Sergi Tarín / València
Associacions de veïns, plataformes ciutadanes, entitats en defensa del patrimoni, el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional, el Consell d’Estat, tècnics del ministeri de Cultura i els partits de l’oposició a l’uníson. Tots estan en contra de la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez fins la mar i la destrucció del Cabanyal. Tots llevat de Rita Barberá i el seu equip de govern a l’Ajuntament. I és que les obsessions no es poden explicar amb arguments. Existeixen i ja està. És el que li ocorre a Barberá amb el vell enclavament del pescadors. Vol perforar-lo amb una avinguda de 100 metres i estampar així la seua signatura en la cartografia de la ciutat.
Una obcecació que remunta al 1998 i que ha situat Barberá a la vora del deliri. Aquest matí portarà al plenari de l‘Ajuntament la modificació del Pla del Cabanyal per adaptar-lo a l’ordre del ministeri de Cultura, que al desembre del 2009 el paralitzà per espoli. Una decisió que ha estat recolzada pels tribunals espanyols de més rang. La nova proposta de l’alcaldessa és quasi un calc de l’anterior (1651 demolicions), ja que només acurta uns metres l’ample de la prolongació i redueix de cinc a tres les altures dels edificis de nova planta en la zona BIC (Bé d’Interès Cultural). Una proposta tècnicament inassumible que el ministeri s’ha plegat a estudiar sota pressions polítiques. De fet, el juny passat, Barberá amenaçà Rajoy amb dimitir si Cultura no hi cedia. De moment, els tècnics han acceptat valorar la proposició de l’Ajuntament una vegada supere tots els tràmits interns i de validació de les conselleries d’Infraestructures i de Cultura. Un fet que, almenys, permet Barberá guanyar temps i aproximar-se a les eleccions amb un proposta en les mans encara que, finalment, es demostre inviable.
Respecte les lleis
En els últims dies ha hagut pronunciaments de tot tipus en favor de la preservació del Cabanyal. L’últim, ahir, fou un comunicat de l’entitat Europa Nostra, presidida pel tenor Plácido Domingo. En el text s’acull “amb satisfacció” la recent sentència del Tribunal Suprem, que validà l’ordre ministerial, i s’elogien “els esforços de la comunitat local” a l’hora d’aturar “la depredació plantejada pel municipi de València”.
La missiva exposa amb cruesa el resultat de 16 anys d’amenaça urbanística: “molts edificis s’han deteriorat; mentre que algunes cases han estat abandonades, d’altres han sigut ocupades il•legalment per grups marginals; també ha augmentat la sensació d’inseguretat, desconfiança i especulació immobiliària”. Una reflexió que conclou en què cal “respectar l’imperi de la llei, els interessos legítims de les persones i el valor del patrimoni cultural com a part integrant del model humanista de la societat que es troba al cor de la construcció europea”.
L’argument és molt semblant a l’expressat per la Worl Monument Fund (WMF) el passat 21 de juliol. Aquesta institució nord-americana va incloure, al 2012, el Cabanyal en el seu llistat de patrimoni mundial en perill. En el darrer comunicat, els responsables de la WMF lamenten l’obstinació de Barberá per continuar amb els enderrocs. “Analitzats els plans municipals, es pot concloure de manera objectiva que la proposta municipal que es presenta és molt similar a la que en el seu dia provocà l’Ordre Ministerial per espoli i incompleix de manera clara aquest article”, descriu textualment.
Totes aquestes declaracions donen força als tècnics del ministeri de Cultura enfront el intervencionisme polític que impulsa Barberá. I també als partits de l’oposició al Consistori, que ja han anunciat que els seus serveis jurídics estudiaran la possibilitat de denunciar l’alcaldessa per prevaricació.
