La Franja de Ponent, un territori actualment aragonès, format per les comarques de tradició catalana del Matarranya, el Baix Cinca, la Llitera, i la Ribagorça, és dels pocs llocs on el català, tot i ser-ne la llengua pròpia, no té cap reconeixement legal. L’únic idioma oficial és el castellà. Aquest fet tan senzill d’explicar es veu com a desencadenant principal de l’estat de salut preocupant de la nostra llengua en aquest territori que té uns 70.000 habitants.
El psicòleg Quim Gibert ha estudiat la Franja de Ponent des d’un punt de vista psicosocial i veu que els habitants d’aquest territori “se senten afeblits perquè les institucions no responen a l’hora de fer costat a l’ús de la llengua i difícilment la faran servir. Perquè si emprar una llengua et porta dificultats, enfadaments i notes que ser catalanoparlant és un inconvenient, la resposta més corrent serà deixar d’exercir com a tal“.
I ací hi apareix l’autoodi, aquesta situació en què un només parla en la seva llengua amb aquells que sap segur que també la parlen. En la resta de situacions quotidianes, sistemàticament, parlarà castellà. I tot això s’intenta atacar amb les jornades ‘Llengua i Seducció’, que fa tretze anys que se celebren a Fraga, al Baix Cinca. Són un conjunt d’activitats que es duen a terme durant un cap de setmana i que volen fomentar la creativitat per recuperar la llengua. Es vol “començar a deixar la teoria i passar a la pràctica”.
En aquest sentit, Gibert cita l’exemple d’una ciutadana que, des de la individualitat, edita una revista de cultura i història íntegrament en català, Fogaril i calaixera. Aquesta té molt de seguiment i és una forma de fomentar la lectura en català. Així, per les jornades hi ha passat aquesta ciutadana, Mari Zapater, així com el sociolingüista valencià Ferran Suay o el mediàtic Màrius Serra.
Quim Gibert, que és un dels organitzadors de ‘Llengua i Seducció’, compara la situació lingüística de la Franja de Ponent amb la de la dictadura a la resta de territoris sota jurisdicció espanyola: “Deixarien fer els Pastorets en català, però la llengua vehicular de les coses importants seria el castellà”. I rebla: “Hi ha aquest buit i això és una a aberració al segle XXI i, en democràcia, dins Europa, això no s’explica“.
Mite fals
Diu que el català es parla com als suburbis barcelonins de Sant Roc, zones de Badalona, Cornellà o el Prat de Llobregat, “a Fraga es parla però de reculada. Tu vas a les escoles i cada cop el sents menys. Hi ha un procés de substitució lingüística galopant. El mite que la Franja és on es parla més el català és completament fals. Això algú s’ho va inventar“.
Així, veu com les noves generacions abandonen el català perquè: “La llengua de l’ambient, cada vegada de forma més taxativa, és el castellà”. Assegura que ha arribat el punt que la gent acaba veient la seva llengua com una nosa, un inconvenient. I, “com que tothom domina el castellà, quines ganes de complicar-se la vida…”.
Malgrat el panorama desolador, Quim Gibert té clar que sempre és possible “remuntar la situació” i com a primer pas, cal aconseguir que hi hagi una consciència d’unitat social.
“Hi ha gent que no sap que és catalanoparlant i es pensa que parla fragatí o que parla una cosa tan local que no té futur. Molts ignoren que parlen una forma dialectal catalana igual que a Barcelona es parla el barceloní o al Rosselló, rossellonès“, recorda.
Per aconseguir això, Gibert recepta “unir esforços, passar a l’acció, fer servir la llengua i reclamar els drets lingüístics que qualsevol col·lectiu té pel simple fet d’existir”. Un primer pas que defensa és la implantació de TV3 a la Franja amb corresponsalia pròpia perquè els habitants d’aquest territori escolten aquest mitjà de comunicació com a propi, no aliè a la seva realitat com el veuen ara
