Fruit de les necessitats i les diverses mancances que es produeixen amb l’estrany maridatge entre música, ciència, investigació i marc universitari, l’any 2004 dos estudiants de musicologia, Ramon Canut, el seu actual president, i Daniel Vidal, van crear una associació amb la idea de propiciar un punt de trobada per als joves musicòlegs valencians, obligats en molts casos a marxar fora del País Valencià per accedir a un entorn universitari on poder estudiar musicologia. D’aquell embrionari i il·lusionant aplec naixia l’Associació Valenciana de Musicologia (AVAMUS) la qual aquest any ha fet una dècada.
Han estat deu anys d’activitat científica, de participació, de convergència i publicacions d’estudis en la revista digital que edita l’associació: “Quadrivium”; també de l’organització anual de les diferents jornades musicològiques, i el colofó a aquesta primera dècada ha estat el reeixit Congrés Internacional de musicologia (Música a la Mediterrània Occidental; Xarxa de comunicació intercultural) que tingué lloc aquest darrer estiu. Tot plegat són activitats que omplin un buit, el d’un entorn normalitzat de coneixement i compartició dels avenços duts a terme per la musicologia valenciana. AVAMUS ha donat motius suficients per considerar-la una entitat de referència pel que fa a la musicologia. Com és habitual, en aquest país de músics i per a tot allò que se n’ix dels camins preestablerts, AVAMUS s’ha convertit una eina musical i científica amb mecanisme i connexions al món de la investigació, duta a terme per la societat civil, donat que l’administració no ha sabut (o volgut) assumir, amb tot no està absenta de responsabilitats, crear o mantindre el que bonament començaren a fer des de l’IVAM en la dècada dels vuitanta, ara desmantellat i submergit amb escassa llibertat de decisions i pressupostos escarransits.
L’associació que compta amb cinquanta socis està presidida per Ramon Canut, el qual deixarà la presidència l’any vinent per donar entrada a nous projectes de direcció. Ramon Canut és llicenciat en Història i Ciències de la música per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor superior de saxofon pel Conservatori Superior de Castelló. Les seues investigacions musicològiques es centren sobretot en la música de Castelló de la Plana, temàtica sobre la qual ha publicat diferents articles i sobre la que està desenvolupant la seua tesi doctoral. Coincidint amb l’efemèride doncs, hem parlat amb ell per saber com ho veu, escolta i entén açò de la música un científic-investigador.
Sixto Ferrero / València
-Avui en el context musical tothom hi coincideix que la musicologia és una ciència fonamental per a l’estudi de la música, tot i encara s’ensumen reticències o desconsideracions des de dins, ja que molts creuen que només és estudiar història de la música, però a poc a poc s’ha creat una reputació científica. No obstant açò, ¿com veus o com valores la consideració que es té de la musicologia des d’altres àrees d’investigació científiques com els historiadors d’art, antropòlegs o sociòlegs, àrees amb les quals pot estar més emparellada?
És cert que la musicologia va tindre el seu origen en l’estudi del que coneixem com a “música clàssica” occidental i que encara queda un pòsit d’aquesta concepció de la musicologia entre els músics pràctics. Tanmateix, les noves generacions de musicòlegs porten ja dècades ampliant el seu camp d’estudi i fent seua la manera d’apropar-se al fet musical que aporta l’etnomusicologia. De fet, quasi ningú distingeix hui en dia entre una i l’altra, per la qual cosa
podríem definir la musicologia com l’estudi científic de qualsevol fenomen musical ja siga una simfonia, una cançó de batre o un eslògan de manifestació. És per això que, com bé has dit, la musicologia s’ha hagut de relacionar amb altres àrees d’investigació científiques que l’ha dut, sens dubte, a un enriquiment mutu.
-És ben plausible que la musicologia al ser una ciència relativament jovenívola potser encara no ha marcat un referent clar que puga identificar-la com a ciència de “masses” o pràctica com altres, com per exemple l’arqueologia o l’antropologia, malgrat que la gent consumeix més música que potser visita les pintures rupestres de Tírig. Com ho valores?
La ciència esdevé de “masses” quan és capaç d’entretenir i divertir. Al País Valencià hi ha moltes propostes disperses que s’apropen a la música des d’un punt de vista divulgatiu sobretot en el camp de l’educació musical. Tanmateix, sempre he pensat que al nostre país li manca un museu de la música que, plantejat no només com un espai per a classificar i conservar, podria esdevindre un lloc on s’apropara al ciutadà la vessant musicològica i científica de la música.
-Tenint en compte el sistema de mediocritat científica i investigadora que hi ha en aquest país, viure, dedicar-se o fer de musicòleg a temps complet és una utopia, una impossibilitat, per tant, al marge de les investigacions, sovint a compte propi o amb objectius quasi altruistes, quines feines desenvolupa un musicòleg al País Valencià?
És molt difícil dedicar-se exclusivament a la investigació musical, però això també passa en altres camps. Actualment, la musicologia té moltes eixides professionals ja que el musicòleg està preparat, entre altres coses, per a realitzar tasques editorials relacionades amb la música, tasques de documentació i catalogació, d’assessorament musical d’empreses d’audiovisuals, etc. Malauradament, en la majoria de casos les empreses no veuen la importància de contractar un especialista. Tot i això, està clar que l’eixida professional més habitual és la relacionada amb la docència.
-¿En què creus que beneficia a la societat la investigació musicològica o la musicologia en general, què li aporta, què li ofereix que abans no es feia, no tenia o no coneixia…?
Diria que la missió del musicòleg és fer comprendre millor la música i tot el context que l’envolta.
-Fa poc va morir Frans Brüggen qui crec que va ser un dels darrers en trencar, o si fa no fa en donar un colp de puny a la taula, després de tant de director (i concertista) estrella que més que interpretar reversionava al gust de la càmera i la discogràfica. Amb Brüggen queda palès que la interpretació s’ha de fer, resumint molt, sobre criteris diversos, plantejà un mecanisme de treball, diguem-ne, de camp, és a dir no tocar la partitura imitant el solista o concertista tal, sinó capbussant-se en el context històric, en la profunditat de la composició, en la psicologia de l’obra que en aquell moment li donà el compositor, en la història social, la de l’autor i la de la mateixa obra…, ¿creus que aquella manera de fer, amb la qual la musicologia hi juga un paper fonamental perquè s’encarrega d’explicar, ordenar i divulgar aquests aspectes, té seguidors avui dia?, o posem per cas, ¿creus que en els conservatoris es treballa així o es fa a la manera imitativa (i tradicional de tocar com toca el catedràtic perquè ho és), és a dir: toca això així perquè “jo”, que sóc molt bon concertista, ho faig així?
Hem de partir de la base que totes les interpretacions musicals són aproximades i imperfectes encara que es dispose d’una partitura, s’aprofundisca al màxim en el seu estudi, s’intente reconstruir de manera històrica o es busque quina va ser la voluntat del compositor. Per tant, totes les interpretacions són vàlides sempre i quan el resultat siga creïble, però al mateix temps, per a ser-ho, l’intèrpret ha de tindre la màxima informació sobre l’obra a què s’enfronta.
El problema que em planteges sobre els estudiants dels conservatoris està relacionat amb el que acabe de comentar. La feina del professor de conservatori hauria de consistir en mostrar a l’alumne el màxim de possibilitats perquè aquest desenvolupe totes les seues capacitats com a intèrpret. És habitual trobar professors que són bons concertistes, però això, pel seu compte, no és garantia per a ser bon professor i potser s’hauria d’incidir més en la formació pedagògica i el reciclatge dels docents.
-Darrerament s’estan publicant prou tesis musicològiques a les universitats, com valores o quina opinió tens del nivell de les investigacions i projectes que s’estan duent a terme al País Valencià?
Com passa en tots els camps, ens podem trobar una mica de tot. El fet que s’estiga investigant en aquest àmbit ja és un aspecte a valorar.
-I pel que fa a publicacions de llibres?
Hui dia que una editorial s’arrisque a publicar un llibre és molt complicat, però si es tracta d’una publicació musicològica aleshores podem estar parlant d’un pèssim negoci. És per això que
en el nostre cas són imprescindibles les ajudes públiques i en aquest sentit, no ens ha afavorit massa la dissolució de l’Institut Valencià de la Música i la seua integració en CulturArts.
-No creus que s’escriu sobre música molt poc en valencià? No tens la sensació que la gent, en pro de guanyar divulgació desestima la seua pròpia llengua perquè en el món científic parlen d’ell o d’ella i el coneguen?
Trobe que, en general, s’escriu poc en valencià i també poc sobre música al nostre país però si prenem de referència tot el territori de parla catalana la cosa millora bastant. D’altra banda, em sembla que tothom pot escriure en altres llengües si li ve de gust o creu que així obtindrà un major reconeixement, però això no hauria de ser excusa per a escriure també en la llengua pròpia. En això que dius, no només hem de vore un intent de reconeixement sinó també
el sentiment d’inferioritat que fa que les persones amaguen la seua llengua i utilitzen aquella que pensen que està més prestigiada. L’autoodi lingüístic al País Valencià és un fet molt habitual.
-Un tema reivindicatiu sempre ha estat que la musicologia no estigués present com a departament a les universitats públiques valencianes, o com a carrera (grau), i sí ho estiga a alguna privada i catòlica, com valores això, i en quin grau creus que això pot ser perjudicial, o no, per a la salut de la musicologia valenciana?
En primer lloc caldria preguntar-se per què els conservatoris, que també tenen departaments de musicologia, no formen part del sistema universitari. Per què sí que hi estan integrades les Belles Arts i l’Educació Física? Les raons que ens han portat a aquesta situació ja les sabem, però per què hui en dia encara continua aquesta discriminació? Aquesta situació ha dut a inventar-se el nom d’Història i Ciència de la Música que és el que s’ofereix a les universitats. El que no entenem és que
cap universitat pública valenciana haja apostat encara per crear el grau d’Història i Ciència de la Música.
-Quins han estat els referents de la musicologia valenciana en els darrers anys?
Estem en un moment en què s’està produint un relleu generacional en la musicologia valenciana i els musicòlegs de referència com Josep Climent, Vicent Ros, Francisco Bueno, Vicent Galbis, etc. estan deixant pas a una nova fornada de joves. De fet, crec que ara podria ser un bon moment per abordar revisions musicològiques emprant metodologies més actuals. Es fa difícil parlar de noms perquè sempre te’n deixaràs algun. No obstant açò, si s’ha de destacar algun treball recent relacionat amb la nostra música hem de nomenar la publicació de Jordi Reig La música tradicional valenciana: una aproximació etnomusicològica, una anàlisi rigorosa i sistemàtica del llenguatge musical i dels gèneres de la nostra música tradicional que era molt necessari.
D’esquer. a dreta: J. Reig, P. Vallejo, R. Pelinski i J. Ayats; I Seminari d’etmomusicologia (2006)
-L’Associació Valenciana de Musicologia (AVAMUS) es va crear en 2004, enguany ha fet deu anys de singladura, abans però que vosaltres es constituíreu com a associació, entenc no hi havia res semblant, per tant ¿què us motivà a crear-la, o per què féreu l’associació, quins eren els objectius o la finalitat?
AVAMUS no hauria sigut possible sense Daniel Vidal. Entre els dos la vam crear amb molta voluntat i pocs recursos. Aleshores érem dos estudiants de musicologia que vam veure la necessitat de crear un marc de trobada per als musicòlegs valencians, que ens véiem obligats en la majoria dels casos a estudiar fora del País Valencià per falta d’oferta universitària. Els objectius que ens vam marcar van ser fomentar la investigació musical, promocionar l’estudi i la recuperació del patrimoni musical valencià i difondre estudis rellevants sobre la nostra música.
-Quines activitats té, fa o projecta AVAMUS?
La nostra associació va començar les seues activitats amb l’organització d’una jornada de musicologia. Des d’aquell moment hem anat fent una edició anual de manera que l’any 2014 vam arribar a la 10a edició que vam voler celebrar amb un Congrés Internacional. Una vegada consolidades les jornades, l’any 2006 vam organitzar un seminari d’etnomusicologia en col·laboració amb el Museu de Belles Arts de Castelló, del qual s’han fet cinc edicions. L’any 2010 vam crear el Guardó Honorífic de Musicologia que té com a objectiu premiar la trajectòria musicològica d’una persona, grup o institució. També el 2010 va eixir el primer número de la revista ‘Quadrivium’. A més, quan hi ha algun tema que interessa als nostres socis organitzem formació específica.
-Aquest estiu heu celebrat el ‘I Congrés de musicologia’, heu assumit responsabilitats organitzatives, les quals supose hauran estat un repte per a la mateixa associació, com valores el congrés?
Com t’he comentat, el congrés va ser una manera de celebrar els nostres 10 anys. A més, li vam voler donar caràcter internacional i la veritat és que l’aposta ens va eixir molt bé. Va ser un èxit de participants i vam cobrir l’objectiu d’internacionalitzar les jornades ja que
vam tindre congressistes de diferents llocs de l’estat espanyol però també d’Itàlia, França, Grècia i Anglaterra. El resultat del congrés es plasmarà en el següent número de ‘Quadrivium’ amb la publicació de les comunicacions.
-Per què vau triar la Mediterrània com a nexe comú de les ponències?
Vam partir de la base que som l’Associació Valenciana de Musicologia i
que els nostres principals objectius estan centrats en donar a conèixer la música del nostre país. La manera d’internacionalitzar l’esdeveniment era per força trobar un espai comú fora del nostre àmbit geogràfic i un d’ells és la mediterrània occidental. Al remat, el congrés tractava d’esbrinar de quina manera havíem conviscut a través de la música en aquest conglomerat de cultures que s’ha mesclat i influenciat mútuament i que s’anomena: Mediterrània.
-Vàreu entregar el Guardó Honorífic de Musicologia en aquesta edició a Vicent Torrent i la Fonoteca de materials, quins foren els motius de la decisió?
El Guardó Honorífic de Musicologia s’entrega com a reconeixement a una trajectòria musicològica. S’ha de dir que el guardonat és triat pels socis d’AVAMUS, amb la qual cosa és un premi atorgat pels mateixos col·legues. En aquest cas vam considerar lliurar el premi a la Fonoteca de Materials que és una de les compilacions editades més extenses i documentades sobre música tradicional d’un territori que hi ha a Europa. La decisió d’entregar l’escultura del guardó a Vicent Torrent va ser presa perquè volíem que fóra la persona que va impulsar eixe projecte la que rebera el premi en nom de tots els que han fet possible la Fonoteca des del 1985.
D’esquerra a dreta: Josep Antoni Collado, Vicent Torrent, Jordi Reig, Inmaculada Tomás i Ramon Canut
-Com veus el present i el futur d’AVAMUS?
Ara mateix engeguem una nova etapa ja que la directiva actual ha decidit donar pas a un altre projecte. Després de 10 anys consideràvem que l’associació necessitava renovar-se pel que fa a la seua direcció. Tenim un candidat a la presidència que es traspassaria a partir de gener del 2015, Abel Puig, i confiem plenament en la seua capacitat i la de la directiva que l’acompanye. AVAMUS sempre ha aconseguit créixer,
sense cap ajuda institucional (més aviat al contrari). Però si crear tot açò partint de zero és difícil, mantindre-ho no ho és menys però seguirem treballant per a aconseguir-ho.
-Com veus el futur pel que fa a la musicologia al País Valencià? Què creus cal millorar, o fer, canviar? O potser ja s’estan fent les coses bé i només cal esperar resultats,…
Per a mi el futur de la musicologia al País Valencià és el mateix que fa 30 anys. Continua sent una tasca que malauradament depèn majoritàriament de la voluntat i del temps lliure dels musicòlegs.
No n’hi ha un suport decidit a nivell universitari. Tampoc tenim bones expectatives als conservatoris del País Valencià perquè
la musicologia està considerada més aviat com una molèstia amb la qual s’ha de conviure. A més, tot i que AVAMUS mai va rebre cap ajuda, suport ni tan sols interès per les nostres activitats per part de la direcció de l’Institut Valencià de la Música, hem de reconèixer que la seua dissolució ha sigut un cop molt fort per a la musicologia al nostre país.
-Creus que calia un Palau de les Arts per a oferir òpera a València? Què creus que caldria millorar o canviar, o eliminar?
Invertir tants milions d’euros en un edifici en un país on no hi havia, ni hi ha pràcticament, afició a l’òpera no té massa sentit i el temps ens està donant la raó. Tenim clar que no podem tornar enrere però hauríem de buscar la manera de convertir el Palau de les Arts en un instrument per a donar eixida a produccions dels nostres cantants i compositors. La meua proposta tindria una part del pressupost destinada a encarregar òperes en valencià i/o de temàtica valenciana, una altra part a la representació d’òperes d’autors valencians i la tercera a la producció d’òperes del repertori internacional. Aquesta proposta pot ser vista com provinciana per alguns, però precisament és tot el contrari. En la meua opinió
no es tracta de substituir una cultura de la majoria abandonant la pròpia, sinó que hem de ser globals a partir de les nostres pròpies particularitats.
-Com veus la salut musical del país?
És inqüestionable que tenim una pedrera de músics infinita i que això és gràcies a la feina que realitzen les bandes de música. Tal vegada siguem el territori amb més músics per metre quadrat del món però que les sales de música només s’omplin quan actua algun artista destacat no és un bon símptoma. Estem acostumats als concerts gratuïts i això no ofereix massa oportunitats als músics professionals. També seria d’esperar que els mateixos músics exerciren de públic assistint als concerts, comprant música, etc. i això al nostre territori, malauradament, és menys habitual del que seria desitjable.
