Xavier Pérez / Moisès Vizcaino / Tarragona
-Al seu llibre La passió italiana, guanyador del Premi Octubre 2012, vostè esmenta Solé Barberà, qui assegura: “Els catalans som uns italians frustrats”. Com valora aquesta afirmació? És extrapolable als valencians?
Bé, la valoro amb una barreja d’il·lusió i de sentit de l’humor. En realitat el que volia dir Solé Barberà és que la nostra italianitat és la nostra mediterraneïtat, és una manera diferent de veure la vida. És bàsicament viure amb la força del sol, de la llum, de la mar, de la vida al carrer…és l’esclat dels sentits, del soroll, de les olors, dels colors, dels gustos…en el fons som exactament la mateixa cosa.
-Docència, escriure, política, la seua càtedra… En quina faceta es queda ara mateix?
És molt difícil per a algú que als 12 i 13 anys ja va fundar un partit polític. Açò és lògicament ironia, a eixa edat els partits polítics no es funden. Tot i això, quan teníem eixa edat, junt amb un altre company, vam inventar una cosa que es deia Catalunya Unida i Lliure i ens volíem referir a tots els Països Catalans. Robàvem guixos de les aules i anàvem per Tarragona pintant Visca Catalunya i Dictadura No…és a dir, que algú que sempre ha estat en política mai l’acaba de deixar. En aquests moments però, no tinc militància de partit ni cap responsabilitat, ni institucional ni orgànica, però polític ho seré sempre perquè sóc ciutadà i compromès amb el meu país. Jo estic molt bé ara fent la tasca de recerca que estic fent a la Universitat Pompeu Fabra sobre temes de diversitat, i sí que he de dir que tinc un nivell de qualitat de vida personal que fa temps que no tenia, és a dir, temps per a mi, per a la família, temps per a llegir, per a escriure, per a la música…això és fonamental. El que sí que tinc és la felicitat de la tranquil·litat. A la política veus el millor i el pitjor de la condició humana, i els darrers anys vaig conèixer el pitjor d’aquesta condició humana.
-Hui fa 10 anys (l’entrevista es va realitzar el dia 20 de desembre) que Pasqual Maragall va prendre possessió com a president de la Generalitat. Com diem els valencians: ”Què collons feia Zapatero al balcó del Palau de la Generalitat?”
Això ens ho vam preguntar molts quan vam veure que hi era perquè no ho sabíem. Vaig veure que Zapatero hi era quan vaig veure les fotografies, amb tota l’emoció que hi havia, amb gent per tot arreu, vaig fer fotos i vaig veure que estava Zapatero. Ja l’havia saludat a dintre, però no vaig ser conscient que també hi fos al balcó. Com ja he dit, ni era el seu balcó ni era la seua festa, va estar totalment fora de lloc, però en tot cas algú el convidaria, però ni nosaltres ni Iniciativa ho vam fer.
-Vostè ha dit per activa i per passiva que no tornarà a la política. És una decisió ferma?
No, jo això exactament no ho he dit. El que sí que he dit és que jo no em veig tornant a tenir carnet de partit, però a la política hi seré sempre. Escriure llibres, fer unes quantes dotzenes d’articles cada any i fer conferències també és fer política. Jo el que no em veig és amb carnet de partit. Des dels 18 anys que vaig entrar al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, fins a fa 3 anys, sempre n’he tingut. Però crec que hi ha altres maneres d’intervenir en política sense necessitat de tenir carnet. Per tant jo, com a persona independent, estic a disposició del meu país i al servei de la causa de llibertat i de justícia que sempre he defensat.
– Ernest Maragall ha fundat una espècie de tercera via de Nova Esquerra, com la valora?
Crec que és una decisió molt valenta, perquè en el cas de l’Ernest Maragall ell ha fet una mica el paper de llebre, d’obrir camí, i sovint aquesta gent, i no parlo només de referències, rep moltes crítiques perquè aquest pas incomoda els sectors establerts i aquestos s’encarreguen de fer que aparegui com una opció minoritària. Crec que representa la gent del PSC que han deixat de creure amb l’opció d’un partit d’esquerres nacional supeditat a un partit estatal i que creuen que, si l’opció és la que hem tingut fins ara per part d’Espanya, no hi ha més sortida que la independència. També ha dit sempre que la seua formació, la nova esquerra catalana, la veu confluint amb el que ha de ser la gran expressió d’una opció nacional amb dues característiques: vocació de majories i voluntat i cultura de govern.
-Parlem del tema d’actualitat. Vosté en el seu llibre Que parli el poble català! Va pronosticar un referèndum d’independència per al 2014. Sembla que aquesta profecia s’acomplirà. Em podria dir quan serà Catalunya un estat independent d’Espanya i si Europa ho acceptaria?
Vull matisar aquesta afirmació perquè jo no vaig fer cap profecia, (assevera mentre riu) si fos profeta em dedicaria a altres coses. Jo vaig fer el que crec que han de fer els polítics, analitzar la realitat, i aquesta ens diu que en 2014 farà 300 anys de la caiguda de les estructures de l’Estat i la caiguda de la capital que és Barcelona; hauran desaparegut també determinades ajudes europees, s’haurà acabat la disposició de l’Estatut que obliga l’Estat espanyol a invertir en infraestructures cada any, tot i que el PP s’ha passat això per l’arc triomfal com tantes altres coses, per tant, aquestes condicions objectives, si s’accentuen, poden fer que el 2014 sigui l’any en què el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur amb llibertat. Aleshores, analitzant tot això, vaig proposar que el poble català vagi a les urnes. Al llibre dic molt clarament que el que sí que és absolutament imprescindible són unes eleccions al parlament de Catalunya i que el referèndum no és imprescindible però sí convenient. Per tant, el 2014 votarem per decidir el nostre futur, i tal i com estan les coses, crec que passarà això, que hi hauran unes eleccions i que l’Estat espanyol s’encarregarà de bombardejar amb amenaces com va fer amb el Pla Ibarretxe. No obstant açò, el que sí que pot fer el president de la Generalitat sense demanar permís a ningú és convocar eleccions al Parlament de Catalunya. Recordo una vegada que parlant amb l’Alex Salmond em deia sorprès: “Les eleccions al Parlament de Catalunya les convoqueu vosaltres?”, perquè les eleccions a Escòcia les convoquen des de Londres. Per tant, de vegades no som conscients del potencial institucional i polític que tenim. El 2014 hem d’anar a votar i ho farem amb dues expressions de vot: per constituir un parlament i per fer un referèndum. La democràcia mai fa mal.
-S’ha parit la doble pregunta, com la valora?
No és la pregunta que desitjava però és la pregunta que permet respondre el que vulgues respondre, per tant jo la defenso. Crec que és una pregunta intel·ligent perquè a qui més pot incomodar aquesta pregunta és a aquells que en ple segle XXI aixequen encara la bandera del federalisme. Aquest referèndum l’únic que preveu és que Catalunya sigui estat, per tant la gent haurà de decidir si aquest estat el vol independent o no. El federalisme català ha estat sempre a les classes mitjanes i ideològicament s’ha situat a l’esquerra i, a més, sempre ha reivindicat un estat per a Catalunya. A l’estatut d’autonomia de la segona república ja diu que Catalunya és un estat de la república espanyola. Per tant, no és creïble cap federalisme que no comenci reivindicant un estat per Catalunya.
-Qualifique en poques paraules el paper de cada partit en el procés. Convergència.
En el cas de Convergència s’ha de destacar el pas endavant del president Artur Mas, sense això no haurien avançat mai cap a la reivindicació de l’Estat. És un canvi radical respecte dels 23 anys de pujolisme. És un pas molt positiu, perquè és una expressió molt plural del que és una bona part de la societat catalana.
– Esquerra Republicana de Catalunya?
És el partit més beneficiat pel procés perquè recull tot el treball fet durant els últims anys en una doble línia, la de dir: “No hi ha altra solució per als problemes de Catalunya que no siga la independència” i per altra banda el discurs de l’independentisme inclusiu, és a dir, és català qui vol ser català.
– Iniciativa?
Valoro molt positivament el paper d’Iniciativa perquè fa un esforç increïble tenint en compte que una part important del vot d’Iniciativa la trobem a zones metropolitanes i industrialitzades del país, amb una població procedent de diferents regions espanyoles, però que està fent una defensa molt coherent del dret a l’autodeterminació i, per tant, d’aquí fins al referèndum tindrà temps per precisar la seua posició final.
– El PSC?
És el partit més descol·locat en aquesta situació. El seu principal problema és que viuen un moment de desconcert, no entenen el que està passant i crec que, tot i que durant anys ha estat un dels pilars en què s’ha recolzat la societat del principat, ara cada vegada està més a prop de tindre una posició irrellevant a la política catalana. Per a mi el principal error polític del PSC ha estat aplicar una política d’ultraprotecció amb els sectors de la societat catalana procedents de la immigració castellanoparlant, de tal manera que els ha mantingut en una mena d’aïllament sociocultural recordant-los a cada moment el lloc d’on venien, i això, en la pràctica, és crear un gueto. No els has de recordar a cada moment d’on véns, sinó que ja ets de dintre si vols ser de dintre.
– La CUP?
Ha jugat un paper molt similar al d’Iniciativa. És molt positiu que un partit que fa unes afirmacions d’extremaesquerra, s’assegui al costat del conseller d’Interior, a qui una setmana abans ha dut a judici un dels seus caps dintre dels mossos d’esquadra. És un exemple magnífic de sentit d’estat i d’interès nacional. Catalunya només és forta quan va junta.
-PP i Ciutadans?
No sé si són exactament el mateix. Crec que al PP es barregen moltes coses, ja que, malgrat tot, crec que un 8% del seu electorat votaria que sí en cas de referèndum d’autodeterminació. Representa la dreta ‘carca’ de tota la vida, que a Catalunya recull les darreres expressions del carlisme més o menys aristocràtic rural, amb tot l’estoc de l’estructura estat, més els sectors populars que s’identifiquen amb aquesta idea. El cas de Ciutadans és el més delicat perquè té dues característiques fonamentals: una formulació moderna del missatge polític, amb un bon ús dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, i a més té com a factor preocupant una mena de neopopulisme amb tics antisistema i expressions que a llocs d’Europa s’estan manifestant i que jo no vull per al meu país.
– Unió Democràtica de Catalunya?
Seria un error pensar que són un bloc monolític pel no. Hi ha molta gent d’UDC que està per la independència i es veurà en el futur. Quan aquells que estan per continuar a Espanya d’una manera diferent vegin que Espanya està per continuar amb el mateix, alguna cosa hauran de fer.
– Creu que es farà el referèndum o l’única opció és la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries?
Crec que es farà el referèndum però sincerament no veig fàcil que es faci abans de les eleccions. L’escenari que imagino com a més previsible és que, l’obstaculització total per part de l’Estat obligue el president de la Generalitat a difondre el missatge al món que l’Estat espanyol no ens deixa votar i, per tant, convoquem allò que sí podem fer, les eleccions al parlament de Catalunya. Si el resultat, com jo crec, és una majoria independentista pluripartidista amb la correlació de forces que sigui, això és indiferent, serà el moment de fer un govern de concentració nacional i al cap de tres mesos convocar el referèndum.
-Catalunya possible estat independent, si la majoria ho decideix democràticament. Independència per a què? La ciutadania tindrà millor qualitat de vida en una futura república catalana?
Independència per a ser independents. Pot semblar una bestiesa però no ho és, l’independentisme no és una ideologia. És l’exercici màxim de maduresa d’un poble perquè fa recaure sobre el poble mateix totes les decisions. En cas d’independència, el que s’ha acabat és el recurs habitual a l’enemic exterior. A partir d’aquí, tens el teu futur a les teues mans.
-Quina creu que ha de ser l’estratègia d’Esquerra Republicana al País Valencià? Quin futur li veu?
Jo no sóc ningú per donar lliçons a cap partit ni per dir el que han de fer els altres. Jo entenc que, de manera similar al que sembla que s’està treballant a les Illes Balears, totes aquelles formacions que se situen en l’espai progressista, amb una visió nacional de la política i que no posen límits a l’autogovern, crec que seria intel·ligent que tinguessin una sola expressió electoral al País Valencià, però és simplement una visió personal.
-Com es veu la situació política del País Valencià?
Quan es parla del País Valencià des del principat, sempre es crea una sensació d’incomprensió per com, una força política, que a Catalunya no és una força política central, com és el PP, amb tants dirigents polítics encausats per corrupció, i amb contínues agressions a la llengua i a la cultura dels valencians, pugui continuar governant el País Valencià. L’única alternativa de govern la tindrien aquelles forces valencianes de tradició democràtica que volguessin iniciar un camí de regeneració política al País Valencià. Això no ho faran unes sigles úniques, obligaran necessàriament a un acord.
– Estan condemnats a entendre’s PSPV, Compromís i EUPV?
Més que condemnats a entendre’s (PSPV, Compromís i EU), crec que tenen el privilegi de poder-se entendre. I sobretot, per part del PSPV, no tornar a repetir els errors de l’etapa en què van governar. L’error fonamental del PSPV va ser precisament no prendre decisions en qüestions de cultura i identitat nacional, més que els errors que van poder cometre. El PSPV té una gran responsabilitat de no tornar a cometre errors.
-Un adjectiu per a la política del PP valencià en les dos últimes dècades?
Filòleg com sóc, amb un adjectiu no en tinc prou, però no sóc capaç de trobar-ne cap positiu.
– Els valencians ja no tenim RTVV, no podem veure TV3…hi ha alguna solució per poder veure TV3 al PV?
Amb els repetidors que hi ha instal·lats, se suposa que estaria garantit tenir uns mitjans de comunicació amb llengua pròpia. Si l’Estat espanyol servís per alguna cosa més que no sigui per fotre’ns directament, hauria de ser qui facilités la recepció mitjançant mesures legals o tècniques que ho fessin possible. El que no té sentit és que en plena època de la globalització no hi pugui haver aquesta recepció de canals com tampoc era possible abans la reciprocitat entre Canal 9 i TV3.
-Quina opinió li mereixen ACPV i Eliseu Climent?
Juguen un paper cabdal en l’afirmació nacional i cultural del País Valencià, però crec que la solució no pot ser només de la societat civil sinó també de la vessant política.
– Personalment què opina del poble valencià?
No tinc cap opinió com un ésser estrany. Sóc de Cambrils, un poble de pescadors i la gent que hi pujava de Vinaròs o la gent de Benicarló era com gent de casa. En canvi, si em parlaven per exemple de Figueres o Olot, des del punt de vista psicològic i emocional em quedava molt lluny. Tot plegat ho hem fet tots malament perquè com deia Joan Fuster: “la llengua i la bandera no és que siguen iguals, és que són les mateixes”. Segurament, un dels gran errors de les forces progressistes va ser el menyspreu cap a la cultura popular, cap a les falles, que es van regalar a la dreta antivalenciana, que al cap i la fi és el que és, profundament antivalenciana. ¿Quina defensa poden fer del País Valencià gent que no solament ha posat la mà a la caixa sinó que a més menyspreen diàriament la llengua i la cultura dels valencians? És molt difícil entendre que el president de tots els valencians i valencianes s’expresse sempre públicament en castellà.
– Al País Valencià ens trobem en una situació d’emergència social i nacional per a vertebrar el nostre territori i fer el canvi social i polític al 2015. ¿La solució és plantejar ara el projecte polític de Països Catalans o treballar pel propi País Valencià com a subjecte polític general?
Crec que a cada moment s’ha de tenir consciència d’on es vol arribar. Això em fa pensar amb tot l’esforç que es va fer aquí amb l’estatut d’autonomia. Si s’hagués aprovat l’estatut d’autonomia que va aprovar el parlament de Catalunya hauríem estat molt més a prop de l’objectiu final que era la independència. Si no s’apropava, el que comportava era que la reacció de la gent seria la que ha estat finalment ara. El que sí que s’ha de reivindicar són els drets del poble valencià com a subjecte polític històric i un estat per al País Valencià. El que sí que tinc clar és que la meua era una nació compartida, que el meu país no s’acaba a les cases d’Alcanar, sinó que va prou més cap avall. Només veig uns Països Catalans sobirans des de la pluralitat institucional interna, és a dir, amb una estructura federal que lliurement es decideixi. No és només una qüestió de llengua o d’història, és una qüestió de cultura entesa com a valors. Crec que hem dedicat massa energies a la part lingüística, cultural i simbòlica i massa poques a la quotidianitat i el benestar.
– Per què creu que els ciutadans estan tan farts dels polítics?
Lamentablement aquesta és una situació generalitzada a tot el sistema democràtic. Això vol dir que la democràcia, tal com la coneixem, no és encara una democràcia del segle XXI, no s’ha actualitzat. Hem de pensar en millorar el sistema de representació i en millores en el sistema de decisió dels ciutadans. Hem d’assegurar a la gent l’honestedat, la transparència, el joc net per fer un servei al poble.
– Com podem eixir d’aquesta crisi?
És una crisi econòmica internacional davant la qual és obvi que no hi ha sortides nacionals, i per tant, el que passa a un país del nostre àmbit socioeconòmic ens afecta a nosaltres directament. El que sí és obvi és que disposant nosaltres dels nostres propis recursos, estem en condicions de fer menys dolorosa la situació als sectors que més directament pateixen la crisi. Potser no s’ha insistit prou amb la necessitat de preparar i formar millor la nostra gent i de poder rendibilitzar l’enorme quantitat de gent preparada que tenim i que es veu obligada a marxar del seu país.
– Com valora vostè el nostre projecte La Veu del País Valencià?
Amb una gran simpatia, sóc seguidor al twitter! (riu). Un país sense mitjans de comunicació en la seua pròpia llengua és l’expressió d’una anomalia col·lectiva. Per tant, és obvi que l’anomalia que hi ha al País Valencià és nacional. L’aparició és enormement positiva, perquè no només és un gest de resistència i esperança, sinó que lògicament és l’expressió d’una normalitat moderna.
– Algun desig per al 2014?
(Rient) Salut, independència i cultura, molta cultura.
