a la gent li agradaria i tindria èxit, i a més potenciaria molt el cultiu de la música tradicional. No per a portar coses exòtiques, sinó per a posar al costat d’una cosa que ve de Macedònia o de Turquia, una cosa més propera perquè ajude a visibilitzar amb l’oïda com estem en la mateixa ona musicalment.

-No sé si es recuperarà el festival, però, per primera vegada la direcció adjunta de Música a l’Institut Valencià de Cultura, ho és també de Cultura popular. Com ho valora?
Ho valore moltíssim, perquè la música tradicional no es pot considerar només com una sèrie de característiques musicals, no se li arriba a donar un estatus que tinga un llenguatge musical. Però el que siga adjunta la cultura popular està molt bé, més encertat que no cultura tradicional.

-Per què plegà Al Tall?
La veritat és que hi havia una certa fatiga en uns més que en altres. Jo vaig fer fa poc 72 anys, sóc el més major del grup, però, bé, els altres no és que siguen xiquets, estan ja també en època de prejubilar-se. D’alguna manera arriba un moment que ja estàs fatigat i com ja hem fet moltes cases..., que podríem fer-ne més, però dius: ja n’hem fet prou!

-Què fa ara? Escriu?
Estic escrivint, al tall que van demanant-me col·laboracions vaig fent, encara que per a escriure sóc una mica lent, però vaig fent, com també estic escrivint coses soltes i entre les que estic escrivint i les que tinc escrites vull organitzar-ho tot i que vegen si això té algun profit.
 

La Veu
 
Lectures 5461 lectures   comentari Un comentari   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris

6 de febrer 15.53h

Gran entrevista!


Valora aquest comentari:   votar positiu 5   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament



  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat



publicitat

publicitat

publicitat

publicitat

publicitat

L'Oratge

  • Alcoi

    sol
    20 ºC
    10 ºC
  • Bunyol

    sol
    21 ºC
    7 ºC
  • Carlet

    sol
    22 ºC
    8 ºC
  • Catí

    sol
    18 ºC
    8 ºC
  • Dénia

    sol
    22 ºC
    8 ºC
  • Gandia

    sol
    22 ºC
    8 ºC
  • La Vall d'Uixó

    nuvols
    16 ºC
    4 ºC
  • Menorca

    sol
    Low:11 ºC
    High:17 ºC
  • Oriola

    sol
    22 ºC
    9 ºC
  • Peníscola

    sol
    18 ºC
    8 ºC
  • Valls

    sol
    Low:7 ºC
    High:18 ºC

publicitat

Les més llegides


Xarxes socials La Veu