Abelard Muñoz / València

El 30 de gener de 1976, per 257 vots contra 149, i gràcies a una lletja maniobra franquista, Santiago Bru i Vidal i Emili Beüt, derrotaren la candidatura a la Junta Directiva que encapçalava Manuel Sanchis Guarner i els seus. Ja havia mort el dictador, però l’impossible franquisme sense Franco encara intentava els seus darrers balbotejos.

Una perolada organitzada pel governador civil. Oltra Moltó, el president de la Dipu, Carrau Leonarte i el darrer alcalde franquista Miguel Ramón Izquierdo, van aconseguir desallotjar de Lo Rat Penat la gent més notable de l’avantguarda valenciana. Començava així l’operació blavera i l’anomenat conflicte identitari, que desviaria per sempre la trajectòria política i cultural del País Valencià.

La policia franquista en les eleccions

Dos anys abans, en una massiva assemblea per a triar nova Junta, presidida per un magistrat i soci de la societat anomenat Larrea, i dos membres de la brigada políticosocial que va enviar el governador Antonio Rueda i Sánchez Malo, s’aconseguí la victòria de la candidatura conservadora d’Emili Beüt enfront de la presentada per Robert Monóder, que era secretari de l’Ateneu Mercantil. La forçada dimissió d’un candidat proclama Beüt guanyador de manera automàtica malgrat les protestes de l’assemblea que exigien la suspensió.

El jutge Larrea, flanquejat pels socials, ho va deixar clar: “El señor gobernador ya sabe de estas anomalías y dice que la junta siga adelante”. La sala era plena i la futura actriu Merxe Banyuls que era al fons, va començar a fer crits indignada: “però li digueren que es callara ja que podrien endur-se’ls a tots tancats”.

Als dos anys d’aquestes eleccions tocava la renovació. En la candidatura de Sanchis Guarner estaven Eliseu Climent i Vicent Soler, entre altres molts. Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, Josep Renau, Enric Valor, Andreu Alfaro, Senent i Tàrrega es troben entre els qui donen suport a la candidatura. Però el triumvirat franquista no està disposat a deixar passar l’ocasió i els té reservada una sorpresa. En el moment de les votacions apareix un soci amb una gran caixa plena de vots delegats, que prèviament han sigut comprats un a un, i triomfa la candidatura de Beüt. Més tard, s’expulsarà Sanchis Guarner.

_{Sanchis Guarner}

“Si en la primera Junta quedem molt igualats, en la de la Llotja ens arrasen. La dreta franquista s’apodera d’LRP, allí cadascun de nosaltres se’n va anant a poc a poc i al final no en queda cap”, recorda Emili Mira, un dels pioners de la societat i que va ser testimoni i actor del procés.

Un cau d’esquerres

Es va acabar així un Lo Rat Penat que en els anys seixanta havia esdevingut “un cau d’esquerres”, en paraules d’un dels seus socis de tota la vida, Enric Tàrrega. Aquell Rat Penat en el qual Marcelino Camacho i el mateix Tàrrega van fundar CCOO del PV en el tumultuós any 1968. Una societat que els demòcrates i els nacionalistes aprofitaven per preparar el terreny postfranquista.

Tàrrega recorda que la societat “tenia un salonet i allí venien a fer tertúlia tots els qui eixien de les presons franquistes. Es reunien en Lo Rat Penat i González Martí callava. Passen els anys i la dictadura s’afebleix. Hi entren jóvens com Toni Bargues, Serneguet, Boscà i jo mateix. En 1956, fundem el Front Marxista Valencià. Ha mort Enric Valor, però segueixen els cursos de valencià per correspondència, els segueixen molta gent. Tots són catalanistes per cultura, no de política. Tots accepten les Normes de Castelló”.

>

_{“No mos fareu catalans”}

Al principi de la dècada, han començat els Aplecs, el primer a Llíria, el segon a Alcoi, el tercer, dissolt per la Guarda Civil, a Bocairent. En la societat, sota la presidència de Juan Segura, hi havia tot tipus de tendències a Lo Rat Penat, que, aleshores s’ubicava en el Palau del Marqués d’Escala. Hi havia cursos de literatura, i un espectre divers de socis: nacionalistes, pacifistes, independentistes. Es fa un documental per a la televisió francesa en el qual apareix Raimon i els serens, espietes del règim, denuncien l’acte i la policia desallotja Lo Rat. Però mor el tolerant Joan Segura i Beüt el substitueix fins a les eleccions de la perolada.

_{Històrics del País Valencià}

Es materialitza així el procés que consolidaria el secessionisme blaver, com escriu Vicent Bello. “La plasmació majoritària d’aquesta acció política tindrà al País Valencià, particularment al seu cap i casal, la creació del blaverisme (…) Es configura un model autòcton de discurs feixista que inicialment serà l’expressió d’una reacció antidemocràtica tardofranquista, instrumentalitzada pels residus més recalcitrants de vell règim” (La pesta blava. Eds. 3 i 4.1988).

Emili Mira conta com, temps després, es va trobar Emili Beüt en una Fira del Llibre i aquest li va contar que els blaveros que ocuparen el poder havien arribat a pegar-li i a Soler i Godes també; tot per estar per les Normes del 32. ”Es va posar a plorar en contar-m’ho i jo li vaig dir: Home, Beüt!, tu ja sabies amb qui et clavaves”.

“En realidad, el conflicto identitario valenciano ocultaba un conflicto ideológico i político entre derecha e izquierda, que se plasmaba en su forma distinta de abordar el hecho cultural de modo que convertir la identidad regional valenciana en sinónimo de anticatalanismo fue el gran éxito de la derecha”, es llig en el recent treball ‘La cultura como trinchera’. De G.M. Hernández i altres, publicat enguany per la Universitat de València.

El renàixer d’El Micalet

Els nacionalistes desallotjats de Lo Rat Penat necessitaven un nou espai i el van trobar en la Societat Coral de Guillem de Castro. Allí ja feien teatre en Falles; representaven Shakespeare i Txèjov en valencià, cosa que donava a la llengua una dimensió literària universal, front als sainets clàssics. Molts membres d’LRP ja eren socis d’El Micalet. “Era una societat de ‘bailoteo’. Nosaltres transformem eixa societat que era per a refregar la cebeta i jugar al xamelo, en una societat culta, seriosa”.

El Micalet es va convertir per als antics socis d’LRP en un lloc on poden “seguir fent coses”. El Primer Premi d’Assaig Joan Fuster es va presentar en un sopar en el teatre d’El Micalet.

A bou passat, Emili Mira recorda per a La Veu, els efectes d’un pacte pervers: “Alfonso Guerra i Abril Martorell fabricaren un complot per evitar la unitat del País amb el Principat. Qui pot ser millor manipulat, Catalunya o València? Ens va tocar a nosaltres; crearen un conflicte identitari inexistent. Cabassades de diners de fons reservats de l’Estat per a finançar el GAV, Paquita la Rebentaplenaris i altres monstres del blaverisme franquista. Després desactivaren el dispositiu blaver d’UV, a colp de talonari, i es clavaren tots en el PP”.

_{Emili Mira}

En 1976, va aparéixer allò que Bello defineix com el “nou moviment feixista” ‘blavero’. La cuirassada secessionista formada per Casp, Adlert, San Valero, Giner Boira i Emili Beüt va guanyar la partida en la ja històrica Junta celebrada en la Llotja, i començaren els problemes. Hui dia, el vell Lo Rat Penat segueix en mans de la dreta local i els socis del nou Micalet, que presideix Tonetxo Pardiñas, ja no se senten exiliats. Malgrat totes les dificultats, els vells roquers nacionalistes, han tornat a la seua nova casa.

>