El Cabanyal, per exemple (3i4), es presentarà aquest dimecres a les 19.30 hores a l’Ateneu Marítim, al carrer de la Reina.
Dos anys de treball diari, metòdic, per posar ordre a 16 anys de notícies sobre El Cabanyal. Una tasca que Lluís Cerveró (El Cabanyal, 1940), metge, fill de mariners i activista de Salvem El Cabanyal, ha desenvolupat entre la repugnància per l’abús del poder i un profund sentit de la justícia ciutadana. El resultat és una crònica de prop de 600 fulls sobre la resistència d’un veïnat amant del seu poble enfront a un Ajuntament que ha destinat quantitats ingents de diners públics al deteriorament i destrucció d’aquest espai singular. Tot per especulació i per vanitat, segons l’autor. Un exemple de coratge, el de Salvem, que transcendix allò local i on s’escenifica el pols universal entre l’ultratge i la dignitat.
Sergi Tarín / València
-El Cabanyal, ¿per què ens servix d’exemple?
Un propòsit del llibre és que mostrara el comportament de l’Administració pública a principis del segle XXI i el comportament de part de la població que vol participar en les decisions públiques. El Cabanyal és un exemple, de tants, d’eixe enfrontament. També, encara que siga un poc d’autoadulació, la plataforma Salvem El Cabanyal ha sigut un exemple de com enfrontar-se a l’Administració.
-¿Què ha aportat Salvem als moviments socials valencians?
Ha tingut un objectiu molt definit: l’oposició a la prolongació. Una segona cosa és la perseverança en l’existència. 16 anys és una barbaritat. 16 anys reunint 30 i 40 persones tots els dimecres, totes les setmanes. ¡Això és fantàstic! No sé si es una aportació, però sí una virtut. La tercera és l’esforç d’anar creant iniciatives que mantingueren viva la reivindicació i que anaren, poc a poc, convencent la gent. Han passat 16 anys i estem amb quasi tots els temes jurídics acabats i amb la raó de part nostra. I a pesar d’això, totes les setmanes es plantegen noves activitats per mantindre la guàrdia.
-Salvem ha fet front a l’alcaldessa amb èxit. ¿Què el distingix d’altres entitats que no han tingut tanta fortuna?
Salvem és que té molta raó. Llevat dels arquitectes i urbanistes que estan cobrant per fer la prolongació i llevat del Partit Popular, tots els experts, institucions o individus, valencians o espanyols, europeus o americans fins i tot, han recolzat sense cap dubte la postura de Salvem. Això ens ha donat molta força.
-El llibre relata un estira i arronsa vibrant entre l’Ajuntament i Salvem. Cada èxit de la plataforma és contestada ràpidament, sovint amb agressivitat, pel Consistori.
En ocasions he sentit que estar escrivint era un acte de masoquisme perquè les reaccions de l’Ajuntament m’han paregut extremadament violentes. No descobria res perquè ja ho havia viscut prèviament, però ho he tornat a viure amb més minuciositat.
-¿Destacaria algun fet especialment ofensiu, gratuït o dolorós?
No voldria destacar res en concret. Hi ha una agressivitat molt sovint basada en la mentida. Hi ha coses molt grosses des del primer moment. L’Ajuntament comença fent una exposició on convida la gent a opinar sobre tres suposades solucions a la prolongació i demana l’opinió dels visitants. S’ajunten entre tres i quatre mil respostes i l’Ajuntament elimina les que no li interessen i es queda amb 16. Eixa és la primera d’una llarga llista de manipulacions, d’insults, d’agressions. L’alcaldessa s’ha unflat a dir que nosaltres érem violents i quan ha hagut de concretar ho ha fet dient que una vegada una dona li va intentar pegar. Si eixa és la violència de la Plataforma, no és molta violència. Crec que per part de la Plataforma s’han mostrat molts arguments en defensa perquè no feren l’avinguda. Arguments basats en informes tècnics i jurídics. Per part de l’Ajuntament no s’ha mostrat més argument que es tractava de la seua voluntat, que havien guanyat les eleccions i que això els donava dret a fer el que els donara la gana.
-¿A què es deu l’entestament municipal tot i que la majoria dels raonaments han quedat obsolets?
Només hi ha dos raons. La primera es l’especulació. Al principi del projecte, l’any 1998, el boom immobiliari estava en plena efervescència. Per tant, tirar unes cases, fer una avinguda amb palmeretes i ficar al costat edificis alts, podia ser un negoci important. Però hi ha altre motiu: la vanitat i l’ambició de deixar una empremta en la ciutat, i això és fer una gran avinguda que acabe en la mar. En este moment en què la construcció com a negoci està en hores baixes, l’argument que es manté és el de la supèrbia de deixar una obra que deixe memòria de Rita Barberà.
-Salvem ha esdevingut un referent portes a fora, però a dintre del barri ha patit la incomprensió i indiferència de molts veïns.
Hi ha molta gent que no està disposada a fer un esforç i ha de justificar-se dient que no està d’acord amb la gent que s’esforça. A banda, hi ha gent que està a favor de l’avinguda perquè diuen que és bonica. A qui no li toca, que li diguen que es farà un carrer ample i que al mig tindrà un jardinet i que posaran fontetes de colors i finques molt altes, modernes i noves, doncs hi ha molta gent que això li agrada i no es posa a analitzar més. Sobretot si no li van a llevar la casa. I si damunt resulta que l’Ajuntament ha aconseguit que gran part del poble estiga deteriorat, eixa avinguda es presenta com a solució perquè quedarà un carrer molt net i molt ampli. Tot i això, crec que Salvem ha anat obrint-se pas i que l’oposició dins del poble era major al principi que no ara. Salvem ha anat guanyant adeptes. L’assemblea setmanal té moltíssima gent nova. No som els que érem fa 16 anys.
-¿Quines són les seqüeles de tants anys de pressió municipal sobre El Cabanyal?
La primera és que molta gent se n’ha anat. Ja no en els últims anys. El vertader projecte de prolongació fins a la mar és de 1951. L’alcaldessa s’unfla la boca de dir que és del segle XIX. És una de tantes mentides. Quan jo era xicotet sentia a mon pare que deia: “¡home, com anem a pintar si a lo millor ve l’avinguda i ens tira la casa!”. Aleshores és normal que gent jove no es pose ací o que gent major se’n vaja. El factor d’estos últims anys ha sigut més dràstic. Des de 1998 ja se decidix per on va eixa avinguda, ja se saben els límits i l’alcaldessa i el seu equip fan que eixe tros es deteriore d’una manera brutal. Compren cases, tiren cases. Hi ha solars oberts. Altres habitatges són abandonats o ocupats de vegades per gent marginal que no té on anar, de vegades per delinqüents, de vegades per okupes ideològics. I eixe tros es desnaturalitza. L’evolució natural del Cabanyal s’ha trencat. Ara es parla de gentrificació, doncs això ja s’ha produït. La gent del Cabanyal se n’ha anat i s’ha produït una ocupació per altres grups socials que requeririen d’altres solucions.
-Sense una futura amenaça de la prolongació, ¿quin paper hauria de jugar Salvem?
Mantindre la demanda d’una participació ciutadana. Dependrà dels polítics que governen l’Ajuntament. Si es decidixen a suspendre el projecte i és possible iniciar una rehabilitació, s’hauria de comptar amb les diverses plataformes ciutadanes perquè no tornara a produir-se un enfrontament de la població amb l’Administració. Les entitats no han de dissenyar, ja que no són urbanistes, però han d’opinar. I, deixant de ser Salvem, estaria bé aprofitar el seu impuls de conscienciació que El Cabanyal podia ser una cosa culturalment viva perquè aconseguira ser un nucli cultural important.
-¿I què passaria amb la gent que ha estat protagonista d’aquesta desnaturalització que comentava abans?
És el problema més greu que es planteja de cara al futur. És un problema universal ¿Quina és la solució? No sé si la sap algú. El Cabanyal no hauria de convertir-se en el gueto de la població marginal valenciana. Una resposta tòpica és que eixa població s’ha d’educar. No estic dient que s’haja d’educar d’acord a les nostres normes. Està clar que hem d’aprendre a conviure ambdós. El Cabanyal ha sigut un barri de gent modesta. Hi ha hagut gitanos i s’ha conviscut amb tota normalitat perquè tampoc no hi havia diferències notables, ni tan sols econòmiques. Per tant, no estem reivindicant un Cabanyal d’elit, de súperprofessionals, sinó un Cabanyal senzill, com era abans. Tampoc no que siga el mateix. Un Cabanyal evolucionat, però dins d’un barri senzill on es puga viure i conviure.
Destruir El Cabanyal: ‘Irrenunciable’ per a Barberá, per Sergi Tarín.
