Abans que el CIBM passés a celebrar-se al Palau de la música, les bandes feien una petita desfilada des dels baixos de la plaça de bous fins arribar al bell mig de la plaça, on interpretaven un pasdoble, ara això es fa dalt de l’escenari del Palau de la música, aquesta petita desfilada també tenia la seua història, ja que aquesta, molt anteriorment es feia des de la plaça de l’ajuntament de València fins la plaça de bous, amb la finalitat de combregar la gent i reclamar la seua presència en el que seria l’esdeveniment per excel·lència de la fira de juliol.
Avui el CIBM, és potser la vertadera festa de la música al nostre país, per sort cada vegada més internacional i amb més claredat avaluadora per part d’un jurat en part internacionalitzat i desvinculat dels tentacles obscurs (però això també és un tema que donaria per altre escrit, is i volen els invite a llegir el text citat d’Elvira Alsina), i com se sol dir quan es competeix, fer-ho és allò important. Naturalment, participar-hi de l’ambient bandístic semiprofessional, o professionalitzat completament, és un privilegi, però guanyar-lo és tota una satisfacció indescriptible. Guanyar el CIBM és privilegi d’una sola banda (per secció) i per això cal arriscar des del principi, des del pasdoble fins l’execució de l’obra lliure, passant per fer una bona versió, diferencial, de l’obra obligada, aquesta se sentirà com a mínim tres vegades (en la secció d’honor) i cal dir quelcom diferent que cree expectatives, que desperte l’interès, o que marque la diferència ben positivament. Un bon pasdoble, modern, amb dificultat i originalitat però sense excessos (tampoc poden jugar-s’ho tot amb un pasdoble, sinó que cal mantindre l’equilibri en les tres obres, ja que la funció d’aquest és temperar els sons i situar-se a l’escenari per aconseguir predisposició) però tampoc pot caure en el rudiment. Homogeneïtat dels plans sonors en les obres, netedat tècnica, afinació,… en resum cal que la banda sone com un quintet de vent només que amplificat per agregació de membres. Qui aconseguisca sonar com cinc instruments amplificats i homogeneïtzats, acoblats i coordinats, afinats i fosos tindrà moltes opcions de guanyar la menció. No és feina fàcil, ni cosa de tocar per passar l’estona, és una demostració, com dèiem en la primera part, de demostració del nivell de cultura d’un poble.
Tercera secció (17 de juliol de 2014. Palau de la música de València).
De 40 a 50 músics.
L’obra obligada: “Suite Festiva” de Juan Bautista Meseguer Llopis: obra composta l’any 2004 a la qual el compositor ha afegit un quart moviment (burlesque). L’obra s’inicia amb una marxa de marcat caràcter militar que es deixa a les clares per les intervencions del redoblant i la melodia del flautí. El segon moviment “galop” és més persuasiu, també recorrent a una marxa ara més accelerada, combina una melodia que incita a la velocitat amb efectes sonors que recorden un cavaller que cavalca entre els castells medievals i una ciutat cosmopolita, amb el xoc tonal i modal aconsegueix unes bones combinacions melòdiques que recorden el vodevil, el cabaret i fins i tot el món del music-hall. En el tercer moviment “Vals sentimental”, el compositor recorre a una antiga marxa de processó (dedicada a sa mare: Nostra senyora del Rosari), la melodia del saxo, que passa per les fustes, recorda al segon moviment de la suite de jazz II de Xostakóvitx, aquell també era un vals. El quart moviment reprèn el caràcter del segon, la velocitat i unes melodies que caminen a gran velocitat passant per les diferents cordes de la banda (dels aguts als greus)
És una obra d’aparença senzilla però que amaga molts canvis de plans sonors, de treball d’acoblament de melodies que passen per diferents cordes. Trobe molt encertada la seua tria per a la secció i les bandes hauran de treballar de valent si no volen deixar descompensades les melodies quan comencen a passar entre cordes. D’aparença senzilla tal vegada exigent per a una secció de pocs membres, i amb solos de cert nivell tècnic, que afegeixen més dificultat si cap.
L’harmònica societat musical d’Alacant
Fundada l’any 2005, potser és de les més novelles del país, tot i això un any després ja participava en el Certamen provincial d’Alacant. Tan sol ha participat una vegada anteriorment en el CIBM, ara bé tenint en compte la seua jovenívola trajectòria i que no ha deixat de presentar-se a diferents competicions musicals (provincial d’Alacant, Múrcia, Xest,…), tot just acaben de començar la singladura, la qual amb pas ferm, segur assoliran els èxits anhelats amb seny i paciència.
Tocaran el pasdoble de Juan Manuel Molina “Sentiment alacantí”, pasdoble de concert sense complicacions tècniques, sobri i senzill, tant que fins i tot em fa cosa que vol tindre reminiscències rítmiques i melòdiques amb l’himne d’Alacant.
Com a obra lliure han triat “Pórtico” de Antón Alcalde Rodrigo: suite descriptiva en tres moviments basada en el pòrtic de la Glòria de la Catedral de Santiago de Compostel·la. El 1r moviment (Amanecer en Santiago de Compostela) representa dificultats per a les trompes que caldrà resoldre amb solvència, mentre que el 2n moviment (No portico da Gloria S. XIII) iniciada amb una dansa medieval carregada d’efectes sonors com les percussions exòtiques amb vieires o les melodies amb les flautes de bec, però sobtadament pren velocitat i les mateixes melodies es fan dificultoses pel ritme accelerat, els ritmes a contratemps dels metalls. Sense dubte allò més impressionant és la recreació del mercat a la plaça de l’Obradoiro llegint el ban que dóna inici a la batalla contra els moros (de a Taifa de Sevilla e Victoria) i el 3r i darrer moviment espectacular amb veus, recreació d’onomatopeies d’animals, crits de guerra, ritmes de guerra i solo de dolçaina, efectes sonors que expliciten una batalla campal que marca un final esplendorós.
Una magnífica tria la que ha fet L’Harmònica societat musical d’Alacant.
Societat musical “L’esperança” de Sant Vicent del Raspeig
Fundada en 1905. Tot i la veterania aquesta serà la seua primera participació en el CIBM, amb tot i això havia participat en altres certàmens, el provincial d’Alacant, el de Xest i Múrcia, obtenint diferents premis i mencions.
Tocaran el pasdoble de Jef Penders “La primitiva”, l’holandès Jef dedicà aquest pasdoble de concert a la Banda Primitiva de Paiporta (on hi estiueja). Potser si l’hagués escrit qualsevol compositor ibèric passaria per un més però, la veritat és que és un pasdoble ben premeditat des de la mentalitat centreeuropea, per traure els tipisme folklòrics representats amb les castanyoles. El trio compta amb un contracant ben sensual, amb els fagots fent un contrapunt divertit, això és prou original, la resta es pot resumir en un solo de trompeta amb sordina i melodia florida, és mes del mateix. Desenfadat i juganer.
Coma obra lliure han triat “Amazonia” de Jan van der Roost: suite descriptiva que conta la situació de diverses tribus, l’enclavament on s’hi torben al voltant dels llacs curatius i màgics de Shimbe i l’oposició a la construcció d’una presa que destruiria el seu paratge natural i faria que aquestes tribus acabaren emigrant deixant enrere les seus terres mil·lenàries. L’obra presenta diferents ritmes sincopats, amb contratemps trepidants embolcallats per harmonies dissonants que cal afinar, fins que pren una relativa calma amb una melodia del bombardí (a solo). EL saxo soprano dóna entrada a noves dissonàncies que creen efectes de so descriptius, amb escales que passen ràpidament per diferents cordes i que cal ajustar fins que arriba el darrer moviment amb melodies nervioses i corals dels metalls que semblen precipitar-se, fins que la frenada en sec amb els metalls sobreeixint una breu solo de trompeta el qual posa una mica de pausa per a reprendre el final en crescendo.
Fa la cosa que és una obra que descriu més amb el text (pretext programàtic) que amb la música i la seua pretensió.
Banda simfònica d’Alcobaça (Portugal)
Fundada en 1985 cal remuntar-se al període de 1900 fins 1912 quan apareix una banda només de metalls d’on pren l’inici. Aquella formació passà per diverses situacions pel que fa a la formació instrumental, sofrint diferents recessos, fins establir-se com a banda simfònica en la qual el ministeri de les arts portuguès prengué part per tal de col·laborar, fins el punt de convertir-se en un referent dins de l’àmbit bandístic portuguès, aleshores comença a participar en diferents certàmens. Aquesta serà la seu la primera participació en el CIBM.
Tocaran el pasdoble de Lino Guerreiro “Vila do barrete verde”, pasdoble taurí amb un llenguatge prou contemporani, amb unes escales descendents clarament dissonants contraposades a la melodia dels metalls. La trompeta s’erigeix com a element conductor amb diferents solos. Potser marcaran la diferència amb un pasdoble amb sabor portuguès.
Com a obra lliure han triat “Fribourg” de Derek Bourgeois: La vella ciutat, és el subtítol d’un poema simfònic straussià amb tocs de Txaikovski, amb una visió avantguardista, forta càrrega de virtuosisme tècnic i final aclaparador, sense deixar de banda la part lenta amb una nebulosa dissonant amb vibràfons que acompanyen diferents corals de metalls. Com ell mateix digué «l’obra més Kitsch potser la música del demà». Podria ser un bon exemple del kitsch més descriptiu amb melodies en temps de dansa centreeuropea que es trenquen amb dissonàncies. No m’atreviria a dir que pel fet de semblar una còpia inferior, ja que les melodies semblen prendre’s en préstec de passatges orquestrals de compositors clàssics del darrer romanticisme, siga una obra dolenta, ni molt menys. És una tria ben agosarada, i sens dubte una obra de certamen, ara bé no sé si per a una primera secció serà massa pretensiós, això també dependrà de la situació i les possibilitats de la banda portuguesa.
Societat musical i instructiva Santa Cecília de Son Rapinya (Palma de Mallorca)
Fundada en 1984. Després de participar en diferents festivals i projectes operístics (com a banda interna) aquesta serà la seua primera participació en el CIBM.
Tocaran el pasdoble d’Enrique Pastor “El arte de cúchares”, pasdoble taurí que segueix tots els patrons estètics establerts des de fa més de cinquanta anys. Senzill i sense complicacions tècniques.
Com a obra lliure han triat “Yebisah 1235dC” de Mario Errea: Ha estat impossible trobar cap audició, no obstant pel títol, antiga denominació musulmana de l’illa d’Eivissa i la data, 1235, tot em fa pensar que la música descriurà la conquesta de l’illa per les tropes catalanes el 8 d’agost de 1235 (també conqueriren Formentera).
Unió musical de Beniarbeig
Fundada en 1925. Ha participat diverses vegades en el certamen provincial d’Alacant aconseguint diversos premis. Aquesta serà també la seua primera participació en el CIBM.
Tocaran el pasdoble de Vicent i Artur Terol “Las Provincias”, pasdoble de concert, el qual adquirí renom per ser el premi que el conegut periòdic organitzà l’any 1929 i que resultà guanyat pels germans xativins. Allò més destacat és sens dubte el trio amb harmonies intimistes sobre una melodia ben acurada de les fustes i l’irrenunciable solo de trompetes. El folklore s’hi deixa sentir en passatges cadencials amb ginys a la música de tradició oral. És un dels pasdobles estàndards en el repertori de les bandes, molt interpretat i recorrent sempre per motius d’interpretacions serioses (com ho és el Certamen)
Com a obra lliure han tirat “Vilela” de Ferrer Ferran: poema simfònic que descriu les evolucions d’una part del territori portuguès (Vilela és un llogaret del municipi portuguès de Paredes). La música descriu l’arribada de diferents cultures per a conquerir el territori de Vilela: romans representats amb corals de metalls, moros representats amb una breu marxa mora que ràpidament estableix una batalla descriptiva rere un altra que representen els diferents pobles que han conquerit la península ibèrica fins abocar-se tot en una marxa cristiana, encara que tot sona a fanfàrria romana extreta de Ben-hur. L’obra no està exempta de recórrer a passatges d’altres composicions de Ferrer Ferran com La passió de Crist. És una obra que acompleix els requisits del certamen amb fort final marcat rítmicament pels timbals i els baixos en clar crescendo apoteòsic. Sens dubte una tria agosarada i encertada, ara tinc recels de com s’ho faran amb una plantilla limitada, no obstant això és decisió dels músics de Beniarbeig.
Banda Sinfonica Juvenil Simon Bolivar – Ferrer Ferran – Vilela
Fundada en 1888 acaba desapareixent en 1979, encara que en 1998 reapareix. Ha participat en diferents festivals i en el certamen ciutat de Múrcia. Aquesta serà la seua primera participació en el CIBM.
Tocaran el pasdoble de Santiago Lope “Gallito” pasdoble taurí considerat per alguns l’himne de la tauromàquia. Estrenat l’any 1904, és obra del director i fundador de la Banda municipal de València, mort a Burjassot el qual la seua mort prematura deixà el que encara avui és un dels pasdobles taurins més interpretats per la seua solidesa i homogeneïtat entre les seccions. Potser la seua tria peca de poca originalitat i d’anacronisme nostàlgic.
Com a obra lliure han triat “La torre de Hércules” de Ferrer Ferran: el títol ja ens indica que el poema simfònic (ell diu episodi simfònic) descriurà l’únic far romà i el més antic i en funcionament del món. Descriu les malifetes de Gerió envers la població sotmesa i les epopeies batalles d’Hèrcules envers aquest per tal de deslliurar de l’opressió els plebeus, més tard i seguint la llegenda Crunya, la primera dona en arribar-hi a la ciutat erigida al costat de la torre coronada amb una torxa on suposadament roman el cap del vençut Gerió, donà nom a l’actual Corunya. Bona part de l’obra està basada en les batalles a les que Ferrer Ferran ens té acostumats, masses de notes amb refilets i escales que van i tornen entre tota la fusta creant com dèiem una massa homogènia a mode de tumult sonor, per sobre els corals punyents dels metalls, de vegades amb breus melodies altres amb ritmes sincopats tot per musicar bregues i mil batalles tan recurrents en les obres descriptives del valencià i que suposarà la dificultat, coordinar tots els ritmes sincopats, un rere l’altre, ja que l’obra compta amb pocs moments de tranquil·litat (cantables o lents) tret de comptats corals on el més complex està situat cap al final abans de mamprendre l’arravatament final.
Segona secció (18 de juliol de 2014. Palau de la música de València).
De 51 a 80 músics.
L’obra obligada: “The dream of Willy Freeman” de Francisco Andreu Comos. Obra descriptiva que conta la marxa com a polissó de Willy des de Glissmouth fins a Ellis Island (antiga porta d’entrada dels immigrants als EUA per Nova York), a través dels tres moviments la música ens explica els sentiments de la marxa, l’amor primerenc deixat enrere i l’arribada i acollida de la terra promesa. Té l’aspiració de posar en música les aventures de Willy per aconseguir el seu somni. Aspiració perquè un dels problemes de la programàtica és que de vegades el pretext és una cosa i la música és altra i aquesta obra és d’aquells casos en què la música ben bé podria tindre qualsevol pretext, ja que la música no et fa entendre el missatge escrit, la història, podria ser la BSO d’una pel·lícula, o música incidental de teatre, però no trobe la relació amb la història, el pretext o la programàtica sobre les aventures de Willy Freeman. Melodies fresques, molt a l’americana o Hollywoodenc, per al primer moviment on la dificultat està en l’acoblament dels ritmes (a mode d’hoquetus) entre diferents cordes. El segon moviment no ofereix res nou pel que fa a les melodies, combinació de plans sonors sobre una melodia cantabile, que suposadament fan recordar l’amor juvenil deixat enrere. L’afinació d’un moviment ple d’extenses harmonies consonants farà d’aquest potser el més dificultós. El tercer moviment és més fresc amb melodies que recorden Coopland o Gerswinh (Un Americà a París), breu i efectista pel final en fort. En resum fa la cosa que és una composició amb fortes influències cinematogràfiques, (el compositor s’hi dedica bàsicament a aquestes músiques de cinema), que sona amb influències dels grans compositors anteriors, molt a Bernstein però sense arribar a la qualitat d’aquest. Trobe la tria de l’obra no massa encertada, per al CIBM, per fer un concert estival potser si per la frescor, és música que no crea cap conflicte intel·lectual, de fàcil digestió.
Studenten harmonie orkest Twente (Holanda)
Fundada en 1991 a recer de la Universitat Tècnica de Twente (a Holanda) està formada per estudiants universitaris i té com a objectiu, a més de participar en concerts i festivals dins del seu marc geogràfic, fer cada dos anys un viatge a l’estranger per participar en festivals bandístics internacionals. No és la primera vegada que passa pel CIBM, ja que l’any 1996 participà com a banda invitada, ara ho fa com a banda participant.
Tocaran el pasdoble de Manuel Morales “Las Arenas”, pasdoble de concert suposadament programàtic. Descriu un hotel a la Malva-rosa, des del qual es pot veure el naixement del sol, però la seua audició recorda a una mena de collage entre marxa mora i cristiana i fanfàrria romana, no és fins arribar el trio que escoltes els ritmes del pasdoble de concert els quals ràpidament trenca per recuperar la fanfàrria. El sol al·ludit potser no és el de València. És sense dubte un pasdoble original, ben calibrat i sens dubte el final acompleix les expectatives del certamen, final amb crescendo que arranque els aplaudiments. És una bona elecció.
Com a obra lliure han triat “Danza sinfonica” de James Barnes: el nord-americà tria un nom recurrent del nacionalisme musical espanyol si mirem els antecedents Turina, Granados, Albéniz, Falla…, però aquestes danses simfòniques recorden molt a les «fantàstiques» escrites per Turina en 1919 i al “Barret de tres pics” de Falla. Ni tan sols la música basada en l’escala frígia sentida per un americà li trau el clima d’anacronisme. Bé per moments sembla, per les dissonàncies avantguardistes, que és una evolució cronològica de les feines de Turina i Falla, oblidant d’aquest darrer el magnífic ús dels acords impressionistes i les seccions lentes amb amples acords que mai el nacionalisme musical amb reminiscències romàntiques hagués utilitzat. Trobe que no és la millor obra del prolífic americà.
Banda Sinfónica da GNR – “Danza Sinfonica” de James Barnes
Fundada en 1978. És destacable i sorprenent que malgrat ser una banda de quasi recent fundació, ha participat en més de cinquanta certàmens (quasi a un i mig per any), obtenint vint-i-cinc primers premis, diverses mencions d’honor,… En el CIBM ha participat tres vegades i aquesta serà la seua quarta participació.
Tocaran el pasdoble de Reginaldo Barberà “Agost” pasdoble de concert estàndard, sense complicacions tècniques. Amb el solo de trompetes amb sordina en el trio, potser allò més cridaner és el coral que estableixen amb motiu de pregunta resposta entre els metalls al final de la primera repetició del trio.
Com a obra lliure han triat “Apocalyptic Dreams” de David R. Gillingham: ens trobem amb altra obra programàtica, aquesta vegada el motiu és un somni estructurat en tres moviments (La visió, cataclismes i regne messiànic) el breu moviment introductori ens crea una atmosfera d’especulació amb una mena de llenguatge impressionista evolucionat, per a donar pas ràpidament al cataclisme còsmic, la part central amb es ritmes de multipercussió juntament amb els ritme sincopats del piano crea una àuria de tensió i inseguretat (tonal i rítmica), tot també ben adreçat de grups de notes que creen nebuloses sonores, recurs estès entre els compositors de banda per a crear harmonies dissonants. El tercer moviment anuncia l’arribada del Messies per a crear un regne de pau, aquesta pau Gillingham l’evoca superposant sobre una massa sonora dissonant (celesta i fustes fent notes aleatòries) l’himne «Break forth, Oh Beauteous heavenly light» (podria traduir-se com: Esclateu d’il·lusió o joia, Messies de la llum celestial) que altres compositors de música religiosa ja havien emprat com Bach o Schop (Compositor poc conegut del barroc primerenc) per a compondre corals o himnes de la litúrgia que corresponen a la nativitat de Jesucrist (cicle de Nadal), tot acaba amb el perseguit crescendo final.
El segon moviment es fa molt llarg, tot és un tira i arronsa cap a un lloc indefinit, i caldrà treballar els plans sonors per mantindre una tensió, o atenció, que l’obra certament no en proposa gens, no obstant, tret del II moviment, és una bona elecció efectista i arriscada.
Societat artístico musical de Benifaió
Fundada en 1926, cal remuntar els precedents a diferents formacions bandístiques que s’havien creat a Benifaió, les quals per diversos motius acabaren desapareixent, fins a consolidar-se l’actual societat. Ha participat en diversos certàmens, entre altres el mateix CIBM.
Tocaran el pasdoble d’Ernesto Pérez “Santander”, pasdoble taurí del compositor alacantí, el qual com molts altres compositors, adjudiquen melodies taurines a llocs que poc fan sentir la vinculació a la tauromàquia. Potser s’espera sentir melodies amb girs cèltics, de caire gallec com en Puenteareas, però la cosa és un pasdoble taurí estàndard com molts altres que no presenta cap dificulta ni innovació tècnica ni estètica.
Com a obra lliure han triat “Libertadores” d’Oscar Navarro: peça descriptiva dividida en dues parts diferenciades per a programàtica i òbviament pel caràcter de la música. La primera evoca l’enclavament natural del riu Amazones amb una música molt suggerent, amb un llenguatge que no deixa la melodia clàssica però arrodonit d’efectes sonors (acords dissonant i ritmes de percussió exòtics com les canyes). Allò més exuberant són els cors que han de cantar els músics (propis de la banda) i els canvi sobtats de velocitats amb ritmes caribenys i fins i tot percussió corporal per simular danses tribals amazòniques. La segona part, continuada sense interrupcions evoca a dues figures de l’alliberació (colonial) del sud americà: Simon Bolívar i José de San Martin que s’albiren amb una melodia triomfal amb els metalls introduïts pels redoblants militars que a poc a poc s’hi afegeixen formant tots plegats una coreografia rítmica.
Malgrat ser una peça (poema simfònic) de caire neoclàssica, que no renuncia a la melodia consonant, i la forta influència de la música cinematogràfica, és una excel·lent elecció i posarà de relleu una bona oposició a les altres bandes. És una obra cridanera i original sens dubte.
Banda municipal de música d’Alcanar
Fundada en 1845, és probablement de les més antigues de l’àmbit geogràfic catalanoparlant, de fet és la més vella de Catalunya. Malgrat la veterania i la saó musical d’Alcanar no seria fins l’any 2009 que participaria en el III Certamen Vila de la Sénia l’any 2009 aconseguint un segon premi. Aquesta serà la seua primera participació en el CIBM.
Tocaran el pasdoble de José Quiles “Amelín”, pasdoble de qui fou durant anys director de la mateixa banda d’Alcanar. Ens ha estat impossible trobar cap audició.
Com a obra lliure han triat “Ancient Roots” de Juanjo Villarroya: ha estat impossible trobar cap audició sobre aquestes “velles arrels”. És curiosa la pulcritud amb que es presenten al CIBM els tarragonins amb obres de difícil troballa. L’hermetisme sempre ha jugat fort dins del CIBM per tal de no donar pistes als altres participants.
Banda musica d’Arouca (Portugal)
Fundada aproximadament l’any 1825, converteix la banda portuguesa en una de les més antigues de la península. Malgrat l’antiguitat no ha participat en massa certàmens, on només destaca la participació en el certamen de bandes civils Terra do Cambra l’any 1999 aconseguint el primer premi. Aquesta serà la seua primera participació en el CIBM.
Tocaran el pasdoble de Luís Serrano “El torico de la cuerda”, pasdoble taurí que comença amb un solo quasi ad libitum de trompeta, però allò més original és els solos de l’oboè just abans del trio.
Com a obra lliure han triat “Give us this day” de David Maslanka: breu simfonia en dos moviments, la qual no presenta dificultats rítmiques, ni excessos tècnics de virtuosisme, tret això sí, de l’afinació i l’homogeneïtat en els corals, de fet el títol ja és premonitori, Give us this day és un himen religiós. La tria els deixa un poc en desavantatge respecte a opcions més exuberants i virtuosístiques, ara tot està per tocar, tampoc un excés de virtuosisme si no està ben tocat, garanteix res. Però aquesta obra de Maslanka ofereix molt poc, de tot allò que es reclama en el certamen, i les altres molt, almenys més que aquesta.
Societat musical aiorina d’Aiora
Reeixida l’any 1939 després de diferents entrebancs i xocs entre les dues bandes locals (L’altra era la Filharmònica) començà a funcionar fins que als anys 70 torna a quedar dissolta. Dos anys després (1972) torna a renàixer novament. Ha participat en diversos certàmens, en el CIBM fins en quatre ocasions, aquesta serà la seua cinquena.
Tocaran el pasdoble de Ferrer Ferran “Los Barbas”, pasdoble dedicat al restaurant homònim d’Aiora, com diu el propi autor, «el trio és allò més original», la resta són escales descendents amb els corresponents florejos al més pur estil Talens. El trio sembla una mena de Broadway’s song o cabaret francès de l’època de Ravel i Vinyes, però cantant a la valenciana i a la bona vida gastronòmica i al desenuig, amb final apoteòsic inclòs. Bona elecció sens dubte.
Com a obra lliure han triat “Crusoe Island” de Salva Lujan: ha estat impossible trobar cap audició ja que l’estrena d’aquest poema simfònic es produirà el mateix dia de la participació en el CIBM.
Primera secció (19 de juliol de 2014. Palau de la música de València)
De 81 a 110 músics
L’obra obligada: “Andalucia, suite número 2 op. 74” de José Susi López. Ha estat impossible torbar cap audició completa, però no obstant el mateix autor indica que no és una obra programàtica, és a dir no té pretext extramusical ara bé les melodies, voltant una i altra vegada, sobre l’escala de mi (mode frigi, o «mode hispano-àrab») a més dels ritmes estrets del folklore andalús (sevillanes, buleries,…) deixa a les clares que es troba d’una suite d’espectre nacionalista (musicalment). El llenguatge és summament avantguardista malgrat el recurs trillat del mode frigi i els ritme més explotats del flamenc més pop. Tot plegat sembla una òptima evolució de l’herència de Turina i tants altres nacionalistes flamencòlegs, sense incloure la vessant impressionista de Falla i les seues excel·lents nebuloses impressionistes frígies, això no té res a veure amb aquesta suite. Caldrà esperar doncs a la interpretació de les bandes el 19 de juliol per poder fer-nos una idea completa de la suite. A priori, i amb els fragments que he oït, sembla una obra complexa pel que fa a les harmonies dissonants i les exigències dels diversos solos de requeriments tècnics d’alt nivell.
Societat musical “Santa Cecília” de Requena
La unió definitiva esdevé en 1936, anteriorment cal remuntar-se fins 1886 on apareix al primera banda a Requena, però l’any següent (1887) es crea amb un escissió una altra. Passen per diverses unificacions i separacions fins l’any 1936, encara que serà l’any 1977 que passaran a denominar-se amb el nom actual. És una banda molt concorreguda als certàmens i amb importants premis. Destaca el primer premi i menció d’honor (màxim guardó possible dins del CIBM) al CIBM l’any 2000 en secció especial (ara desapareguda i substituïda per la 1a secció) i el primer premi i premi especial de jurat del Certamen de Cullera l’any 2013. Ha participat set vegades en el CIBM i aquesta serà la seua vuitena.
Tocaran el pasdoble de Miquel Asins Arbó “La flor del taronger”, pasdoble programàtic de tòpics valencians ben conegut pels seus enllaços contínuament de melodies folklòriques, el giny a l’himne de l’exposició regional que no vol marxar de les melodies, harmonies i cadències a la valenciana. És un dels pasdobles del repertori bàsic, i això pot condicionar la tria, per la poca originalitat, ara és un pasdoble efectista com tots els clàssics.
Com a obra lliure han triat “Wait of the world” de Stephen Melillo: l’americà físic de formació, a més de músic i compositor, dedica gran part de la seua música a projectar una mena de nova bíblia, o si fa no fa una religiositat «autorecreada», formada pels treballs musicals enquadrats dins del Stromworks. Aquesta peça descriptiva correspon al capítol 3, actualment ha completat el vint-i-un. Distribuïda en tres moviments descriu primerament les vicissituds de l’ésser humà al llarg dels dos mil anys després de Crist, el segon moviment descriu el creixent ateisme i com afecta a la desimboltura de l’home que s’allunya de Déu per a recrear en el tercer la nova vinguda de Déu on descriu el triomf del que ell anomena la Segona retornada de Crist. És una peça fortament melòdica, amb molta influència de la música cinematogràfica que tants èxits li han donat a Melillo carregada d’ascensions melòdiques en els metalls a mode de corals avantguardistes i ritmes sincopats (característica comuna a quasi totes les obres originals per a banda dels darrers 30/40 anys). És una bona tria la que han fet els de Requena, exigent tècnicament, exuberant i homogènia entre els moviments.
UM Alberic – Wait of the World
Fundada en 1832 és una de les més antigues del País Valencià. Passa per diverses interrupcions fins que es torna a forma l’any 1932 fins que la guerra civil interromp novament la societat. L’any 1945 reapareix amb el nom actual. També és una banda molt concorreguda als certàmens. Destaca la menció d’honor al CIBM de l’any 1981 en la segona secció i el primer premi i menció d’honor en el certamen provincial de València l’any 2003 en la primera secció. Ha participat fins a quatre vegades en el CIBM, aquesta serà la seua cinquena.
Tocaran el pasdoble de Francisco José Martínez “El Olmo”, pasdoble de concert dedicat a l’associació sociocultural de Sant Antoni de Requena. Ha estat impossible trobar cap audició.
Com a obra lliure han triat “Hannibal” de Mario Bürki: el suís no pretén altra cosa que descriure musicalment les anades i tornades del militar cartaginès Anníbal, la seua entrada a Hispania fins creuar els Pirineus i arribar als Alps per a entrar a la península itàlica i combatre els romans. La música per moments frega el Kitch més absurd amb estructures ritmes a mode de fandangos sincopats mentre que alhora, aquestes síncopes fortes i en els metalls, aporten les dissonàncies per a crear la tensió de les batalles sanguinolentes del militar, el pas dels elefants, aquests també musicalment representats. En general s’escolta una i altra vegada músiques basades en formes rítmiques populars i en mode frigi, amb refilets en escales ornamentades com si fos una música de caire flamenc, almenys molt hispànic, que suposadament representen la pujada pel País Valencià fins els Pirineus (que se sàpiga Annibal no arribà a Sevilla ni Cadis), les melodies dels corals lents i ràpids sonen amb massa similitud a melodies cinematogràfiques com Pirates del Carib buscant el regust popular, la comoditat auditiva. La banda també ha de cantar diverses vegades mentre altres instruments creen una tensió que va en crescendo fins reprendre una calma amb un llarg però gens dificultós solo de clarinet que prompte engega la brega fins esclatar en un crescendo descomunal amb gongs i plats estridents que ajuden a explotar els aplaudiments.
És una encertadíssima elecció des del punt de vista del virtuosisme no exempta de riscos interpretatius i moltes dificultats tècniques que esperem els de Montori puguen solucionar esperançadorament per a aconseguir el delerat èxit. Ara bé, la lògica històrico musical és absenta, sense anar més lluny, en l’època d’Annibal no crec que la música de la zona del País Valencià foren fandangos,…, ni conegueren els modes gregorians, és a dir representar unes cultures amb uns girs melòdics que encara estarien per arribar, és si més no asincrònic històricament, fora de la línia cronològica del temps, tant com posar que un personatge novel·lesc de l’antic Egipte escrivira per Whatsapp.
Associació musical canalina de Canals
Fundada en 1946. Les seus participacions en certàmens es compten quasi per les mencions d’honor: Certamen de la Diputació 2006 i 2010, Certamen de Xest 2006 i 2010, la resta són primers premis. Aquesta serà la seua primera vegada en el CIBM.
Tocaran el pasdoble de Roque Baños “A mi madre”, pasdoble de concert que queda una mica desdibuixat per les expectatives que hom espera al veure l’autor. Baños és un dels millors compositors actuals de BSO (Alatriste, per exemple és una molt bona BSO), però el pasdoble no ofereix res de nou fins que es repeteix el trio amb els solos breus dels clarinets. La tria respon més a l’autor que a allò que ofereix el pasdoble.
Com a obra lliure han triat “Dance movements” de Philip Sparke: amb forma de suite de danses, Sparke defuig de les estructures rítmiques i melòdiques de les antigues danses de saló que formaven les tradicionals suites de danses clàssiques, nomes conserva l’estructura com a composició, no obstant amb un llenguatge canviant de dissonàncies a consonàncies agradables no rebutja la melodia clara per vegades que reflecteix un neoclassicisme heretat de Stravinsky, Nielsen,… Rítmic, Molt viu, Lent i molt rítmic són els noms dels moviments d’aquesta suite peculiar, on el virtuosisme, amb uns acords que recorden a les danses simfòniques del West side story, molt o massa, es fan d’arribar fins el darrer moviment.
És una obra meravellosa, fantàstica i sensual, ofereix un gaudi exquisit, però tenint en compte el tipus d’obres que han triat les altres bandes no sé si la participació de Canals passarà un poc desapercebuda.
Societat musical “La nova” de Xàtiva
Fundada en 1861. Fa la seua primera participació en el CIBM l’any 1925. Suma un total de sis participacions en el CIBM i algunes altres en el provincial i juvenil de València. Aquesta serà la seua setena.
Tocaran el pasdoble de David Penadés “Societat musical “La nova” de Xàtiva”, pasdoble de concert amb un nici una mica desconcertat, en un bon sentit, és original, per engegar després les melodies típiques del bel cant del pasdoble, aquelles reminiscències de Talens que ha tot arriba. Les trompes deixen per moments de ser meres notes a contratemps, això és original però el solo de trompeta d’abans del trio queda molt forçat —calia?—. El contracant del trio atorgat a flautes i instruments aguts, en comptes del reiterat contracant de saxofons, és també prou original, en general és un bon pasdoble.
Com a obra lliure han tirat “Asgard” de Teo Aparició Barberán: Simfonia nº 1 programàtica basada en el món on viuen els déus de la nissaga dels Aesir, en definitiva mitologia germànica. Els tres moviments reben noms descriptius: la porta de Valhalla, La guàrdia dels núvols i Home embogit. El primer moviment tret dels ritmes sincopats, ja hem insistit que darrerament totes les obres per a banda han de comportar aquest ingredient i corals de metalls ben assaonats, el primer gest d’atenció el reclama ben entrat el II moviment amb un solo de flauta acompanyat per tremolos de clarinets i murmurants veus que et conviden a endinsar-te en el món d’Asgard, sense oblidar-nos del didjeridú,… aquest II moviment ofereix tensions i distensions ben argumentades amb solos de flauta, ja comentat, de clarinet,…, moments sensuals amb cors de la banda i crescendos homogenis, sens dubte es un dels millors II moviments que s’escoltaran en aquesta secció. Amb el III moviment es mamprenen les sincopes i els corals estridents, quan de sobte es presenta amb les fustes un breu procés en forma de cànon en mig dels corals dels metalls i les síncopes que a poc a poc guanyen terreny, anunciant ara sí, el final apoteòsic necessari. Una tria sens dubte encertada la dels xativins.
Sinfonisches blasorchester süd-west de Mainz (Alemanya)
Forma part d’una associació de diferents formacions musicals establerta a Mainz en la qual desenvolupen la tasca d’interpretar música original per a banda de compositors contemporanis. És la primera vegada que participa en el CIBM.
Tocaran el pasdoble de Rafael Talens “Tercio de quites”, pasdoble taurí i més conegut de Rafel Talens, altre himne de la tauromàquia. Malgrat ser un pasdoble eloqüent, sospesat i ben argumentat, trobe que és una tria anacrònica i poc avantguardista.
Com a obra lliure han triat la “2a simfonia op. 44” de James Barnes: Partint de Prokofiev amb la seua “Simfonia clàssica”, amb tocs de la segona fins la setena simfonia de Sibelius i amb els tocs oferts anteriorment per Strawinski i Dvorak, Barnes ens ofereix una “Second symphony” clàssica: Elegia (sonata), Variacions ininterrompudes i Final. El I moviment no ofereix excessives dificultats i tampoc destaca per efectes innovadors; el II moviment un tema amb variacions es mostra més agressiu tècnicament, encara que per moments dubte que els diferents efectes de multipercussió estiguen superposats i no oferisquen res ni ajuden ni molesten, simplement estan per entretindre els percussionistes. De sobte entre les variacions del primer scherzo comença un préstec, l’orgànum Veni, Veni Salvador sonant en les flautes, flautí i fagot, aleshores comença un desenvolupament genial que no tarda en trencar-se per donar pas al segon dels scherzos que s’inicia amb una florida melodia de reminiscències hispàniques però que prompte es trenquen amb diverses repeticions del tema que conclouen en un acord dissonant inconclús, predisposant al ataca del Final. Aquest s’inicia amb un breu tema, variat del primer tema del I moviment que recrea una i altra vagada, consonant o dissonant, en augment de tensió o disminuint-la. Tot busca conduir un final en fort, el qual mitjançant una fugetta prepara el final que no s’entendrà fins que arriben les sincopes dels metalls.
És una bona obra, sens dubte, però potser el seu neoclassicisme quede una mica obsolet tenint en compte les tries e les altres bandes, això pot fer queden una mica eclipsats per propostes més transgressores, pero com hem dit tot s’ha de tocar i els alemanys seny i fermesa clàssica en tenen, òbviament..
Secció d’honor (20 de juliol de 2014. Palau de la música de València)
De 111 a 140 músics.
L’obra obligada: “Fantasy Triptych opus 145” de Derek Buorgeois.
És un poema simfònic descriptiu en tres moviments composta en 1995. Tot i que el mateix compositor declara que els títols (programàtics) dels tres moviments són sarcàstics i entrelliguen els pretextos musicals (I La tomba d’Arthur Benjamin, II El senyor Bolt passeja amb el seu cotxe i Ravel es retorç en la seua tomba, III la marxa guerrera dels estruços) En el I moviment el llenguatge musical està ple d’acords i melodies que recorden a molts compositors: Bernstein (West side Story), Strawinski (L’ocell de foc o la Consagració), Bartok (El Mandarí meravellós) i naturalment les brillants influències anglosaxones dels darrers anys pel que fa al tractament dels metalls bé en corals i ritmes frenètics sincopats…, de vegades se senten fragments que sonen exactament igual que altres composicions només que embolcallades amb harmonies pròpies de Bourgeois. No és la primera vegada que introdueix el sarcasme ni programàtic ni com elements musicals, ja que en la simfonia n. 38 inclou passatges en préstec dels dibuixos animats Tom i Jerry. l’obra acompleix el requeriments típics de la secció d’honor, efectisme sonors exuberants, ritmes trepidants i impossibles, solos delicats com la funció del clarinet en el I moviment i passatges lents i melodiosos amb harmonies molt esteses entre tots els instruments, obrint una gran gamma d’harmònics que dificulta l’afinació. El II moviment a ritme de marxa (fúnebre) desenvolupa unes harmonies de caire impressionistes que embolcallen diversos solos d’instruments greus: clarinet baix, tuba.., que conclouen en corals extremadament dissonants dels metalls creant atmosferes on suposadament Ravel es retorç (en la seua tomba) i és ací on reprèn un llenguatge que justament recorda a al francès amb l’acompanyament arpegiat del clarinet baix i melodies en es flautes. Les melodies d’aquest II moviment són una al·legoria de les obres impressionistes franceses, que finalitzen amb els tocs de campana. El III moviment s’inicia amb la tensió del primer, el clarinet baix porta una melodia juganera fins que s’estableix un ritme de música de cabaret o circense que deixa pas a ritmes extremadament sincopats, encara que s’estableix una lluita per establir els dos tipus de estils diferenciats fins que triomfa el cabaret amb els metalls. Acords que freguen un estil jazzístic donen pas als solos de flauta i clarinet baix que anuncien l’imminent final al qual s’ajunten els metalls. (si voleu escoltar aquesta obra només s’heu de registrar en www.Deezer.com, de manera gratuïta, això sí, amb publicitat inclosa, és un portal de música com tants altres. La versió allotjada és la de Ad Hoc Wind Orchestra dirigida pel mateix Bourgeois)
L’obra és divertida i ofereix serioses dificultats tècniques per als solistes (és sorprenent la quantitat de solos de clarinet baix), en general no em sembla una obra extremadament difícil, molt per baix del nivell de dificultat de moltes obres lliures, fins i tot d’altres seccions suposadament inferiors en nivell interpretatiu o tècnic. Totes les bandes ho resoldran sens problemes, perquè no és excessivament innovadora pel que fa a la instrumentació, ni ritmes trepidants amalgamats o bicèfals, ho és pel tractament programàtic, de les masses sonores impressionistes, però això ja ho han fet altres compositors. Podien haver triat obres de major dificultat, sens dubte.
La Societat musical “L’Artística” Manisense de Manises
Fundada en el 1968 després de la desaparició de les dues bandes locals (La Paz i el Musical) a causa de la Guerra Civil i la postguerra, rep el primer premi en el Certamen de València l’any 1976 en la que seria la seua primera participació. Després de presentar-se en diferents seccions del certamen i acumular un bon grapat de primers premis es consolidar com una de les grans bandes de València amb un total de nou participacions. Malgrat la relativa curta existència de L’artística, cal reconèixer que ha fet passes accelerades fins fer-se notar, sentir i respectar entre les bandes de secció d’honor, i això sempre és sinònim de feina ben feta i assaonada.
Tocaran el pasdoble de Rafael Talens “Gloria Ramírez”. Pasdoble de concert tranquil i majestuós el qual compta amb el recurs tan reiterat del solo de trompetes amb sordines en el trio amb repetició i contracant bellíssim en els saxofons.
Com a obra lliure tocaran el IV moviment de la 7a simfonia op. 60 “Leningrad” del rus D. Xostakovitx (arranjament de Pascual Martínez): «vull expressar musicalment el meu país en guerra» digué Dimitri. Clar això s’entén si s’escolta tota la simfonia. Antigament altres bandes havien optat per transcripcions, fet gens menyspreable, i per interpretar un sol moviment, com per exemple moltes vegades s‘ha triat el quart moviment de la 1a Simfonia de Mahler, però això ens comporta complicacions alhora de traure conclusions musicals, ja que és com si llegirem una novel·la a partir dels darrers capítols, ens perdríem la meitat dels personatges i potser molts episodis no sabríem per què esdevenen, doncs una cosa semblant passa amb una simfonia com aquest, que a més a més és programàtica, recorden que Dimitri volia posar en música el seu país en guerra.
Naturalment és un bon moviment, ben ponderat i homogeni, però trobe que a hores d’ara amb el ventall de possibilitats pel que fa obres originals, incidint en que això no és cap handicap, però és un condicionant i si volen un recurs anacrònic, el fet de recórrer a transcripcions que a més han de comptar que la feina de transportar una peça pensada per a orquestra estiga excel·lentment feta per a banda, amb tots els inconvenients, és si més no afegir-ne altre.
Al meu para és un desencert la tria dels de Manises, no pel moviment, si no per tocar un apèndix d’un tot programàtic.
Karel Ancerl “7. Symphony ” Shostakovich (4. Mov.)
Fundada en el 1878, és potser de les més antigues del país, i la seua primera participació en el certamen es remunta a l’any 1887. Renaix el 1909 amb el nom actual obtenint diversos premis en el certamen i comptant amb dotze participacions.
Tocaran el pasdoble de Manuel Morales “Carmesina”. Pasdoble amb un inici redoblant entre la marxa cristiana i la fanfàrria romana però que prompte et condueix cap a l’estabilitat del temps marcat, recorrent a melodies que no deixen de recordar l’inici eclèctic.
Com a obra lliure tocaran la “1a Simfonia” de W. Lutoslawski (arranjament de José Telló Espert): Digué Witold de la seua simfonia: «representa l’expressió de l’atmosfera musical on vaig nàixer i on em vaig desenvolupar», a més ell mateix reconegué que en aquesta simfonia està la influència de Prokofiev, però Witol ja havia interioritzat els llenguatges de Stravinsky, Debussy, Roussell i Bartok. Ell tenia posades en aquesta simfonia totes les il·lusions, era la primera simfonia però la crítica per totes bandes va ser premonitòria: «la dissonància és l’enemic del poble», a més la censura stalinista van establir una decepció en el polonès ben profunda i una rèmora que encara avui es conrea. No obstant la simfonia comença amb un acord dissonant i un solo de trompeta que passa pel clarinet, el fagot,…, un allegro justo en forma sonata, un poc adagio per al II moviment, un Allegretto misteriós, que realment és un scherzo basat en la tècnica dodecafònica, on hi ha una lluita constant per fer-se sentir una melodia i el IV és un Allegro vivace on s’hi presenta una lluita constant dins d’un tramat contrapuntístic ben interessant que manté la tensió fins el final.
És una bona obra, però tot dependrà de la transcripció, de les fustes a les quals se’ls espera pulcritud tècnica i bona dosi de virtuosisme. El handicap de transportar una obra pensada per a orquestra amb els xocs tímbrics dels violins contra les fustes, a les limitacions de la banda, que sempre peca en les transcripcions d’excés de trompeteria, pot jugar una mala passada. Són dos aspectes a tindre en compte la interpretació i la transcripció. Els altres se la juguen a la interpretació, però això ho decideix la banda, o el mestre Telló.
L’Ateneu musical de Cullera
Fundada en 1896 i després de diversos entrebancs i escissions que donarien lloc a la creació de deus bandes (locals) seria en 1917 quan s’estableix com a Ateneu Musical de Cullera. És sens dubte, per mèrits propis i un treballat palmarès, una de les millors bandes civils no professionals. Fa la seua primera participació en el certamen l’any 1927 i compta amb trenta-tres participacions. De totes les bandes participants en aquesta secció i edició (2014) és l’única que fins ara ha aconseguit, a més de primers premis, la distinció de «menció d’honor» (Màxim guardó possible dins del CIBM).
Tocaran el pasdoble de Mariano Puig “Penya Viñaza”. Pasdoble conservador pel que fa a les melodies respecte als triats per les altres bandes, ara bé en arribar el trio desplega unes harmonies ben atractives. Pasdoble de concert sense extravagàncies sonores, simplement acompleix la funció d’assaonar els instruments.
Com a obra lliure tocaran “Bocetos de Cullera” de Gregory Fritze: obra estrenada en el Certamen de Cullera d’enguany i que ha estat impossible d’escoltar en audició (tret de la interpretació que oferiren en el Certamen de Cullera)
