El País Valencià, i en concret la Ribera i el riu Xúquer que dóna nom a la comarca, passaran a formar part en breu de la International Timber Rafstmen Association o Associació Internacional de Raiers i Ganxers.
Això serà possible després que l’Associació Cultural de Maeros del Xúquer (ACMX), constituïda legalment fa només un parell d’anys a la localitat d’Antella, haja sol·licitat aquest passat mes de març el seu ingrés en aquest organisme que, fins ara, reuneix un total de 41 associacions de diferents autonomies de l’Estat espanyol i d’altres 10 països europeus.
Es tracta d’una organització cultural supranacional creada a Barcelona en 1989 amb l’objectiu comú de l’estudi i la difusió de la memòria històrica del transport de fusta pel medi aquàtic, una pràctica habitual a tots els grans rius del planeta fins a l’arribada de les societats industrials que està a l’espera de la seua declaració com a Bé Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO. Aquesta petició es va formalitzar en 2012 a la Pobla de Segur, on ja estigueren presents representants dels ganxers valencians.
Segons fonts de la directiva de l’ACMX, la inclusió dels ganxers valencians en la Timber Raftsmen “pretén fer justícia a la mil·lenària tradició històrica que existeix a les conques valencianes, i en especial al riu Xúquer pel que fa la conducció de troncs”, una activitat que es remunta, en aquesta conca, a abans del segle XII i que es va mantenir viva fins a la segona meitat de segle XX, després que l’aparició del ferrocarril i del camió, l’esclat de la guerra civil i, finalment, la construcció d’embassaments propiciaren la seua desaparició en terres valencianes.
Raiers, navaters, armadiers i ganxers catalans, bascos, finlandesos i valencians a bord d’un Rai a Pobla de Segur en 2012.
Recuperació d’una tradició mil·lenària
Va ser l’any 2012, dins dels actes de la Trobada de Centres d’Ensenyament en valencià de la Ribera que va tenir lloc a Antella, quan l’Ajuntament d’aquest municipi, i en col·laboració justament amb l’actual president de l’ACMX, va recuperar l’activitat dels transport de fusta que durant segles va tindre a aquest municipi, on naix la Séquia Reial del Xúquer, com a un dels seus elements més representatius pel que fa al trasllat de grans troncs des de les serralada de Conca fins als centres de consum valencians.
Ganxer a l’assut de l’Escalona, a finals del segle XIX. Al fons, els troncs que transporta. Foto cortesia de Fermí García.
De fet, les primeres referències al transport de fusta a València són d’època musulmana. En aquell temps hi havia una ruta que des dels boscos de Conca arribava al litoral valencià utilitzant com a via de transport els rius Xúquer, Cabriol i Guadalaviar, una activitat que va continuar sota protecció oficial des de l’Edat Mitjana fins al segle XX.
L’any 1273, el rei Jaume I va concedir als habitants de, la en aquell temps anomenada Al-Gezira, (Alzira) el dret a regar les seues terres amb les aigües de la ‘cequie nove Algezire’ en contraposició amb la ‘cequie antique’. El sobirà va voler fer seu el territori i afermar la població amb “la seua” séquia mentre seguia la conquesta cristiana cap al sud. I és que el monarca volia atraure bons cristians que conrearen la terra i per a açò, els proporcionaria l’aigua necessària, “tota l’aigua del riu si fera mancada”, amb el qual objectiu va ordenar construir la Séquia Reial del Xúquer, probablement la major i més antiga comunitat de regants en actiu que existeix en el món, si bé és obvi que existia algun tipus d’infraestructura musulmana.
La importància que el transport fluvial de troncs tenia en l’època en què va ser construïda l’Assut d’Antella, presa hidràulica en què naix la Séquia Reial, queda demostrada amb el fet que Jaume I va ordenar que es deixara aquesta Assut d’Antella un pas o ‘portell’ “de 25 pams d’ample” –els quals encara es conserven- perquè pogueren passar-hi “tant les embarcacions com la fusta que baixava pel riu”, en compliment de la pragmàtica de 1270. És més, el monarca ordenà que es deixara una comporta de les mateixes dimensions “en totes les assuts que es construïren des d’Antella fins a la mar”.
Assut i i Casa Comportes d’Antella.
Pel que fa a la notícia més antiga referent a l’activitat de conduir fusta pels rius, aquesta es remunta al segle XII, durant el període islàmic i justament en territori valencià. Així, el geògraf musulmà al- Idrisi escriu l’origen , destí i usos dels troncs. Segons al-Idrisi , els pins procedien dels boscos de Quelaza , on, segons la traducció castellana: “Es talla la fusta, es llança a l’aigua i es transporta a Dénia i a València, al mar. Així és com viatja pel riu des Qlsa a Alzira i des d’Alzira fins al castell (hisn) de Cullera i desembarca allà a la mar. Després s’omplen les barques d’ella i es transporta a Dénia, ja que d’ella es construeixen grans navilis i petites barques. La que és llarga es porta a València i es destina a les edificacions (estatals) i a les cases (particulars)”.
Al-Isidri.
Després de la conquesta cristiana en 1238, l’activitat va ser estimulada per una sèrie de privilegis, possiblement d’ascendència islàmica, per assegurar el proveïment de la capital del Regne i del Castell de Xàtiva. Així, Jaume I va concedir el 1267 a la ciutat de València el dret a ser proveïda lliurement de fusta des de qualsevol racó del Regne i per qualsevol mitjà de transport, incloent el fluvial pel riu Xúquer.
Dibuix del ‘maderero’ de Xelva.
Les conduccions de troncs van estar molt lligades des dels primers temps a les necessitats i funcions estratègiques de les viles de Xàtiva i Alzira. Pel que fa a l’abastiment del castell de Xàtiva, també Jaume II exigiria complir en 1231 el privilegi de franquesa per al transport fluvial pel Xúquer-Cabriol davant l’intent de la vila de Cofrents de cobrar una quantitat als conductors d’una partida procedent de les pinedes de Castella. Aquesta porció era el cinquanté o ‘cinquentí’, pel qual el castell de Xàtiva es reservava un de cada cinquanta troncs que baixaven pel Xúquer.
Imatge de la III Maerà Antella 2014, amb ganxers valencians i aragonesos.
Centres de recompte de fusta solta
Alzira, com a principal punt d’extracció dels troncs del riu, es va convertir en un gran centre Fuster. Però a mitjans del segle XV el recompte de troncs es duia a terme a Antella, aprofitant el seu pas per l’Assut de la Séquia Reial del Xúquer (Assut d’ Antella). Així es desprèn en 1448 d’un plet entre el batlle (alcalde) de Xàtiva i uns mercaders de fusta que es negaven a pagar als ‘ganxers’ la partida corresponent al cinquantè des d’Antella fins a Alzira, on els troncs eren trets del riu per aquelles dates. El batlle de Xàtiva recordava que era costum que el transport fins a Alzira fóra a càrrec dels comerciants i no del rei, i que la fusta no podia ser extreta a Antella perquè el trajecte fins a Xàtiva no era apte per a la circulació de carros.
Els ganxers eren els operaris especialitzats en la conducció de fusta segons el sistema de peces soltes. Per xicoteta que fóra la “maderada” –coneguda a Antella com “maerà”- el nombre de ganxers no solia baixar del centenar i en les grans arribaven a superar el mig miler, distribuïts al llarg dels quasi 30 quilòmetres, i podien arribar a reunir fins a 100.000 pins.
Dibuix ganxers valencians.
Solta de troncs durant la II Maerà Antella. Foto: ACMX
Una organització jerarquitzada
Encara que amb lleugeres variacions pel que fa al nombre de ganxers que integraven cada companyia o quadrilla (unitat bàsica), l’organització de les conduccions repetien el mateix esquema. El sistema de govern era jeràrquic: al capdavant de la “maderada” hi havia una espècie de cap suprem, a qui Bosch anomena “sobrestant”, encara que el títol més comú a tot arreu era el de mestre de riu, qui era com el patró en les naus.
Per a dita funció feien falta, no solament grans coneixements pràctics, dots de comandament i enteresa de caràcter, sinó també gaudir de l’absoluta confiança de l’amo de la fusta, ja que de les seues decisions depenia a voltes la sort de tota la conducció. Per aquesta raó, el càrrec de mestre de riu, habitualment lligat a clans familiars, estava molt ben retribuït. A València, i almenys durant el segle XIX, molts dels mestres de riu de Xelva i Cofrents, persones de gran prestigi, solien ser al mateix temps els contractistes de la ‘maderada’, per la qual cosa la comunió d’interessos era encara major (Navarro, 1872, 114).
Ganxers de la comarca de Priego (Cona), a Antella, durant la celebració de la I Maerà. Foto. Fermín García.
Cada ‘maderada’ estava subdividida en tres seccions anomenades davantera, de centre i de saga, en cadascuna de les quals hi havia un o diversos majorals en funció de la grandària de les mateixes. Cada majoral tenia sota el seu comandament a tres o quatre quadrilles, cadascuna d’elles integrada per entre sis i dotze ganxers.
La tasca dels ganxers finalitzava quan la fusta arribava al seu punt de destinació o desaiguador, com ara Antella, Cullera, València o Tortosa. En el cas de les ciutats, el primer que feia l’amo de la ‘maderada’ era apilar-la en ‘peañas’ perquè s’assecara abans de procedir a la seua venda al públic, complint un termini establit per les autoritats de cada municipi i que en el cas de València no baixava dels 40 dies. En el cas de la fusta escairada, calia fer també una altra operació, que era la de mesurar i marcar cada peça de fusta abans de ser retirada pel comprador.
Fusta a la Rambla dels Predicadors de València.
El marc valencià
Per açò, quan pels anys 1850 i 1860 es va veure la necessitat d’utilitzar unes mesures comunes per a totes les regions, es va descobrir que el marc valencià era “el més perfecte i adequat”.
Marc valencià.
El marc valencià que presentava López era una espècie de regla plegable de 3 pams de longitud (689 mm), subdividida en 30 dits, amb la seua equivalència en mil·límetres, que servia per a mesurar el llarg, ample i estret de les peces, i saber el grau a què pertanyia cadascuna d’elles.
Servint-se d’aquesta regla o marc eren mesurades i després marcades amb el destral abans de ser llançades a l’aigua totes i cadascuna de les peces. Primer es mesurava l’ample, després el cant i finalment el llarg. En mesurar l’ample i el cant, se sabia ja a quin grau pertanyia el tronc en qüestió (Troncho, Millorança, Sisa, Madero, etc.).
Classificació de la fusta.
Logotip de l’Associació Cultural Maeros del Xúquer.
Segons l’Associació Cultural de Maeros del Xúquer, sembla que l’origen d’aquest vocable es deu a un ganxer o “maderero” procedent de Millars, de nom Francisco Escribano, que es va establir a Antella després de contraure matrimoni amb una veïna d’aquesta localitat de la Ribera Alta. Segons recorden els més ancians, es tractava d’un home rude i amb escassa cultura al qual se’l coneixia en el poble com “el Maero”.
Ara, cent anys després, Antella no sols ha aconseguit en els últims anys recuperar la tradició mil·lenària de la conducció de troncs pel riu segons s’ha fet durant segles, sinó que a partir del pròxim mes de juliol, els “maeros” d’Antella entraran a formar part de l’associació internacional de raiers. La decisió es prendrà en la 28 Assemblea Internacional que tindrà lloc del 10 al 13 de juliol a Valstagna.
A partir d’eixe moment, els maeros d’Antella passaran a ser reconeguts de forma internacional i a situar en el mapa mundial del transport fluvial de fusta, tant el riu Xúquer com aquest menut però tremendament carregat d’història municipi valencià.
>
