José A. López Camarilles- @lopezcamarillas
Setanta anys després va tornar a l’antiga presó Model de València. Aquesta vegada de visita. “Almenys ara està més endreçada que quan vaig estar pres”, va bromejar Juan Requena. El veterà militant del PCE de Burjassot no perd el sentit de l’humor als seus 93 anys.
Tampoc els ideals pels quals ha lluitat tota la seua vida. “La gent està passant-ho molt malament i comença a mobilitzar-se. Però necessiten el Partit Comunista per a formar-se, organitzar-se i lluitar contra el capital. Sempre hem estat ací”.
Requena, de la quinta del biberó, no va participar en la guerra per uns mesos. Però encara té malsons amb ella. “Hem d’impedir que Espanya torne a fer olor de pólvora. Sang, misèria, picabaralles… Trau el pitjor de cadascun de nosaltres”.
No obstant açò, reconeix orgullós que va treballar en la resistència antifranquista com a enllaç en les muntanyes de la seua Requena natal. “No pensàvem matar ningú. Els comunistes no vam venir a Espanya a matar guàrdies civils. Fins i tot va haver-hi casos en els quals se’ls va salvar la vida…”.
Juan és un dels últims guerrillers de l’Agrupació de Llevant i Aragó. Ell i la seua família van acollir els primers maquis vinguts de França en la seua casa i els van ajudar a establir-se. El campament de Requena va arribar a tenir 14 membres. Però els sometents van infiltrar un feixista i van haver de desfer el punt de suport. “Se’n van anar a altres muntanyes. Vam mantenir contacte a través d’altres membres del PCE. Però l’espera de reforços es va fer eterna. I la majoria va morir”.
L’edifici, malgrat que ara acull oficines administratives de la Generalitat, manté part de la distribució original i algunes paredasses de la presó. “Falta la metralladora del pati i el camp de futbol”, va recordar a la funcionària que va voler fer-nos de guia. “El futbol va ser l’única cosa positiva que vaig traure d’aquest lloc. Als qui jugàvem ens donaven ració doble de ranxo. Però el més important és que podíem evadir-nos durant uns minuts”.
També conserva una de les seues claustrofòbiques cel·les. “Ens tancaven de quatre en quatre. A penes podíem moure’ns. Només ens quedava mirar per la finestra al cel”. Les finestres estaven en alt perquè no tingueren contacte amb l’exterior. “Així i tot, el PCE enviava una camarada perquè, dins de les seues possibilitats, estiguera pendent de nosaltres”.
La cel·la encara traspua humitat. L’ancià comunista reconeix que va tenir sort i va eixir prompte. El seu pare no tanta. Va morir a causa de les seqüeles de la presó. Juan va continuar militant en el Partit i va formar una família, amb la qual es va exiliar a França. La seua filla Ángeles, que encara viu allí, ha vingut per a passar el nadal i veure com el PCPV de Burjassot homenatja el seu pare.
“La nostra lluita ha de continuar. Mai hem de perdre el nord. Els treballadors ens esperen en els centre de treball i en la cua de l’atur. No els fallem”, va exclamar emocionat quan Javier Parra, secretari general del PCPV, li va lliurar el carnet honorífic del Partit i una bandera republicana.
“Si tinguera 20 anys ho tornaria a fer. En la muntanya, assegut en una pedra, vaig aprendre de les paraules dels maquis més que a qualsevol aula”, va assenyalar amb un somriure de satisfacció. “Ho tornaria a fer. I sé que els joves, aquesta vegada, guanyareu”. No li importa que alguns menyspreen amb supèrbia el treball i el sacrifici dels revolucionaris de la seua generació. “El PCE ha tornat. Uniu-vos els humils. Uniu l’esquerra. Només així la gent guanyarà”.
