‘Espanya té al·lèrgia a la diversitat’

Es troba a casa seua, a gust i feliç per a la presentació de la reedició del seu llibre 2014, a l’Octubre Centre Cultura Contemporània. Josep Lluís Carod-Rovira torna a València i diagnostica en una entrevista amb La Veu el que pot passar a Catalunya i algunes claus de la política valenciana. El marc de la conversa és incomparable amb Santa Caterina i el Micalet emergint sobre els sostres de Ciutat Vella.

Xavier Pérez / València

-De nou al cap i casal, com se sent al País Valencià?

Al País Valencià no em sento com a casa, em sento a casa

-Per què la reedició d’aquest llibre?

Perquè aquest llibre va ser escrit fa set anys, i publicat en fa sis, i quan va sortir molta gent va creure que allò que deia estava fora de lloc, que era una il·lusió, que representava idees d’un visionari… I avui, el que es diu al llibre resulta que és hegemònicament assumit per la societat de Catalunya i les idees que s’hi defensen són les idees que han acabat guanyant i, per tant, eren d’actualitat rigorosa.

-El 2007, en aquest llibre que ara reedita, plantejava obertament que la via federalista era inviable i que la independència era l’únic camí de Catalunya. Com siga, no creus que al final justament l’única manera de fer viable l’estat espanyol atesa la situació de Catalunya siga modificar-lo en el sentit d’un federalisme asimètric en què se senten còmodes Catalunya i Euskal Herria? De fet, el PSOE ha recuperat la bandera i fins i tot el PP ha insinuat que estaria disposat a fer canvis…

No no, això és ciència ficció, això Espanya ni ho vol ni ho ha volgut. Espanya ja està bé com està, no es vol modificar, no vol canviar, perquè no vol ser d’una altra manera… Espanya és al·lèrgica a la diversitat, Espanya no admet la diferència, és una nació, una llengua, una cultura, una bandera i una religió, i tot el que surti d’això no té res a veure amb Espanya i Espanya no ho vol. Per tant, el federalisme depén de dos, però la independència només depén d’un sol, i per això crec que no té sentit que perdem ni més diners, ni més temps, ni més energies a intentar convéncer Espanya de res. A Catalunya ja estem convençuts que amb Espanya l’únic que podem fer és sortir-ne, res més.

-Des d’aleshores han passat moltes coses. Entre d’altres la fragmentació espectacular d’un PSC que a les enquestes s’enfonsa… Què creu que passarà? Perquè sense el PSC la unitat civil i política a l’entorn de la independència a què sempre has apel·lat sembla lluny d’aconseguir-s’hi… No tems el perill d’una ‘lerrouxsització’ dels socialistes?.

A veure, jo crec que el que sí que passarà d’aquí a pocs anys, que ja està passant, és un canvi profund en les sigles i en els noms dels partits importants a Catalunya. Però que hi hagi un partit que va ser important i que ara no ho sigui tant…a ERC li va passar el mateix: als anys trenta va ser molt important, els primers anys de la democràcia, després de la mort del dictador, ho va ser poc, i ara ho torna a ser força. A més, jo crec que la gran crisi del PSC encara no ha arribat a Catalunya, arribarà, serà molt greu i hi haurà partits que ocuparan aquest espai.

-També hem vist noves formes d’organització política, en part formades al voltant de l’eix del sobiranisme, com el moviment engegat per la monja Teresa Forcades. Com el valores?

Estem parlant de coses diferents, una cosa són els moviments polítics i l’altra els moviments sociopolítics. És a dir, el que proposen Teresa Forcades i Arcadi Oliveres és la creació d’una candidatura d’esquerres, anticapitalista i en alguns aspectes fins i tot antisistema, que és legítima i si hi ha algú que la defensa i obté suport popular està molt bé que hi sigui, i una altra cosa és el que sorgeix de la mateixa societat, no en la línia de fer candidatures polítiques per anar a unes eleccions, però sí de conscienciar la gent de la importància d’un objectiu concret com és la independència de Catalunya. Em refereixo a casos com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium cultural, col·lectius com els catalans de llengua familiar castellana de SUMATE, etc. Són funcions absolutament distintes, unes són polítiques com és el cas de Teresa Forcades, que potser no se la veu com a política però sí a la gent que li dóna suport que competeix per guanyar uns vots i uns escons al Parlament, i uns altres que van amb una direcció molt concreta.

-També pugen molts els partits com Ciutadans o la CUP, amb plantejaments molt més rotunds en temes centrals. Què en penses?

Òbviament estem parlant de formacions polítiques antagòniques. La CUP és una formació d’ideologia socialista, independendista que defensa l’àmbit de Països Catalans, i per tant clarament identificable des del punt de vista polític. Ciutadans però, és un moviment de base nacionalista espanyola, profundament anticatalana i que es revesteix de formes estètiques modernes, amb plantejaments d’una pretesa realitat democràtica, que li donen un aire antisistema o antielits. Tanmateix, en la pràctica tothom sap què és el que defensa.

–A poc a poc van sumant-s’hi algunes veus al discurs unionista. Recentment, la del publicista Lluís Bassats, qui assegurava que l’eslògan ‘Espanya ens roba’ era una mentida. També, exageracions o sortides de to com l’última de Toni Albà amb el seu tuit el dia de la commemoració de l’atemptat de l’11M…“Que nada nos ciegue: el Estado español ha causado más muertes a lo largo de la historia que todos los grupos terroristas juntos”. Hi ha també qui denuncia que a Catalunya s’ha entrat en una espiral del silenci i que hi ha més unionistes dels que aparentment sembla, que no parlen per por a ser exclosos. Què troba?

Parlem de coses diferents. Una cosa és l’opinió d’un publicista tan intel·ligent i respectable en el seu camp com Lluís Bassat, i si ell creu que l’eslògan és adequat o no és una opció professional respectable. Per altra banda, el que diu Toni Albà és discutible pel moment en què ho diu. Òbviament, jo tinc escrit i defensat que no hi cap idea que valgui una mort, i tan abominables són les morts fetes per una guerrilla urbana com les provocades per un exèrcit uniformat. El que sí que és cert és que a la història d’Espanya hi ha moltíssimes més morts per la via de l’uniforme militar que no per altres vies, des del meu punt de vista, també absolutament rebutjables.

-És evident que l’Estat no consentirà el referèndum per al dia 9 de novembre. Creus que hi hauran eleccions plebiscitàries?

L’Estat espanyol s’equivocarà davant la comunitat internacional si impedeix que el poble de Catalunya pugui votar en referèndum. Però també crec que el nou de novembre s’equivocarà el Govern de Catalunya i aquells que li donen suport si impedeixen que, ja que no puguem votar en referèndum, no puguem votar en eleccions. El nou de novembre hem d’anar a votar, i si Espanya no ens deixa votar en referèndum, el Govern de Catalunya ha de fer possible que votem en unes eleccions, perquè si això no passa, la gent no ho acceptarem. Els ciutadans volem anar a votar, i ho volem fer el 9 de novembre i no admetrem que ningú vulgui retardar un dret democràtic, i per tant em sabria molt greu que algú pretengués allargar una situació que no es pot allargar més.

-Hi haurà referèndum el dia 9 de novembre?

El dia 9 de novembre anirem a votar però no crec que ho fem en referèndum.

-A la Constitució Espanyola hi ha mesures que fan por com l’exèrcit. S’imagina Barcelona invadida per tancs?

M’imagino aquest fet a la imaginació d’alguns espanyols, però feliçment, una de les coses bones que té formar part de la Unió Europea, que en té moltes de negatives, és que això no pot ser. Per tant, aquesta mena de tirada nacional cap a l’exhibició de la força militar tan característica de certa cultura política espanyola, en el marc de la UE és impossible. No podran treure els tancs al carrer, perquè, a qui apuntaran? Als ciutadans? D’on? Del Parlament de Catalunya? És a dir, un estat democràtic europeu apuntant un parlament europeu també? És un escenari impossible.

-El procés ha obert una escalada repressiva al País Valencià, les Illes i també a Catalunya important, sobretot en el tema de la llengua. Com creus que pot evolucionar aquesta situació?

Des del Franquisme mai havia hagut una persecució sistemàtica tan metòdica, regular i violenta contra la llengua i cultura pròpies com la que hi ha en aquests moments a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, amb una matisos diferencials però. En el cas del País Valencià i les Illes Balears s’ataca la identitat filològica científica de la llengua, perquè quan la gent prengui consciència que el que parlen és el mateix als tres territoris, algú pot arribar a la conclusió que poden optar també per les mateixes solucions que adopten aquells que parlen com ells. El que estan fent és aïllar el País Valencià i les Illes Balears de Catalunya, primer informativament, perquè hui aquí arriba només informació teledirigida des de Madrid. Al País Valencià, tret de comptades excepcions com La Veu del País Valencià, la informació és madrilenya. Desitjo que en el futur, els qui han governat tan malament el País Valencià, deixen de fer-ho i hi hagi una regeneració democràtica urgent. Qui governi ha de restituir els valencians en la seva dignitat com a poble, en la seva consideració, orgull i defensa de la seva pròpia llengua. El que han de fer els polítics valencians és deixar de parlar del valencià i parlar en valencià, perquè un discurs que només fa servir la llengua com a factor de confrontació és un discurs fals que amaga altres coses. Al País Valencià li cal un govern net, democràtic i que vulgui modernitzar el país, dotar-lo de les infraestructures que necessita, donar suport a l’exportació, a les Pimes, fer política de qualitat en el tema de la salut, l’educació i l’habitatge…i deixar de clavar la mà a la caixa.

-Li torne a preguntar sobre el possible tripartit valencià. Vosté en l’anterior entrevista realitzada a Atarragona per a La Veu va dir que seria un privilegi per als tres fer un govern de la dignitat, es ratifica en aquesta qüestió?

El que sí que crec és que ha d’haver-hi la maduresa política suficient com per no permetre que els valencians continuen sent governats per aquells que els han governat fins ara. Ha d’haver una majoria parlamentària que permeti un govern diferent, que no vol dir que tots els partits hagin de ser al govern, però sí que el govern ha de tenir una majoria al parlament que li permeti governar fort. Això no ho pot fer un govern dèbil, per tant no estic dient que tots aquells que comparteixin les mateixes polítiques formin part del mateix govern, però sí que des del parlament han de donar suport al mateix govern. Si això no ocorre, continuarà governant el PP.

– La reedició del llibre, ara en el 2014, pot influir en el procés sobiranista?

Ja ha influït d’alguna manera, perquè les coses que s’hi diuen des del punt de vista ideològic són avui dia hegemòniques a la societat…

-I a la gent jove que s’incorpora ara al procés democràtic?

Sí, fins i tot m’he permés una maldat. Quan dic que el llibre té una dimensió interactiva, una mica com de novel·la negra d’intriga, és perquè el que no es diu és en quines pàgines del llibre surten citacions literals del mateix llibre que estan fent alguns líders polítics a Catalunya en aquest moment. Això ja és positiu, perquè vol dir que hi ha polítics que llegeixen i això sempre és bo.

– Com creu que ha de ser la Catalunya independent?

Ha de ser una Catalunya democràtica, que aspiri a l’excel·lència…en definitiva, que aspiri a ser un país diferent. El fet de construir un estat independent nou et permet fer les coses de manera diferent i noves. Per tant, ha de ser una Catalunya completament regenerada democràticament, que persegueixi sense manies la corrupció i que construeixi un país del qual et puguis sentir orgullós, un país que permeti qualitat de vida als seus habitants i que inverteixi sobretot en temes fonamentals com la recerca científica, ja que tenim un potencial humà magnífic que no pot desenvolupar el seu treball de la manera adequada.

Joan Camp Units pel poble Cabanes