La jornada transcorria plàcida per al president Alberto Fabra. La darrera sessió de control de l’any (els debats no reprendran fins al febrer) esdevenia un formalisme amable. Antonio Torres, del PSPV, li plantejava l’habitual guerra de xifres de cada setmana. Atur, pobresa, ingressos i davallades en la Seguretat Social… Torres deia unes i Fabra unes altres. Un mer conflicte de matemàtica sense ferides. I menys dolor encara amb Enric Morera, enquistat en l’únic discurs del dèficit de finançament estatal. Una demanda certa i justa, però plantejada amb un estil tan desganat com inodor. I amb un ús del llenguatge no verbal d’urgent revisió i examen. “Els valencians passem fam”, deia mentre s’obria la jaqueta i mostrava una panxa prominent.
Però durant el tram final s’interrompé la calma. Ignacio Blanco, que s’estrenava com a candidat d’Esquerra Unida en una sessió de control, li demanà per les denúncies del seu grup pels casos de corrupció del PP. De fet, EUPV i Compromís han guanyat durant aquesta legislatura més de 30 sentències al TSJ pels entrebancs del Partit Popular a facilitar documentació dels nombrosos escàndols de moda. Una escletxa en el mur opac de l’administració valenciana que ha permès algunes investigacions sòlides des de la Fiscalia Anticorrupció. El mateix Blanco enumerava el llarg repertori: Calatrava, la Fórmula 1 i Valmor, “la màfia” de les residències de Juan Cotino, el forat de RTVV i les investigacions a Rafael Blasco i el seu nebot, Sergio Blasco, per les irregularitat en la Conselleria de Sanitat.
“Un pur exercici de pancarta i numeret de circ”, resumí un Alberto Fabra amb la màscara hieràtica ja esmicolada. “De 406 sol·licituds, no han arreplegat 179 expedients. ¿No li fa vergonya?”, arremeté el president, sempre tan aficionat als càlculs, censos i cadastres. “¿400? Si només este diputat que li parla n’ha demanat més de 700”, respongué Blanco, qui aixecà les mans en direcció a la bancada popular: “tenim les mans netes i no ens faran callar”.
I tampoc no callà Fabra, amb l’orgull estadístic tocat, i consignà en 357.000€ “l’esforç dels funcionaris llançat al fem” perquè els diputats d’Esquerra Unida “no han recollit la informació demanada”, insistí. I passà llista: Marina Albiol, 42 expedients sobre prospeccions, infraestructures i l’accident de metro; Lluís Torró, un document sobre una plaga que afecta els pins; Ignacio Blanco, informació sobre Nóos, Vaersa, IVVSA i els comptes de la fundació del València C.F.; i Esther López, 23 expedients esperant a la taula sobre la Ciutat de la Llum, la caixa fixa de RTVV i el Palau de les Arts.
Una lletania que indignà els diputats d’esquerres. En concret, Esther López diposità en l’escó una pila d’expedients. “¡Menteix! Aquestos són els documents del Palau de les Arts i ja estan arreplegats”, inquirí. Uns papers relatius als viatges de l’exintendenta Helga Schmidt que veuran la llum “en breu i amb possibles conseqüències penals”, recalcà López posteriorment als corredors. Una evidència, la de la documentació recollida i estudiada, que exaltà la consellera d’Educació, Mª Josep Català, “Són la marca blanca de Podemos. Si volen guanyar vots s’han de deixar la coleta, perquè són casta”. Tota una declaració d’intencions. Si Esquerra Unida és casta, ¿Què és llavors el Partit Popular? ¿Quina cosa hi ha més enllà de la casta? ¿La caspa? ¿La crosta? ¿Què està reconeixent la consellera? Una ontologia que queda pendent per al pròxim període de sessions.
