Ramón Lorente / La Nucia
Corria l’any 1970, una època significativa en la història recent del país, quan el “ Chico de Oro” d’aquell moment , aquell que totes les mares volien com a gendre, cantava pels teatres i les ràdios una cançó popular, batejada d’un folklorisme intuïtiu i proper, que resumia i sintetitzava part de la música popular del darrer segle.
Amb un text calculat i senzill i una forma musical pròxima i tòpica es dirigia a un país deprimit i fosc amb un missatge alegre i desenfadat, idíl·lic i sentimental, màgic i nostàlgic, que es convertí en, no sols la síntesi del que fins al moment semblava el folklore espanyol, sinó en un segon himne al país.
Per tot açò, sembla doncs, que sols hi podien existir unes característiques i una llengua concreta, així com unes festes, una idiosincràsia i unes tradicions que ens unien, de la mateixa forma que una exclusiva forma de pensar i d’entendre. Va ser l’Espanya de puro i copa, del bou i la sevillana, del flamenc i la cobla. Una España estigmatitzada, que marcava amb el segell del foc abrasiu tota aquella manifestació contrària a eixa “marca registrada” i impertorbable.
Tot i l’opressió cultural i artística, moltes manifestacions folklòriques existents, minimitzades i quasi perseguides, es conservaren de forma clandestina i fruit de la progressiva laxitud política del moment, començaren a aflorar. Parlem si més no de la primera Transició.
Per un costat, la diversitat de cants i danses, entre elles, cants de batre, romanços, uns, jotes de quatre….; per un altre costat, un moviment de grups i cantautors, els quals, esquivant de forma subtil la censura i la incomprensió, encara present, s’endinsaren en un món incert i atrevit. Entre ells, Al tall (Quan el mal ve d’Almansa) , Els pavesos (A la nostra gent) o Lluís “el Sifoner” (Llavors d’Esperança – Festival de la canción de Benidorm 1980)
Ara, després d’unes quantes dècades de decadència i coincidint curiosament amb el canvi generacional a la monarquia espanyola, s’enceta una nova transició, fomentada per les noves generacions de músics i “cantaors” que han sabut arreplegar la riquesa cultural de les nostres arrels i posar-les en boca dels més menuts.
Treballs discogràfics com, La flama (2004) d’Obrint pas; L’últim heretge (2010) de la Gossa Sorda; Botifarra a banda (2012) de Pep Gimeno “Botifarra” i la Unió Musical de la Nucia, així com Cançons al riurau (2014) del reaparegut Lluís “el Sifoner” i la banda de la Unió Musical de la Nucia, en són alguns exemples.
Pep Gimeno ‘Botifarra’ amb la Unió Musical de La Nucia
Ara que han passat unes quantes dècades des d’aquell primer moment, és hora de fer la vista enrere i observar on érem, on som i cap a on anem. Cal renàixer definitivament de les cendres la nostra identitat i plantejar-nos si serem capaços de mantenir una realitat tan viva com incerta. No podem decaure en l’intent d’insuflar de forma continuada aire fresc als nostres trets, al nostre passat i a les nostres arrels.
És el moment de sembrar noves llavors d’Esperança.
>
Al Tall per sempre
