• La Veu del PV al Facebook
  • La Veu del PV al Twitter
  • La Veu del PV al Google +
  • RSS
  • contacte
Dimecres, 29 de març de 2017

La Veu del País Valencià

suma't

llibre

publicitat

Diumenge, 19 de gener de 2014 a les 15:00h

Nicolau Colomar Editorial Germania, S.L.

Enfrontaments


Comentaris Comenta-ho    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (3 vots)
carregant Carregant


Enfrontaments per Nicolau Colomar

Agustí Peiró



176 pàgs
ISBN: 978-84-16044-05-4
 
Enfrontaments (llibre d’afirmacions i preguntes) és el primer llibre d’aforismes de Nicolau Colomar i Lloret, i dic el primer perquè estic segur que continuarà cultivant el gènere. En general, es nota que és una opera prima, elaborada amb un estil un poc difús i indeterminat, una prosa no massa cuidada que potser connecta amb el pensament ràpid dels temps megaràpids en què vivim, com a notes fetes en alguna d’eixes xarxes socials on no es pot sobrepassar un determinat nombre de caràcters.

En este sentit primer, el de la vaguetat, el llibre conté alguns aforismes certament ambigus: «Per què la llibertat si no puc aconseguir allò que vull?»; «La grandesa es manifesta en aquells que s’enfronten a la matança col·lectiva sense prejudicis estúpids i infantils»; «És trist i patètic al mateix temps, però moltes vegades l’únic camí que et queda perquè et respecten és la violència», que no sols ho són en la seua formulació, d’ambigus, sinó que podrien ser entesos de moltes maneres totalment oposades i que servirien tant per a intentar justificar alguna brutalitat (comesa per algun grup terrorista, per exemple, o un assassí masclista) com una acció heroica (ja siga de la policia o d’algun anònim ciutadà). No sé sap molt bé què ha volgut dir l’autor amb ells, potser la resposta està només en la seua ment, i esta indeterminació semàntica o conceptual també es troba en alguns altres aforismes el sentit dels quals es perd, encara que no en la traducció, perquè són originals en valencià.

Així mateix, Enfrontaments conté aforismes amb un accentuat to de cinisme, d’escepticisme embrutidor, de desesperança frustradora i fins i tot de misantropia i misogínia, com ara els següents: «Ho confesse, les persones concretes no m’agraden»; «M’han educat per a ser una bona persona i m’han fet un desgraciat»; «De vegades pense que l’única cosa que puc fer és mostrar l’horror del món»; «Allò evident desconeix completament els hòmens… Allò evident és l’ànima íntima de les dones»; «Cansat de tot». Es tracta de reflexions no sols negatives, sinó negativistes, que potser furguen en la ferida oberta com per a trobar un trist consol en el dolor provocat per un mateix quan se sent la ràbia del dolor extern. Això no és gens amable, en qualsevol cas, i emparenta Colomar, d’alguna manera, amb nihilistes com ara Schopenhauer o el seu deixeble Nietzsche, un filòsof este darrer que tenia un estil encisador però una mentalitat absolutament repulsiva. També Cioran s’hi beslluma, amb la qual cosa el quadre sembla enfosquir-se fins a una negritud quasi absoluta.
 
Però on Nicolau Colomar s’enlaira i arriba a brillar és en altres aforismes, com ara: «Per a mi escriure és una necessitat fisiològica més» (descripció dels personals motius artístics); «Què és necessari per aconseguir l’estatut de persona» (crida al respecte); «Ara són els gossos qui trauen a passejar els amos» (observació sarcàstica de la quotidianitat); «Si pense que és difícil serà impossible» (exhortació a la utopia o lluita); «El gran privilegi és senzillament la possibilitat de detindre’s i contemplar tot el temps que u vulga» (pensament sobre una altra vida, més contemplativa); «El temps no pot deixar de perdre’s» (lirisme potser fusterià); «Sóc un veí modèlic. No salude ningú» (ironia relacional); «Jo sóc amic del text en el sentit més extens de l’expressió» (autoreferència creativa); «Dominen aquells que tenen la possibilitat de modificar el text» (al·lusió àcida als mèdia o governants); «Un país també pot ser un racó de borregos aparcats i amuntegats» (crítica al narcotisme social, tan escaient al País dels valencians i les valencianes). En tots estos aforismes i en molts altres es nota que l’autor té un gran cabal, moltes possibilitats en el gènere. Són textos pròxims a Stanislaw Jerzy Lec i altres cultivadors destacats de l’aforisme. Esperem que en noves temptatives, en les noves entregues que sens dubte ens oferirà, Colomar se centre en esta veta, molt més rica que aquella més bruta que podríem anomenar com a simples ocurrències.
 
Agustí Peiró


Lectures 3512 lectures   comentari Comenta-ho   Enviar article Envia
  • Meneame
  • Delicious
  • facebook
  • Twitter
  • Google


publicitat



Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament



  Previsualitza

La direcció de La Veu del País Valencià es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
publicitat

publicitat



publicitat

publicitat

publicitat

publicitat

L'Oratge

  • Alcoi

    sol
    19 ºC
    10 ºC
  • Bunyol

    nuvols_parcials
    21 ºC
    8 ºC
  • Carlet

    sol
    24 ºC
    9 ºC
  • Catí

    sol
    24 ºC
    11 ºC
  • Dénia

    sol
    24 ºC
    9 ºC
  • Gandia

    sol
    24 ºC
    9 ºC
  • La Vall d'Uixó

    sol
    19 ºC
    7 ºC
  • Menorca

    sol
    19 ºC
    10 ºC
  • Oriola

    sol
    23 ºC
    8 ºC
  • Peníscola

    sol
    24 ºC
    11 ºC
  • Valls

    sol
    21 ºC
    11 ºC

publicitat

Les més llegides


Xarxes socials La Veu