Francisco Camps, expresident de la Generalitat Valenciana, ha tornat aquesta setmana al primer pla de l’actualitat per dues raons diferents: la seua imputació en el cas dels contractes de la Fórmula 1 (un dels desfalcs de diners públics més impressionants que va deixar Camps com a llegat polític; i miren que açò té molt de mèrit, que hi havia molta competència) i la publicació en el diari El País d’una recerca sobre les peculiaritats de la seua tesi doctoral, que Camps va llegir al febrer de 2012.
Camps va anunciar que estava elaborant una tesi doctoral al juny de 2011. El tema de la dissertació era una proposta per a reformar el sistema electoral espanyol, dirigint-se cap a un model majoritari uninominal similar a l’anglés o al nord-americà. La reforma es proposava, tant per a ambdues cambres del Parlament espanyol, (Congrés i Senat) com per a les autonòmiques. També es propugnava l’elecció directa dels alcaldes, una proposició clàssica del PP que en els últims mesos, i ja que les enquestes els donaven pitjors resultats, s’ha posat en segon pla.
Camps va anunciar el projecte i, poc després de comunicar-ho, va dimitir com a conseqüència de l’obertura del judici oral en el ‘cas dels vestits’. La retirada del primer pla de la política va haver de ser extraordinàriament fructífera per a la seua tesi, perquè la va llegir tan sols huit mesos després de l’anunci.
Una tesi doctoral és un treball ingent que hauria d’ocupar la persona que s’hi involucra durant diversos anys. Constitueix un significatiu sacrifici personal (i també econòmic, en molts casos). I és el màxim grau acadèmic que es pot aconseguir, que mostra la maduresa i capacitat de l’investigador que obté el doctorat.
És clar que no tots els que fan una tesi (ni els que la dirigeixen, o avaluen) ho fan en les mateixes condicions, o amb els mateixos criteris. A voltes, el rigor amb el qual es desenvolupa el treball i s’avalua per part del tribunal avaluador és significativament més elevat en unes tesis que en unes altres.
Entre aquestes últimes podríem situar, precisament, moltes tesis doctorals elaborades (en teoria) per dirigents polítics mentre estan en actiu. Perquè, com cal imaginar, una persona que té molt poc de temps i energies, més enllà de les que ha de dedicar al servei públic, difícilment podrà fer un bon treball en la seua tesi doctoral.
Per què la fan, llavors? Doncs per un complex cúmul de circumstàncies en el qual s’inclou la vanitat, l’afany per acaparar tots els àmbits de reconeixement públic que estiguen al seu abast i, naturalment, perquè no li pensen dedicar molt de temps… Encara que sí volen tenir el doctorat, clar. És una peculiar cultura de l’esforç consistent en obtenir els rèdits de les coses, excloent l’esforç que comporta aconseguir-les per al comú dels mortals.
¿Quantes línies de la seua tesi doctoral haurà escrit un dirigent polític que ni tan sols redacta els seus propis discursos ni els articles que signa en la premsa? És difícil dir-ho. Sovint ens trobem amb tesis com la de Federico Trillo, o la de l’exconseller de la Generalitat Valenciana Manuel Cervera, parcialment plagiades d’altres treballs (a Alemanya, com són molt rars, per aquestes coses els polítics es veuen obligats a dimitir). Pel que fa a altres tesis, com la que va llegir Rodrigo Rato en 2003, quan era el totpoderós vicepresident econòmic del Govern (una tesi que el seu objectiu era mostrar com de bé ho havia fet el mateix Rato al capdavant del seu ministeri), sembla difícil imaginar-se al doctor compaginar el procés d’elaboració de la tesi amb les seues múltiples ocupacions. Com els allarga el temps a alguns!
Sense dubte, l’escenari cap al qual anem, caracteritzat per la digitalització de tot tipus de continguts i el desenvolupament de programes cada vegada més depurats per a detectar sorprenents i cridaneres coincidències entre uns textos i uns altres, ens oferirà en el futur molts moments de glòria proporcionats per alguns eximis doctors de la nostra classe política.
No obstant açò, la tesi de Camps constitueix tot una novetat: perquè es tracta d’una tesi… secreta. No és possible consultar-la, ni obtenir una còpia, per desig de l’autor. Tampoc va ser possible accedir a la lectura, en el seu moment, malgrat ser un acte públic, ja que la Universitat Miguel Hernández no solament no el va fer públic, sinó que es va negar a donar cap informació als periodistes i acadèmics interessats en l’esdeveniment. Posteriorment, com hem vist, tampoc va ser possible accedir al text. I fins a hui.
Una situació insòlita, encara que no sorprenent, tractant-se de Camps. I no solament pel malaltís secretisme sectari amb el qual sempre s’ha manejat el personatge, especialment en els seus últims anys. Sinó per un altre motiu. Diguem-ho sense embuts: quines raons pot tenir un dirigent polític com Camps per a preservar la seua tesi doctoral (llegida ‘intempestivament’, amb un tribunal d’’amics’ que van avalar els seus continguts) de l’escrutini públic? Per què algú voldria desenvolupar una proposta acadèmica, i també política, que a continuació es guarda amb pany i clau, no sense abans fer-se amb el títol de doctor?
En efecte, estic dient que potser hi haja alguna cosa estranya en la tesi de Camps. Plagi? Ínfima qualitat? Una cosa i l’altra? Quina vergonya, tal vegada pensaran alguns de vostés: l’articulista està aplicant-li a Camps la presumpció de culpabilitat. En efecte, així és. I ho faig perquè és el mateix Camps el que ens aboca a arribar a dita conclusió. Una tesi doctoral és un document públic que ha d’estar disponible per a la consulta dels components de la comunitat acadèmica que així ho requerisquen.
No hi ha absolutament cap raó per a mantenir un document d’aquestes característiques blindat per una clàusula de confidencialitat (Camps no està descrivint com armar un dispositiu nuclear, o un arma biològica). Així que l’única raó que ens queda per a “entendre” aquest secretisme és que l’autor de la tesi sent paüra davant la perspectiva que uns altres puguen trobar qui sap què en el text.
Si Camps no vol assumir les conseqüències de formar part de la comunitat acadèmica, a més dels seus beneficis (la pruïja del doctorat, que a molts polítics frívols els agrada penjar-se), potser haurem de concloure que la seua tesi és una recerca d’ínfima qualitat, escrita precipitadament per no sé sap qui (o quelcom pitjor encara) al servei de la causa de convertir Camps en doctor.
Notícia publicada en eldiario.es Traducció: La Veu del País Valencià.
