Sergi Tarín / València.
Era la sentència més esperada. La darrera. La definitiva. La sentència del Suprem que avala la suspensió dels enderrocs i posa fi a 17 anys de litigis entre Salvem El Cabanyal i l’Ajuntament. Un veredicte de llarg recorregut, tortuós i per moments agònic. El 23 de setembre de 1999, Salvem sol·licità a Cultura (llavors dirigida per Mariano Rajoy) l’adopció de mesures contra l’espoli. Al ministeri feren oïdes sordes i el 29 de gener de 2001 hi renunciaren: “la competència és exclusiva de l’administració autonòmica i local de València”.
Tres anys i mig després, Salvem presentà un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Madrid, qui dictaminà que la protecció del patrimoni espanyol “és competència de l’Estat”. L’Ajuntament contraatacà amb un recurs al Suprem. Era el 2004 i el procés es submergí en els abismes de la judicatura fins que, en el 2009, aflorà en el moment més àlgid. Un any abans, el mateix Suprem havia recolzat el pla de Barberà de demolir 1651 vivendes per prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins la mar. El projecte era correcte des d’un punt de vista urbanístic, purament formal. Però amb la sentència de 25 de maig de 2009, l’Alt Tribunal manifestà dubtes sobre el fons de la qüestió, és a dir, sobre el impacte patrimonial i històric dels enderrocs. I demanà al ministeri de Cultura una resolució motivada. Aquell fou el punt d’inflexió; el principi de la fi del projecte de Barberá.
Llei ad hoc
El 29 de gener de 2010, Cultura paralitzà el pla en considerar-lo un espoli del patrimoni espanyol. La decisió vingué avalada per informes independents de les entitats més prestigioses en la matèria. El diagnòstic fou contundent: l’avinguda de Blasco Ibáñez trencava en dos el barri (declarat Bé d’Interès Cultural el 1993), esgarrava la trama històrica de les antigues barraques i agranava amb centenars d’edificis protegits al catàleg del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de 1988.
Barberà buscà la manera d’anul·lar l’ordre. Primer amb l’aprovació d’una llei autonòmica ad hoc per desprotegir El Cabanyal i aplanar el camí de les excavadores. Una llei que fou suspesa cautelarment pel Tribunal Consitucional l’abril de 2010 i recentment derogada per les Corts Valencianes davant una imminent sentència en contra. I en segon lloc amb un recurs a l’Audiència Nacional, que fallà a favor del ministeri el 5 de juliol de 2012. Un fet que propicià un últim recurs d’Ajuntament i Generalitat Valenciana al Suprem, qui també ha validat les tesis del ministeri. Esta resolució, amb data de 23 de juny i que trascendí ahir, posa el pany a la vida judicial i esgota la munició de Barberá als tribunals.
Espill clivellat
De fet, esta sentència del Suprem és l’espill que Barberà volgué trencar el passat 20 de juny. Aquell dia anuncià la retirada del recurs després d’arribar “a un acord” amb Cultura per desblocar el pla del Cabanyal. Minuts després, el ministeri va desmentir eixe consens. Però l’alcaldessa ja havia aconseguit el titular i s’havia estalviat, en l’últim instant, el disgust d’un veredicte en contra. El 17 de juny la sala del Contenciós Administratiu del Suprem va deliberar i algú degué filtrar el sentit de la votació perquè eixe mateix dia l’Ajuntament envià un fax desistint del recurs. Barberà abandonà in extremis la nau, però no amb temps suficient com per a preparar el bot de la Generalitat Valenciana, que s’ha estavellat contra una sentència que també ha esmicolat definitivament la prolongació de Blasco Ibáñez.
En eixe sentit, l’advocada de Salvem El Cabanyal, Adelina Serna, mostrà ahir a La Veu una doble satisfacció. En primer lloc, perquè el veïnat, 17 anys després, “disposa de l’element tangible, en paper, de la victòria”. I també perquè el veredicte genera jurisprudència sobre planejament urbà i patrimoni. El Cabanyal, per tant, esdevé un exemple a nivell cívic i legislatiu, apunta Serna i es pregunta: “¿Quin tècnic de la conselleria de Cultura aprovarà un nou pla si es manté la prolongació de Blasco Ibáñez, tal i com pretén l’alcaldessa?”. I acte seguit subratlla que la sentència és la millor eina per evitar la temptació de futures prevaricacions i perversions de la llei.
