Sergi Tarín / València.
Quin és el misteri? On està el cartílag sensible? On la zona ombrívola del bulb raquidi? O és una qüestió de punt G? De saber cercar-lo, és clar, i prémer-lo amb l’encert suficient perquè els esfínters amollen les essències les irracionalitats i els histerismes. De fet, si els valencians tenim una forta afició històrica a la gleva, ahir es demostrà durant el míting de Podemos a la Font de Sant Lluís. Quan la porta s’obrí, Pablo Iglesias aparegué com un Moisès de pereta i camisa blanca seguit de tot el cercle central. Un fet que, a la valenciana, equival a un Basset entrant amb lluminàries per la porta de Quart a principis del XVIII, un Blasco Ibáñez trencant el rosari de l’aurora o una Rita Barberá a la pescateria del mercat de Russafa.
El furor, la calor a la gola, és el mateix. I en el grum humà final hi hagué eixa religiositat laica tan aborigen que igual es llança al mant de la Mare de Déu que disloca l’avantbraç d’un Iñigo Errejón, tan feble i esquàlid i universitari. Per descomptat no faltà la xiqueta al vol fins als braços del líder, a qui havia escrit una postal demanant-li ser amiga seua. I tot allò amb el bramul ensordidor de 8.000 boques seguides d’un “Al vent” de Raimon que sonà com a colofó extemporani, amb el públic fet un sol cos oscil·latori com si fos una marxa mora.
De fet, fou un acte monolític, sense escletxes ni risc. No hi hagué propostes. Només consigna. El que està bé i el que està malament. “Ells són casta, màfia, golfos, gent vella. I nosaltres dignes, lliures i del poble. Ells, a dalt. Nosaltres, a sota.” I qui són ells? Només Rajoy? Només el PP? Potser els que no hi eren allí? Ningú no aclarí la controvèrsia del pronom. Però com que la veritat té una sola porta però que s’obri moltes vegades, Iglesias animà la gent a acudir en massa el 31 de gener a la marxa dels camises morades a Madrid. De Cibeles a Sol, com en un xotis. “El canvi comença en Sol”, prosseguí Iglesias i obrí generosament les files. “Ens han escrit militants del PSOE i d’EU. Podem anar a la vostra manifestació? ¡Per descomptat, vos rebrem amb una abraçada!”.
I en eixa proposta d’ampli espectre, hi cabé de tot. Des de Patti Smith a Gabriel Celaya. I Joan Fuster. I país i comunitat. I una bandera republicana, dos punys en alt i tres pals per fer selfies. I també iaios amb néts, parelles hipsters i rostres coneguts dels moviments socials que s’ho miraven tot amb un rostre de delicada desconfiança. Un públic àvid per fer dipòsit de fe i deixar els sucs elementals, baba i suors, al servei del líder. “Valent!”, “Guapo!”, “Visca la mare que t’ha parit!”, “Volem un fill teu!”. I Iglesias, calmós, alçà la mà per saludar. Eixa mà pàl·lida, com d’ivori, de dits prims i llargs. Tan llargs com per furgar, escollir i trobar el punt G dels valencians.
