Sovint la naturalesa es comporta de manera estranya, capritxosa. Estranya per a les limitacions de la percepció humana; capritxosa, perquè de vegades desafia el sentit comú constatant experimentalment les respostes científiques més absurdes. És el cas de la Teoria Quàntica, capaç de predir paradoxes com la del Gat de Schröedinger, que en un cèlebre experiment imaginari apareix viu i mort alhora, en un instant de màxima fragilitat, quasi inabordable, que s’esvaeix pel simple fet de ser observat.
Difícil d’entendre… El fenomen s’anomena ‘superposició quàntica’, una curiositat teòrica, irracional als nostres ulls però més que freqüent dins el microcosmos dels àtoms, dels nuclis i de les molècules. Aquest instant fugaç amaga grans misteris per a la ciència. La seua pèrdua s’anomena ‘decoherència’ i, segons els científics, controlar els processos que la governen resulta essencial per a comprendre la realitat en què vivim.
Aquest és el món d’Alejandro Gaita Ariño, un jove científic valencià, doctor en Química i investigador del programa Ramón y Cajal a l’Institut de Ciència Molecular de la Universitat de València. El Consell Europeu de Recerca (ERC) acaba de concedir-li una de les beques per a la investigació millor dotades, la Consolidator Grant, prop de dos milions d’euros per a cinc anys, que avalen l’excel·lència científica d’aquest investigador que, tot i haver iniciat la seua carrera investigadora en temps de precarietat laboral, ha aconseguit sortejar anys difícils per a la R+D i embarcar-se amb èxit en la seua pròpia aventura científica que ara comença a donar fruits.
Alejandro podria ser un cas de supervivència entre milers de joves -ja no tan joves- d’aquesta generació altament qualificada però coartada professionalment per la irresponsabilitat d’una política que subestima el talent, que l’expulsa. Les seues estades científiques a l’estranger -Vancouver, Basilea, Toulouse- han sigut voluntàries, planificades conforme a l’interès d’una carrera científica gens desdenyable, que li ha permès reincorporar-se a la seua universitat d’origen en un país que consent la fugida de més de tres-mil investigadors en a penes un any.
Al llarg del pròxim lustre, Gaita Ariño investigarà al voltant de la “decoherència en molècules magnètiques amb propietats quàntiques interessants”, una línia a cavall entre la física i la química que busca respostes a preguntes científiques fonamentals, però de la qual, probablement, se n’acabarà aprofitant la tecnologia; perquè una part de l’electrònica present a les nostres vides, des dels semiconductors, els làsers i les memòries de dades, a les telecomunicacions modernes o la radioteràpia, funcionen perquè la quàntica funciona.
La Consolidator Grant servirà per a afermar el nou equip de recerca en la frontera del coneixement i posar les seues troballes a disposició de la comunitat científica internacional.
Però en altre sentit, l’assumpció d’aquesta nova responsabilitat situarà Alejandro Gaita en millor posició per a incidir, junt amb la Federació de Joves Investigadors a la qual pertany, en la tasca iniciada anys enrere des de l’activisme en defensa de la dignitat professional dels investigadors no estables i en pro del’enfortiment del teixit investigador a Espanya; un compromís que considera ineludible en el seu afany de retornar a la societat allò que d’aquesta rep. “Que la ciència avance és bo per a tots, però crec que això no és suficient. La ciència, per si mateixa, no resol els problemes socials. Els avanços seran per a bé si aconseguim canviar el curs de la societat. Per això, a més de fer ciència em veig èticament forçat a implicar-me en l’activisme”.
Aquest científic, diligent, metòdic i reflexiu, programa el seu present, el seu futur, de cara al que ell anomena un ‘objectiu de vida coherent’, un camí carregat de propòsits de solidaritat, de cerca del bé comú, de repartiment de recursos, de consens, de lleialtat a les coses ben fetes. Per damunt de la pròpia ciència. Xocant. “Si les coses es fan bé, no cal que siguen útils al moment; més endavant serviran per a alguna cosa”, assegura en defensa de la ciència bàsica i de la vida mateixa.
Olga Dénia, Periodista del Parc Científic de la Universitat de València
