Sergi Tarín / València.
260 forats sense fons. Així són les caixes fixes valencianes, denominació entre figurativa i tecnocràtica dels comptes bancaris oberts a la despesa pública dels organismes oficials. Una quarta part de les 260 estan a l’abast d’alts càrrecs de la Generalitat i sense fiscalització. És a dir, 300 milions, segons l’oposició, lliures per invertir en tota classe de pecats capitals. De la gola de centenars de banquets amb sobrecost de marisc i sushi a l’avarícia de les contractacions multimilionàries a dit i sense concurrència pública. També la luxúria de les nits de Cap d’Any en hotels de cinc estrelles o la supèrbia de l’expresident Francesc Camps, que durant el 2008 destinà mig milió diari en despeses opaques per als seus consellers.
I per descomptat, l’ira. La d’una oposició que ahir assetjà Alberto Fabra, qui s’amagà sota la closca del seu conseller d’Hisenda, Juan Carlos Moragues, incapaç d’oferir una explicació satisfactòria sobre la inspecció de les polèmiques caixes. “Això supera Gürtel i les Black. Trenca la barrera del so i de la indecència”, arremeté Mònica Oltra, de Compromís, als corredors. Abans, el portaveu del PSPV-PSOE, Antonio Torres, havia passat llista a la saturada nòmina de corrupteles del PP valencià tot exigint la devolució econòmica de l’espoli. Com per exemple els 163.000€ facturats en 2006 per Orange Market (la franquícia indígena de Gürtel) a Projecte Cultural de Castelló, on Alberto Fabra i Alejandro Font de Mora (flamant president de les Corts) hi eren al Consell d’Administració.
“Només volen fer soroll” i “Són els reis de la demagògia”. Esta fou la tèbia defensa de Fabra darrere del fortí Moragues. Acte seguit, la intervenció d’Enric Morera permeté al president guanyar uns metres de camp obert. L’errabund portaveu de Compromís preguntà sobre mesures per pal·liar la pobresa i a continuació dissertà sobre el corredor mediterrani, el deute històric i Canal 9. Una deriva que oferí a Fabra una fuita de cinc minuts per parlar de l’atur i la crisi econòmica. Al cap i a la fi, una col·lecció de breus soliloquis sense destinació ni coherència.
Una ineficàcia que la portaveu d’Esquerra Unida, Marga Sanz, sabé pal·liar amb xifres precises: 18.700 joves d’entre 16 i 30 anys que, anualment, busquen treball a l’estranger; 640.000 treballadors sense contracte; mig milió de llars en risc d’exclusió i un 30% dels xiquets valencians “passant fam mentre vostès mengen entrecot a costa dels comptes públics i voten en contra que els xiquets pobres disposen de tres menjades diàries”, criticà i lamentà: “Són com María Antonieta, amb la França incendiada i passant fam i vostès dient que si les masses no tenen pa, que mengen pastissos”.
En el seu torn, Fabra optà per l’equívoc. “9 de cada 10 euros van destinats a això”, respongué sense aclarir si “això” està relacionat amb els menjadors socials, els contractes temporals o l’alta rebosteria. No fou, però, la darrera ambigüitat. El cap del Consell, esgotat davant la laxitud del rellotge, buscà refresc en la consellera d’Educació, Maria Josep Català. Poc importà que el diputat esquerrà Ignacio Blanco preguntarà per les esmenes de la Generalitat als pressupostos generals de l’Estat. La consellera Català li esmentà el pis a baix preu comprat pel vicepresident andalús a un desnonant o l’ús de funcionaris per part de la vicealcaldessa de Fuenlabrada, també d’Esquerra Unida, per fer obres al seu xalet. Fou un intent desesperat per situar tots els partits sobre la mateixa ratlla de la corrupció i la misèria. La proclama última de què tots som black, densa boira o aspra planura. “El reglament no diu que la resposta haja de satisfer a qui pregunta”, ofegà a continuació un sorneguer Font de Mora l’estupor, entre trastornat i resignat, de la meitat de la cambra.
