Entre 1983 i 1995, Borja va ocupar diferents càrrecs en l’Ajuntament de Barcelona, sobretot relacionats amb participació, urbanisme i relacions internacionals i cooperació. Una experiència que enriqueix, més si cap, el contingut d’aquesta nova obra, on també s’aborden qüestions com el concepte de ciutat com a l’espai de tots o el del dret a la ciutat, entre els significats de la qual està el d’unificar estratègies i accions de resistència contra la tendència urbanística actual.
-En el seu llibre parla que els projectes urbanístics tendeixen cada vegada més a fragmentar ciutats, la qual cosa impedeix que els ciutadans disposen d’un espai públic en el qual existisca la participació política. Açò és una cosa pensada o improvisada?
Un pensa que són els governs, nacionals o locals els qui decideixen què volen sobre el territori, o que els arquitectes i urbanistes defineixen aquests plans i que els juristes estableixen les normatives, etc. En realitat som bastant optimistes sobre la possibilitat que els polítics decidisquen per si mateixos. El que hi ha són complicitats dels governs nacionals que faciliten, a través de convenis o de crèdits, certs plans si el sòl és de la seua propietat; governs locals que veuen bé que es faça qualsevol cosa perquè així poden cobrar impostos, com l’IBI, o taxes. I encara que els tècnics, els planificadors, diuen que fan el que ells creuen que és necessari, en la pràctica s’adapten a allò que els demana el poder polític, o el poder econòmic quan treballen per a empreses privades.
-I quin és el resultat d’aquestes complicitats?
Doncs que s’han anat forjant processos d’urbanització que ja no són de desenvolupament de les ciutats sinó d’urbanitzar alguna cosa que ni és ni genera ciutat. Creen complexos que estan en terra de ningú, desarticulats, i es generen formes de segregació molt dura, com són els barris tancats, a voltes dins del teixit urbà i a voltes fora. I amb açò es perd la ciutadania, la mescla, la manera d’obtenir tots els béns i serveis que ofereix la ciutat. La ciutadania és un àmbit on un pot exercir els seus drets i on les persones, en teoria, són iguals; on es reben un conjunt de béns i serveis i es generen llaços de cohesió social.
Açò té, a més, una altra cara, i és que a mesura que es creen urbanitzacions sense ciutat, el nucli de la ciutat tendeix a convertir-se en una seu administrativa, turística o d’oficines, a servir de residència per als sectors privilegiats o a deixar zones abandonades. És a dir, no solament es creen zones ciutadanes pobres en les perifèries, sinó que s’empobreix la qualitat de la ciutat existent.
-Barcelona és una ciutat pensada per als ciutadans o està dissenyada malgrat ells?
Barcelona és una ciutat curiosa en dos aspectes. Primer, que la ciutat-municipi té la característica d’haver-se desenvolupat per mitjà del Pla Cerdà (pla de reforma i eixample de la ciutat de Barcelona de mitjan segle XIX) que no genera la ciutat igualitària a la qual aspirava Cerdà, però sí que facilita que hi haja una complexitat de funcions i poblacions. Aquest pla, per cert, va anar contra la voluntat de l’Alcaldia de Barcelona i imposat pel Govern espanyol. I açò és una part molt important de Barcelona que va articular barris sencers, que estaven en la perifèria, amb la ciutat històrica.
I en segon lloc, era una ciutat gran però distanciada del poder de l’Estat, on hi havia molta consciència que la ciutat és nostra. Per exemple, durant el franquisme, es va crear una espècie de cultura compartida de sectors professionals, populars i polítics sobre la defensa dels barris i contra la corrupció i l’especulació. Anava des del sector més, diguem, obert de l’empresariat, representat pel Cercle d’Economia, fins l’extrema esquerra, on estaven els moviments socials. Açò va ajudar al fet que a Barcelona, a diferència d’altres ciutats espanyoles, es feren menys barbaritats.
A més, tradicionalment hi ha hagut forces polítiques majoritàries d’esquerres, que han estat governant fins a fa molt poc, que van impulsar una política que podríem anomenar socialdemòcrata, mitjançant la qual actuaven en els barris o afavorien un cert tipus de policentrisme. Crec que no s’ha fet tot el que s’havia de fer, ha faltat una política d’habitatge més actiu, una política de transports a nivell metropolità més potent, però comparat amb les polítiques neoliberals, entre finals dels 70 i principis del segle XXI, Barcelona s’ha beneficiat d’unes polítiques públiques bastant integradores.
-Ha esmentat el transport públic de Barcelona… Hi ha rumors que estan pensant utilitzar la fórmula de patrocini que ja han usat en el metro de Madrid amb l’acord signat amb Vodafone.
Bé, ara no vull, ni molt menys, responsabilitzar-me del que es fa a Barcelona, on hi ha un govern de dretes. No és el Partit Popular, sinó que és gent més educada, es pot parlar amb ells més fàcilment. Jo em puc asseure amb Xavier Trías (alcalde de Barcelona) i podem tenir una conversa cordial, diguem. La veritat, no m’asseuria amb Ana Botella, que em sembla una cretina indecent. Però bé, és veritat que s’ha parlat d’açò. Crec que la ciutadania reaccionaria en contra, em sembla poc ètic i molt poc estètic. Em sembla absurd.
-En les ciutats, a més de per a facilitar la inclusió de publicitat d’empreses privades, mitjançant quin un altre tipus d’accions es materialitza la privatització de l’espai públic?
És un tema interessant perquè l’espai públic és necessàriament un espai conflictiu. No solament perquè és el lloc on es poden expressar els conflictes socials, sinó que, quanta més qualitat i accessibilitat, com més atractiu siga aquest espai públic, més usos permet, més públic diferent vol utilitzar-lo. Perquè sí, l’anomenem espai públic, però també podríem dir-li espai d’ús col·lectiu.
Les terrasses, per exemple, en si mateixes no estan malament, a tots ens agrada asseure’ns allí a prendre alguna cosa. El que passa és que a voltes succeeix que aquestes terrasses són perquè les usen unes persones determinades, no per a tots. A més, qualsevol ús que monopolitze un espai públic és problemàtic. D’altra banda, el poder té por que la gent es reunisca molt, llavors, per exemple, es fan bancs unipersonals. No obstant açò, la funció de l’espai públic ha de ser polivalent i s’ha de gestionar de manera que se li puga donar diferents usos. Però el que sempre ha de permetre és la possibilitat de ser un lloc d’expressió, de vida col·lectiva.
-És aquest el motiu pel qual la gent ha de reivindicar el seu dret a la ciutat, a ser col·lectiu, a ser amb l’altre?
Bé, el dret a la ciutat és una mica més complex que açò, però el que dius és una part important d’aquest dret. La ciutat ha de facilitar que s’expressen les aspiracions socials, polítiques o culturals, que puguen fer processons no solament els catòlics sinó també els de qualsevol altra religió, que es puguen fer manifestacions polítiques, festes de barri…
Però parlar de dret a la ciutat implica més coses. Una ciutat necessita habitatges, equipaments, transport, que el ciutadà tinga dret a la mobilitat, es necessita ser visible per als altres, accés fàcil a la centralitat. Significa tenir identitat amb l’entorn específic… Són drets pròpiament urbans. Però també es necessita educació o sanitat pública, equipaments culturals, tenir treball i una renda bàsica, perquè sense ingressos un no pot exercir de ciutadà. I, per descomptat, que tots els que visquen en la ciutat tinguen els mateixos drets jurídicopolítics. Els anomenats immigrants, mal anomenats perquè són residents, han de tenir els mateixos drets i deures que la resta. I a Espanya es discrimina als que no té la nacionalitat espanyola.
El dret a la ciutat és tot açò, amb un afegit: que tots aquests drets són interdependents. Si tens habitatge i treball però no mobilitat, o tens les tres coses però vius en una zona en la qual no hi ha res, que no té identitat, fins i tot si tu tens drets però el del costat no, cosa fomenta que la xenofòbia o el racisme, llavors no funciona. Per tant, el dret a la ciutat implica un conjunt de drets que tots són necessaris alhora.
-Quines conseqüències té per als ciutadans la pèrdua d’aquest dret?
Se senten expropiats. És a dir, en comptes d’apropiar-te de la ciutat sents que la ciutat és d’uns altres; del poder polític, de l’econòmic, del tecnocràtic… d’uns altres. Hi ha un sentiment de despossessió, la qual cosa provoca que et tanques en la teua closca llevat que hi haja una força col·lectiva que resistisca. La ciutadania és un concepte que es conquista cada dia. Saps la frase de Simone de Beauvoir que deia que la dona no naix, es fa? Doncs açò és igual. Un ciutadà es fa exercint els seus drets.
-Com es poden reivindicar?
Hi ha moviments socials, organitzacions veïnals, partits polítics que més o menys defensen aquestes coses…
I si no funciona, cal impulsar una protesta com la qual s’acaba de viure en Gamonal?
Gamonal, probablement, és el principi d’un moviment que, espere, es desenvoluparà a Burgos i en altres ciutats. Però bé, a Espanya hi ha una tradició important de moviments veïnals.
Aquesta informació ha sigut publicada en La Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
