Desa Bataller / Torrent
-L’actualitat mana. La setmana passada coneixíem que la Fiscalia ha demanat al jutjat reobrir la investigació de l’accident del metro. Com valora aquest nou gir en tota aquesta història?
És molt positiu després de tota aquesta lluita, però aquesta alegria cal prendre-la amb moltíssima cautela. Primer, perquè no sabem com respondrà el jutjat 21 i, segon, perquè són xicotets passos i cal anar a poc a poc.
-Si aquesta petició es compleix, creu que la nova instrucció judicial serà tractada amb el rigor i la profunditat que es mereix?
Espere que sí, però tampoc tinc massa esperances. Sóc bastant pessimista amb el tema del jutjat 21. Però també és que ara estan tots els mitjans de comunicació bolcats, està tothom damunt i la senyora Nieves Molina no crec que fóra capaç de tornar a fer una pantomima semblant.
–Però tal com va reconéixer Beatriz Garrote després de conéixer la notícia, hi ha molta informació que ha desaparegut o s’ha fet desaparéixer…
I proves (assegura amb rotunditat). Proves, documentació… Primer, des de no poder analitzar el vagó que era una cosa realment important per a poder confirmar la nostra hipòtesi. De res serviria que portàrem perits ni que portàrem res perquè no tenim proves a les quals agafar-nos. Podien recuperar-se algunes coses. Per exemple, no sabem si el registre de la caixa negra es podria tornar a recuperar… Sí, s’ha perdut molta informació.
-Per exemple el llibre d’avaries…
Açò es va perdre des del principi. Mai l’hem tingut. Desaparegudes, la còpia física i les digitals.
-Són moltes les coses que han anat apareixent que supose que els han fet pensar com és possible amagar tant?
Jo moltíssimes vegades m’ho he plantejat, perquè clar açò no és una trama política d’embolics tipus pel·lícula americana. La veritat és que ací s’ha tapat moltíssim i la realitat és que era un accident, amb una sèrie de responsabilitats. A vegades, em pregunte com poden arribar a tal extrem d’intentar tapar les coses, perquè ací hi ha hagut molta tapadora política, molta mentida, molta ocultació i crec que no era per a tant. És cert que van morir 43 persones i altres 47 van resultar ferides, però la responsabilitat política no haguera implicat pena de presó, no hagueren tallat el cap a ningú… No sé, potser la veritat és encara molt més greu del que nosaltres pensem.
-La consellera Isabel Bonig va assegurar que en la Generalitat hi ha total i absoluta tranquil·litat i esperit de col·laboració enfront de la possibilitat que es reòbriga el cas. Creu que realment poden estar tranquils després de tot el que ha anat eixint a la llum en els últims anys?
Jo crec que tranquils, realment des que eixim al carrer cada dia 3, no ho han estat mai. Ara, de veres, crec que estan menys tranquils que mai. La pressió social també fa moltíssim, ells sempre ens han vist molt sols i, encara així, sempre hem estat ací. Ara, amb la pressió social, els mitjans de comunicació de tota Espanya… jo crec que de tranquils res.
-L’emissió del programa ‘Salvados’ el passat mes d’abril va suposar un abans i un després per a l’AVM3J. S’imaginava que la història poguera donar una bolcada així després de tants anys?
No, que va! Mai vaig imaginar que açò poguera arribar a ocórrer. Primer, mai vaig pensar que el tema poguera eixir a nivell nacional, encara que açò estava dins de les expectatives, però que la gent responguera com ho ha fet, mai vaig imaginar que poguera ser possible.
Hi ha molta gent, fins i tot del meu entorn, que sabia perfectament el que havia passat, i fins que no va arribar el programa de ‘Salvados’ no van acudir a la plaça el dia 3. El poder dels mitjans, m’imagine.
-Podem dir que ara la societat valenciana ha despertat. Han notat en falta eixe suport de la societat al llarg d’aquests set anys?
Sí, sí. Nosaltres hem tingut un grup de gent, que jo sempre els anomene herois, que han estat al nostre costat sempre durant aquests set anys. Eixes 100 o 200 persones i el col·lectiu que ens ha donat suport sempre, gent que no ha tingut res a veure amb l’accident i que ha estat ací cada dia 3… per a mi és una cosa que no té nom, perquè jo probablement no ho haguera fet. Ells són el vertader motor que ens ha impulsat a seguir durant set anys. Perquè sols, completament sols, no hauríem pogut aguantar tant. Crec que a ells cal agrair-los que hui estiguem en la situació que estem.
-Què va significar per a vosté veure milers de persones en la plaça el passat 3 de maig?
Va ser una emoció tan gran que en eixe mateix moment no ho vaig poder assumir. Ho vaig haver de digerir dies després quan veia les fotos i les notícies, perquè és que ni en els nostres millors somnis podríem haver esperat una cosa així. Jo no donava crèdit. Sabia que hi hauria més gent, lògicament, però el que va passar… encara hi ha vegades que em costa de creure.
-Han passat ja set anys des d’aquell fatídic dia. Com recorda aquells moments?
Aquells moments van ser els més durs de la meua vida. Els primers dies els tinc molt borrosos, el dia en qüestió de l’accident… tinc seriosos problemes per a recordar moltíssimes coses. I bé, en aquells moments mai vaig pensar que estaríem set anys de lluita, pensava que tot anava a ser molt diferent. També és veritat que quan al tanatori de València van confirmar la mort del conductor començàrem a tenir les nostres sospites que ací s’acabava tot. Mort el conductor, que era l’única persona que podia verificar el que havia passat realment, poc podíem fer i es llavarien les mans. I efectivament, així va ser.
-S’ha parlat molt que eixos primers dies van ser un complet caos per a les famílies, era molt complicat obtenir informació…
No donaven informació. Havien donat uns telèfons de contacte amb els quals era impossible contactar, estàvem tots molt perduts… Nosaltres, en una de les visites a FGV, coincidim amb Enric, el nostre company, i començàrem a tenir un contacte i amb Santi i Miguel Ángel de Paiporta, però perquè la meua mare era una de les mortes de Paiporta. A partir d’ací, jo em vaig assabentar de la primera reunió dels familiars de les víctimes pel periòdic, jo crec que com tothom.
-Per què va decidir formar part de l’associació de víctimes?
Al principi perquè no teníem clar l’actuació que estaven fent Generalitat i FGV pel que fa al tema de les indemnitzacions, eixa rapidesa… els meus germans veien que les coses no estaven clares. La decisió d’unir-nos des del principi crec que la vam tenir clara, almenys per a esclarir els fets. Nosaltres mai lluitàrem pel tema de la indemnització, ni hem anat al contenciós, però sí que és veritat que la via penal era el nostre objectiu i, sobretot, que els culpables pagaren.
-S’imaginaven que la lluita duraria fins a set anys?
Jo crec que açò no ho ha arribat a pensar ningú. També és veritat que quan mires arrere et preguntes com hem pogut resistir. Doncs, a voltes t’allunyes una mica, unes altres tornes a la càrrega, altres vegades t’has d’allunyar un altre poc per a seguir endavant… Després sí que és veritat que, per exemple, Bea i Rosa sí que porten una marxa, sobretot Rosa, de no haver-se distanciat mai. Això, per a mi és admirable, perquè jo he tingut un parell de vegades que m’he hagut de fer arrere i veure-ho tot amb perspectiva per a poder seguir endavant en la lluita.
-Com ha aconseguit aguantar tot aquest temps? Què l’ha impulsada a seguir?
Jo sé que si haguera sigut a l’inrevés, la meua mare haguera mort abans de deixar la lluita si ens haguera passat alguna cosa a algun dels quatre germans. Ella no s’haguera conformat mai ni amb la versió oficial ni amb res del que s’ha dit. A banda que era el pilar de la meua vida, per descomptat, era mare, pare i tot per a nosaltres. I ací seguirem… Ella ho haguera fet.
-Són conscients que s’han convertit en un exemple de perseverança i fortalesa?
Sí, però en realitat torne a repetir el d’abans, no crec que l’exemple siguem nosaltres. Nosaltres no teníem més alternativa que estar ací. L’exemple són les 200 persones que han estat sempre i no tenien perquè estar ací. Ells són l’exemple de perseverança. Nosaltres, és veritat que diuen: “que forts, com aguanten…” però és que no et queda un altre remei. Sempre he dit que no som herois, i ara se’ns posa molt d’exemple, però crec que l’exemple no som nosaltres, l’exemple és la gent que no tenint res a veure amb l’accident ha fet que nosaltres puguem estar ací.
-Creu que haver-se unit i haver lluitat junts els ha servit de teràpia?
Sí, per descomptat. Tots estem passant pel mateix. Jo per exemple, en el meu cas, ni la família més propera moltes vegades pot entendre el que estàs passant. L’associació s’ha convertit en un grup d’amics, de companys, de teràpia. T’ajuden en els mals moments, en les recaigudes, en tot. Has de tindre en compte que nosaltres mai hem tancat el dol, jo cada dia 3 seguisc plorant. També és veritat que vaig decidir no passar pàgina per seguir la lluita, podria haver triat fer el meu dol i passar pàgina. Però bé, algun dia ploraré a la meua mare i passaré eixa pàgina, però només quan açò se solucione.
-A poc a poc, i gràcies a la seua lluita, sembla que les peces d’aquest trencaclosques comencen a encaixar. Creu que per fi es farà justícia i algú pagarà pel que va passar?
Jo tinc l’esperança que es faça justícia. Que algú pague pel que va passar, tinc seriosos dubtes, la veritat. També és veritat que espere que es faça justícia, però jo no crec, des de fa molts anys, en la justícia. Que el senyor Camps se n’anirà de ‘rositas’… se n’ha anat amb un cas Gürtel, no se n’anirà amb el nostre? Que pot ser que el cap de turc per a aquest cas siga per a tots Marisa Gracia perquè ja té altres imputacions? Doncs probablement. Però sé que el senyor Contreras i moltíssima gent més no pagaran, ací ningú pagarà.
En el cas del jutjat 21, si les coses es feren bé, jo sempre dic que quedaria palpable com es van fer de malament les coses abans. Jo ho espere, però tinc molt poques esperances, la veritat. Que paguen els culpables no en tinc cap; que es faça justícia i se sàpiga la veritat, una mica més, perquè per a mi quasi tan important com que paguen, és saber què va passar aquell dia. Necessite saber per què la meua mare no va tornar a casa. Fins i tot amb proves destruïdes, amb documents que no apareixen, algun dia, amb poc que la gent parlara, gent que sap perfectament la veritat i el que va ocórrer, es podria arribar a saber.
-En eixe moment se sentirien ja tranquils després de tant de temps?
Sí, sí. Jo ho necessite, perquè arriba un moment en què no pots viure així, fa mossa en la família, en el treball, fa mossa en tot. Açò és un sense viure i haurà de parar. Jo, si puc arribar a saber la veritat, ja seria un gran pas per a descansar, perquè pràcticament no tinc esperança en què paguen els culpables. Sé que hi haurà una condemna social, però tampoc espere molt més. Saber la veritat és per a mi fonamental per a poder seguir.
-Creu que la pressió social a la qual ha fet referència influirà en el que passe a partir d’ara?
Sí, per descomptat que sí. No és el mateix portar el tema de l’accident quan, com deien ells, hi ha quatre alienats pel dolor, que quan hi ha milers de persones en una plaça, quan es veuen samarretes per tots els llocs, quan en les xarxes socials no es parla d’una altra cosa, quan ix en els mitjans de comunicació i en els informatius nacionals.
-Segueixen treballant per a presentar una querella?
Sí, però molt a poc a poc. Ja ens il·lusionàrem una vegada i no va poder ser. Ara, jo sí que tenia bastants esperances en allò de la falsedat de la comissió d’investigació, però tampoc va poder ser. Així que caldrà buscar una fórmula que no puguen tombar de cap manera.
-Seguiran amb les concentracions cada dia 3?
Sí, fins al final. Jo només espere que no em relleve el meu fill (somriu) i que açò acabe ràpid. Sí, seguirem cada dia 3 i espere que la gent no s’oblide, que no haja sigut un boom mediàtic del moment i seguisca pensant que els necessitem moltíssim, a tots.
Música: Pau Alabajos, ‘línia 1’
>
