La protecció i promoció del català ha sigut una de les principals preocupacions de la majoria política catalana, i una de les reivindicacions de pes del sobiranisme. Des de Catalunya es rep amb indignació que, periòdicament, governs de l’Estat tracten de minimitzar el seu ús, més recentment amb la Llei Wert i la intenció del ministre d’“espanyolitzar els alumnes catalans”. És precisament l’escola el principal baluard en defensa del català com a element de cohesió, a través de la immersió lingüística. La mobilització ha portat al fet que en molts centres educatius s’observen cartells com “l’escola, pública i en català”, i “per a un país de tots, l’escola en català”. La possible adopció d’una ‘tercera via’ com a alternativa a la independència, inclouria sens dubte el blindatge de la llengua pròpia de Catalunya.
El català exerceix hui un paper central en la identitat i cultura catalanes. Malgrat les dificultats a les quals ha hagut de fer front, principalment a causa de regulacions centralistes que, en major o menor mesura al llarg de la història, han tractat de subordinar la resta de llengües de l’Estat espanyol al castellà, la llengua catalana s’ha mantingut viva durant segles fins a arribar a la situació actual. Des dels Decrets de Nova Planta promulgats pel rei Felipe V a principis del segle XVIII, que van obligar a realitzar l’escolarització en llengua castellana, passant pels moments de major repressió durant els primers anys de la dictadura franquista, en els quals per primera vegada es va recriminar l’ús del català en l’àmbit privat, en diferents períodes s’ha tractat de relegar la llengua catalana. Però aquesta va perdurar, fonamentalment, perquè els catalans mai van deixar d’usar-la.
“Tradicionalment sempre s’ha donat una clau, la fidelitat a l’idioma, com si els catalans tinguérem una fe a conservar la llengua, i com si haguera sigut una espècie de resistència. Jo ho qüestione bastant”, explica el lingüista Rudolf Ortega, autor de La dèria del català– (RBA Llibres, 2013). “El fet és que fins a prou entrat el segle XX, Catalunya no és plenament bilingüe, i si la gent no sap una altra llengua no té un altre idioma en el qual parlar”, sosté. A diferència de l’estratègia unificadora que es va seguir a França, on la resta de llengües tenen a dia de hui una presència molt residual, Espanya mai va posar els mitjans necessaris perquè la població adoptara el castellà com a llengua. A manera d’exemple: l’obligatorietat d’escolaritzar-se en castellà que va imposar Felipe V només va afectar el 10% de la població, la que en aquella època estudiava. “Pots picar una llengua a força de lleis, persecució, prohibicions, però si no fas avançar una altra llengua, no aconseguiràs que la gent canvie”, assenyala Ortega.
Va ser en major part gràcies a les classes populars, que el català es va mantenir al llarg dels anys com a llengua d’ús comú. “Es dóna la paradoxa que sempre identifiquem la recuperació de l’idioma amb la lluita del catalanisme, la realització dels Jocs Florals, grans personatges que en el seu moment van fer apostes com Valentí Almirall, Pompeu Fabra… I és cert; però les classes baixes, la pagesia i la menestralia en els segles XVII i XVIII; i la classe treballadora en el segle XIX i XX, són les que van mantenir viva la llengua perquè no tenien una altra cosa”, afirma el lingüista.
De fet, el paper de les elits catalanes en la conservació de la llengua llança un balanç més bé negatiu. “Bona part de l’alta la burgesia, després de la Guerra Civil, va començar a parlar en castellà als seus fills. La burgesia és la que moltes vegades ha renunciat a la llengua”, assegura el filòleg Xavier Dilla. Un procés que també es va donar segles arrere. “Les elits catalanes, des del segle XVI, es van passar al castellà, primer l’aristocràcia i després la burgesia, no per una qüestió espanyolista sinó classista, perquè el castellà era la llengua de moda, i amb la que feien negocis a Amèrica”, afirma Ortega. “la classe obrera catalana, al contrari, és la que mantenia els ateneus, les organitzacions culturals, etc”, coincideix Dilla.
A diferència del que va ocórrer amb el basc o amb el gallec, que no compten amb una comunitat de parlants tan extensa, dos grans factors van contribuir a mantenir la vigència del català com a llengua d’ús. En primer lloc, el fet que durant la revolució industrial Barcelona es convertira en un gran pol d’atracció, i augmentara la seua població amb persones procedents del camp català. En el pol oposat, els gallecs van emigrar, reduint la població que parlava gallec a Galícia. D’altra banda, subratlla Ortega, “el català aconsegueix ordenar-se, fer un diccionari, una normativa ortogràfica, donar un prestigi a la llengua, just abans de la dictadura”. La Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra apareix en 1918, l’ortografia és de 1913, i el Diccionari, de 1932. Sens dubte, la major aportació de les elits intel·lectuals catalanes a la llengua, derivada de l’aparició en el segle XIX del catalanisme, promogut per una burgesia que, afirma Ortega, aleshores “s’enriqueix i necessita definir un espai polític propi”.
Amb unes classes populars de parla catalana, la primera gran arribada a Catalunya d’emigrants de la resta d’Espanya en els anys vint del segle passat, majoritàriament de Múrcia, va realitzar un procés d’immersió lingüística de forma natural, quasi per supervivència. “El meu avi va arribar de Múrcia en aquella època i es va instal·lar en les barraques de Montjuïc. Va començar a treballar de mosso en un taller d’arts gràfiques –relata Dilla-. Als quinze dies de començar a treballar algú li va preguntar ‘si ja havia dinat’, i ell va entendre que si tenia diners. Quan es va adonar de l’error va pensar que havia d’espavilar-se i començar a entendre el català. El meu avi mai em va parlar en una altra llengua que no fos el català”. “És un cas bastant clar d’una època en la qual encara es podia integrar la immigració, a nivell lingüístic, de forma natural”, apunta el filòleg.
L’escola com a baluard
A la fi de la dictadura i principis de la democràcia, quan Catalunya ja ha rebut la segona gran onada d’emigrants, en la seua majoria andalusos i extremenys, la llengua catalana viu els seus moments més delicats. “És el moment més complicat, molt més que la primera postguerra”, assegura Ortega. En 1975, el 58% de la població de Catalunya ja té el castellà com a primera llengua, i no existeixen unes estructures legals, comunicatives ni educatives per a fer arribar el català a totes eixes persones. És llavors -encara que no es va consolidar fins a principis dels noranta-, que comença a plantejar-se la necessitat d’impulsar un sistema d’‘immersió lingüística’ en les escoles. És a dir, implantar el català com a llengua vehicular en l’ensenyament, que al costat de l’aparició de la televisió pública catalana seran a partir d’aleshores els pilars fonamentals per a la conservació i promoció de la llengua.
“La història de la immersió és molt curiosa, perquè amb el temps s’ha pensat que va ser una estratègia del nacionalisme pujolista per a adoctrinar, i curiosament és un invent de l’esquerra, del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). En aquell moment, Convergència, i hi ha declaracions de principis dels 80 que ho proven, era un partit bastant classista que no tenia cap problema a fer dues línies educatives, una en català i una altra en castellà”, explica Ortega. “L’origen de la immersió lingüística és més una mesura de cohesió social que de cohesió nacional, que és el que després s’ha venut d’una forma més interessada”, afig. Els Moviments de Renovació Pedagògica, que van impulsar models d’educació alternatius i cooperatives d’ensenyament en els anys seixanta i setanta, ja consideraven que l’escola pública laica havia de ser en català. “El que es volia era evitar que es crearen dues escoles separades, perquè podia generar exclusions”, assenyala Dilla.
“Va servir per a fer arribar el català a molta gent, i que amb el temps molts d’aquests fills d’immigrants utilitzen el català amb els seus propis fills, que és el que veiem ara”, apunta Ortega. Des de fora de Catalunya, sovint costa d’entendre el paper de la immersió lingüística, i s’expressa en el temor al fet que no aconseguisca garantir un nivell suficient de llengua castellana. L’Avaluació General de Diagnòstic que el Ministeri d’Educació va realitzar en 2011 a alumnes de 4t de primària i 2n d’ESO va situar els alumnes catalans lleugerament per damunt de la mitjana espanyola en coneixement del castellà, per davant de comunitats que tenen el castellà com a única llengua vehicular, encara que per darrere d’altres com Astúries, Madrid, i les dues Castelles.
Altres mesures de protecció del català, com l’obligació de retolar o etiquetar els productes en els comerços “com a mínim” en aquest idioma, han generat més polèmica. En 2011, la Generalitat va imposar 226 sancions a comerços o empreses per incomplir eixa obligació (una sentència del TC va obligar a anul·lar totes les multes anteriors a 2010), i ha sigut un dels arguments més recurrents de partits com Ciutadans o el PP català en la seua confrontació al nacionalisme. “Crec que les sancions no són efectives. Sempre he estat en contra de sancionar. Per a intentar estendre la llengua s’ha d’intentar traçar empaties, cercar complicitats”, defensa Ortega.
Canvi d’escenari
En els últims anys, l’arribada d’immigrants d’altres zones del món ha fet augmentar el nombre de castellanoparlants a Catalunya. Segons l’última Enquesta d’Usos Lingüístics de la Generalitat, un 50,7% dels habitants de Catalunya té el castellà com a llengua d’ús habitual (en 2008 era el 45,9%), per un 36,3% que usa el català (35,6% en l’anterior estudi). “Mai havíem tingut tants parlants en català en termes absoluts, però tampoc tan pocs en termes relatius. Crec que estem en un moment difícil perquè l’última immigració ens ha canviat una mica els esquemes. Ens estem trobant que alguns parlants de rus, àrab, etc. estan abandonant la seua pròpia llengua i als fills els parlen en castellà. És difícil saber cap a on anem”, assenyala Ortega. Encara que curiosament, assegura el lingüista, és més senzill aprendre català per a un marroquí o una persona de l’antiga Iugoslàvia que per a un llatinoamericà: “Un serbi és un crack aprenent idiomes, perquè sap serbi-croat, normalment sap rus, habitualment quan arriba ací ja sap francés o anglès, si va a fer classes de català és que ja sap castellà, així que el català li és molt fàcil, molt més que, per exemple, un equatorià que només coneix un idioma”.
Davant aquesta situació d’incertesa, el sobiranisme català reclama blindar les seues competències en matèria lingüística i cultural. Les estructures creades per a preservar el català -ensenyament, ús en l’Administració pública i en la difusió cultural- són claus per a la vitalitat de l’idioma-, i els intents de trastocar-les –com l’última llei Wert- són vistos com a clars atacs. “Hi ha accions polítiques que sí que intentaran limitar l’ús del català, encara que ací també tenim la pell molt fina. A pesar que amb la democràcia s’han reduït molt, evidentment hi ha hagut atacs a la llengua, perquè l’Estat espanyol no té ben assumida ni la pluriculturalitat, ni la plurinacionalitat ni el plurilingüisme a Espanya, i el fet de no assumir açò genera tensions pels dos costats -sosté Dilla-. Hi ha gent que s’estranya que dos catalans a Tenerife parlen entre ells en català, i pensen que ho fas per molestar, en part per aquesta ignorància sobre aquesta varietat lingüística, encara que és una qüestió de normalitat”.
“Espanya hauria d’haver fet, o hauria de fer, l’exercici d’entendre que la diversitat lingüística és bona, és una riquesa, és un factor per a enriquir i incorporar. Hauria de ser normal que un músic cantant en gallec o en català representara a Espanya en Eurovisió”, defensa Ortega. “Crec que seria molt útil que en les escoles de la resta d’Espanya es donara informació sobre aquestes llengües. Conèixer-les com una riquesa que és de tots”, conclou Dilla. No obstant açò, aquests idiomes brillen per la seua absència en els mitjans de comunicació públics, i el fet que grups musicals com Manel aconseguiren el número 1 en vendes en 2011 -fita només aconseguida per músics de la talla de Joan Manuel Serrat i Lluís Llach- suposa tota una raresa.
La independència, un pas arrere?
I encara que bona part de l’independentisme considera que la secessió seria una gran notícia per a la llengua catalana, tant Ortega com Dilla difereixen, principalment per com quedaria la llengua en la resta de territoris de parla catalana. “Si Catalunya s’independitza deixa una mica desemparada la resta. Tenint en compte els equilibris polítics que hi ha, la situació seria dolenta. En la Franja, el català ha deixat de ser oficial, i a més ara es diu Lapao; a València han promogut la institució d’una Acadèmia alternativa, a Balears estan fent el possible per a arraconar-lo en l’ensenyament…”, enumera Ortega. Aquest va ser un dels arguments esgrimits pel músic Raimon, símbol del catalanisme i valencià de naixement, per a justificar la seua negativa a la independència, i pel qual va ser víctima de dures crítiques.
En l’hipotètic cas que es consumara la secessió, el castellà compartiria espai amb el català com a llengua cooficial del nou Estat. Almenys si ens atenim a l’expressat pel mateix Artur Mas, “el castellà és també patrimoni de Catalunya”; o pel president d’ERC Oriol Junqueras, que en una columna en El Periódico titulada ‘El castellà i la República catalana’, afirmava: “En la Catalunya independent el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots. Però el castellà també serà oficial. Evidentment, per si algú tenia algun dubte”.
Informació inclosa en el dossier sobre el procés sobiranista català del número de setembre de la Marea. Traducció: La Veu del País Valencià.
